El bon amic Lluís -a.k.a. Suranpu- confessava que el seu primer enamorament al cinema va ser amb la Natalie Portman de Beautiful Girls. I afegia en els comentaris: "No comment". Potser sí que no cal comentar massa més darrera del nom de la Portman.
Alguns se'n van enamorar fins i tot abans, a Leon del Luc Besson, quan encara era, literalment, una nena. De fet, en la seva participació a Beautiful Girls, aquella notable comèdia del pobre Ted Demme, encara era una joveneta que, justament, enamorava a un paio ja granadet com el Timothy Hutton.
Va encarrilar, just després, una meteòrica ascensió cap a l'estrellat, participant en pelis de Woody Allen o Tim Burton i anant a petar a la reencarnació d'un dels mites eròtics del cinema de tots els temps. Als 70 i 80 va ser la princesa Leia, als 2000 va ser la princesa Amidala la que, enfundada en els més inversemblants vestits i maquillada à la Cirque du soleil, va seduir noves generacions cap al cantó fosc del pitjor cinema del George Lucas.

Des de llavors podríem dir que la seva carrera ha estat lleugerament irregular, alternant grans papers en pel·lícules de renom (Closer, My blueberry nights, V for Vendetta, o la més recent Black Swann) amb comedietes o pel·lícules de segona. Però la seva bellesa, més enllà de les seves innegables habilitats artístiques, ens inunda constantment amb portades a totes les revistes de moda i femenines, anuncis de prestigiosos perfums i línies cosmètiques o, simplement, clubs de fans online.
Aquí teniu el nostre petit homenatge a la princesa Amidala, en honor, és clar, del Suranpu i el seu primer enamorament.

Dead Set passa per ser una de les millors sèries dels darrers anys i, per descomptat, la millor sèrie de terror i/o zombies que mai s'hagi filmat per a la petita pantalla (si t'agrada The Walking dead i encara creus que es una bona sèrie, dona-li un cop d'ull a Dead Set). Del seu creador, el guionista Charlie Brooker, ens arriba ara un tríptic televisiu aclaparador i fascinant. La millor sèrie que hem vist a l'Última Projecció en aquest 2011 que ja toca a la seva fi.


És una producció en tres capítols totalment independents -diferent trama, diferents personatges, diferents actors- que pretén dibuixar l'actualitat mundial des de tres perspectives diferents.  De moment, només dos dels tres capítols han estat emesos. A l'Última Projecció hem quedat tan xocats després de veure el primer que ho hem volgut compartir amb vosaltres.

Com sempre, no volem explicar massa, no volem esguerrar-vos el plaer de veure aquesta meravella de 43 minuts. El primer ministre britànic és despertat en plena nit per una trucada que l'informa de que la princesa d'Anglaterra ha estat segrestada i que es demana una sola condició per al seu alliberament, una condició... poc habitual i força grollera.
La trama, per descomptat, gira al voltant de la caça dels segrestadors però, en realitat, aquest primer episodi parla d'alguna cosa molt més gran, molt més important, que ens afecta a tots. El propi Charlie Brooker ha definit la seva sèrie com "la realitat que podem estar vivint d'aquí a 10 minuts si actuem de manera maldestra".
Impactant, impecable tècnicament, amb una atmosfera opressiva que t'embolcalla en una espiral imparable.
En definitiva, com dèiem, la millor sèrie que hem vist aquest any.

Si us plau, feu-vos un favor, no us la perdeu. No us en penedireu.

Aquí va un regal nadalenc per a tots els fans i les fans del Matt Damon... (o no)

Home, la veritat és que igual no tindrien el mateix efecte en els pobres espectadors que veuen pelis de terror japoneses...

Jo devia tenir uns 7 o 8 anys quan el meu avi, que sempre era el que m'acompanyava al cinema, em va portar a veure un programa doble en un cinema del poble on estiuejava. Només recordo una de les dues pel·lícules: 2001, una odissea a l'espai.

No vaig, com us podeu imaginar, entendre un borrall del que estava passant. No vaig entendre les metàfores espirituals, existencials i filosòfiques. Però, tot i no entendre res, vaig sortir del cinema absolutament impactat per la pel·lícula.



Algunes imatges -encara recordo la impressió mentre les veia- se'm van quedar enganxades al cervell. El "ball" sideral amb el Danubi blau, els monos barallant-se, els astronautes descobrint el monòlit i, sobretot, molt per damunt de la resta, l'escena final en les entranyes de l'ordinador HAL, amb aquell vermell saturat, la respiració dificultosa del Bowman, l'agonia i la divagació de la computadora.

A foc es van gravar. Van passar molts anys -uns 20, probablement- fins que vaig tornar-la a veure. Llavors vaig comprendre moltes coses de l'argument (no pas totes) però el que més em va impactar va ser adonar-me'n, a mesura que veia la peli, que recordava perfectament el que estava a punt de succeir, el següent plànol, la següent escena. La imagineria, la potència audiovisual, havia perdurat tots aquells anys.

2001, a space oddissey és per a mi la prova de que hi ha un cinema que està tan a prop de l'art (en contraposició a la indústria de l'entreteniment) que és capaç de deixar bocabadat, sense parpellejar, a un nen de 7 anys, embadalit amb unes imatges i un so immensament potents i carregats d'art.


Estimo 2001 com si fos la única pel·lícula de la història, la única que realment ha entès el cinema i n'ha explotat totes les seves qualitats úniques.

Estimo 2001 com a aquella persona que t'encisa i de la que t'enamores sense saber per què, sense entendre res, sentint-te abocat a reviure un i altre cop les inesborrables imatges de la primera visió, que s'entesten en recordar-te que, en realitat, mai no podràs tenir-la, perquè no és teva: tu ets d'ella, tu ets qui li pertany a ella. Tu ets el que està sota el seu influx.

A la pàgina de Cinema 3 del Facebook es va encetar una conversa sobre els primers enamoraments de cine i uns quants van començar a fer una mini llista, el Marc ja ha fet l'especial Mònica Vitti i ara jo m'agafo la segona proposta que va sortir en la conversa, per motius personals:

La Cinta Plans va dir que el seu primer enamorament de cine va ser River Phoenix a "Running on empty" (Un lugar en ninguna parte) i he de dir que comparteixo totalment el seu punt de vista.
River Phoenix va ser un dels guapos oficials de tota una generació y també el protagonista d'una de les històries més tristes de Hollywood.

River va tenir una vida curta, molt intensa i plena d'anècdotes que va va fer que entrés a la historia dels mites del cinema. La seva cara de bon nen combinada amb el seu posat de James Dean el van convertir en portada de totes les revistes del moment, però com sabeu, a Hollywood no hi ha mite sense tragèdia... Amb només 23 anys moria de sobredosi a la porta d'un local d'en Johnny Depp, provocant un enorme terratrèmol a Hollywood.

Però si per alguna cosa se'l recorda, és per la seva bellesa. Les fotos ho demostren: va ser un dels actors més guapos de Hollywood, ídol absolut de totes les adolescents dels anys 80-90.

Doncs sí, ja se sap. Hi ha gent que es dedica a traduir els títols de les pel·lícules per tal de fer-les més apetitoses per al públic local. Al menys això és el que passa en els països on es doblen la gran majoria de les pel·lícules -i en els que, de pas, tenim el pitjor nivell d'anglès d'Europa-. De traduccions curioses en trobaríem un munt, però aquesta m'ha xocat molt, no només pel títol sinó per l'esplèndid pòster alternatiu que es van inventar per promocionar-la.

Es tracta de la Texas chainsaw massacre del Tobe Hooper, que a Itàlia, quan es va estrenar, va ser traduïda per Non aprite quella porta.

M'encanta el detall superior, repetint insistentment "no és només un film, no és només un film".

Ja us havíem parlat d'un dels números musicals que es van poder veure a la darrera gala dels premis Tony, on el Neil Patrick Harris i el Hugh Jackman es marcaven un duet absolutament fantàstic.
Del que no us havíem parlat -més que res perquè nosaltres tampoc ho sabíem- és que la cerimònia va començar amb un altre espectacular i humorístic número a càrrec del Harris, en el que fa demostració de les seves dots com a entertainer, cantant, ballant i improvisant entre el públic. No us ho perdeu, el número es diu " Broadway is not for just gays anymore".
Per cert, memorable la intervenció de la Brooke Shields, que serà la núvia d'Amèrica, però necessita menjar cues de pansa per millorar la memòria i no oblidar-se del seu text.

Ladies aaaaand gentlemeeeeen.. sense més dil·lació... el gran... l'únic... l'irrepetible showman que és... el Neil Patrick Harris.

En una conversa al mur de Facebook del programa de televisió Cinema 3, diversos teleespectadors i els mateixos redactors del grup ens confessaven els seus primers enamoraments cinematogràfics.
Anirem per ordre i els farem l'homenatge pertinent a cadascuna de les propostes. La primera va ser del propi redactor/a que en aquell moment estava al comandament del grup del programa (em sap greu no poder-vos citar el nom, doncs el desconec): Monica Vitti va ser la seva escollida. Doncs aquí va, especialment per a ell/a, una selecció d'aquesta bellesa italiana absolutament mítica.













I si voleu conèixer els enamoraments cinematogràfics d'altres lectors de l'Última Projecció, passeu-vos per aquí.

El dia que vam encetar aquesta variant de trivial, com quasi sempre, les respostes encertades no es van fer esperar. A veure si sou tan ràpids amb aquest.

Quin actor o actriu s'amaga darrera de totes aquestes pel·lícules. Dit d'altra manera, a quin actor o actriu pertany aquesta filmografia oculta?

Casada con todos	Gran bola de fuego	Armas de mujer

Alice	Dick y Jane, ladrones de risa	Infiltrados

Va ser el bon amic Sergi Calle el que, en el post inaugural d'aquesta secció, sorprenia a molts amb la seva elecció. Es quedava amb la Alicia Silverstone, actriu de carrera erràtica i de baix perfil però que va comptar amb uns poc anys de rellevància. De sobte, a la rabassuda de la Silverstone la vèiem protagonitzant comèdies fetes a la seva mida, essent-ne l'únic ganxo comercial, i emportant-se unes recaptacions força dignes.
Va començar a escriure el seu epitafi cinematogràfic en anar a parar en una de les absurdes seqüel·les de la franquícia del Batman, just quan el Joel Schumacher va decidir reinventar-la (i destrossar-la, de pas). A partir d'allà va pràcticament desaparèixer del mapa.






 

De totes maneres, molts no oblidarem la trilogia de vídeos musicals que va interpretar pels Aerosmith.



Si voleu consultar els altres primers enamoraments cinematogràfics dels nostres lectors només cal que us passeu per aquí. Per cert... quin va ser el vostre?

Empesos per una autoritat superior, seríem capaços d'arribar a infligir un gran dolor físic a algun altre ésser humà? I si aquesta autoritat fos la televisió?

Aquest curiós plantejament doble és el que proposa aquest documental francès de traca i mocador (sobretot mocador) que explica l'actualització del famós experiment Milgram, canviant un laboratori dels 60 per un luxós platò de televisió del segle XXI, i que vam poder veure ahir en el marc del Miniput, Festival de Televisió de Qualitat, al CCCB.

Dos participants, un d'ells, el ganxo, un actor professional. L'altre un individu normal i corrent, com tu i com jo. Se'ls hi expliquen les normes: el participant, que creu de debò que és un programa de televisió, serà l'encarregat de fer-li 27 preguntes al ganxo, que estarà tancat dins d'una cabina aïllada, connectat a uns elèctrodes. En cas de que el ganxo no encerti la resposta, el participant haurà d'accionar una palanca que enviarà una descàrrega elèctrica punitiva a l'actor-ganxo. Tan sols el participant pot decidir si aturar el concurs.


No volem pas desvetllar més del que cal però, com podeu imaginar, les imatges no són precisament fàcils de digerir. Són persones ben normals, confrontades a un dilema enorme, pressionats per les càmeres, pel públic i per una presentadora freda com l'acer. Com reaccionaran? Quants d'ells arribaran fins al final, desoint els crits i súpliques de l'actor simulant el patiment?
Cap imaginació perversa no podria haver guionitzat una trama més dura i insuportable. La realitat supera qualsevol ficció. Quan ja creus que el documental t'ha ensenyat  totes les cartes, els asos guardats a la màniga et fan trontollar les conviccions i el cor.
Ni se us acudeixi perdre-us un documental que planteja moltes preguntes, sobre la televisió però, sobretot, sobre la condició humana.

No hi havia massa opcions, només hi havia dues cadenes de televisió, llavors. Però de vegades, només de vegades, tenir poques opcions "t'obliga" a coses meravelloses. Tan meravelloses com veure, cada dissabte per la nit, una pel·lícula fantàstica a Sábado Cine.
Tornar a sentir aquesta música i veure'n la capçalera m'ha posat la pell de gallina.


A Sábado Cine vaig veure moltes de les pel·lícules que tothom hauria de veure en la seva vida. Una, en particular, se'm va quedar gravada. Era "¿Qué me pasa, Doctor?", del Peter Bogdanovich, amb la Barbra Streisand i el Ryan O'Neal, en una comèdia genial que conté una escena de persecució de cotxes per San Francisco absolutament mítica i que cada cop que la veig em parteixo de riure. Sí, potser un Dissabte a la nit hi havia altres plans millors, però aquest no estava gens malament.

Sembla increïble, però ja està aquí: un cap de setmana al que se li afegeix una setmana "absurda" plena de festetes i, per a alguns, un pont/aqüeducte de primer ordre.
Més us val fer plans cinematogràfics, perquè la setmana promet!