Antes del anochecer (Before midnight, 2013) - Richard Linklater

Val a dir, d'entrada, que el fet de que avui en dia encara hi hagi qui tingui ganes de fer, produir, distribuir i, sobretot, anar a veure una pel·lícula sòlida i inequívocament fonamentada en els diàlegs llargs i intimistes entre dos personatges, sense girs argumentals sobtats, sense muntatge trepidant ni efectes visuals, ja és un triomf.

Si, a sobre, la pel·lícula, com és el cas, està bé, ja és per tirar coets. I és que, al cap i a la fi, després de tants anys i dues pel·lícules precedents, la fórmula podria mostrar-se gastada. De fet, ho fa, però tan sols en els horribles primers 30 minuts de pel·lícula, en que ni els diàlegs són brillants, ni les interpretacions -majorment improvisades- són realistes ni la direcció del Linklater sap tallar quan toca.

Però, a l'igual que els hi passa als dos protagonistes, quan ens regalen el passeig cap a la romàntica habitació d'hotel, aquell trajecte, tot cobra sentit. Es recupera el pols ferm i sòlid de la major part del metratge de les dues anteriors, les actuacions convincents i soltes i, sobretot, uns diàlegs interessants que ens tornen a connectar amb el Jesse i la Céline.
Linklater sap el que es fa. Ho ha fet tota la vida, de fet. Des de la seva primera entrega a "Antes del amanecer", però també amb Tape i, sobretot, amb la seva obra mestra que és Waking life (pel·lícula d'animació farcida de diàlegs filosòfics sobre l'existència, la vida i la mort), el Richard Linklater ha trobat una fórmula que sap fer funcionar, enrolant als actors en la confecció, mica a mica, d'un guió improvisat que va sorgint sobre la marxa i que requereix, per damunt de tot, molta química entre els actors i actrius.

Amb una hora final absolutament esplèndida on tot cobra sentit, "Antes del anochecer" és una pel·lícula amb moments brillants i d'altres on un pot estar a punt d'abandonar la sala, però si es té paciència, l'habilitat del director i pòsit de les dues preqüeles t'acaba portant a un clímax, qui sap si final, a una de les trilogies més memorables dels darrers 20 anys.
És, d'altra banda, una d'aquelles pel·lícules sobre les que, un cop vistes i amb un cafè entremig, se'n pot parlar durant moltes estones, discutint sobre els abundants matisos que els dos protagonistes aporten a la història.

Aneu a veure-la, encara que sigui per gaudir d'un cinema que ja no es fa i que, molt probablement, romandrà en perill d'extinció durant molt de temps.