Adéu, cinema Urgell

Marc Ambit 30.5.13 , 5 comentaris
El cinema mai no serà el mateix. A partir de demà ja serà impossible veure una pel·lícula en les millors condicions possibles, en un espai dissenyat per l'espectacle cinematogràfic.
Tanca el cinema Urgell. Tanca el cinema que ha forjat més cinèfils a cop de superproducció, de cinema de crispetes de primera qualitat, d'espectacles audiovisuals insuperables. A cop d'Spielberg, de Bertolucci, de Nicholas Ray. A cop de Supermán, de Regreso al futuro, d'Indiana Jones.

Es va inaugurar el 20 de setembre del 1963, tal com ens recorden els companys de 'No quiero que cierre el cine Urgell', projectant Carmen Jones.


Ja des dels seus inicis, per molt que altres cinemes europeus com el Odeon Leicester Square reclamessin el títol de sala més gran d'Europa, la veritat és que el cinema Urgell, amb les seves 1832 butaques, era el més gran i ho ha estat sempre.

La seva enorme pantalla mesurava 20x8,2 metres, 160 metres quadrats de cinema en estat pur que et ficava dins de la pel·lícula, fossis on fossis de la sala. De fet, el cinema Urgell, ja sigui per les seves dimensions o organització dels elements, era un dels pocs cinemes on, seguessis a la butaca que  seguessis, podies veure la pel·lícula perfectament.

Foto del Gerard Muñoz

Va incorporar un luxe incomparable en el cinema (qui no ho ha provat no sap el que és): els reposabraços individuals, el 14 de febrer del 1972, convertint-lo, segons resava la publicitat, en un cinema "digne de Barcelona" (tal com descobrim en aquesta interessant web).


Va adaptar-se als 70mm l'abril de 1964, just per projectar l'espectacular 55 días en Pekín.


I va adaptar el seu espectacular sistema de so al desembre de 1987, inaugurant-ho amb la projecció de L'últim emperador del Bertolucci. Integral Sound, en deien.



Una de les coses que més em van impactar sempre de l'Urgell era la seva marquesina pintada a mà. Hi havia tot un col·lectiu de professionals a Barcelona, grans artistes del pinzell, que realitzaven còpies i adaptacions dels pòsters de les pel·lícules per les gegants marquesines de cinemes com l'Urgell (o el Comèdia, abans de ser esquarterat en multisales). Passar per davant del cinema era convidar-te a entrar-hi, amb una marquesina impactant com aquesta de Indiana Jones i l'última creuada.



Però sobretot, el color. El color del cinema era inconfusible. El vermelló tenyia les butaques, les parets, l'enorme cortina, absolutament tot.

Foto del Gerard Muñoz

En els seus dos últims anys d'existència, quan ja la quota d'espectadors havia caigut dràsticament (anar a veure una pel·lícula el dia de la seva estrena i poder comptar els espectadors amb els dits d'un parell de mans va ser tot un xoc per a un servidor) una iniciativa original i revivalista va fer tornar al vell cinema Urgell al seu esplendor dels 70 i 80: El Phenomena Experience del Nacho Cerdà.
Es recuperaven pel·lícules mítiques d'aquestes dècades i les tornaven a projectar, en sessió doble, per legions de fans incondicionals que havien crescut amb elles i, molt probablement, les havien vistes en aquest mateix temple cinèfil que és l'Urgell. De fet, molt probablement l'èxit del Phenomena Experience no hagués estat el mateix si no ho s'hagués pogut fer, al menys durant els seus primers anys, a l'Urgell.
Els espectadors tornaven a fer cua durant hores donant la volta a un parell de cantonades dels carrers colindants, tornaven a esbatussar-se per les millors localitats, tornaven a vibrar (i a cantar) amb la sintonia de Movierecord, tornaven a viure el cinema com s'ha de viure.

Arriba el moment de tancar les portes -de baixar el teló, en diríem carrinclonament-. Potser per això és moment de recordar.

Recordar les hores que havíem passat a les cues que, en ocasions, havien arribat a donar la volta sencera a l'illa de cases. Començava, òbviament, per la taquilla, girava Urgell amunt, es perdia per Sepúlveda i tornava a reaparèixer, després de donar tota la volta, per Floridablanca, on hi havia gent que semblava que estigués fent cua d'esquena, tot i estar davant mateix del cinema.
En aquelles cues llargues de metres i de minuts hi havia temps per tot, però sobretot recordo la sensació de posar-me cada cop més nerviós, de tenir cada cop més ganes de veure la pel·lícula, de maleir els ossos dels encarregats d'obrir, que no semblaven voler fer la seva feina.
Hi ha qui, fins i tot, explica haver tingut temps, en aquestes llargues cues, de lligar amb una noia fantàstica que portava als seus germans petits a veure l'estrena de Les fabuloses tortugues ninja (però aquesta és una informació encara per contrastar).

Per descomptat, les cues és un dels records que a la gent li ve més sovint al cap en parlar de l'Urgell:
També pot ser bon temps per recordar anècdotes com la del Jalabop, que explica que el dia de l'estrena de Indiana Jones i l'última creuada hi va haver un incident amb la tenista Arantxa Sánchez-Vicario:



I, per descomptat, una de les millors coses de l'Urgell era...
La mateixa Gloria Pérez ens recorda dos aspectes més:
I la pròpia Gloria no oblidarà mai...
I l'Iban Agüera recorda l'oportunitat de veure una pel·lícula molt visual:
El Xavier Sanz, al seu torn, recorda molt especialment una sessió:
La Judith Vives ens fa adonar-nos de la macabra ironia de que una de les darreres pelis que s'hi va estrenar fou...
I el Joan Moret no se'n pot estar (i nosaltres ens hi afegim).
Els records, doncs, són el que ens quedarà, que no és poc, del cinema Urgell que tanca avui, 30 de Maig de 2013, les seves portes. L'espai es reconvertirà, ves a saber en què (no, no ho vull saber, no em cal), però l'esperit del cinema romandrà allà, potser intacte.
Tal vegada, tal com cantava el Serrat, els fantasmes dels personatges que han desfilat per l'Urgell s'apareixeran en les noves instal·lacions. Potser algú creurà haver vist a l'Indiana Jones corrent esperitat per la secció de congelats del supermercat que hi obrin, o algú enxamparà al Clark Kent canviant-se als lavabos del complex d'oficines que acabi sent, o algú creurà veure al Marty McFly demanant-se una "Pepsi sin" a la barra del bar de l'hotel que hi inaugurin.

Adéu, Urgell.

5 comentaris :

Joan ha dit...

El barri i barcelona no tornarà a ser el que era i una part de nosaltres, de la nostra infància, s'en va amb aquest cinema.

Trist, molt trist.

30 de maig del 2013, a les 11:19
Gerard Muñoz ha dit...

Sense l'Urgell es perd una part molt important dels meus records. És molt trist. Avui serà un comiat molt especial i molt sentiment a la sala del cine. M'asseuria a cadascuna de les seves localitats per memoritzar la seva visió magnífica que té la sala i l'olor aquella olor a palometes tant inconfusible i peculiar. Les cortines mostrant la pantalla gegant amb la il·luminació de fons de pantalla vermella i el so espectacular de la sala.
Gràcies per haver-me fet veure i estimar el cinema d'aquesta manera tant especial.
Fins sempre cine Urgell.

30 de maig del 2013, a les 12:23
Josep ha dit...

Autèntic desastre per als que encara estem enamorats de la seva gran pantalla i l'enorme pati de butaques.
Em deixa grans records, i per mi, l'Urgell serà sempre "EL cinema".

30 de maig del 2013, a les 18:16
Ramon ha dit...

Bon dia amics del cinema,

Crec que una manera de recordar el que va ser aquesta sala, almenys pels que vam viure al barri de St. Antoni i la vam disfrutar, seria conservar-ne un troç a casa. Tinc la intenció de fer-hi una sala dedicada de cinema i voldria saber si és possible aconseguir algunes butaques i seients en bon estat, però no sé pas a qui dirigir-me abans que no ho llencin tot. Algú sabria amb qui hauria de parlar?

Gràcies

30 de juny del 2013, a les 13:37
Marc Ambit ha dit...

Ostres Ramon! Quina bona idea, muntar una habitació de record del cinema!
Doncs jo imagino que el millor que pots fer és parlar amb el Grup Balañà, no? En algun moment se'n desfaran de tot el que hi ha a dins.

30 de juny del 2013, a les 14:16

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge ( Atom )