Ocho sentencias de muerte (Kind hearts and coronets, 1949) - Robert Hamer

"Estás tratando de vender a los británicos el producto más invendible: la ironía. Que tenga buena suerte."

Això li etzibava el Michael Balcon, productor del film, al seu director, el Robert Hamer. Tenia tota la raó en quant a la descripció del film (per bé que no en la recepció per part del públic, anglès i europeu, que va ser calorosa), perquè aquestes vuit sentències de mort són les que explica un reu en les memòries que està acabant d'escriure, a poques hores de ser executat a mort, sempre amb molta ironia, és clar. Noblesse oblige, perquè el condemnat a mort és un duc, tot finesa i maneres, tot educació i cavallerositat. Amb tota la seva flegma britànica, el duc es disposa a revisar, per darrer cop, les seves memòries amb nosaltres, explicant-nos com ha arribat allà.


Va néixer pobre, ja que la seva mare, tot i provenir de família rica, es va voler casar per amor i, per tant, fou apartada de l'alcurnia i prebendes del seu llinatge. I el nou nat aviat descobreix el destí aristocràtic que se li ha negat i idea un pla per desfer-se de tots els hereus que el separen del títol de duc i de la noblesa a la qual ell creu pertànyer. Els vol assassinar a tots.

Però no us penséssiu que ho farà maldestrament o embrutant-se les mans, que per això és un gentleman. El seu savoir faire persistirà i comandarà tot el seu pla, que una cosa no treu l'altra. Ell, de fet, "no està fet pels esports de caça". Ironia, molta ironia. Tal com diu Kobal (1988), "per a qualsevol que no sigui anglès de naixement, Ocho sentencias de muerte, més que qualsevol altra cinta anglesa, sembla ser la pel·lícula sobre la raça d'aquesta illa tal i com ells de la imaginen." [trad. pròpia].


Quasi encetant l'etapa més fructífera i exitosa dels estudis Ealing, aquesta pel·lícula de Robert Hamer és un exercici de finesa, d'elegància en els diàlegs i un exemple magnífic d'allò que sovint s'anomena "humor anglès". Amb un magnífic Denis Price en el paper protagonista però bregant amb un Alec Guinness que accepta el repte d'interpretar els vuit familiars que s'interposen en la línia successòria del duc, la pel·lícula és un delit de principi a final. El final, per cert, és igualment magnífic.



_________________________________________
BIOGRAFIA
KOBAL, J. (1988). Las 100 mejores películas. Madrid: Alianza.

Entrevista a Èlia Gasull sobre el documental The King (Eugene Jarecki)

Fa poques setmanes que s'ha estrenat al Festival de Sundance el documental The King, d'Eugene Jarecki; el projecte va començar quan Jarecki va comprar el Rolls Royce que va pertanyer a Elvis Presley i va iniciar un Road Trip pels Estats Units, convidant a entrar al cotxe a personatges famosos i anònims per parlar d'Elvis, del somni americà i de la seva decadència.


                            Imatge del documental The King

L'Èlia Gasull Balada és una de les muntadores d'aquest documental; una catalana que fa uns anys que treballa a Estats Units i que ha pogut veure com la seva feina es mostra a Cannes, Sundance i varis festivals d'arreu del món.

Hem parlat amb l'Èlia en una entrevista perquè ens expliqui com és el camí que va des de la Facultat de Comunicació Blanquerna a Sundance i de com és la feina d'una muntadora en una indústria com la nordamericana.

Pregunta: Primer de tot, com comença la teva carrera en el món del cinema i perquè vas triar  el documental? 

Resposta: Vaig estudiar Comunicació Audiovisual quan era adolescent. Fer cinema és difícil, ho has de tenir molt clar i perseguir molt el que vols. Trigues anys a tenir una carrera sòlida i implica molta dedicació. Per mi és una vocació, mai m'he imaginat fent una altre cosa que no fos dedicar-me a les arts.

Per sort vaig trobar el meu lloc molt aviat a la sala de muntatge i és allà on he après a fer pel·lícules. A la Universitat em vaig especialitzar en documental, malgrat saber que Espanya era un país amb poques oportunitats en aquest camp. Vaig decidir optar pel documental perquè no sabia si després tindria gaires oportunitats d'explorar aquest gènere, finalment m'he acabat dedicant també a la ficció  i visc del que vaig escollir i del que vaig estudiar.

El que m'apassiona dels documentals és que em dóna accés a realitats molt diferents, cada projecte m'obre una finestra a noves perspectives i m'ajuda a entendre una mica més el món en el que vivim.

P: Què et va fer decidir marxar a fora? És més fàcil o més difícil treballar als Estats Units? 

R: L’estiu del 2010 vaig fer un workshop per muntadors de cinema a Nova York i l'experiència em va obrir les portes al mercat de cinema independent americà. Dos anys més tard vaig mudar-me als Estats Units per iniciar una nova aventura.

A Catalunya hi ha bones oportunitats però les possibilitats són més limitades. Treballar a Amèrica no és fàcil, hi ha molta competitivitat i has de treballar molt dur però la recompensa és molt gran, la indústria és molt potent, ofereix oportunitats molt diverses i et permet créixer més de pressa.

Finalment, el que destacaria de la meva experiència a l'estranger és la barrera de l'idioma. Fins que no domines perfectament la llengua amb la qual has de treballar és difícil aconseguir muntar llargmetratges. En el cas dels documentals has d'escriure molt i treballar amb hores i hores de material transcrit i això demana un coneixement gran de l'idioma.
Foto: l'Èlia Gasull a Sundance


P: Has treballat a Espanya i a Estats Units, quines són les diferències més importants?

R: El nivell excel·lència amb la feina és el mateix. La principal diferència són els recursos i les oportunitats. Les produccions americanes la majoria de vegades es distribueixen internacionalment i això fa que sigui molt més fàcil finançar-les, tenen una gran capacitat d'organitzar produccions complexes de manera molt eficient. Tot funciona com una indústria tret de projectes independents de pressupost molt limitat.

L'MRP i l'MRI o l'estandardització del llenguatge cinematogràfic

Veiem una pel·lícula i la comprenem, la gaudim, perquè entenem el seu llenguatge. Perquè el seguit de plans concatenats i juxtaposats ens explica quelcom que podem copsar, que sabem interpretar. És allò que en diríem el llenguatge cinematogràfic. Però aquest llenguatge no ha estat pas sempre igual. El llenguatge que avui interpretem en veure qualsevol pel·lícula d'estrena està basat en allò que s'anomena l'MRI, el Mode de Representació Institucional (segons la terminologia emprada per Noël Burch).

Però tirem una mica enrere en el temps; anem-nos-en als inicis del cinema, just en el canvi de segle. En aquell moment inicial, el cinema estava —per dir-ho així— buscant el seu propi llenguatge. El vocabulari encara era limitat, tant a nivell de plans, d'enquadraments, de profunditat, de muntatge, etc. No va ser fins el 1914 que es va poder parlar d'un llenguatge prou universal que venia a articular aquest vocabulari i, per tant, permetia obrir un ventall enorme de possibilitats expressives. Fins aquell moment, fins el 1914, es pot parlar d'un Mode de Representació Primitiu (sempre seguint la terminologia de Burch).

A tall d'exemple, doneu-li un cop d'ull a aquesta pel·lícula de 10 minuts, "The great train robbery" (1903) d'un dels pioners del cinema nord-americà, Edwin Porter i fixeu-vos en el següent:
- Plans estàtics, filmats de front. Tan sols hi ha un parell de moviments de càmera (poc habituals l'any 1903).
- Manca de profunditat. Els personatges es mouen en horitzontal sobre el mateix eix, no van endavant ni enrere (amb l'excepció de la persecució, també pionera), com si fos teatre filmat.
- Plans autàrquics. Aquesta és la manera acadèmica de dir que cada pla és autònom i no es trenca (per exemple amb plans de detall d'objectes o cares) fins que arriba la següent seqüència o escena.
- No hi ha muntatge. Derivat de l'anterior, no s'usa el muntatge més que per ajuntar les diferents seqüències que, al seu torn, estan formades per un sol pla estàtic.

Gaudiu del film perquè, a pesar de la seva antiguitat, és un prodigi de dinamisme.


I ara avancem una mica fins al 1915, quan l'MRI ja s'havia establert. Ho farem amb una pel·lícula d'una hora de durada, "The cheat" del gran Cecil B. DeMille que és considerada com la primera veritable pel·lícula rodada amb tot allò que l'MRI demanava i permetia.

Fixeu-vos, en aquest cas, en el següent:
- Plans mòbils. Hi ha moviments de càmera, alguns fins i tot de subtils (personatges que s'aixequen o s'aboquen damunt d'un objecte). A més, els angles des dels que es filma són escollits per donar-li una càrrega dramàtica al pla.
- Profunditat. La tecnologia de les lents permetien donar una major i més realista sensació de profunditat en els plans (com el de la festa inicial), però és que, a més, els personatges no només es mouen en un pla horitzontal sinó que es mouen per tot el set.
- Plans connectats. Dins d'una mateixa seqüència hi ha diversos plans combinats, juxtaposats, per explicar millor allò que succeeix. Hi ha plans generals, mitjos, detall. A més, tots ells respecten allò que se'n diu el raccord de direcció, és a dir que si un personatge surt d'una estança per la dreta de la pantalla el públic espera que entri en la següent per l'esquerra.
- Muntatge elaborat. Es combinen els plans, com dèiem, però també es juxtaposen realitats paral·leles en el mateix temps (com quan el marit veu arribar per la finestra el cotxe de la seva muller).

Gaudiu també molt d'aquesta pel·lícula, una veritable fita cinematogràfica de gran èxit a l'època.



Haureu notat que "The cheat" sembla molt més "una pel·lícula", si prenem com a referència el que entenem com a tal cosa. I ho és per tots els detalls anteriors, però també per altres de menys perceptibles però igual d'importants, com la il·luminació, l'enquadrament, l'estil actoral, l'estructura narrativa, i un llarg etcètera. Tal com deia Romà Gubern: "[P]or primera vez el cine trataba de desarrollar un drama en términos de conflicto psicológico.[...] Por primera vez se utilizaban los efectos de iluminación angulada, siluetas, sombras inquietantes, no meramente naturalistas, sino simbólicas." (Gubern, 1995: 112).

L'MRI, per descomptat, va perdurar llargs anys, si més no fins que els nous cinemes de mitjan anys 40 i dels 50 (el neorealisme italià, la nouvelle vague) van decidir trencar amb aquesta mena de "classicisme" cinematogràfic. Amb tot, el trencament que van suposar aquests nous cinemes va tenir un impacte limitat i, un cop passada l'onada revolucionària, el cinema va recuperar bona part del corpus de l'MRI per anar-hi afegint petites modificacions més modernes poc a poc.


_________________________
BIBLIOGRAFIA

Dark (2017) - Baran Bo Odar i Jantje Friese (creadors)

Es fa difícil, per a qui us escriu, entendre com funciona el buzz i el hype en aquests temps d'hipèrbole desbocada en la que tothom sembla voler ser el primer en descobrir la propera gran sèrie de televisió. I dic que se'm fa difícil d'entendre perquè:

a) Dark va tenir un buzz (el soroll i la polseguera mediàtica previs que aixeca un producte audiovisual) molt bàsic a pesar de ser una sèrie produïda per Netflix a Alemanya.

b) Dark va tenir un hype (el soroll i la polseguera mediàtica un cop s'ha estrenat) molt curt.

Per dir-ho d'una altra manera, Dark és prou notable com a sèrie de televisió com per merèixer el buzz i el hype intensos que altres mitjanies han gaudit immerescudament.


Dark és un sci-fi molt ben escrit, molt ben portat, que aconsegueix fer cadascun dels seus capítols veritablement interessants, que és molt exigent amb l'espectador (narrativa fragmentada en el temps, miríada de personatges interconnectats) i que entrega un pay-off final molt generós i complaent amb l'espectador que s'hi ha enganxat durant les seves 10 entregues.

La magnífica barreja (magnífica per ben equilibrada) entre el crimi i el sci-fi ens porta a un poblet rural marcat per la presència de la seva central nuclear en la que comencen a desaparèixer nens al voltant d'una cova misteriosa. L'excusa, per descomptat, ens permet descobrir un univers, el del poble i els seus habitants, totalment interconnectat en el que tothom guarda quelcom a la màniga.


Se li afegeix un poderós entramat de ciència ficció al voltant dels viatges en el temps, amb una estructura atrevida i gens habitual en el gènere que amaga molt bé les seves cartes i les posa en joc quan cal per fer que la càrrega dramàtica sempre galopi endavant quan s'acaben els capítols.

Si sentiu a algú comparar-la amb Stranger Things, retireu-li l'amistat. Ni és Stranger Things, ni s'hi assembla, ni falta que fa que s'assembli a una de les sèries més anodines i buides de les darreres temporades. Netflix ha deixat que el duet Bo Odar i Friese, que ja havien escrit i dirigit un dels grans èxits del cinema alemany recent (Who Am I - Kein System ist sicher, 2014), es fessin seva aquesta enrevessada història criminal, permetent que la narrativa més europea no es veiés ofegada per la formulaica narrativa nord-americana.


El resultat és una sèrie molt notable, extremadament generosa amb l'espectador exigent, farcida de capes i capes per desentortolligar, referències mitològiques, casualitats ben buscades i detalls molt ben trobats que si no figura entre les millors del 2017 és perquè els nous gurús de les sèries deuen haver pensat que no quedava prou cool dir que era unes deu-mil vegades millor que Stranger Things o bajanades similars.

Star Wars: Els últims Jedi (Star Wars: The last Jedi, 2017) - Rian Johnson

Sóc dels que va gaudir, i molt (com un nen) de l'episodi VII, per bé que molts bons amics m'heu fet veure que, en realitat, no era més que l'episodi IV refet, copiat quasi literalment, amb nous personatges i nous escenaris. No em vau convèncer del tot (segueixo pensant que, sent un exercici de nostàlgia absolutament descarat, conté algunes idees molt noves i interessants, posant èmfasi en la temàtica familiar més enllà de la pura anècdota) però reconec que era una continuació atrevida ni agosarada.


Doncs, vist l'episodi següent, el VIIIè, quasi millor que hagués seguit la nostàlgia i s'hagués deixat l'agosarament per a un equip de producció amb més seny narratiu. Perquè aquesta 'Els últims Jedi' és un despropòsit narratiu important: desencaixada, mancada de continuïtat narrativa, escapçada. Per si fos poc, insisteix en la mateixa fórmula que ja sembla formar part intrínseca de qualsevol de les parts de la nissaga, aquella subdivisió de l'acció en paral·lel en dos o tres escenaris diferents en els que els protagonistes han de, miraculosament, desendollar algun escut, desactivar un escut i destruir la font d'energia de qualsevol aparell mortífer alhora, a l'uníson, perquè si un d'ells erra els altres moriran amb ell. Què hi farem? No sembla que tinguem escapatòria. No sembla que es pugui fer una pel·lícula d'Star Wars diferent. Però després d'haver-ho vist ja vuit cops, la veritat, ja no és tan emocionant, la veritat.


És cert que la pel·lícula revifa cap al seu tram final, més que res per l'acumulació d'escenes d'acció encadenades, aparentment inacabables. Se li afegeix, a més, el re-encontre del Luke i la Leia, moment que, vulguis que no, posa els pèls de punta. Així com el descobrir en el Kylo Ren a un mocós malcriat que sembla que reclama la galàxia com si fos la seva joguina, aquella que no vol compartir amb ningú.

Però per a arribar a aquest tram final cal esperar quasi dues hores. Dues hores d'anades i vingudes, de conyetes absurdes (culpeu a la marvelització, d'aquesta incapacitat d'oferir-li al públic un entreteniment que no inclogui sortides de to humorístiques com si aquesta públic fos idiota i no pogués suportar dues hores de narració coherent i mínimament seriosa) com la broma del Poe Dameron al General Hux o els Porgs (que, per cert, han acabat al film tan sols perquè l'illa on es rodava estava plagada de frarets) fent dels minions de la pel·lícula.


Per acabar-ho d'adobar, un dels nous personatges d'aquesta tercera trilogia, el susdit Poe Dameron, tira per terra totes les esperances que ens havia donat en l'anterior entrega, tornant-se un lamentable heroi-a-la-força, dèspota, individualista i egòlatra que ens temem que no es redimirà i que haurem de patir en encara unes quantes més seqüeles. (Té nassos, la cosa. La Leia el reprèn, diverses vegades, pel seu comportament. Però al final li acaba donant el vistiplau i el deixa ser el líder que ell i només ell vol ser).

Val a dir que ens agrada —i molt— la Rey, la seva connexió telepàtica amb el Ren i les ganes de tirar endavant la nissaga, allunyant-la de personatges pretèrits i trames ja suades. En aquesta darrera rau, de fet, la nostra darrera esperança, doncs aquest vuitè episodi no és tant un encaix entre l'inici i el final de cap història sinó que se'ns apareix com un veritable trencament amb molts preceptes. Tant de bo la direcció de l'Abrams en el novè episodi tingui (ho dubtem seriosament) més pols que l'anodí Rian Johnson (donar-li un episodi de la nissaga més important de tots els temps a un senyor que ha dirigir Looper i Brick és tota una declaració d'intencions dels productors). Que la força ens acompany.

Black Mirror: Tertúlia de sèries al Tot és comèdia de Ràdio Barcelona

Una setmana més, la Rosa Badia ens va convidar a l'Última Projecció a participar en la tertúlia de sèries del seu programa 'Tot és comèdia'. L'ocasió no podia ser més llaminera: parlar de la quarta temporada de Black Mirror, una de les nostres sèries favorites i que ara es produïda per Netflix.

Aquesta va ser la conversa que vam tenir, i que va ser emesa el Diumenge 4 de Febrer.

Britannia (2017) - Jez Butterworth (creador)

Britannia és un drama semi-històric (el "semi" ve de la seva absoluta manca de pretensions de rigor) al voltant del segon intents de l'Imperi romà d'envair Britannia, uns pocs anys abans de Crist. La contrada, ancorada en un passat místic, giravolta entorn a un panteó de divinitats celtes que articulen la cultura de les diferents tribus escampades pel territori, sovint enfrontades entre elles. Les tropes romanes, encapçalades per un general místic i d'intencions que van més enllà de la simple conquesta per a l'Imperi, busca soscavar el fràgil equilibri local, ficant el dit a la nafra de la rivalitat entre les dues tribus principals, els Cantii i els Regni.

Així, el plantejament de Britannia, a la llarga, busca narrar el xoc entre el misticisme ancestral i uns romans aparentment menys avesats a la màgia, a les profecies i a tot allò que fluctua entre les costures del món dels vius i el dels morts. Hem de seguir les ordres dels déus? Ho saben i veuen tot? Es poden contradir, les profecies? Existencialisme o determinisme?


En tot cas, és una pena que el to de la sèrie no sembla voler-se prendre molt seriosament. Aquesta primera temporada sembla obcecada en afegir contrapunts humorístics a una trama principalment dramàtica, bastint arcs argumentals de caire polític amb les seves lluites de poder, enganys, dobles jocs, conxorxes, etc., als que se'ls afegeix un toc de comèdia que encerta tan sols en algunes ocasions. La barreja no és indigesta, però tampoc és deliciosa, ni de bon tros suggeridora. Les trames sovint acaben mig perdudes en bellíssims plans de localitzacions gal·leses i txeques (és una autèntic catàleg de viatges, aquesta sèrie), en subtrames un xic deslligades i un tempo mancat de pols.


No és, ni de lluny, una mala sèrie. Però no val a atansar-s'hi a l'espera del nou gran èxit de la televisió moderna. El grau d'entreteniment és suficient i la producció definitivament voluntariosa, per bé que ens sembla detectar un enorme problema de càsting en alguns personatges que semblen no acabar de rutllar per la manca de presència escènica dels actors i actrius que els encarnen, però el resultat final és tou i no excessivament reeixit. La insistència en vendre aquesta sèrie com alguna cosa a mig camí entre Vikings i Joc de trons no li fa, en realitat, cap favor. No només no compta amb els pressupostos de les anteriors sinó que el seu plantejament busca altres camins. Aquests et poden agradar o no, poden haver-se dibuixat de millor o pitjor manera, però no feu cas de les comparacions persistents i preneu-vos Britannia pel que és, una producció de segona que ha de competir en una graella que li ve lleugerament gran.

És aquesta la millor escena de lluita de la història del cinema?

Són quasi quatre minuts d'acció continuada, de baralles cos a cos, d'esbatussada general, rodada en un sol pla seqüència. Pertany a la pel·lícula Thai Dragon (Tom yum goong, 2005, Prachya Pinkaew) i és un delit visual, un tour de force dels especialistes, de la planificació i, sobretot, del protagonista, el Tony Jaa, que demostra estar en molt bona forma aguantant els quatre minuts sencers saltant, corrent, pujant escales i repartint a tort i a dret.

Doneu-li al play i fixeu-vos en tots aquests detalls.


Molt probablement, recordareu l'inici de la pel·lícula JCVD (2008, Mabrouk El Mechri), aquella en la que el Jean-Claude Van Damme s'interpretava a si mateix i es veu obligat a rodar una d'aquestes escenes en una sola seqüència quan ja té una edat. A mesura que avança la presa, se'l veu més cansat, extenuat, fins que al final... alguna cosa esguerra el pla seqüència que, per tant, s'haurà de tornar a rodar.


A nosaltres, però, ens ha fet recordar un sketch de la sèrie Pollo Robot (Robot Chicken, 2005, Seth Green i Matthew Senreich). Aquesta sèrie d'animació fet amb stop-motion es dedica a homenatjar paròdicament, alguns referents culturals audiovisuals més populars, i en un dels seus episodis li va tocar el torn, justament, a la pel·lícula del Tony Jaa. Aquest en va ser el resultat.


No sabem si l'escena del Tony Jaa pot ser considerada la millor escena d'acció de la història del cinema, que això és molt agosarat. Però estem segurs que a vosaltres se us en acuden un munt d'altres que us van impactar. Quines són?