Fins i tot un detractor irredempt dels westerns pot sortir socarrimat veient Johnny Guitar davant l'allau de cinema i de complexitat temàtica d'un film magnífic i diferent, inicialment concebut amb un pressupost modest però que es convertí en un autèntic fenomen de masses als cinemes i, d'allà, passà directament a convertir-se en un referent no tan sols del gènere, sinó de la història del cinema.

I és que -tal com explica a la perfecció Robert Pippin en el seu assaig- Johnny Guitar és alguna cosa més que un western. És un drama, és un film noir, és una fantàstica barreja d'intencions i matisos dirigida amb precisió per un director detallista i mil·limètric com n'hi han pocs. Hi ha un saloon, un pistoler, unes mines d'or i plata, una diligència, un atracament a un banc i la sempiterna promesa de l'arribada del ferrocarril. Però res no és el que sembla, en aquesta pel·lícula. Per començar, la pel·lícula no va del Johnny Guitar (Sterling Hayden), sinó de la Vienna (Joan Crawford). Ni tan sols els noms són veritables: El Johnny Guitar és un pseudònim que amaga un passat del que es fuig; tampoc no sembla que Vienna (sense cognom) sigui altra cosa que el sobrenom de la ex-prostituta que ara regenta el seu propi negoci.

"Down there I sell whiskey and cards. All you can buy up these stairs is a bullet in the head."
- Vienna

No, res no és el que sembla, i aquí tothom intenta deixar enrere un passat poc gloriós, esperant que el futur (el ferrocarril i totes les inversions que això comportarà) els permeti viure la vida que creuen merèixer. La Vienna no vol ser la prostituta manegada pels homes, el Johnny no vol ser el pistoler infal·lible i temut (i ha canviat les pistoles per una guitarra polsosa i ridícula). Per contra, els habitants de la zona no volen deixar de ser allò que sempre han sigut. Són els antagonistes perquè s'oposen al futur, al progrés, al canvi.


I aquí rau la genialitat d'una pel·lícula que, en realitat, va molt més enllà del western. És més, n'utilitza les seves senyes identitàries per exposar-nos una batalla -interna i externa- entre el passat i el futur, entre la seguretat i el risc, entre la identitat i l'aspiració. La Vienna ha aixecat el seu bar esperant que per allà hi passi el ferrocarril i la zona s'ompli de bevedors i jugadors. Ho ha fet, en realitat, obtenint informació privilegiada, i no espera altra cosa que poder revaloritzar aquest bar actualment desert i polsós. És una especuladora. I és forta, molt forta.

"A man can lie, steal... and even kill. But as long as he hangs on to his pride, he's still a man. All a woman has to do is slip - once. And she's a "tramp!" Must be a great comfort to you to be a man." 
- Vienna

I és la cap. I el seu empoderament la converteix en la primera femme fatale posmoderna (aquella que el John Dahl acabaria de donar llum, 40 anys més tard, amb la seva Wendy Kroy a The last seduction), aquella que es fa forta davant dels homes i els intimida, els empetiteix, els treu de la zona de confort mascle. No els castiga, no és la dona temible del noir de la època que encisava i t'amargava la vida. Simplement és una dona forta. I a molts homes això no els hi senta bé.

"Never seen a woman who was more of a man. She thinks like one, acts like one, and sometimes makes me feel like I'm not." 
- Sam, un dels empleats

La Crawford, aquí, es convertí en una icona. Els seus continus canvis de vestuari no responien a una intenció estètica sinó de fons, passant del negre més rotund per refermar la seva posició al principi de la pel·lícula al groc llampant (tocat amb un mocador vermell) per l'escena final, però conduint-nos a través del blanc més virginal o del grisós més neutre quan un futur millor i més tranquil s'albira abans del tumult final. Si servidor ja era fan de la Crawford des que va veure per primer cop la brillant Possessed, com no havia de perdre el sentit per aquesta dona increïble i magnífica que és la Vienna.



Tensa, intensa, poderosa i intencionada, Johnny Guitar és un cop de puny sobre la taula, per recordar als descreguts com jo que el western, en bones mans, és molt més que indis i vaquers, que milhomes i baralles, que galopades i asos a la màniga. Una obra mestra absoluta que trenca els esquemes, fins i tot vista avui en dia.

La Marion és una noia obrera de poble. Però té somnis. Somnia en marxar d'aquell poble i fer alguna cosa amb la seva vida. No vol ser la dona d'algú, no vol casar-se amb el seu promès i seguir la vida que fa tothom. I en això que ha de creuar les vies del tren i es troba amb això:




- Mirant a dins?
- ...
- Direcció equivocada. Entra i mira cap enfora.
- Entrar a on? 
- Oh, a qualsevol lloc. Tan sols "a dins". Només hi ha dos tipus de persones: els de dins i els de fora.

En una escena amb un transfons filosòfic evident, la Marion visualitza els seus somnis. Allò que veu -els ballarins, els servents, el luxe- és el que ella somia. Només ha de pujar al tren.

L'escena, absolutament brillant, a més conclou amb una el·lipsi magistral, on la botella que aboca cava es transforma en un tetra-brik de gelat desfet que cau dins d'un bol. És el que el seu promès li ha portat per sopar a casa seva.

I aquest és només l'inici d'una pel·lícula irrevocablement magistral. La Marion (esplèndida i bellíssima Joan Crawford) acut a la ciutat i coneix al Mark Whitman (inspirat i serè Clark Gable), un mil·lionari que pot donar-li la vida que busca.
Farcida de metàfores visuals, de diàlegs impecables i enlluernadors, de situacions perfectament reveladores del que és la Marion, del que vol i del que aconsegueix, Possessed (un títol molt més escaient i, d'altra banda, molt més significatiu que el seu títol en espanyol) és un compendi de cinema de primeríssima qualitat, un perfecte exemple del cinema elegant, curós i treballat que es feia als anys 30 i que ve a explicar una història molt més feminista del que molts productors arrugats del Hollywood actual estan disposats a posar en cel·luloide.