It happened one night (1934) - Frank Capra

Era jo molt petit quan se'm va quedar gravada a foc una escena d'una pel·lícula que feien per televisió, quan la televisió s'atrevia a programar pel·lícules en blanc i negre, quan la gent veia cinema de qualitat cada día.
 D'això ja deu fer més de trenta anys, i sempre l'he tinguda per un dels primers records cinematogràfics de la meva vida. No en recordava pas els actors ni molt menys el títol de la pel·lícula. Només recordava que em va encantar. Avui mateix, tres decennis més tard, he resolt el misteri i he tornat a gaudir, com el primer cop, d'una escena entranyable i mítica. Ell era el Clark Gable, ella la Claudette Colbert i la pel·lícula "It happened one night" (Sucedió una noche) del gran Frank Capra.
Aquesta és l'escena, aquest és un tros de la meva infantesa.



I quina parella que fan tots dos. Quina química. Quan algú em parla de la química entre, què sé jo, el Tom Hanks i la Meg Ryan, m'agafen esgarrifances. Química? Vols química entre actors? Aquí la tens tota, fixa't en com parlen, com conversen a tota velocitat, com quasi es trepitgen, en aquesta escena en la que fan veure que estan casats per tal de que els dos detectius no els descobreixin i se la enduguin cap a casa.



Bé, perdoneu, ja no us poso més talls de la peli, que preferiria que la veiéssiu sencera, que us encantarà si us agraden les comèdies romàntiques ben fetes. És aquesta l'aventura de la Ellie, filla d'un famós magnat que fuig del seu pare i de tothom, d'una vida de confort i riquesa, per anar a trobar al seu marit i que, pel camí, coneix al Peter Warne, un periodista a punt de perdre-ho tot i que veu en ella l'oportunitat d'una exclusiva ben pagada i de tornar al periodisme de primera plana.
Però, és clar, l'aventura és l'aventura, i el camí d'ambdós cap als seus destins prefixats, els que no han escollit més que per eliminació, per seguir el camí marcat, perquè no tenen alternativa, aquest camí, dic, estarà farcit de sorpreses, inconvenients i situacions límit.

Diàlegs memorables, actors en estat de gràcia, una trama ben portada i un final -quin final- absolutament surrealista, fora mida. Tot això ho trobaràs en una de les grans comèdies clàssiques del Hollywood primerenc, el que va assentar les bases de totes les comèdies romàntiques, el que en va marcar les normes i que va inspirar a tots els que van venir després.

Trivial de sèries: Quants personatges reconèixes?

M'arriba a través del Tumblr de 9gag un dibuix caricaturitzat d'un saló d'una casa ple de personatges de sèries contemporànies prou conegudes. Així que us preguntem: quants sou capaços de reconèixer? Servidor, que consti, no acaba de tenir-los tots clars. M'ajudeu?

Drive (2011) - Nicolas Winding Refn

És tan difícil anar a veure una peli com Drive i no esperar-te una obra mestra -a tenor de la opinió de tanta i tanta gent que me l'ha recomanada- com escriure'n una crítica i no caure en la temptació de dir que està sobrevalorada i oblidar així parlar, en realitat, del que t'ha semblat la pel·lícula.

Comencem pel final. La peli m'ha semblat, majorment, entretinguda. Una trama molt sobada i vista mil cops, planeja sobre una estètica molt videoclipera -amb veritables videoclips a dins, amb música i imatges a càmera lenta- i entrega un producte de consum massiu -majoritàriament masculí- que ha agradat a la gran majoria (però que també ha generat grans detractors, entre els que, ho confesso, em podeu comptar a partir d'ara).

El Ryan Gosling és un d'aquells ingredients que fa que, immediatament, servidor perdi interès per la pel·lícula, sigui quina sigui. És un cara-cartró, aquí en la mateixa línia del Jason Statham de Transporter o el Vin Diesel de la nissaga The fast and the furious, però amb menys carisma. La gràcia, se suposa, està precisament en fer del Gosling una mena d'antiheroi, més definit per les seves ombres que per les seves llums. Però és que el xaval sembla que necessiti educació especial durant tota la peli. No és un tipus introspectiu, és un aturadet al que sembla faltar-li una empenteta.

Agraeixo i molt que la peli no vagi per on m'he temut bona part de la primera part de la mateixa: no va de cotxes, ni de curses, ni de persecucions (un parell, curtetes i prou). La peli té més de cinema negre que d'una altra cosa. Això sí, d'un cinema negre post Simple Blood dels Coen (si és que aquesta va ser la primera d'aquest estil hiperviolent, que jo no controlo gens), és a dir com a detonant de mala llet i sang a dojo -excessiva, volgudament gore-.

La conya de que ell vulgui ficar-se en un afer dubtós per tal de que el marit de la dona de la que està enamorat pugui saldar els seus deutes i fer-la feliç, a ella i al seu fill, és una d'aquelles rocambolesques històries nord-americanes basades en una situació extrema, però absolutament allunyades d'allò que és creïble o mínimament comprensible. Dit d'una altra manera: el Gosling prefereix que la seva estimada sigui feliç amb un altre. No hi ha més a dir, és així d'aturadet, ja us ho deia.

Deixo per un altre dia els limitats recursos estilístics del director, que ja ens ha regalat en la seva llarga filmografia, perles del cinema més lamentable dels darrers anys. L'esclat de violència és realment interessant, però el Gosling hi posa tot de la seva part per fer-ho inversemblant.

Ei, que si el que busques és una peli per passar l'estona, l'has encertada, és una bona elecció. De fet, molt probablement d'aquí a 10 anys, Telecinco la reposarà cada setmana com ha fet durant molt de temps amb Superdetective en Hollywood primer i amb Pretty Woman després. Potser llavors, revisant-la un cop i un altre, acabi d'entendre perquè a tanta gent li ha semblat tan fantàstica. A mi, què voleu que us digui, no m'ha fet el pes.

Si encara no l'heu vista, aquí us en deixo el tràiler. Això sí, tingueu en compte que, tal com resa un dels comentaris del vídeo a YouTube, aquest tràiler conté la majoria de les paraules que el Gosling pronuncia en tota la peli. :D

Arriba el Festival Docs (i hi han sessions gratuïtes!)

Des de fa 15 anys que la gent del Festival Docs acosta a Barcelona una sempre interessant programació de documentals, un gènere que en la passada dècada ve rebre alguns impulsos comercials que el van tornar a situar en les nostres cartelleres, retornant al cinema una de les seves funcions primordials -a més d'entretenir-: divulgar. Podeu consultar tota la seva programació al seu web.

Però el que també volíem compartir amb vosaltres de cara a aquest festival, és el fet de poder assistir gratuïtament a la projecció del documental U2, From the Sky Down, on la banda irlandesa explica i reviu la gravació del mític Achtung Baby.

Dirigida pel David Guggenheim, autor entre d'altres de la Inconvenient Truth de l'Al Gore i de It might get loud (documental musical que vam poder veure a l'Inèdit de l'any passat), el film promet molts moments fantàstics per als fans de la banda. I si no em creieu, doneu-li un cop d'ull al tràiler.



Com us deia, hi han entrades gratuïtes per a la única sessió que tindrà lloc el dia 2 de Febrer a les 22:00 al cinema Renoir Floridablanca. Això sí, per fer-ho heu de demanar-les a la organització mitjançant un correu electrònic a info@docsbarcelona.com. Ens veiem allà!

Les primeres escenes eròtiques dels famosos

No, no, espera, no em malinterpreteu. Això no va de les escenes eròtiques que van rodar, sinó de les primeres escenes eròtiques que van veure quan eren uns nens, i de com els hi van impactar. I estem parlant de Charlize Theron, George Clooney, Christopher Plummer o Michael Fassbender, entre d'altres. En aquest vídeo descobrireu el que va veure la Charlize amb 9 anys, que la va marcar molt, en una peli mítica dels 80, l'experiència de veure una peli molt particular en un drive-in theater del George Clooney o la obsessió del Fassbender per un personatge televisiu. Imperdible!

Ha mort Theo Angelopuolos

Ahir morí un dels grans cineastes moderns, el grec Theo Angelopoulos. Aquí el nostre petit homenatge.

Les nominacions als Oscars 2011

Aquestes han estat les 9 pel·lícules escollides per lluitar pel premi a la millor pel·lícula de l'any 2011, segons els membres de l'acadèmia cinematogràfica nord-americana.


En total, la pel·lícula més nominada ha estat Hugo, la atípica pel·lícula de l'Scorsese, amb 11 nominacions, seguida molt de prop per The Artist.

I ara, és clar, us preguntem:

• Quina és la vostra favorita?
• En falta alguna?
• En sobra alguna?

Si us plau, il·lumineu-nos amb les vostres opinions als comentaris.

Qui és aquesta actriu que presentava 3-2-1 Contact als 80?

Va ser en un programa educatiu per al jovent nord-americà, un format que després va ser exportat a Europa amb gran èxit, fins i tot a Espanya. A ella encara no la coneixia ningú, però temps més tard hauria de convertir-se en una estrella indiscutible, molt en particular per una de les sèries de televisió més famoses de la història.

Això sí, primer de tot, veieu la careta, que és molt retro, molt dels 80 i als que la vau veure "en directe" en la vostra joventut/infantesa us portarà molts records. Ara sí, qui és aquesta nena?

Les estrelles del cinema canten el Hello del Lionel Richie!

Realment espectacular, m'he quedat mut. Una cançó preciosa del Lionel Richie, interpretada a trossos per actors i actrius de tots els temps. Peter Coyote, Arnold Schwarzenegger, Michael J. Fox, Liam Neeson, Elvis Presley, Woody Allen, Sharon Stone... ♫ "I've been alone with you inside my mind" ♫




Hello from ant1mat3rie on Vimeo.

Death Valley (2011) - Spider One

Fa un any que els zombies, vampirs i homes llop han baixat de les muntanyes que rodegen la vall de San Fernando a California. Com que s'han infiltrat pels racons de la ciutat, fer-hi vida normal s'ha tornat una mica perillós: Els zombies vagaregen pels carrers a la cerca d'algun cervell despistat. Els vampirs s'han fet els amos de la nit, traficant amb drogues i encetant una fructífera alternativa a la prostitució (sexe a canvi d'una donació de sang del client). I els homes llop... bé, els homes llop porten una vida normal habitualment, però estan obligats, per llei, a tancar-se a casa seva les nits de lluna plena.
Amb aquest dantesc panorama, les forces de seguretat s'han espavilat i han creat una branca anomenada UTF (Undead Task Force) que s'encarrega d'apaivagar els ànims als convulsos carrers californians.


Aquesta és la premisa de partida d'aquesta estranya barreja de comèdia, terror i acció policial que s'ha tret de la màniga un tal Spider One, seudònim del líder de la banda de metal Powerman 5000 i que la cadena MTV ha tingut a bé produir.
Mentiríem si diguéssim que la sèrie és rodona, perquè no ho és. Però el còctel és tan atraient, tan salvatge la seva execució (gore, hiperviolenta, amb estètica videoclipera) que bé es mereix un cop d'ull.
S'esquitxen les trames policials amb un humor una mica gruixudet i pocasolta, amb uns policies força egocèntrics i curtets de gambals. Personalment és el que menys m'agrada de la sèrie. Però la resta és força fascinant, què voleu que us digui.
No us espereu una sèrie que aixequi admiració, especialment entre els més exigents gourmets televisius. Però no em negareu que la barreja és atractiva i si li doneu una oportunitat descobrireu un estil de fer sèries molt coherent amb els temps que corren i amb la cadena que l'emet. Ja imagino, d'altra banda, que els fans del gènere no han arribat a llegir aquestes darreres línies i s'han anat de cap a veure-la. Als demés, no ho dubteu, passareu una bona estona entre ensurts, salvatjades gore i humor de superfície. I si no, doneu-li una ullada al salvatge tràiler promocional.

Ricky Gervais torna a presentar els Golden Globe

"I doncs... on estava?" Així va començar en Ricky Gervais la cerimònia dels Golden Globe d'aquest any, on tothom estava pendent de la seva aparició després del cacau que es va muntar l'any anterior amb els seus acudits sobre el Charlie Sheen.

"La organització m'ha avisat de que si ofenc a algú d'ells, o de vosaltres, o als telespectadors o causo qualsevol controversia... ja puc tenir per segur de que em convidaran l'any vinent."
Aquí teniu, íntegra, la divertidíssima introducció a la cerimònia.

Ugly Americans (2010) - Devin Clark i David M. Stern

Tothom sap que Nova York és una ciutat de barreja, on races, cultures, tendències, creences i religions viuen en moderada harmonia, no exempta d'algun que altre conflicte. Doncs ara imagina't que el gresol que és Nova York està format per zombies, vampirs, bruixots, dimonis i altres criatures no humanes que conviuen amb els humans de manera també més o menys pacífica.

El protagonista, de nom Mark Lilly, és un humà que té un affair amb una dimoniessa amb molt de caràcter (que a més és la seva cap), comparteix pis amb un zombie i treballa al Departament d'Integració com a assistent social. Així comença Ugly Americans, una sèrie d'animació nord-americana basada inicialment en un webcòmic del Devin Clark anomenat Five On i que amb un estil gràfic molt proper al còmic alternatiu més modern (a mi em recorda al Charles Burns de Dark Hole, per exemple), ens presenta les aventures del Mark Lilly, sempre intentant mantenir la cordura entre monstres diversos que no troben el seu lloc en una societat massa complexa i poc monster-friendly.

Visualment fascinant i amb uns guions força enginyosos, Ugly Americans és una sorpresa en la graella televisiva, no tant per ser una comèdia d'animació (ara ja ningú es sorprèn quan una sèrie d'animació adulta de comèdia assoleix gran rellevància, només cal pensar en els Simpson o American Dad) sinó per la temàtica, que l'acosta més als ecos de Futurama, jugant sempre amb personatges fantàstics que els guionistes poden doblegar a voluntat per extreure'ls-hi gags de gènere, amb múltiples referències a la cultura popular que farà les delícies dels més freaks.

Avui és divendres 13: teniu plans?

Home, aprofitant el dia, divendres 13, bé podríeu anar a passa rel cap de setmana a algun llac, no? Bé, potser el temps no acompanya, d'acord, però a l'Última Projecció us volem proposar una alternativa.

Què us semblaria anar a passar el cap de setmana a Crystal Lake? Virtualment, això sí. Podeu rememorar les aventures dels teenagers sortidots en aquest joc online que, en format d'aventura, us permetrà reviure amb tota seguretat, les escenes de la mítica pel·lícula del Sean Cunningham.

Això sí... no hi jugueu sols :D

Jugar a Escape from Crystal Lake

Indiana Jones i la seva inspiració

Les estranyes coincidències entre Poli de Guardería i Silent Hill (el videojoc)

No m'ho puc acabar de creure... de debò que no... qué els terrorífics videojocs de la nissaga Silent Hill es van inspirar en Kindergarten Cop? En Poli de guardería? La peli del Schwarzenegger? Ai, no ho sé, mireu-vos-ho vosaltres mateixos a veure què us sembla:


M'ho ha fet arribar la GinaTost i encara no he pogut aclucar els ulls... Què, com us ha deixat el cos?

Tràiler de War Horse, la propera peli de l'Spielberg

La Patricia Drovna em fa arribar l'emocionant tràiler de la que serà la propera pel·lícula de l'Steven Spielberg. Barreja varis dels temes habituals en el director, des de l'amistat entre dos éssers diferents, fins l'antibel·licisme passant per l'epicitat. M'ha deixat força tocat el tràiler, la veritat. Potser acaba sent un pastitx patrocinat per Kleenex, però si la banda sonora del John Williams sona a tota pastilla durant tota la peli, ja us puc assegurar que no sortirem del cine igual de serens qui hi haurem entrat.
A veure què us sembla a vosaltres.

Crazy, Stupid Love (2011) - Glenn Ficarra, John Requa

Molt entretinguda i a estones intel·ligent comèdia la del duet Ficarra i Requa que, sobretot, es sustenta en un planter d'actors i actrius absolutament memorable.

L'Steve Carell (el gran Steve Carell, un actor sovint menyspreat pels seus exagerats papers còmics que, quan està controlat, és un autèntic geni, i que és capaç d'interpretar a la perfecció a l'home de quaranta-llargs anys que no sap donar el salt cap a la maduresa) és un pare de família que descobreix que la seva dona, la Julianne Moore, li fa el salt amb un company de feina, el Kevin Bacon (lleugerament desaprofitat, aquí).
L'Steve Carell llavors, tot deambulant per bars i donant la tabarra als barmans, es topa amb el Ryan Gosling (recentment a totes les converses cinematogràfiques), un paio que s'emporta de carrer a totes les noies que vol i que s'ofereix a ensenyar-li com es fa per tal de treure'l del pou en el que s'està ficant.
Completen la funció la Marisa Tomei (la única fora de registre, exagerada) com a una de les dones a les que el Carell intenta seduir, l'Emma Stone (emergent gràcies a diverses sèries de TV i un parell de comèdies romàntiques que aquí està absolutament fantàstica, molt divertida) que es vol lligar al Gosling i l'Analeigh Tipton com a babysitter enamorada del Carell.

Com es pot veure, amors entrecreuats que donen peu a escenes realment divertides, però que es combinen amb bastanta habilitat amb el pes dramàtic d'algunes de les sub-trames. Justament, és aquesta batalla entre comèdia i drama la que en els seus 30 minuts finals descompensa totalment la pel·lícula i tira per terra el bon treball previ.
La sensació, al final, és molt pitjor del que la peli es mereix, però ja se sap que un mal final pot destruir una bona pel·lícula.

Recomanable, en qualsevol cas per passar una bona estona i per gaudir d'uns molt bons actors donant el màxim de les seves interpretacions.

Community (2009) - Dan Harmon

El Jeff Winger és un advocat que veu com se li revoca la llicència i és obligat a tornar-se a treure la carrera. Es veu doncs obligat, als seus trenta anys, a tornar a la facultat i n'escull una sense cap tipus de prestigi per tal de que li sigui més fàcil. El seu objectiu, és clar, és treure's la carrera per la llei del mínim esforç, i per això aprofita les seves dots com a advocat (enganyant, mentint, convencent a la gent amb retòrica de picaplets). Es barreja, a més, amb una colla d'estudiants tan particulars com ell: des d'una rossa anarquista a la que el Jeff li tira la canya, un quarterback estrella a la seva etapa d'institut que després d'una lesió ja ha perdut la seva aura, una fleuma republicana i hiper-recatada que n'està secretament enamorada, una recent divorciada que va a la universitat per primer cop, un fill d'immigrants obsés per la cultura nord-americana amb seriosos problemes psicològics. I, per acabar-ho d'adobar, un dels personatges estrella: un mil·lionari que ha iniciat, en la recta final de la seva vida, un viatge per trobar-se a sí mateix, encarnat pel gran Chevy Chase!

El panorama, com veieu, promet. Els guions giren al voltant de les interaccions entre ells i, val a dir-ho, se'n surt amb nota, doncs la inevitable lliçó moral de les sèries nord-americanes (en aquest cas, sovint, sobre l'amistat i els seus valors), tot i ser-hi present, queda molt atenuada pel carisma dels personatges i les situacions en les que es veuen ficats.

Sovint enginyosa, mai avorrida, plena de referències a la cultura de masses, amb personatges molt diferents que donen molt de joc i amb un Chevy Chase que rememora bona part del seu repertori clàssic, Community és una sèrie molt a tenir en compte si el que es vol és passar una bona estona sense riures enllaunats i acudits sobats. Actualment s'està emetent als Estats Units la tercera temporada.

The Inbetweeners (2008) - Damon Beesley i Iain Morris

En Will ha de deixar la seva escola privada per anar a una pública degut als problemes financers de sa mare, recent divorciada. Allà coneix a tres amics i es fica en tots els cacaus imaginables per a un noi de la seva edat, en plena adolescència, en un entorn hostil i amb les hormones disparades. Aquest és el punt de partida de The Inbetweeners, una sèrie multipremiada amb un ritme força accelerat, un muntatge molt modern i una banda sonora de luxe a la que és molt fàcil enganxar-se.


Les trames no van massa més lluny de la proposta inicial, és a dir de veure les contínues ficades de gamba dels protagonistes, uns inbetweeners que estan en la franja del mig, que ni són populars ni són bons estudiants, que són, com si diguéssim, unes mitjanies absolutes, amb moltes mancances socials i especialment hàbils per capbussar-se en situacions incòmodes i compromeses d'aquelles a les que l'humor anglès hi té tanta tirada.

L'èxit de la sèrie -que, com dèiem, va ser guardonada repetidament en diversos premis d'àmbit britànic- va comportar que se'n fes, fins i tot, un capítol llarg per estrenar-se en cinemes. Aquí vam tenir la "gran sort" de veure com s'estrenava amb el nom traduït de "Los supercutres", un títol molt atraient i que segur que va atraure a molts més espectadors al cinema que no pas si haguessin deixat el seu títol original.

Menció a part mereix la seva banda sonora, en la que es nota un gran esforç per part de la producció per tal d'incloure-hi bandes mítiques de l'escena pop britànica (The Cure, Belle and Sebastian, Joy Division, etc) però també bandes contemporànies com els Franz Ferdinand, els Fratellis, els Libertines o els Wombats, per citar-ne tan sols uns quants. El doble disc que es va editar és un interessant compendi de la música britànica moderna, amb la presència dels Gorillaz, e Dizzee Rascal, el Calvin Harris, els Maccabees, els Hot Chip o els Get Cape, Wear Cape, Fly (la llista completa la trobaràs aquí).

A hores d'ara, se n'han emès ja tres temporades de sis capítols, a més de la ja citada pel·lícula. No espereu, en definitiva, una sèrie que canvii el món, però sí un entreteniment ben fet amb una bona quota de riures assegurats a costa d'uns pobres inbetweeners.

Sessió fotogràfica d'Empire

Me n'assabento a través del Tumblr de 9gag que algunes de les fotos més impactants d'actors i actrius que he estat veient aquests dies venen d'unes sessions fotogràfiques especials de la revista Empire pel seu vintè aniversari.
Bàsicament, es tracta de fotografiar als actors i actrius (sobretot actors, massa actors icònics, demostra manca de referents) ben vestidets i arreglats, amb algun element o posa d'algun dels seus personatges més recordats. N'hi ha d'absolutament memorables. Trieu vosaltres mateixos.

Els posa-vasos d'en Dexter

Ei, si sou dels que encara no heu enviat la llista als Reis d'Orient, deixeu-hi un petit espai per afegir-hi aquests posa-vasos del Dexter! Si van fins i tot porten la capseta per posar-la darrera la tapa de l'aire condicionat!!!


Per cert, crèdits al sempre interessant Tumblr de Ladymosca.