Tekkon Kinkreet (2006) - Michael Arias

Michael Arias va ser un dels involucrats en el projecte Animatrix, aquell mostrari d'animació que al voltant de l'univers Matrix va sacsejar el món de l'animació occidental, presentant-ne les més innovadores tendències així com ses tècniques més revolucionàries. El segment en el que participava -no dirigia, però si s'encarregava de l'animació- Beyond, era una de les més imaginatives i visualment més atractives, amb una magnífica barreja d'animació en 2D i 3D alhora.
Amb aquesta adaptació del manga Black & White de Taiyo Matsumoto, Arias es convertí en el primer director no japonès en dirigir un anime doncs, tot i haver viscut al japò durant més de vint anys, és oriund dels Estats Units.
Visualment aclaparadora, Tekkon Kinkreet narra la història de dos germanets delinqüents, un de comportament molt infantil i l'altre de maneres molt adultes, que s'enfronten a les Yakuza en una dura batalla per conquerir el "barri del Tresor". Arias s'esforça en que els escenaris, bells, esplèndids, coloristes, sensacionals, no es mengin una història minça, reduida temàticament a la dualitat, al bé i al mal, a la inocència i a la ira captives dins de cada ésser humà. I no se'n surt.

Podríem vessar bits a dojo per explicar, fil per randa, l'art amagat darrera de cada dibuix, de cada pinzellada, de cada efecte visual, però tot i així no aconseguiríem amagar la sensació de disbauxa que a nivell narratiu transmet el film. El seu guió, que constantment encadena escenes que s'intercalen entre si, pendolant d'un escenari a un altre i després tornant-hi per recuperar un diàleg interromput, ennuega l'espectador, que amb prou feines té temps d'assimilar la paleta cromàtica.
Així, els personatgs mai no es deixen conèixer, mai no se'ls permet aribar a l'espectador que, ofegat per una animació ornamental i complexa, mai no connecta amb ells.

Amb tot, l'espectacle visual es deixa veure, encara que sigui per assistir a una nova demostració de pirotècnia animada, però mai amb la sensació de que això dugui a algun lloc profitós.

Ghost Town (2008) - David Koepp

En Ricky Gervais és, avui en dia, un dels actors de comèdia més rutil·lants. Si més no, ha estat capaç de crear un personatge que, si bé no ha deixat de repetir amb lleugers matisos, li ha permès accedir, essent britànic com és, a la popularitat a l'altra banda de l'oceà.
Primer va ser la seva fantàstica encarnació de'n David Brent a la esplèndida i agradolça sèrie de comèdia The Office que després va patir un remake a la americana. Va tornar a disfressar-se de perdedor amb problemes per relacionar-se a l'estimable sèrie Extras. I finalment, aprofita l'embrenzida per donar vida (mai millor dit) a aquest entranyable mena de Mister Scrooge fora de temporada que és el seu personatge del Dr. Pincus.
Per si sol, en Gervais és perfectament capaç de muntar un gag i estirar-lo adequadament fins a obligar-te a recargolar-te sobre tu mateix del riure. Però aquesta no és una comèdia en la que l'actor és la única font de diversió (com seria el cas de totes les comèdies de Jim Carrey). Aquí en Gervais camina damunt d'un guió escrit pel prolífic i reputat (a Hollywood, ja se sap, la reputació es guanya a cop de taquilla) David Koepp, autor de guions tan rentables com Jurassic Park, Mission: Impossible o Spiderman. La història, no ens enganyem, no és res de l'altre món: Un dentista malcarat, després de morir durant 7 minuts comença a veure els fantasmes que deambulen per Manhattan i que, com que tenen afers pendents abans de poder marxar i descansar, aprofiten que ell els veu per demanar-li ajut. Un d'ells, l'encarnat pel Greg Kinnear, li demana que l'ajudi a fer fracasar la relació entre la seva vídua (Téa Leoni) i el seu actual nuvi. Amb una premissa com aquesta, als deu minuts de metratge un ja té molt clar que el Dr. Pincus no trigarà a enamorar-se d'ella. Així, la història és ben evident (massa) i les perspectives de que el globus es desinfli son grans.
Però l'habilitat de Koepp en guionitzar-la és tal que aconsegueix farcir el film de gags encertadíssims, esmolats, amb punch-lines de primer ordre, sense deixar que l'espectador respiri profundament més d'un minut. Així, quelcom de trillat i gens original com aquesta trama que ens explica es torna un vehicle fantàstic per gaudir d'aquests acudits interpretats per un comediant en estat de gràcia.
En Gervais és subtil, i això és el que més riures arrenca, sobretot si un el compara amb els comediants habituals de la factoria de Hollywood, digues-li Carrey, Myers, Stiller o Sandler; la distància i la classe són abismals. Cada cop que engega un gag el condueix amb serenor cap al desenllaç, colpejant allà on l'espectador menys s'espera.

El propi Koepp dirigeix la cinta amb la mateixa frescor i eficacia que ho va fer a la magnífica Stir of Echoes / El Último Escalón (allà també hi havia fantàsmes...que n'és potser un especialista?). I demostra les seves habilitats en la cadira del director particularment en els 10 minuts finals, on troba la manera de tocar la tendresa sense perdre el ritme, sense semblar forçat i, en definitiva, sense caure en el mateix error que tantes comèdies -fins i tot algunes de molt estimables- cometen quan arriba el moment dramàtic.

En definitiva, una comèdia divertidíssima, que no ofen amb acudits barroers i que troba la manera de convertir un tros de carbó en un diamant prou lluent i valuós.

Speed Racer (2008) - Larry i Andy Wachowski

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...un nen...curses de cotxes futuristes...colorins...molts colorins...zzz...zzz...zzz...ui!, més colorins!...curses...cotxes que salten pels aires...zzz...que l'avança!, que l'avança!...que bat el rècord!...que sí, que el bat!...zzz...zzz...

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...les tres Matrix, la bona, la dolenta i la pitjor...zzz...zzz........

The Happening (2008) - M. Night Shyamalan

L'M. Night Shyamalan ostenta, sens cap mena de dubte, el títol de trampós oficial del cinema contemporani. Totes i cadascuna de les seves obres es sustenten damunt de premisses interessantíssimes, profundes de vegades, encisadores i colpidores sovint. Les cimenta, a més, amb un cinema sòlid, amb una gestió de la tensió realment consistent. Remena l'espectador a voluntat durant bona part del metratge dels seus films, però en tots els casos, en algun moment donat de la pel·lícula, trenca la baralla i recull els guanys sense preocupar-se del que ha rodat fins aquell moment.
Es ben cert que alguns d'aquests trucs li donen perspectives interessants a algunes de les seves propostes (particularment a El Bosque / The Village) però un no pot evitar tenir la sensació de que el Shyamalan concep els seus productes des d'aquest punt concret, des del truc final, per trobar-hi després un camí que hi arribi. I això és engany delliberat i amb al·levosia.
Afortunadament, aquesta The Happening, no segueix les mateixes normes. Shyamalan sembla apostar per una premisa sòlida sense intenció d'enganyar ningú: de sobte, sens previ avís, bona part de la població nord-americana comença a suicidar-se. Es veritat que el truc aquí està en una mena de macguffin modern, que ens impulsarà durant bona part del film a seguir endavant preguntant-nos ara què passa, ara qui n'és el responsable, ara com ho aturem. Fins aquí doncs, aplaudiments per un director que sembla voler bescanviar la seva etiqueta de trampós per la de cineasta comercial de qualitat.

El problema però rau en que, en l'esforç, Shyamalan sembla haver perdut part d'aquella força narrativa de que feia gal·la en el passat. La tensió s'esvaeix a mesura que el film avança i, després del pròleg, els moments àlgids mai no tornen a assolir l'empenta inicial. Farcir el guió de metàfores gastades i/o absurdes sobre la parella protagonista (la idea de la canyeria és de les més inverossímils i patètiques de la història del cinema, paraula) no ajuda, i encara menys si aquesta és interpretada per un actor tan limitat com en Mark Whalberg i per una secundària habitual, totalment descentrada aquí, com la Zooey Deschanel.

Desvalguda, redundant, vagareja sense rumb fix i desprovista de pols una proposta interessant que personalment recomanaria veure només fins al minut 10. A partir d'allà...el buit.

Burn After Reading (2008) - Ethan Coen i Joel Coen

Que els Coen tenen molt de cinema a dins és un fet més que demostrat amb bona part de la seva filmografia. Però que cada dos per tres ens presenten un film força desangelat i, fins i tot, desencertat, també.
El pitjor de tot és que, des de ja fa un bon grapat d'anys, els films que estrenen tenen molt poc a oferir i viuen de les rendes mediàtiques dels seus films anteriors. Es el cas, evidentment, d'aquesta insulsa comèdia sobre agents secrets i aspirants voluntariosos a ser-ho, que patina des del primer minut, que acumula gags sense gràcia i que, tot i comptar amb un gruix d'actors i actrius de primera categoria, no enganxa mai l'espectador, portant-lo soporíferament per un metratge plagat d'absurds i de sensesentits.

No és exactament un film avorrit. Tampoc no se'l pot titllar de dolent. Simplement no rutlla, no et du enlloc. I això és el pitjor que li pot passar a un film d'algú de qui t'esperes bon cinema.

Before The Devils Knows You're Dead (2008) - Sidney Lumet

Compte, no val a confondre's: que un film sigui dirigit per un director artesà dels 70 no garanteix, en ple 2008, absolutament res. En particular si l'home, en Sidney Lumet, s'entesta en dirigir-la com si els temps no hagués passat i el llenguatge cinematogràfic fos quelcom de monolític que no es modifica amb el pas del temps. El seu no va ser mai un cinema amb majúscules i, tot que conserva alguns títols realment interessants, també va ser l'artífex d'engendres fílmics com la versió que del màgic d'Oz va emprendre en clau musical en Quincy Jones a The Wiz. I, és clar, filmar aquesta història de destrucció familiar a partir d'un atracament que surt a l'inrevés de com s'havia planificat, com si d'un thriller dels setanta es tractés té els seus riscos. El més gran, l'avorriment d'una posada en escena massa academicista que desemboca en fredor i que desconnecta l'espectador d'intèrprets realment esplèndids.

Potser alguns/es hi veuran una tornada als orígens. Un servidor hi veu badalls i incapacitat dramàtica.

The Bank Job (2008) - Roger Donaldson

Aquest film és la demostració de que, de vegades, un bon guió és indestructible. Ni tan sols conduït per un dels directors més mediocres dels últims 20 anys, amb perles en el seu haver com Cocktail, Species o Cadillac Man, el guió de la parella Dick Clement i Ian La Frenais pal·leix.
L'assalt a un banc per robar-hi no només calers sinó fotografies compromeses de la reialesa britànica és l'excusa per teixir un entramat ben clàssic al voltant de la preparació i execució del mateix, amarat de seriedat i "saber fer". Allà on films de l'estil d'Italian Job acudeixen a l'artifici i a persecucions rocambolesques, The Bank Job tira de serenor i credibilitat, acostant-se, com és de rigor, als personatges i deixant que les intrigues polítiques i els interessos creuats es trobin cada poc temps en el metratge. Liderats per Tery Leather (hi ha algú més encasellat que Jason Statham?), el clàssic perdedor hereu del prototip d'atracador à la Sterling Hayden, la pel·lícula destil·la aquell aroma de pulcritud britànica que l'allunya de l'exhibicionisme inocu de Hollywood. The Bank Job no té a Brad Pitt, a Matt Damon o a George Clooney, però una sòla plana del seu guió ja compensa més que un cartell atapeït d'estrelles rutil·lants.

Així, sense ser gran cosa, sense escarafalls i recolzant-se en la veracitat dels fets, Roger Donaldson assoleix el cim de la seva carrera. Encara que, personalment, no crec que sigui mèrit seu.

Hellboy 2: The Golden Army (2008) - Guillermo del Toro

Que quedi clar: no sóc fan de Guillermo del Toro; ans al contrari, sempre m'ha semblat que té molt menys cinema que popularitat. Ni m'agrada la descremada Cronos, ni la avorrida Mimic, ni la absurda Blade 2; i tampoc no crec que El Laberinto del Fauno sigui cap cosa de l'altre món. I, per descomptat, la primera part de Hellboy em sembla francament fluixeta. Però li haig de reconèixer al bo del Guillermo una imagineria visual realment enginyosa en tots els casos. I si en totes les anteriors aquesta imagineria quedava com a única excelència d'uns films prou soporífers, sembla que en aquesta segona part de l'heroi fatxenda de cornamenta retallada ve acompanyada d'alguna cosa més, digues-li un guió sòlid i, probablement, més encert a l'hora d'utilitzar uns personatges que amb prou feines semblàven reals a la primera part.
El primer encert té a veure amb una trama ben sòlida, cimentada al damunt d'un personatge antagònic realment magnètic, el Príncep Nuada, que ha decidit trencar una treva mil·lenària amb l'ésser humà, cansat de veure com destrueix un planeta que no només a ell pertany. Val a dir que no és un antagonista mític, a l'alçada de Darth Vader, per exemple, però sí de Darth Maul, per entendre'ns; és a dir, un dolent que si bé va mancat de carisme, va sobrat de presència física, i cada una de les seves aparicions aporten plasticisme i diversió a dojo.
El segon dels encerts és, sens dubte, el tractament dels personatges. És evident que no estem parlant d'un ventall de personatges à la Bergman, però el seu comportament és prou digne i creible com per permetre que les estones que separen les escenes d'acció tinguin interès. La major presència del personatge de l'Abe -el C-3PO d'aquest film-, que s'enamora de la germana del príncep, li atorga a la pel·lícula una certa diversificació, li treu protagonisme a les xul·leries de Hellboy i es conerteix en un divertit contrapunt a les seccions adrenalíniques.
I el tercer valor afegit d'aquest film respecte a la seva preqüel·la és, sens dubte, les encertadíssimes i imaginatives escenes d'acció. Molt lluny d'allò que és convencional, Del Toro es busca les garrofes per donar a cada encontre, a cada baralla, d'una singularitat, d'un gir inesperat, d'un "més difícil encara" que fa que la tensió del film no decaigui ni per un instant.

En definitiva, una excepció en l'adotzenat gènere dels films d'acció i fantasia d'avui en dia.

Teeth (2007) - Mitchell Lichtenstein

Interessant proposta la de Teeth, fins i tot més del que es podria esperar d'una peli que fa pudor de bajanada estudiantil, de sèrie Z ronyosa. Al menys això fa pensar una sinopsi com la següent: una adolescent que lidera campanyes de salvaguarda de la virginitat en un poblet nord-americà viu obsessionada amb la castedat, i quan algun dels seus companys intenta propassar-se amb ella, descobreix que el seu cos es defensa d'una manera prou eficient, castrant-los gràcies a una anomalia en la seva vagina.
Com deia, sona barroer. Però no ho és, la veritat és que el problema de la pel·lícula no és, precisament, el seu tractament. Justament podríem dir que és un dels seus grans encerts, acostant-se a la Amèrica puritana i fent-la enrojolir fent servir la Dawn per posar-la en evidència. Constants referències a la religió, a l'educació sexual, a la doble moralitat d'uan societat que prefereix tancar els ulls davant d'allò que, indefectiblement, l'atreu.

El problema del film però, és que la seva direcció és tan tova, tan tènue, que disol tota la càrrega crítica en un tempo dil·luit, tremolós, poc agoserat. Segurament, com succeeix sovint a aquells que dirigeixen els seus propis guions -com és el cas aquí- Lichtenstein sembla creue que la trama podrà suportar el pes del film; però no és així ni de bon tros, convertint aquesta Teeth en una peli millor quan s'explica que quan es veu.

Ni tan sols els girs que aconteixen cap a la part final del film li donen més vigor, enfonsant-la en un mar d'inoqüitat que una història com aquesta no mereixia.

The Fall (2007) - Tarsem Singh

Quin malbaratament de temps i de diners...quatre anys ha trigat en Tarsem Singh, auspiciat per Spike Jonze i David Fincher, a rodar aquesta fàbula psicològica buida i insubstancial.
Que en Singh (ara es fa dir només Tarsem) és un director visual no és descobrir res. La seva carrera com a director publicitari i la seva pel·lícula primera, The Cell, ja ho evidenciaven. I que aquesta pel·lícula conté algunes de les més belles imatges rodades en el cinema recent, tampoc. Però el cinema és alguna cosa més que imatges i so; és aquella màgia intangible la que el fa meravellós. I d'això, en Tarsem Singh, no en té ni un bri.

Rodada amb un desplegament de mitjans espaordidor, tenint cura de cada enquadrament, dissenyant-lo com si d'un quadre es tractés, tots i cadascun d'ells, buscant la bellesa en els paisatges i edificis de tots els continents haguts i per haver, a The Fall li manca esperit, li manca tendresa, li sobra tècnica i li manca valor. Valor per abraonar-se a una història interessant, a la relació d'un malalt amb tendències suicides i cúmul de frustracions amb una nena ingressats en el mateix hospital, amb les agalles de filmar els sentiments i no les llums i les ombres. En Tarsem no troba mai el ritme ni, particularment, el to amb el qual explicar una història dins d'una altra història, i la barreja d'ambdues, la realitat i la ficció. Es perd entrecreuant la imagineria ètnica de Baraka amb la anècdota del narrador de contes i l'infant atent i identificat amb la història de, per exemple La Princesa Prometida. Les dues històries paraleles transcorren sense acumular tensió, sense penetrar en el que els personatges respiren. El director sembla creure que el seu públic és exactament igual de crèdul que la nena protagonista que para l'orella embadalida sense qüestionar-se res. A aquestes alçades del cinema, cap espectador és púber, cap mirada és innocent.
Així, el film és tan buit per dins, que els badalls dels espectadors hi ressonen, un cop descobreixen que la història màgica que ens han venut, que la grandiloquència visual no treurà cap per enlloc, que tot era fum i que la bellesa de la que es gaudeix a l'inici del film es marcirà en venir sola, despullada i sense intenció.

I no hi ha pitjor verí per a una pel·lícula que el desencís de l'espectador.

Let The Right One In (2008) - Tomas Alfredson

Sempre són d'agrair els intents d'abordar un gènere des d'una perspectiva innovadora o, si més no, poc habitual. El que ja no és tant d'agrair és que aquest intent sigui tan poc profitós com aquesta "Déjame Entrar", pel·lícula sueca que intenta explicar una història de vampirs deixant de banda els tòpics però que, inevitablement, acaba caient-hi com a únic recurs per tal de fer avançar un film tediós, excessivament sobri i mal explicat amb ganes.

És ben cert que les llavors hi són: un nen assetjat pels seus companys de classe, una nena que acaba de mudar-se al pis del seu costat de la qual el primer s'enamorarà, una Suècia desolada pel fred i coberta per la neu i, en definitiva, la intenció de fer un film seriós sobre el mite vampíric posant-se, per dir-ho d'alguna manera, en l'extrem oposat de "Crepúsculo".

El que semblen oblidar els artífex d'aquesta plúmbea adaptació d'un best-seller suèc és que de films seriosos sobre els vampirs ni han a cabassos, i no cal esforçar-se massa per trobar-ne alguns referents molt dignes i fins i tot alguna que altra obra mestra.

Després d'una primera mitja hora realment encisadora, el director malbarata un cop i un altre les possibilitats gràcies a una nul·la capacitat narrativa, a un ritme inconsistent (no és que sigui lent, és que les escenes no duen enlloc i el suposat rerafons críptic no té prou força per interessar-nos en trobar-hi l'entrellat) i, finalment, una fredor expressiva que en cap moment ens fa partíceps de la història o dels seus estranys personatges.
El que en mans d'altres autors hagués estat una captivadora història d'amistat, en les d'Alfredson la història no enganxa, les rareses ens allunyen, els misteris ens rellisquen...i la pel·lícula ens avorreix.

The Fantastic Four (2005) - Tim Story

Com sempre passa amb la indústria de Hollywood, quan algú es treu de la màniga un as amagat, els demés corren a fer trampes. Quan Tim Burton va demostrar que es podia filmar unes aventures de superherois amb dignitat i força art no va aconseguir crear escola. Però quan el jove Bryan Singer va escometre X-Men (segurament inferior a la primera) sí que va generar un allau d'adaptacions al cel·lulòide dels herois de paper. Difícil seria trobar-ne alguna que igualés la agilitat i l'entreteniment digne d'aquesta, i si ho fem segurament serà per mentar la seva sequel·la, obra del mateix Singer. Pel camí ens hi hem deixat uns desaprofitadissims Daredevil, Spiderman, Hulk, Blade, El Motorista Fantasma i un molt llarg etcètera. Algunes eren, com a molt, decents, salvables, entretingudes; la majoria eren pura escombraria fílmica i, el que és pitjor, una oportunitat perduda d'enaltir als herois de les vinyetes.

Una de les pertanyents a aquesta darrera classe és, sens cap mena de dubte, The Fantastic Four, una ridícula successió d'enganys i trucs de prestidigitació de baixa estofa que no aconsegueix massa més que distreure gràcies a la pirotècnia excessiva i colorista de les escenes d'acció.

Es trist, molt trist, que encara hi hagi avui en dia productes tan mal escrits com aquest, amb un guió que fa riure de la quantitat ingent de forats argumentals que cultiva i plagat d'acudits barats i masclisme desbocat. Però com que les xifres són les que manen, la mateixa productora engega, immediatament, una segona part i, endevines a qui li assignen?...Doncs sí, al mateix artífex del primer crim, no sigui cas que en arriscar-se a fer-ho millor (hi ha espai per a la millora, paraula) se'ls hi trenqués la joguina.

Que Hollywood està, sobretot, per confeccionar pel·lícules d'entreteniment sense res més que aportar és un fet indiscutible i no hi tinc res a objectar. Però que les faci malament ja és per llogar-hi cadires.

Embrassez Qui Vous Voudrez (2002) - Michel Blanc

Es fa difícil trobar un sabor més agredolç que el que es pot tastar en les comèdies del recent cinema francès. En aquesta Embrassez Qui Vous Voudrez -en el títol espanyol besen per contres d'abraçar-se-, el director Michel Blanc (reputat actor de comèdia francès) fa desfilar personatges que s'entrecreuen al voltant d'unes vacances peculiars on les relacions sentimentals, les frustracions i les esperances afloraran desmesurada i incontingudament.

Recolzat en un ventall actoral de gran magnitud (Charlotte Rampling, Carole Bouquet, Jacques Dutronc) el director sembla simplement col·locar els escenaris per deixar que hi deambulin desordenadament una colla de personatges orfens d'alguna cosa, que coixegen anímicament, que semblen haver perdut qualsevol esperança de complir els seus somnis.

Sense contemplancions, Blanc ens mostra allò de divertit que tenen les frustracions dels protagonistes, però no té tampoc cap recansa en espatllar la diversió intercalant-hi els comportaments més execrables, els més penosos o els francament lamentables.

Blanc raconta les històries ajudat d'un muntatge generòs amb la tisora, dels que retallen els prefixes i els sufixes de les escenes, entrant-hi de cap, amb tot, començant pel moll de l'os i abandonant-les abans de que perdin fogarada.
Encertadissim en la comèdia, tou i poc punyent en el drama, Blanc disposa un llenç prou estable per tal de que el seu guió de personatges es desenvolupi sense entrebancs, assolint un film molt estimable, fracament divertit tot i que una mica tou, que no decebrà a aquells/es que hagin descobert ja que la vida no és tota de color de rosa.

Slumdog Millionaire (2008) - Danny Boyle

La filmografia del Danny Boyle sempre ha pendolat entre les estimables Shallow Grave (Tumba Abierta), Trainspotting o 28 Days Later (28 Días Después), y les deplorables (i ratllant la infàmia) A Life Less Ordinary (Una Historia Diferente), The Beach (La playa) o Sunshine. Amb les primeres, sembrava les promeses d'un gran director, algú amb un ull clínic per les històries vibrants, convertint-se en una de les grans esperances del cinema del nou mil·leni. Amb les altres però, enterrava despietadament tota promesa per filmar autèntiques barroeries i bajanades diverses sovint coincidint amb produccions sobrades de pressupost.

Val a dir però, que amb aquesta Slumdog Millionaire demostra que les llavors han germinat i no de qualsevol manera, sinó donant vida a una preciosa pel·lícula plena d'enginy i sentiments i esborrant, esperem que per sempre, el sabor agredolç de la meitat de la seva filmografia.

El punt de partida és tan senzill com interessant: Un adolescent indi procedent de la més mísera de les infàncies és a punt de guanyar el premi gros en el famós concurs televisiu "Who wants to be a millionaire". Ja ha encertat totes les preguntes que li han fet tot i no haver anat mai a l'escola ni haver gaudit de cap tipus d'educació. La policia però, sospita que es tracta d'un frau, d'un engany, i procedeix a interrogar-lo. Aprofitant l'avinentesa, Boyle ens explicarà d'on ve aquest xicot i perquè ha encertat totes les preguntes que fins ara li han fet.

Una fórmula ben senzilla doncs, per formar l'esquelet argumental d'un film que s'aguanta però per alguna cosa més que per a una simple anècdota en el punt de partida. La solidesa d'aquest film rau en la fermesa del llenguatge de Boyle, en la seguretat i en el pols ferm en el seu llenguatge fílmic. En Boyle explica un film diferent a Trainspotting però amb la mateixa dicció, amb el mateix to voluptuós quan la història ho requereix, i amb una tendresa i dolçor mai vistes en el seu cinema fins ara en el moment en que la trama s'estreny sobre els personatges. Escenes com les persecucions dels infants en el primer terç del film -tenses, vibrants,- contrasten amb la calidesa i cura amb la que filma, per exemple, la presència a l'andana de l'estació de tren de l'estimada Latika a través d'uns vagons que passen. Control, pols ferm, ritme (frenètic o sossegat), aquestes són les vàlues de Boyle.

Poc més cal explicar d'un film que s'explica sol, que es riu i es plora a dojo, que toca la fibra i que explica una història prou universal per poder-la entendre fins i tot si passa íntegrament a una Índia exquisidament fotografiada -allunyant-se de les postaletes i els colors vigorosos-.

Hi ha qui diu que és una aposta segura pels Oscars d'aquest any. Jo prefereixo pensar que és una aposta segura pel cinema de'n Danny Boyle d'ara en endavant.