Arrietty i el món dels remenuts (Karigurashi no Arietti - Yukashita no kobito-tachi, 2010) - Hiromasa Yonebayashi

Tot i que certs aspectes absolutament magistrals relacionats amb l'animació perduren, hi ha una diferencia abissal entre les pel·lícules de l'estudi Ghibli dirigides pel Hayao Miyazaki i les dirigides per alguns dels seus "aprenents". Una ràpida comparativa confirmarà aquesta teoria.
Miyazaki ha dirigit pel·lícules majorment fantàstiques com Nausicaä de la vall del vent, El castell al cel, El meu veí Totoro, Kiki, l'arenent de bruixa, Porco Rosso, La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro, El castell ambulant i Ponyo al penya-segat (cadascú tindrà laes seves favorites, però és innegable que fins i tot la que ens sembli menys encertada és una bona pel·lícula, alcap i a la fi).
Per una altra banda, les pel·lícules de Ghibli dirigides per altri que no sigui el Miyazaki són Murmuris del cor, La Haru al regne dels gats, Cuentos de terramar, aquesta Arriety i la més recent From up on Poppy hill. Totes elles mediocritats amb la desbordant tècnica habitual de la casa, però sense ànima, sense gràcia, molt més trillades que la resta.
Volem fer notar que de la llista de pelis dirigides per altri n'hem eliminat les dirigides per l'altre fundador de la companyia, l'Isao Takahata, que ha esta capaç d'entregar quatre pel·lícules total i absolutament a l'alçada de les del Miyazaki, com La tumba de les luciérnagas, Recuerdos del ayer, la magistral Pom Poko i is vecinos los Yamada.

Per tant, Arrietty, enquadrada en el segon sector, és exactament això: una pel·lícula d'animació tècnicament impecable, amb aquella atracció que Ghibli té sempre amb nosaltres, però un tant tímida, sense una estructura sòlida i molt buida d'emocions. La pel·lícula adapta el conte clàssic de la Mary Norton, The Borrowers (que ja ha servit d'inspiració en multitud d'ocasions al cinema i a la televisió) en la que uns éssers ben petits poblen en secret els racons més amagats del món humà, intentant no ser vistos i prenent prestat (d'aquí el terme "borrowers", els que prenen prestat) tot allò que necessiten per subsistir, sempre en petites quantitats per tal de que ningú no trobi res a faltar.


Una família de "remenuts" viu sota una casa des de ja fa molts anys, perfectament instal·lats, amb tot allò que els hi fa falta proveït pel pare que, de tant en tant, fa una excursió a la casa per prendre prestat allò que els cal. Com passa sovint en les pel·lícules Ghibli, hi ha una personatge femení, en aquest cas la Arrietty, filla única de la família de remenuts, inquieta, aventurera i amb ganes de trepitjar sempre terreny desconegut. Es repeteix doncs la figura de la dona que no es contenta en viure a casa seva, en ser la mestressa de casa del japó tradicional. Vol aventures, vol tenir una vida pròpia. I, és clar, això li causa problemes quan a la casa sota la que hi viuen els remenuts hi arriba un jove que busca repòs abans de que pateixi una operació de cor en la que s'hi juga la vida i, en un accident, albira l'Arrietty.
A partir d'aquí corre-cuites per desfer els embolics, l'amenaça de ser descoberts, potser fins i tot extingits, etc.
 
És innegable que hi ha aspectes del film que funcionen. Al cap i a la fi, l'influx que els dibuixos Ghibli tenen en l'espectador és inevitable i un és captivat constantment per la bellesa i la tendresa dels personatges, per la seva bondat i per l'entorn colorista. I no es pot tampoc negar que la pel·lícula agradarà als més petits de la casa. Però Arriety és força lluny de ser una de les produccions d'animació a recordar en el futur.

És, doncs, aquesta Arriety i el món dels remenuts, un producte menor d'una factoria que ens té massa ben acostumats, però que quan el timó és cedit a aprenents ens deixa un gust agredolç.