Antes del anochecer (Before midnight, 2013) - Richard Linklater
Si, a sobre, la pel·lícula, com és el cas, està bé, ja és per tirar coets. I és que, al cap i a la fi, després de tants anys i dues pel·lícules precedents, la fórmula podria mostrar-se gastada. De fet, ho fa, però tan sols en els horribles primers 30 minuts de pel·lícula, en que ni els diàlegs són brillants, ni les interpretacions -majorment improvisades- són realistes ni la direcció del Linklater sap tallar quan toca.
Però, a l'igual que els hi passa als dos protagonistes, quan ens regalen el passeig cap a la romàntica habitació d'hotel, aquell trajecte, tot cobra sentit. Es recupera el pols ferm i sòlid de la major part del metratge de les dues anteriors, les actuacions convincents i soltes i, sobretot, uns diàlegs interessants que ens tornen a connectar amb el Jesse i la Céline.
Linklater sap el que es fa. Ho ha fet tota la vida, de fet. Des de la seva primera entrega a "Antes del amanecer", però també amb Tape i, sobretot, amb la seva obra mestra que és Waking life (pel·lícula d'animació farcida de diàlegs filosòfics sobre l'existència, la vida i la mort), el Richard Linklater ha trobat una fórmula que sap fer funcionar, enrolant als actors en la confecció, mica a mica, d'un guió improvisat que va sorgint sobre la marxa i que requereix, per damunt de tot, molta química entre els actors i actrius.
Amb una hora final absolutament esplèndida on tot cobra sentit, "Antes del anochecer" és una pel·lícula amb moments brillants i d'altres on un pot estar a punt d'abandonar la sala, però si es té paciència, l'habilitat del director i pòsit de les dues preqüeles t'acaba portant a un clímax, qui sap si final, a una de les trilogies més memorables dels darrers 20 anys.
És, d'altra banda, una d'aquelles pel·lícules sobre les que, un cop vistes i amb un cafè entremig, se'n pot parlar durant moltes estones, discutint sobre els abundants matisos que els dos protagonistes aporten a la història.
Aneu a veure-la, encara que sigui per gaudir d'un cinema que ja no es fa i que, molt probablement, romandrà en perill d'extinció durant molt de temps.
La peli de... l'Elisa Biete
Ens ha arribat a l'ànima el que llegireu a continuació. Es tracta de la col·laboració de l'Elisa Biete (ella pinta, dibuixa, fa dibuixos, diu) per la nostra secció "La peli de...", que ja coneixeu sobradament (i que us seguim convidant a revisar així com a participar-hi). I ens ha arribat a l'ànima perquè, un cop més, la passió del cinema ens arriba gràcies a persones entranyables que, de ben petits, ens la comuniquen.
_____________________________________
Primer de tot diré que vaig néixer al 1981. De nena (i d’adulta) vaig veure moltes pel·lícules i sagues importants, “Star Wars”, “Indiana Jones”, “Back to the Future”, “Mad Max”, “ET”, “The Goonies”, etc, i molt cinema d’animació. Tot el que fossin dibuixos era (i és, no ens enganyem) benvingut a casa. De Disney que era el que es veia al cinema, al Studio Ghibli, que poc a poc anava arribant a les nostres mans en format de sèrie o alguna peli pirata que corria pel mercat de Sant Antoni. Tot s’hi val en aquest món (de vegades).
A tot això haig de dir també, que a casa de la meva àvia sempre hem vist pel·lícules, de tots els gèneres, i ella sempre va ser durant molts anys una compradora compulsiva de cinema. Cada visita a dinar, implicava dues coses: amagar blocs de paper blanc, fossin del tamany que fossin (perquè jo no se’ls pintes), i dos, posar una peli.
Sempre he estat molt fan de la primera. Ho haig d’admetre, la trilogia no és el meu fort. La segona reconec que també la vaig veure molt, però la tercera l’hauré vist, sense vergonya d’admetre-ho tres cops com a molt. Qüestió de gustos!
Per mi veure Michael J. Fox és fer regressions a la infància, de quan era a casa de la meva àvia veient la pel·lícula, de quan la veia a colònies, o a casa... Ja sigui en cinema o televisió és un actor que sempre em portarà records, sempre el recordaré com a Marty McFly, amb la seva armilla vermella, els seus Levi’s, el seu gos, i el Delorean. Tampoc oblidaré mai a Doc, un Christopher Lloyd amb cara de penjat, despentinat obsessionat amb els viatges en el temps. Tot un personatge!
De petita sempre vaig jugar amb playmobils, tenia muntanyes i muntanyes de clicks, accessoris, cases, cotxes... de tot, i tenia (i tinc al prestatge del menjador) un playmobil nen, amb pantalons blaus, armilla taronja i bicicleta (el patinet no el tenia) emulant a Marty Mcfly. Aquest era el meu preferit i sempre l’he tingut amb mi. Me l'enduia al mar, a la neu, a jugar on fos. I encara ara, quan el tinc a la mà, i me’l miro (perquè sóc una nostàlgica), em transporta a la meva infància, faig un viatge en el temps.
 |
| El Playmòbil al que la Elisa fa referència |
Fa un parell d’anys aproximadament i si no ho recordo malament, es va subhastar a EUA el cotxe original, i recordo estar comentant-ho amb amics, i els hi vaig dir que si em sobressin els diners, no dubtaria pas en comprar el Delorean. Ho deia molt convençuda (on el guardaria ja és una altra qüestió). Però sé del cert que sense miraments, hagués intentat endur-me’l.
Molts nens volíem aquest cotxe, no és un secret, era un cotxe futurista, amb la data de sortida i la data d’arribada, les portes que s’obrien cap a dalt en plan Lamborghini, el condensador de fluzo, que era el més important per poder viatjar en el temps. Corria a una velocitat estratosfèrica per poder desaparèixer deixant dues línies de foc al seu darrere i aparèixer qui sap quan i on.
És una pel·licula que em va marcar molt, perquè la vaig veure centenars de vegades, i a més em va servir d’inspiració en molts jocs. D’adulta recordant l’escena del ball també em va fer conèixer Chuck Berry amb el seu Johnny B. Goode, un gran artista que sona molt de tant en tant a casa meva.
Encara que sembli mentida, aquesta història em va ensenyar que un petit gest pot canviar-te la vida, i quan paro a pensar en el què he fet durant la meva vida, penso en aquells moments que ho haguessin pogut canviar tot, cap a millor, o cap a pitjor, suposo que ho fem tots això, i com la majoria, ho deixo estar perquè arribats aquí no val la pena perdre el temps en el passat i és millor gaudir del present.
Elisa Biete
Actors i actrius amb les seves mascotes II
Ja us en vam acostar un quants, d'actors i actrius amb les seves mascotes. Fins i tot us vam portar el cas més extrem, el de la Tippi Hedren i el seu lleó domèstic. Aquí us en portem uns quants més, per petició popular. |
| Sally Field i el seu gos (no n'hem sabut trobar el nom) |
 |
| Kristen Stewart i el seu gos Oz |
 |
| Josh Duhamel i el seu gos Zoey |
 |
| Bette Davis i el seu gat |
 |
| Susan Sarandon amb el seu gos, de nom Penny o Rigby (que en té dos d'iguals i no els sabem diferenciar) |
 |
| Clark Gable i Carole Lombard amb els seus gats siamesos |
 |
| Katherine Heigl amb un dels seus diversos gossos |
 |
| Anthony Perkins i el seu gat |
The americans (2013) - Joe Weisberg (creador)
El problema? Que l'estil de vida americà, en quan han fundat una família, tenen casa, cotxe i una rutina, els comença a ser molt més atraient que l'austeritat patriòtica comunista. Què tira més? La mare pàtria o la comoditat burgesa? S'estimen? O fan veure que s'estimen?
Aquest és l'interessant punt de partida d'una sèrie que, havent-la tot just començat, ens esta`deixant molt bon gust de boca i es situa ràpidament com una de les que més ens està agradant aquesta temporada.
El primer capítol -doble, com és de rigor- és absolutament fascinant i voreja el magisteri. La sèrie intenta balancejar la trama personal dels dos protagonistes (que si sóc espia, que si la família va primer, etc.) amb trames d'espionatge, afegint-hi elements d'intriga extrema com que la casualitat de que un agent del contraespionatge de l'FBI es mudi a viure just a davant de casa seva.
Algunes escenes són absolutament brillants (no us les volem desvetllar aquí, veieu-la), els guions premem l'accelerador quan cal i saben reposar la tensió per fer del visionat de The americans una experiència més cinèfila que televisiva, els protagonistes funcionen molt bé (rescatada la Keri Russell de l'infame personatge de la Felicity a la sèrie homònima, acompanyada pel Matthew Rhys de Cinco hermanos i com a antagonista el sempre efectiu Noah Emmerich, de Beautiful Girls o El show de Truman), i l'equilibri entre drama i suspens t'aboca a devorar els capítols d'aquesta primera temporada (de moment única emesa, però ja renovada des del seu 4rt capítol, donada la bona resposta del públic).
Arrietty i el món dels remenuts (Karigurashi no Arietti - Yukashita no kobito-tachi, 2010) - Hiromasa Yonebayashi
Miyazaki ha dirigit pel·lícules majorment fantàstiques com Nausicaä de la vall del vent, El castell al cel, El meu veí Totoro, Kiki, l'arenent de bruixa, Porco Rosso, La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro, El castell ambulant i Ponyo al penya-segat (cadascú tindrà laes seves favorites, però és innegable que fins i tot la que ens sembli menys encertada és una bona pel·lícula, alcap i a la fi).
Per una altra banda, les pel·lícules de Ghibli dirigides per altri que no sigui el Miyazaki són Murmuris del cor, La Haru al regne dels gats, Cuentos de terramar, aquesta Arriety i la més recent From up on Poppy hill. Totes elles mediocritats amb la desbordant tècnica habitual de la casa, però sense ànima, sense gràcia, molt més trillades que la resta.
Volem fer notar que de la llista de pelis dirigides per altri n'hem eliminat les dirigides per l'altre fundador de la companyia, l'Isao Takahata, que ha esta capaç d'entregar quatre pel·lícules total i absolutament a l'alçada de les del Miyazaki, com La tumba de les luciérnagas, Recuerdos del ayer, la magistral Pom Poko i is vecinos los Yamada.
Per tant, Arrietty, enquadrada en el segon sector, és exactament això: una pel·lícula d'animació tècnicament impecable, amb aquella atracció que Ghibli té sempre amb nosaltres, però un tant tímida, sense una estructura sòlida i molt buida d'emocions. La pel·lícula adapta el conte clàssic de la Mary Norton, The Borrowers (que ja ha servit d'inspiració en multitud d'ocasions al cinema i a la televisió) en la que uns éssers ben petits poblen en secret els racons més amagats del món humà, intentant no ser vistos i prenent prestat (d'aquí el terme "borrowers", els que prenen prestat) tot allò que necessiten per subsistir, sempre en petites quantitats per tal de que ningú no trobi res a faltar.
Una família de "remenuts" viu sota una casa des de ja fa molts anys, perfectament instal·lats, amb tot allò que els hi fa falta proveït pel pare que, de tant en tant, fa una excursió a la casa per prendre prestat allò que els cal. Com passa sovint en les pel·lícules Ghibli, hi ha una personatge femení, en aquest cas la Arrietty, filla única de la família de remenuts, inquieta, aventurera i amb ganes de trepitjar sempre terreny desconegut. Es repeteix doncs la figura de la dona que no es contenta en viure a casa seva, en ser la mestressa de casa del japó tradicional. Vol aventures, vol tenir una vida pròpia. I, és clar, això li causa problemes quan a la casa sota la que hi viuen els remenuts hi arriba un jove que busca repòs abans de que pateixi una operació de cor en la que s'hi juga la vida i, en un accident, albira l'Arrietty.
A partir d'aquí corre-cuites per desfer els embolics, l'amenaça de ser descoberts, potser fins i tot extingits, etc.
És innegable que hi ha aspectes del film que funcionen. Al cap i a la fi, l'influx que els dibuixos Ghibli tenen en l'espectador és inevitable i un és captivat constantment per la bellesa i la tendresa dels personatges, per la seva bondat i per l'entorn colorista. I no es pot tampoc negar que la pel·lícula agradarà als més petits de la casa. Però Arriety és força lluny de ser una de les produccions d'animació a recordar en el futur.
És, doncs, aquesta Arriety i el món dels remenuts, un producte menor d'una factoria que ens té massa ben acostumats, però que quan el timó és cedit a aprenents ens deixa un gust agredolç.
The Million Dollar Hotel (Wim Wenders): primera escena
Aquest és un dels meus inicis de pel·lícules favorits de tots els temps. Sabeu la típica llista en la que apareixen les escenes inicials de Set de Mal, 2001: Una odissea en l’espai, Apocalypse Now, etc., com les millors de la història? doncs entre totes elles m'agradaría incloure el començament de la pel•lícula de Wenders The Million Dollar Hotel (2000).
Wim Wenders és un enorme director, particular i distint, dels que no fa encàrrecs ni falta que li fa. La seva força i personalitat rau en molts aspectes, dels quals a mi em fascina el seu gust exquisit per enquadraments clàssics en els que hi veiem referenciats sovint a Hopper, Vermeer i altres artistes.
Tornant al film, durant aquest inici -sorprenent i definitiu-, la música embolcalla l’escena i a nosaltres ens porta de la mà pel cel de Los Angeles en el moment exacte en que no sabem si és massa d’hora o massa tard, si tot comença o tot acaba.
No cal dir res més, només que mireu l’escena. A partir del minut 1.00 comença el viatge, poseu-vos còmodes, apagueu els llums i pugeu el volum per escoltar “the first time” un tema dels U2 interpretat per en Bono que també va ser guionista del film.
Monstruos University (Monsters University, 2013) - Dan Scanlon
En voleu més detalls? Aquí els teniu:
- El guió és fluixíssim. Està més a prop de The Muppets que no pas de Monstruos S.A. No aprofita el material preexistent. No hi ha talent narratiu.
- La trama és tova i absolutament trillada. Un cúmul de tòpics sobre universitaris nerds abocats a ser expulsats per no donar la talla, i que, mira tu per on, busquen superar les seves limitacions i tancar la boca a tots els que els diuen que no tenen el nivell mínim exigit. La revancha de los novatos (Revenge of the nerds, 1984, Jeff Kanew) ho explicava molt millor i era molt més divertida.
- Els gags -molts menys del que ens tenen acostumats- es fonamenten, en la majoria dels casos, en trompades i acudits fàcils.
- El Santiago Segura, en la versió doblada, és absolutament incapaç, aquest cop, d'espolsar-se els seus tics "torrentils".
- Tot i que a nivell de decorats la tècnica d'animació és absolutament fantàstica, hi ha altres aspectes, com els detalls en l'animació dels personatges que sembla haver-se deixat una mica de banda.
- Per acabar-ho d'adobar, el curtmetratge que acostuma a precedir aquestes pel·lícules, The blue umbrella (2013, Saschka Unseld) sembla més fruit d'una escola d'animació que no pas d'una major com Disney. Tècnicament impecable però sense res rellevant ni original que explicar.
En definitiva, que Monstruos University hauria d'haver anat directament al circuit dels DVDs, tal com ho fan totes les pel·lícules de la Barbie. Més que res perquè està exactament a aquest nivell.
Si us va agradar Monstruos S.A., que ni se us passi pel cap anar a veure la seva continuació. La decepció us farà mal.
Kubrick copiant a Sjöström l'escena de la destral
Què us sembla?
- Casualitat?
- Inspiració inconscient?
- Homenatge?
- Còpia?
Respostes i opinions als comentaris.
El cor delator del Poe en animació i narrat pel James Mason
Heus aquí una de les peces curtes d'animació més discutides i honorades, encara que en petit comité, de la història del cinema.Corria el 1953, i la Columbia Pictures volia competir en la indústria de l'animació contra Disney. Va encarregar una adaptació de "El cor delator" de l'Edgar A. Poe.
La va dirigir el Ted Parmelee i comptà amb l'inestimable col·laboració del gran James Mason, en la veu del narrador protagonista i el resultat fou aquesta petita joia de l'animació.
Sense anar més lluny, l''any 1994 l'historiador del cinema d'animació Jerry Beck va fer una enquesta entre més de 1.000 professionals de l'animació d'arreu del món, que van colocar aquest 'The tell-tale heart" en una més que notable 24ª posició
Per acabar d'arrodonir la fama minoritària d'aquesta peça, la British Board of Film Censors va atorgar-li la qualificació de X, essent la primera peça animada en ser marcada amb aquest infame estigma.
Tan hipnòtica com el relat del Poe, amb la seductora però alhora pertorbadora veu del James Mason, aquest curtmetratge d'animació és tot un desconegut i infravalorat tresor fílmic (descobert a través d'OpenCulture).
Pòsters turístics de llocs mítics del cinema
Els Ster-Kinekor Theaters són la cadena de cinemes més gran de Sud-Àfrica. L'agència FoxP2 i l'equip de dissenyadors de MUTI van confeccionar per a ells una sèrie de pòsters promocionals d'algunes pel·lícules mítiques jugant amb un aire retro i amb el concepte del turisme com a idea central.Com a resultat en sortiren aquests quatre cartells realment llaminers que et fan venir molt de gust de tornar a escenaris mítics de la història del cinema(i que descobrírem aquí).
Us deixem amb dues preguntes:
1- Reconeixeu les quatre localitzacions?
2- A quina d'elles aniríeu a passar les vacances aquest estiu?
Popular (2012) - Régis Roinsard
La Rose Pamphyle (Déborah François) somia en escapar del seu poble i del seu pare i fer-se secretària per veure món i conèixer molta gent. No té cap experiència, però molta voluntat. Ah, i és molt més guapa que totes les seves competidores a l'entrevista de feina que li fa el Louis Échard (Romain Duris), un notari de nas aixecat amb l'obsessió de ser el número u en alguna cosa. Veient que la Rose no té cap futur com a secretària i obsessionat amb el domini dels altres, el Louis decideix convertir-la en la guanyadora de la competició que guardona a la mecanògrafa més ràpida.
I és aquí on l'estructura de les pel·lícules de competició com les abans esmentades, pren cos. Una primera part de la pel·lícula senta les bases de la relació (s'estimen?, no s'estimen?). Una segona part mostra l'entrenament dur i implacable al que és sotmesa la Rose. I la tercera encara la competició, amb les seves diferents rondes, les trampes de guió per donar-hi més emoció, etc.
Ara, si voleu que us digui la veritat, el còctel funciona prou bé. Essent com és, en la seva essència, una comèdia romàntica, té el suficient encant com per tirar endavant. I la part de la competició (al menys la primera, la nacional) és engrescadora i la pel·lícula no es pren a si mateixa massa seriosament, la qual cosa juga al seu favor.
Lamentablement, a més, algunes escenes estan francament mal resoltes (com el dinar familiar a casa dels Échard) on la direcció sembla rodar-la de manera tímida, sense atrevir-se a jugar les cartes amb la ferocitat d'una comèdia d'equívocs ni amb la passió d'una comèdia romàntica.
En definitiva, però, una comèdia francesa recomanable amb més encerts que errors, extremadament ben ambientada, i que es pot gaudir força sobretot si un vol assistir a un còctel tan heterogeni com aquest.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
3 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada