Barreja impossible o somni humit dels fans de Ghibli i de la nissaga d'Evangelion de Gainax? Aquest curtmetratge ordit pels estudis del Miyazaki i del Takahata amb motiu de la inauguració del Museu d'Art Contemporani de Tòquio i servida al públic acompanyant l'estrena d'una de les darreres seqüeles de la franquícia Evangelion, en concret Evangelion 3.0: you can (not) redo (2012, Hideaki Anno), presenta l'adveniment d'un dels déus monstres que el públic ja va conèixer a les aventures de Nausicaa de la vall del vent (Kaze no Tani no Naushik,1984, Hayao Miyazaki) i al manga del que provenia. I, així, com si fos una mena de preqüela, el déu monstre apareix al damunt de Tòquio per -com és habitual en els kaijus- tornar a  equilibrar la balança que l'ésser humà ha desestabilitzat amb el seu progrés, deixadesa i desentendre's del planeta.

Vinyeta del manga 'Nausicaa'

La gratificant experiència representa el primer esforç de la factoria Ghibli per rodar un film live action, allunyant-se de l'animació (tot i que, evidentment, els efectes visuals n'inclouen, d'animació) i s'impregna d'una estètica i d'un estil molt reminiscent dels kaijus més clàssics, des de Go-jira (Godzilla pels occidentals) fins a Gamera, passant per Daimajin o el gran King Kong.

A aquests arguments se'ls hi afegeix la notable alineació darrera de l'equip de producció del curtmetratge. El director, el Shinji Higuchi, a més de ser guionista i storyboarder dels animes d'Evangelion ha estat el responsable recentment de dur a la pantalla gran i al live action l'exitós anime televisiu Attack on Titan, amb uns resultat visuals dels que ja ens delectem mentre esperem la seva "estrena". I, per acabar-ho d'arrodonir, al guió hi trobem l'Hideaki Anno (junt amb l'Ôtarô Maijô), creador d'Evangelion, però també partícip de l'equip darrera de Nausicaa.


El curt, en tot cas, és una anècdota. Amarada de significat (va ser rodat un any després del terratrèmol que assolà diversos indrets de Japó), visualment espaterrant, però anècdota al cap i a la fi. La qual cosa ens fa sospitar que tan sols els fans d'Evangelion o de Ghibli (o d'ambdues coses, que no creiem pas que sigui incompatible) en gaudiran enormement.

Aquí podeu visionar-lo sencer. Deu minuts de Gainax+Ghibli!

No ens en sabem avenir. El Takahata i el Miyazaki han decidit tornar a un dels mitjans que els va portar a l'independència creativa: la televisió. Han anunciat que aquest mes d'Agost estrenaran a la televisió japonesa una sèrie que adaptarà el llibre La filla del bandoler (Ronja Rövardotter) escrit per la Astrid Lindgren, autora també de Pippi Langstrum.

El Miyazaki i el Takahata ja coneixen el mitjà. De fet, ells van participar molt activament en la gestació d'una de les peces que va obrir els ulls d'occident a l'anime, com era Heidi. D'aquella producció en van acabar saturats i emprenyats amb la seva productora, la qual cosa els va portar a crear el seu propi estudi, el Ghibli que, des d'un bon principi, es va desmarcar de la televisió per concentrar-se en el cinema.

Ara tornen. I li encomanen el projecte al Goro Miyazaki, que ja va dirigir La colina de las amapolas (Kokuriko-zaka kara/ From Up on Poppy Hill, 2011) i Cuentos de Terramar (Gedo Senki / Tales from Earthsea, 2006).
Serà, a més, una coproducció amb l'estudi 3DCG Studio Polygon Picture, responsable de l'animació de, per exemple, de Ghost in the shell - Innocence, o de The sky crawlers (ambdues del mestre Mamoru Oshii).  

Bones notícies, doncs, pels fans de l'animació, de les sèries i, en definitiva, el bon cinema (encara que sigui televisat).

Tot i que certs aspectes absolutament magistrals relacionats amb l'animació perduren, hi ha una diferencia abissal entre les pel·lícules de l'estudi Ghibli dirigides pel Hayao Miyazaki i les dirigides per alguns dels seus "aprenents". Una ràpida comparativa confirmarà aquesta teoria.
Miyazaki ha dirigit pel·lícules majorment fantàstiques com Nausicaä de la vall del vent, El castell al cel, El meu veí Totoro, Kiki, l'arenent de bruixa, Porco Rosso, La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro, El castell ambulant i Ponyo al penya-segat (cadascú tindrà laes seves favorites, però és innegable que fins i tot la que ens sembli menys encertada és una bona pel·lícula, alcap i a la fi).
Per una altra banda, les pel·lícules de Ghibli dirigides per altri que no sigui el Miyazaki són Murmuris del cor, La Haru al regne dels gats, Cuentos de terramar, aquesta Arriety i la més recent From up on Poppy hill. Totes elles mediocritats amb la desbordant tècnica habitual de la casa, però sense ànima, sense gràcia, molt més trillades que la resta.
Volem fer notar que de la llista de pelis dirigides per altri n'hem eliminat les dirigides per l'altre fundador de la companyia, l'Isao Takahata, que ha esta capaç d'entregar quatre pel·lícules total i absolutament a l'alçada de les del Miyazaki, com La tumba de les luciérnagas, Recuerdos del ayer, la magistral Pom Poko i is vecinos los Yamada.

Per tant, Arrietty, enquadrada en el segon sector, és exactament això: una pel·lícula d'animació tècnicament impecable, amb aquella atracció que Ghibli té sempre amb nosaltres, però un tant tímida, sense una estructura sòlida i molt buida d'emocions. La pel·lícula adapta el conte clàssic de la Mary Norton, The Borrowers (que ja ha servit d'inspiració en multitud d'ocasions al cinema i a la televisió) en la que uns éssers ben petits poblen en secret els racons més amagats del món humà, intentant no ser vistos i prenent prestat (d'aquí el terme "borrowers", els que prenen prestat) tot allò que necessiten per subsistir, sempre en petites quantitats per tal de que ningú no trobi res a faltar.


Una família de "remenuts" viu sota una casa des de ja fa molts anys, perfectament instal·lats, amb tot allò que els hi fa falta proveït pel pare que, de tant en tant, fa una excursió a la casa per prendre prestat allò que els cal. Com passa sovint en les pel·lícules Ghibli, hi ha una personatge femení, en aquest cas la Arrietty, filla única de la família de remenuts, inquieta, aventurera i amb ganes de trepitjar sempre terreny desconegut. Es repeteix doncs la figura de la dona que no es contenta en viure a casa seva, en ser la mestressa de casa del japó tradicional. Vol aventures, vol tenir una vida pròpia. I, és clar, això li causa problemes quan a la casa sota la que hi viuen els remenuts hi arriba un jove que busca repòs abans de que pateixi una operació de cor en la que s'hi juga la vida i, en un accident, albira l'Arrietty.
A partir d'aquí corre-cuites per desfer els embolics, l'amenaça de ser descoberts, potser fins i tot extingits, etc.
 
És innegable que hi ha aspectes del film que funcionen. Al cap i a la fi, l'influx que els dibuixos Ghibli tenen en l'espectador és inevitable i un és captivat constantment per la bellesa i la tendresa dels personatges, per la seva bondat i per l'entorn colorista. I no es pot tampoc negar que la pel·lícula agradarà als més petits de la casa. Però Arriety és força lluny de ser una de les produccions d'animació a recordar en el futur.

És, doncs, aquesta Arriety i el món dels remenuts, un producte menor d'una factoria que ens té massa ben acostumats, però que quan el timó és cedit a aprenents ens deixa un gust agredolç.