Temple Grandin (2010) - Mick Jackson

Un telefilm sobre una noia autista que intenta trobar el seu lloc al món? Passo. No m'interessa.

Bé, espera, espera... no te'n vagis... I si et dic que és una producció de la HBO del 2010? I que hi surt la Claire Danes, la Julia Ormond i el David Strathairn? I que va guanyar 7 Emmys (entre ells millor direcció i tres premis pels tres actors i actrius principals) així com un Globus d'Or?

És veritat que 'Temple Grandin' compleix amb tots els tòpics d'aquestes pel·lícules televisives sobre discapacitat: l'esforç en fer-te estimar les rareses del protagonista, les injustícies del voltant, la família patidora, l'encasellament freak o, fins i tot, la superació mitjançant la pròpia condició autista. Però les diferències entre aquesta pel·lícula i les altres són dues, i ben clares:
1- Els actors estan absolutament sublims.
2- La pel·lícula funciona dramàticament com un rellotge.

Anem a pams. Personalment detesto a la Claire Danes fent de psicòtica o amb trastorns mentals. Me'n vaig afartar veient les dues primeres temporades de Homeland. i em vaig saturar de mirades de peix bullit, de crits i escarafalls. Però aquí -ah, amics-, aquí la Danes està absolutament deliciosa. El seu paper, evidentment, dóna per escarafalls i mirades perdudes, però de manera estranya i intangible, la Danes connecta amb l'espectador amb un repertori d'humanitat excel·lent. L'acompanya una altra actriu habitualment justeta com la Julia Ormond. La seva habitual fredor i contenció es converteixen aquí en la seva arma més potent, com a mare patidora que ha lluitat tot el que ha pogut per incloure a la seva filla autista en la societat. Algunes de les escenes més emocionants de la pel·lícula són en les seves mans. I, per descomptat, res a dir que pugui sorprendre del David Strathairn, sempre sobri quan no excel·lent.

 Però és que, a més, la pel·lícula, com dèiem, funciona com un rellotge. No deixa de ser curiós que estigués en mans d'un director que podria fer fugir a més d'un: Mick Jackson. En Jackson va començar la seva carrera als 90 amb una estimulant dramèdia, "LA Story", però va anar apagant-se, molt en particular després de dirigir un dels fiascos de la dècada: 'The bodyguard'. Aquí, sigui com sigui, agafa les regnes i sotmet al guió ple de trampes i efectes a un tamisat que si bé no amaga els paranys, si és capaç d'entregar-los de manera que no siguin insultants.

Així, 'Temple Grandin' t'endú en el seu viatge cap a la integració de la protagonista en un món que no entén i que no l'entén a ella. I si bé hom pot pensar que el plantejament és arquetípic -que ho és-, una comparació pot ser suficient per posar-la en valor: és molt més interessant i emocionant que 'The imitation game', per posar un exemple recent de pel·lícula sobre un personatge protagonista autista que busca el seu encaix en el món.

I, per si algú té certa recança en veure pel·lícules sobre aquesta temàtica pensant que potser són un insult a la intel·ligència o a aquells que pateixen el trastorn autístic, deixeu-me dir que 'Temple Grandin' em va venir recomanada per la Mònica Olasz, professional de l'ensenyament per a discapacitats psíquics. Saber que venia de les seves mans em va tranquil·litzar, sabent que la pel·lícula -basada en dos llibres autobiogràfics de la pròpia Temple Grandin- seria fidel a la realitat i no forçaria massa la balança cap a la compassió o la condescendència.