La peli de... la Fina Pastor
Ja sabeu que ens encanta obrir les portes de casa nostra (i vostra també) per llegir les vostres visions del cinema en aquesta secció de "La peli de...". I quan això ho fas amb una persona com la Fina Pastor, passa el que passa.
Passa que, com que la Fina és una persona no només extremadament sensible sinó que és un pou de coneixement i la seva visió de l'art és ampla i profunda, veu les pel·lícules diferent (millor) del que les veiem nosaltres. I si no ens creieu, llegiu-vos aquesta aproximació a la Melancholia del Lars von Trier i ja ens direu si no us ha donat ganes de tornar-la a veure, aquest cop amb una mirada diferent.
La nit que Melancholia esdevingué la meva pel·lícula favorita
Una nit de primavera,
latitud nord. A l’esquerra, una finestra amb vistes a un petit port d’un fiord,
sota la foscor clara que mai no s’acaba de tancar. I a la dreta, Ell, completant-me, compartint.
Comença la pel·lícula: el
seu Tristany i Isolda omplint les
oïdes; els fotogrames, sostinguts en cadència pictòrica, impactant la visió. Els
sentits perceben que és veritat; que la nostra realitat, onírica, es reafirma
sense límits de la mà del mag Von Trier.
Ens endinsem en el
castell, en la segona part del conte de fades; la part que no ens va explicar
ningú. Tenim el príncep, la princesa, el rei, el pare alienat i, fins i tot, la
madrastra; la cort, per celebrar l’èxit de la Ventafocs. Però Sade és present
per destruir la composició: la Ventafocs es diu Justine. La intuïció més
primigènia, més animal, se li desperta mirant el cel, el cosmos; més enllà que
els altres, incapacitats per una estructura social artificial. Justine no
completarà el ritual esperat, el del sacrifici de l’esposa al pater familias. Justine s’ofereix a un
mascle, tal com ho faria una vestal.
I la seva estructura mental s’ensorra, de cop. Repudiada, expulsada, ignorada, Justine és fora de l’aixopluc de l’edifici magnífic, construït pel grup a què havia pertanyut. És una outsider, una marginada. La seva germana Claire, qui, com Juliette, sí ha assolit exitosament el posicionament esperat, és, com no, l’encarregada de guiar-la, de tutoritzar-la, amb l’ajut inestimable de l’opi del nostres temps, els fàrmacs prescrits per als deprimits, assenyalats com a malalts per incapacitat d’adaptació a les imposicions socials.
Però hi ha quelcom que
supera tot això. Hi ha quelcom que no és una invenció. L’home ha arribat a
dominar la Terra, però hi ha un ordre superior, una Llei a què no pot escapar. Deus ex machina és introduït en forma de
planeta, perquè en el món, com a la tragèdia grega, les coses acaben com
haurien d’acabar, per justícia natural.
Lars von Trier apel·la, per tant, a una moral natural. I comença la dansa del planeta. Melancholia s’acosta als humans com una advertència que només comprèn Justine. I mentre ella es reconcilia amb el cosmos, entregant-li el seu cos nu, sota la llum de les estrelles, sabent que en forma part, que és món, els altres es feliciten perquè els seus càlculs indiquen que Melancholia canvia de rumb. Superbs, els mortals no prenen consciència del seu error.
No podem anar contra
natura, no tenim el poder d’una deïtat. Melancholia xocarà contra la Humanitat
per destruir-la, tal com ha xocat Justine amb la seva realitat social, un cop
ha vist quina és la Veritat. I ja hi era, des del començament, amb aquelles
imatges oníriques que recordaven quan Déu feu fora Adan i Eva del Paradís. Ells
prengueren la fruita prohibida, de l’arbre del Coneixement. Optaren per
desobeir l’ordre natural, per ser creadors d’una realitat diferent, d’un món
propi on ells ho dominarien tot.
El somni, no és somni. Ni
el que ens mostra Von Trier com una bufetada d’art, ni el que reprenem tu i jo quan,
en acabar la pel·lícula, no es fa fosc del tot i torna a sortir el sol. Aquella
nit de somni, era real.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
4 comentaris :
Una lectura molt encertada i poètica d'un film ple de suggerències.
Salutacions.
Molt interessant el comentari de la peli.Obra moltes suggerències. En concret la referència a la moral natural em serveix per agafar el concepte nietzschià de nihilisme. Aquí el director danès pretén acceptar la vida i viure-la més enllà d'allò que estigui bé o malament. Aquesta és la moral a seguir, aquella que no està condicionada per la dialèctica de l'esclau o del senyor. M'ha encantat el treball i per descomptat el film de von Trier és una meravella -
És que, Joan, nosaltres només comptem amb col·laboradores de luxe ;-D
Hahaha! Això de luxe, no sé jo...
Amb Melancholia només cal tenir els ulls una mica oberts per veure més enllà de moooltes coses. Les meves reflexions es basen en trets que he anat absorbint d'aquí i d'allà, que m'han interessat per raons diverses, però no sóc experta en res. Tant de bo ho fos! ... O no 😉
Gràcies per llegir-me, en qualsevol cas, perquè, al cap i a la fi, a tothom ens agrada ser escoltats.
Publica un comentari a l'entrada