Dark (2017) - Baran Bo Odar i Jantje Friese (creadors)

Es fa difícil, per a qui us escriu, entendre com funciona el buzz i el hype en aquests temps d'hipèrbole desbocada en la que tothom sembla voler ser el primer en descobrir la propera gran sèrie de televisió. I dic que se'm fa difícil d'entendre perquè:

a) Dark va tenir un buzz (el soroll i la polseguera mediàtica previs que aixeca un producte audiovisual) molt bàsic a pesar de ser una sèrie produïda per Netflix a Alemanya.

b) Dark va tenir un hype (el soroll i la polseguera mediàtica un cop s'ha estrenat) molt curt.

Per dir-ho d'una altra manera, Dark és prou notable com a sèrie de televisió com per merèixer el buzz i el hype intensos que altres mitjanies han gaudit immerescudament.


Dark és un sci-fi molt ben escrit, molt ben portat, que aconsegueix fer cadascun dels seus capítols veritablement interessants, que és molt exigent amb l'espectador (narrativa fragmentada en el temps, miríada de personatges interconnectats) i que entrega un pay-off final molt generós i complaent amb l'espectador que s'hi ha enganxat durant les seves 10 entregues.

La magnífica barreja (magnífica per ben equilibrada) entre el crimi i el sci-fi ens porta a un poblet rural marcat per la presència de la seva central nuclear en la que comencen a desaparèixer nens al voltant d'una cova misteriosa. L'excusa, per descomptat, ens permet descobrir un univers, el del poble i els seus habitants, totalment interconnectat en el que tothom guarda quelcom a la màniga.


Se li afegeix un poderós entramat de ciència ficció al voltant dels viatges en el temps, amb una estructura atrevida i gens habitual en el gènere que amaga molt bé les seves cartes i les posa en joc quan cal per fer que la càrrega dramàtica sempre galopi endavant quan s'acaben els capítols.

Si sentiu a algú comparar-la amb Stranger Things, retireu-li l'amistat. Ni és Stranger Things, ni s'hi assembla, ni falta que fa que s'assembli a una de les sèries més anodines i buides de les darreres temporades. Netflix ha deixat que el duet Bo Odar i Friese, que ja havien escrit i dirigit un dels grans èxits del cinema alemany recent (Who Am I - Kein System ist sicher, 2014), es fessin seva aquesta enrevessada història criminal, permetent que la narrativa més europea no es veiés ofegada per la formulaica narrativa nord-americana.


El resultat és una sèrie molt notable, extremadament generosa amb l'espectador exigent, farcida de capes i capes per desentortolligar, referències mitològiques, casualitats ben buscades i detalls molt ben trobats que si no figura entre les millors del 2017 és perquè els nous gurús de les sèries deuen haver pensat que no quedava prou cool dir que era unes deu-mil vegades millor que Stranger Things o bajanades similars.