Hmmm... com podria fer que l'actor principal trenqués un mirall sense fer-se mal?
Ah! Ja ho tinc! Ho farem amb estil, com l'Eisenstein ho faria... amb el muntatge!


... bé, el proper cop sortirà millor.

Inaugurem una nova secció dins el blog destinada a mostrar el que ningú vol veure, aquelles imatges que no podràs esborrar de la retina. Esteu advertits/des, qui avisa no és traïdor.
El primer post d'aquesta secció el dediquem, merescudament, a una de les més terribles imatges del cinema dels 70. Directament des de la pel·lícula Zardoz de John Boorman, aquí arriba... el gran Sean Connery!


Terrible, eh? Doncs apa, ara a dormir (si pots).
Això sí, si tens alguna imatge terrorífica ficada al cap des de fa temps, fes-nos-la arribar i la publicarem. O bé et servirà com a exorcisme o, si més no, servirà per compartir el dolor amb els demés.

La obsessió per aconseguir ostentar el rècord mundial de puntuació a la màquina de videojocs arcade Donkey Kong centra aquest documental perfectament estructurat com si d'una peli a l'ús de Rocky es tractés.
Tenim, per una banda, a en Billy Mitchell, l'actual campió, un triomfador absoluta, acostumat a ser convidat a les televisions, a estar envoltat d'admiradors i a centrar atenció. I, per l'altra, l'aspirant, un introvertit bon home que, tot i les seves més que evidents facultats psicomotrius (juga a basquetbol, beisbol, toca el piano, la bateria, etc.) mai no ha aconseguit triomfar en res. És més, quan ha tingut la ocasió de convertir-se en llegenda, en triomfador, alguna cosa sempre s'hi ha interposat i li ha impedit assolir la glòria. És en Steve Wiebe.

El campió apareix com a superb, excessivament segur de si mateix, sospitosament enrolat en les files de la organització que avalua els possibles nous rècords que superin el seu. L'aspirant se'ns mostra carregat de bondat, tímid, gens agressiu i amb la intenció de competir contra si mateix, que no contra els demés.

La banalitat de la competició en si deixa espai, justament, per a diverses interpretacions, fins i tot potser del somni americà. La cohort de frikis dels videojocs que habiten el documental és fantàstic: des de l'aspirant llepaculs fins a la iaia de 80 anys que també competeix per aconseguir un rècord arcade i deixar així enrera els seus altres vicis.

Astuta, ben explicada i a estones brillant, aquesta barreja de cinema esportiu made in Hollywood i documental funciona a la perfecció, entreté i arriba una mica més enllà del que el seu plantejament podria suggerir.

La apertura de la nova sala Atrium, que conjumina aula/taller, centre de recerca i estudi, companyia i sala de teatre, ha obert recentment les seves portes i ha escollit per a tal ocasió el clàssic de Sartre, Huis clos, aquí traduïda com A porta tancada.
És una sala petita, on les grades s'amunteguen quasi al damunt de l'escenari i així, més que estar a prop de l'escenari, hom s'hi sent quasi literalment a dins. I en aquesta obra de Sartre, l'escenari és l'infern, així que el lloc s'hi adeia perfectament.

Tres personatges, recent perduda la vida, són abandonats en una cel·la de l'infern, tan sols tutelats per un mestre de cerimònies -figura fantasmagòrica, de moviments dansaires i enigmàtics- que els guia quan cal.
Diàlegs ferms, interaccions impressionants en un text existencialista que reserva pel final una famosa frase que resumeix, precisament, l'existència humana (i que no reproduirem aquí per no caure en un spoiler monumental).
Però el que més em va impactar, si em permeteu, és l'estil actoral dels protagonistes i, per tant, la seva direcció. Lluny dels escarafalls i la impostura que la marca de l'Escola del teatre deixa en els seus deixebles, les actuacions eren no només properes sinó, sobretot, naturals, una característica que ha defugit, definitivament, la majoria d'actors catalans.

Impecable espectacle doncs, en un marc, el de la Sala Atrium, que podria ben aviat convertir-se en referent de les peces en petit format, proposant una aproximació al teatre molt més interessant que el de la majoria de sales de Barcelona.

Lloable intent de resumir en un parell d'hores de metratge les contradiccions de la lluita contra el sistema en els temps que corren. En Weingartner signa un guió i una direcció que proposa una aventura de tres amics que intenten educar als rics, donar-los una lliçó. El seu mètode consisteix en entrar a casa seva aprofitant que els amos no hi són, remoure els mobles, canviar-ho tot de lloc (no robant absolutament res) i deixar una nota anònima dient: "Els anys de bonança se t'han acabat".
L'objectiu és, únicament, ficar una mica de por al cos d'aquells que tenen massa de tot, esperant que això els faci modificar la conducta.

Tot se'n va en orris quan un descuit els posa en una situació difícil on han de prendre decisions compromeses.
Tot i que el film intenta sempre proposar diàlegs interessants sobre la responsabilitat de cada qual, sobre la distribució de la riquesa o el deute extern, mai no arriba a proposar idees enginyoses o suggerents i acaba limitant-se a un discurs lleugerament simplista, molt forçat per una trama massa increïble. No és una peli simple, ni ataca els temes principals de manera tòpica i previsible, però tampoc no s'atreveix a anar més enllà.

Per si fos poc, un final farcit de trampes de guió acaba deixant la sensació de que en Weingartner hagués fet molt millor deixant-li la direcció a algú amb més criteri i menys autocomplaent.

M'encanta en Masaaki Yuasa perquè s'ha atrevit a demostrar -ja en diverses ocasions- que l'anime japonès pot recórrer altres camins que els més trillats i exportats, que es pot anar més enllà de personatges amb ulls exageradament grans i faldilles extremadament curtes. Hi ha més anime més enllà de l'anime. I Mind Game és la seva obra fundacional, la que assenta les normes del nou joc, i en mostra totes les seves possibilitats.
La història d'en Nishi (alter ego del mangaka que dibuixà el còmic en el que es basa aquest anime) que, en retrobar-se amb el seu amor d'infantesa, la Myon, en una situació extrema i perillosa, decideix donar-li la volta completament a la seva vida i aprofitar-la per viure-la a fons, li serveix d'excusa a en Yuasa per convidar-nos a l'aventura vital del propi Nishi, a descobrir la diversió de la vida en un trajecte abrupte i ple d'imaginació, d'al·lucinacions, de creativitat visual.

Aquest estil -trencador, diferent- es plasma en, primer de tot, un dibuix estripat, de línies poc definides. Però es concreta amb l'us de les computadores per afegir-hi dinamisme als plànols, així com amb la combinació, en algunes escenes, de dibuix amb actors reals.
El resultat és un viatge al·lucinògen i indefinible en el que res és el que sembla, en el que la realitat es deforma sota els pinzells de la divisió artística del film.
El millor que se li pot dir a una peli com Mind Game és que aprofita totes les possibilitats del cinema d'animació per oferir una obra fundacional i imprescindible.

El propi Yuasa s'encarregaria després de donar-li volada al seu estil enfrontant-se a un parell de sèries de TV sorprenents com Kemonozume i Kaiba, rematades amb una que aquest any ha sortit a totes les travesses de millor anime de l'any 2010, Yojouhan Shinwa Taikei.

Aquí us deixo un petit tast d'aquesta meravella:

Depuració del cinema de samurais, Sword of the stranger passa per ser una de les més voluptuoses propostes del cinema d'acció animat japonès dels darrers anys.Implacable, abrupta, violenta, un terrabastall d'espases que retrunyen, això és Sword of the stranger, la història d'un ronin que es veu "obligat" a acompanyar a un nen perseguit i al seu fidel gos en un viatge banyat de sang i traïcions.
D'una història tan oblidable com qualsevol altra cinta on l'acció és la única motivació dels seus creadors, aquesta peli, si més no, s'assegura de jugar a fons totes les seves bases, emprant una barreja de tècniques d'animació que van del 2D al digital passant per la rotoscòpia, però fent-ho de tal manera que les tres conjuminen a la perfecció i serveixen per enaltir les altres. La tècnica digital, per exemple, es fa servir aquí per dotar d'una dinàmica de moviment realment espectacular a dibuixos que estan fets en 2D, aconseguint la proximitat i delicadesa dels dibuixos clàssics amb unes seqüències en moviment i unes coreografies absolutament delirants i al·lucinants.
En Masahiro Andô filmà aquí el seu primer film després de formar part dels equips tècnics de pel·lícules mítiques de l'anime japonès recent, des de Ghost in the shell fins a la sèrie de televisió Lain: Serial experiments.
Un autèntic delit per als amants de l'acció, però també pels de l'animació més puntera, en el que és un molt bon exemple de cap a on es dirigeix l'anime mainstream que probablement acabi guanyant una bona part del pastís de les sales de cinema occidentals en els propers anys.

Interessantíssima reflexió sobre la vida virtual viscuda a les xarxes socials i la "real" a partir d'un cúmul de casualitats que porten a un fotògraf a conèixer a través de Facebook a una família molt particular.
Primer és la filla petita que amb només 8 anys pinta un fantàstic quadre d'una foto que ell ha pres. Després és la relació en la distància que el fotògraf endega amb la seva germana gran. Però també hi ha la mare, un germà i tota una cohort de parents i coneguts que participen de la situació.

Amb un inici sorprenent, però amb un gir dels aconteixements encara més sorprenent i radical, Catfish acaba a un lloc totalment diferent de on pensava arribar, quan el germà del fotògraf el proposa començar a filmar la seva relació amb la nena pintora i la seva família.

Una notable radiografia dels nostres temps que desperta una especial admiració pel component de casualitats constants que farceix la pel·lícula.

Quan el Tim Burton va donar a conèixer el treball del "pitjor director de cinema del món", Ed Wood, em va venir al cap la imatge de les pelis del J.P.Simon. Apassionat del cinema d'entreteniment i del fantàstic, va intentar sempre arribar al seu públic, no importa de quina manera. Així, la seva primera estratègia va ser signar les pel·licules amagant el seu nom real, Juan Piquer Simón (amb accent), pel de J.P.Simon, que podia sonar a americà. Igualment, va intentar fer servir sempre un repartiment d'actors i actrius estrangers/es per tal de reforçar aquesta idea i escapolir-se del prejudici (probablement justificat) de que a Espanya no es podien fer bons films de gènere.
Va començar la seva carrera recolzant-se en obres del Jules Verne, donant forma a obres com Viatge al centre de la terra o La illa misteriosa però en una versió de sèrie B molt peculiar, amb uns efectes especials realment d'estar per casa i una direcció d'actors realment pèssima.
Una d'elles, la que ell va batejar com a La misteriosa isla de los monstruos, va ser una de les pelis que de petit més em va impactar. El repartiment era de luxe, Terence Stamp i Peter Cushing feien uns papers secundaris (no hi havia calers per a pagar-los més presència), però també hi apareixia una jovenívola Ana Obregón o l'omnipresent Paul Naschy.
Vint anys més tard de la seva estrena, algú es va prendre la molèstia d'agafar-ne imatges, editar-les i afegir-les-hi efectes de so molt particulars per fer-ne un tràiler modernitzat que, realment, la fa més llaminera del que era en el seu inici.
La influència de la sèrie LOST és ven palesa -fins i tot amb efectes de so molt reconeixibles- donant com a fruit un tràiler d'una peli realment cutre i de sèrie B que funciona perfectament com a homenatge a la mort del seu artesanal artífex.



Va acabar dirigint capítols de la sèrie Manos a la obra, però la seva filmografia està farcida de pelis de gènere, convertint-se així en un dels pocs artesans del cinema de gènere a Espanya. El seu nivell fílmic, això sí, era realment baix, però el seu esforç i empenta en tirar endavant el seu cinema bé val un humil homenatge.

Una de les baules perdudes entre el final de la era daurada de Hollywood i la irrupció del cinema independent dels 70, aquest tret a boca de canó que és Bonnie and Clyde relata les peripècies d'una atípica parella d'atracadors de bancs en els dies després de la gran depressió nordamericana.
En una societat que, després de treballar dur durant anys ho va perdre tot de la nit al dia, quines expectatives pot tenir-ne la seva gent? Doncs buscar-se la vida de la manera més directa i ràpida, atracant bancs o cercant la fama. De fet, és justament la fama la que mou a en Clyde (Warren Beatty). La Bonnie, per contra, cerca l'aventura, sortir d'una vida avorrida i sense futur aparent. Junts emprenen un viatge sense retorn, enrolant companys de viatge igualment desplaçats o desencisats. Atraquen bancs, però només bancs. No volen robar a la pobra gent. És a dir, que són uns atracadors amb actitud, amb intenció, una mena de revolucionaris.

Amb un muntatge accelerat i saltimbanqui, els atracaments, les baralles i les trobades amb diferents personatges al llarg de la seva odissea van farcint el film de moments inesborrables com el "segrest" dels dos promesos (un joveníssim Gene Wilder!) o la trampa que els hi para la policia, puntejat amb una violència molt directa i seca que en el seu moment va trasbalsar el públic.

Titllada en el seu moment de nihilista, el seu missatge en temps de globalització sembla perfectament actual, i l'actitud de la parella protagonista, en la seva fugida endavant d'una realitat que els menysprea sembla una radiografia fidel de bona part de la societat actual.
No us perdeu el tràiler de la pel·lícula, on podreu comprovar la explosiva química de la faye Dunaway i del Beatty, sempre seductors, regalant imatges icòniques al llarg del film.

Una família burgesa benestant de la Bretanya francesa -amb la Jacqueline Bisset al capdavant- contracta una minyona per ajudar-los a dur la casa. A partir d'aquesta premissa tan bàsica, Chabrol fila una lluita de classes atordidora, on els orígens ho són tot, en un crescendo inexpugnable que colpeix fins al darrer alè del film.

La minyona és analfabeta i intenta ocultar-ho tan com pot. I a Chabrol no se li acut una altra cosa que batejar-la Sophie, sabiduria en grec. Amb tot, la seva incorporació a la casa rutlla com la seda, no té queixa dels seus amos ni aquests d'ella. L'entrada en escena d'una particular treballadora de correus del poble, una espectacular Isabelle Huppert, de la que Sophie es fa amiga desfermarà els instints de classe d'ambdues faccions. Cada cop la Sophie es sent més inferior, alhora que la família vol sentir-se'n superior, manant-la, demanant-li de fer encàrrecs extra-laborals, volent-ne fer ostentació davant dels amics, etc.
Els petits detalls, com grans de sorra en complexos engranatges, es van convertint en insalvables i cap als tres quarts del film, la situació ja no dona signes de fàcil solució.
En un excepcional guió teixit per capes i més capes d'intel·lectualitat gens dissimulada, cada escena dona pistes en un diàleg a dos bandes sense resolució final aparent. Chabrol no es mulla, tan sols exposa. O potser seria més just dir que es mulla -i molt- però per ambdues bandes.

Amarga, contundent, desesperançadora. Tot això és aquesta imperdible obra mestra de Chabrol, cineasta irregular però que quan l'encerta, l'encerta de ple.

El millor que se li pot dir a aquesta sequel·la tardana d'un film de culte dels 80 és que sorprèn visualment tant com ho va fer la seva prequel·la. Cadascuna en el seu temps, però ambdues proposen uns visuals per damunt de la mitjana i, fins i tot, per damunt dels grans referents de les seves respectives dècades.
El problema rau, però, en que ja la seva prequel·la no era una gran pel·lícula. Era un plantejament tant propi dels vuitanta que revisar-lo avui en dia sembla tota una gosadia. Contenia, això sí, tot una barreja d'ingredients afrodisíacs per a un públic de perfil molt clar: el nerd, és a dir, un jove de gènere masculí, enganxat als videojocs, encantat amb les motos i amb tot el que porti llumetes. Però la seva carència principal era una trama confusa i mal explicada, que no semblava portar enlloc i que no era més que una simplificació astuta i pirotècnica de qualsevol de les mítiques pel·lícules que van "educar" a tota una generació, molt en particular Star Wars.

Però allò eren els 80, i tot estava, d'alguna manera, permès. Trenta anys més tard, els visuals han canviat -permetent al film que sembli veritablement alguna cosa més que uns quants fluorescents pintats a ma- i les normes, també. Així el guió s'obliga a treballar conceptes més trascendentals, doncs ara la referència no és Star Wars sinó Matrix. Clue, l'alter ego del personatge que encarnà en el seu moment Jeff Bridges ha près el control de la "xarxa" (mala traducció de "the grid") en el seu intent de purificar-la, de fer-la perfecta, eradicant tota imperfecció (en una referència prou evident al nacisme) i intentant, de pas, passar a l'altra banda de la realitat i invadir el món "real", també per perfeccionar-lo.
Com no, la trama serveix d'excusa per a tornar a veure un parell de combats de discs i de persecucions motoritzades, baralles a càmara lenta i algunes escenes d'acció més o menys trepidant, encadenant les peripècies d'un heroi xulesc i impulsiu, una bella acompanyant i el propi Jeff Bridges, ara convertit en déu místic.

Les "inspiracions" en Matrix arriben al seu punt àlgid quan el protagonista visita un antre nocturn, en el que punxen un parell de DJs d'excepció, els Daft Punk, que també signen la banda sonora. Aquest local "hiper-fashion" està regentat per un personatge anomenat Zuse molt similar al que el francès Lambert Wilson caracteritzà a les sequel·les de Matrix com a Merovingi, el francès que regentava un restaurant luxós i filosofava sobre el desig. Acaba sent un dels punts àlgids de la pel·lícula -sobretot gràcies al magnífic desplegament de gestualitat de l'actor anglès Michael Sheen-, però la sensació de còpia és inesborrable.

Així, el producte no enganya a ningú, però tampoc regala res ni sorpren més enllà de la proposta audiovisual -potent i efectista-. Els que als 80 eren (o érem) nerds, o aquells que encara ho volen ser avui en dia, en gaudiran sense descans.

Impressionant. Obra mestra indiscutible. La pel·lícula més emocionant que un servidor ha pogut veure en els darrers anys i, per descomptat, el millor anime en molt de temps.
Un guió absolutament magistral i mil·limètric, que fila una història de paral·lelismes entre la tradició més arrelada de la humanitat i al propi Japó -on transcorre la història- i la tecnologia més puntera, la societat xarxa i els universos virtuals.
Com casen dues històries paral·leles, com una trobada familiar anual per a celebrar el 100è aniversari de l'àvia i una guerra virtual en la xarxa de xarxes a on tothom hi està connectat i que amenaça en destruir tot el món "real"? Doncs no val altra resposta que el visionat d'aquesta cinta absolutament deliciosa, que juga amb gran habilitat a equilibrar la balança, ja no tan sols de les dues històries sinó de les diferents inquietuds dramàtiques a les que recorre, des del drama intimista més apassionat fins a la comèdia, passant indubtablement per l'acció més "à la anime".

En Kenji, un estudiant amb gran habilitat per les matemàtiques i els ordinadors, és convidat per la Natsuki, companya seva, a acompanyar-la en aquesta celebració familiar, amb l'excusa de fer-lo passar per a promès. Quan en Kenji, per error, possibilita un ciber-atac a OZ, la plataforma d'enxarxat mundial (una mena de Second Life futurista), i el món sembla començar a esmicolar-se, la trama es desplega, i la família sencera hi pren un partit decisiu. Poc més cal explicar d'aquesta exuberant demostració d'habilitat narrativa, creativa i audiovisual que és Summer Wars. Un còctel esplèndid i magistral pels amants del bon cinema que de ben segur atraurà noves fornades de fans de l'anime.
Imprescindible.