La peli de... l'Elisa Biete

Ens ha arribat a l'ànima el que llegireu a continuació. Es tracta de la col·laboració de l'Elisa Biete (ella pinta, dibuixa, fa dibuixos, diu) per la nostra secció "La peli de...", que ja coneixeu sobradament (i que us seguim convidant a revisar així com a participar-hi). I ens ha arribat a l'ànima perquè, un cop més, la passió del cinema ens arriba gràcies a persones entranyables que, de ben petits, ens la comuniquen.

Primer de tot diré que vaig néixer al 1981. De nena (i d’adulta) vaig veure moltes pel·lícules i sagues importants, “Star Wars”, “Indiana Jones”, “Back to the Future”, “Mad Max”, “ET”, “The Goonies”, etc, i molt cinema d’animació. Tot el que fossin dibuixos era (i és, no ens enganyem) benvingut a casa. De Disney que era el que es veia al cinema, al Studio Ghibli, que poc a poc anava arribant a les nostres mans en format de sèrie o alguna peli pirata que corria pel mercat de Sant Antoni. Tot s’hi val en aquest món (de vegades).

A tot això haig de dir també, que a casa de la meva àvia sempre hem vist pel·lícules, de tots els gèneres, i ella sempre va ser durant molts anys una compradora compulsiva de cinema. Cada visita a dinar, implicava dues coses: amagar blocs de paper blanc, fossin del tamany que fossin (perquè jo no se’ls pintes), i dos, posar una peli.

No tinc molt clar quines han estat més importants, però sé quines vaig gastar fins a l’extenuació. De gastar ho tinc claríssim, “Back to the Future” de Robert Zemeckis. Per casa corre alguna polaroid on surto mirant a l’objectiu i de fons, un fotograma de “Regreso al futuro”.  La vaig tenir en VHS, la cinta estava feta caldo, el so grinyolava, la imatge s’encallava, tota una aventura vaja. Ara fa un any la vaig comprar per fi en DVD. Tot un canvi de qualitat i de so.

Sempre he estat molt fan de la primera. Ho haig d’admetre, la trilogia no és el meu fort. La segona reconec que també la vaig veure molt, però la tercera l’hauré vist, sense vergonya d’admetre-ho tres cops com a molt. Qüestió de gustos!

Per mi veure Michael J. Fox és fer regressions a la infància, de quan era a casa de la meva àvia veient la pel·lícula, de quan la veia a colònies, o a casa... Ja sigui en cinema o televisió és un actor que sempre em portarà records, sempre el recordaré com a Marty McFly, amb la seva armilla vermella, els seus Levi’s, el seu gos, i el Delorean. Tampoc oblidaré mai a Doc, un Christopher Lloyd amb cara de penjat, despentinat obsessionat amb els viatges en el temps. Tot un personatge!


De petita sempre vaig jugar amb playmobils, tenia muntanyes i muntanyes de clicks, accessoris, cases, cotxes... de tot, i tenia (i tinc al prestatge del menjador) un playmobil nen, amb pantalons blaus, armilla taronja i bicicleta (el patinet no el tenia) emulant a Marty Mcfly. Aquest era el meu preferit i sempre l’he tingut amb mi. Me l'enduia al mar, a la neu, a jugar on fos. I encara ara, quan el tinc a la mà, i me’l miro (perquè sóc una nostàlgica), em transporta a la meva infància, faig un viatge en el temps.

El Playmòbil al que la Elisa fa referència

Fa un parell d’anys aproximadament i si no ho recordo malament, es va subhastar a EUA el cotxe original, i recordo estar comentant-ho amb amics, i els hi vaig dir que si em sobressin els diners, no dubtaria pas en comprar el Delorean. Ho deia molt convençuda (on el guardaria ja és una altra qüestió). Però sé del cert que sense miraments, hagués intentat endur-me’l.



Molts nens volíem aquest cotxe, no és un secret, era un cotxe futurista, amb la data de sortida i la data d’arribada, les portes que s’obrien cap a dalt en plan Lamborghini, el condensador de fluzo, que era el més important per poder viatjar en el temps. Corria a una velocitat estratosfèrica per poder desaparèixer deixant dues línies de foc al seu darrere i aparèixer qui sap quan i on.


És una pel·licula que em va marcar molt, perquè la vaig veure centenars de vegades, i a més em va servir d’inspiració en molts jocs. D’adulta recordant l’escena del ball també em va fer conèixer Chuck Berry amb el seu Johnny B. Goode, un gran artista que sona molt de tant en tant a casa meva.


Encara que sembli mentida, aquesta història em va ensenyar que un petit gest pot canviar-te la vida, i quan paro a pensar en el què he fet durant la meva vida, penso en aquells moments que ho haguessin pogut canviar tot, cap a millor, o cap a pitjor, suposo que ho fem tots això, i com la majoria, ho deixo estar perquè arribats aquí no val la pena perdre el temps en el passat i és millor gaudir del present.

Elisa Biete