Britannia (2017) - Jez Butterworth (creador)

Britannia és un drama semi-històric (el "semi" ve de la seva absoluta manca de pretensions de rigor) al voltant del segon intents de l'Imperi romà d'envair Britannia, uns pocs anys abans de Crist. La contrada, ancorada en un passat místic, giravolta entorn a un panteó de divinitats celtes que articulen la cultura de les diferents tribus escampades pel territori, sovint enfrontades entre elles. Les tropes romanes, encapçalades per un general místic i d'intencions que van més enllà de la simple conquesta per a l'Imperi, busca soscavar el fràgil equilibri local, ficant el dit a la nafra de la rivalitat entre les dues tribus principals, els Cantii i els Regni.

Així, el plantejament de Britannia, a la llarga, busca narrar el xoc entre el misticisme ancestral i uns romans aparentment menys avesats a la màgia, a les profecies i a tot allò que fluctua entre les costures del món dels vius i el dels morts. Hem de seguir les ordres dels déus? Ho saben i veuen tot? Es poden contradir, les profecies? Existencialisme o determinisme?


En tot cas, és una pena que el to de la sèrie no sembla voler-se prendre molt seriosament. Aquesta primera temporada sembla obcecada en afegir contrapunts humorístics a una trama principalment dramàtica, bastint arcs argumentals de caire polític amb les seves lluites de poder, enganys, dobles jocs, conxorxes, etc., als que se'ls afegeix un toc de comèdia que encerta tan sols en algunes ocasions. La barreja no és indigesta, però tampoc és deliciosa, ni de bon tros suggeridora. Les trames sovint acaben mig perdudes en bellíssims plans de localitzacions gal·leses i txeques (és una autèntic catàleg de viatges, aquesta sèrie), en subtrames un xic deslligades i un tempo mancat de pols.


No és, ni de lluny, una mala sèrie. Però no val a atansar-s'hi a l'espera del nou gran èxit de la televisió moderna. El grau d'entreteniment és suficient i la producció definitivament voluntariosa, per bé que ens sembla detectar un enorme problema de càsting en alguns personatges que semblen no acabar de rutllar per la manca de presència escènica dels actors i actrius que els encarnen, però el resultat final és tou i no excessivament reeixit. La insistència en vendre aquesta sèrie com alguna cosa a mig camí entre Vikings i Joc de trons no li fa, en realitat, cap favor. No només no compta amb els pressupostos de les anteriors sinó que el seu plantejament busca altres camins. Aquests et poden agradar o no, poden haver-se dibuixat de millor o pitjor manera, però no feu cas de les comparacions persistents i preneu-vos Britannia pel que és, una producció de segona que ha de competir en una graella que li ve lleugerament gran.