Acaba d'arrencar la quarta temporada d'aquesta sèrie que ha aconseguit el favor del públic i de part de la crítica amb les seves històries macabres i dins l'univers de l'horror, tan poc present en les sèries de ficció televisives.

Vist el primer episodi d'aquesta quarta temporada, aquestes són les nostres primeres impressions:
- El pallasso fa molt de "juju": Caldrà veure si el gestionen bé, doncs el Falchuck i el Murphy són experts en gastar ràpidament les seves cartes més poderoses.
- L'arc argumental pot ser molt ric: Les diferents vessants de l'escenari escollit -un circ de freaks- poden donar molt de joc i proposar interessants variants temàtiques. Des de la passió pel show business i l'obsessió per estar sota els focus i convertir-se en estrella fins a la definició del monstre com a allò aberrant (qui és més monstre, el deforme o aquells que miren al deforme des de la seguretat de la barrera?), passant per la dualitat absoluta d'un personatge principal o la vessant sexual d'un altre.
- La Jessica Lange té camp per córrer: Probablement sigui l'última temporada que podran comptar amb ella, i és inevitable pensar que la sèrie no seria on és sense ella, sense el seu retorn i els seus personatges absolutament magnètics. Aquí serà tant protagonista o més que en les anteriors. I si a sobre la deixes cantar una peça de Bowie...
- L'star system propi continua: Aquesta meravellosa idea de tenir els mateixos actors interpretant diferents personatges té tots els avantatges d'un star system.
- La Kathy Bates pot ser la carta a jugar: A mitja temporada, quan la sèrie necessiti una embrenzida cap al crescendo final, tenir una actriu de la talla de la Bates pot garantir episodis als que no els hi calgui res més que donar-li espai a ella.
- La fórmula funciona: Des del primer capítol sembla clar que la fórmula que ha vingut funcionant es duplicarà en quantitat (no sabem si en qualitat). Així tindrem encara més escenes malsanes, més terror, més espant, i més escenes ampulosament filmades amb diferents objectius i lents.

Seguirem atents a com evoluciona, tot esperant que no defalleixi com ho va fer la tercera, en un impossible cúmul d'absurditats i manca de direcció.

De pedra ens hem quedat en veure aquest pòster de 'Els caçafantasmes' fet a Txèquia! Ni el reconeixíem, en un principi. (L'hem trobat en aquest blog).

Què us sembla? Original o no? :D

Que sigui un mite del cinema no vol dir que totes les preses li sortissin bé a la primera. Aquí teniu un material molt poc vist del Humphrey Bogart: les seves preses falses, allò que els anglesos en diuen bloopers. Ei, que no deixarem d'adorar-lo per això, no? Ans al contrari!

Ara mateix, pagaríem molts diners per poder tenir a mà una màquina del temps. Confessió: no la faríem servir pel bé de l'humanitat sinó pel nostre, viatjant fins al passat Divendres per la tarda (i així seguiriem en bucle cada cop que tornéssim a arribar a Dilluns).

Hi ha places lliures, qui s'apunta? I, més important: quina màquina fem servir?

El tiempo en sus manos (The time machine, George Pal, 1960)

El experimento Philadelphia (The Philadelphia experiment, Stewart Raffill, 1984)

Las alucinantes aventuras de Bill y Ted (Bill & Ted's Excellent Adventure, Stephen Herek, 1989)

El final de la cuenta atrás (The final countdown, Don Taylor, 1980)

La máquina del tiempo (The time machine, Simon Wells, 2002)

Regreso al futuro (Back to the future, Robert Zemeckis, 1982)

Primer (Shane Carruth, 2004)

Austin Powers 2: La espía que me achuchó (Austin Powers: the spy who shagged me, Jay Roach, 1999)

Terminator (James Cameron, 1984)

Doce monos (Twelve monkeys, Terry Gilliam, 1995)

Los pasajeros del tiempo (Time after time, Nicholas Meyer, 1979)

El muelle (La Jetée, Chris Marker, 1962)

Jacuzzi al pasado (Hot tub time machine, Steve Pink, 2010)

Austin Powers: La espía que me achuchó (Austin Powers: The spy who shagged me, 1999, Jay Roach) (Gràcies, Sandra Prat, pels aclariments!)

Austin Powers en Miembro de oro (Austin Powers in Goldmember, Jay Roach, 2002)

Looper (Ryan Johnson, 2012)

Código fuente (Source code, Duncan Jones, 2011)

Los cronocrímenes (Nacho Vigalondo, 2007)

El sonido del trueno (A sound of thunder, Peter Hyams, 2005) (¡Gracias, Antonio Torrubia!)

Seguridad no garantizada (Safety not guaranteed, Colin Trevorrow, 2011) (Gràcies, David Canto!)

(Tal com ens ha comentat el Marcos Muñoz i l'Antonio Torrubia, hi ha diverses pel·lícules de la sèrie Doctor Who estrenades en cinema)

Star Trek IV (Leonard Nimoy, 1986) (Tal com ens recorda el Joan Margarit, l'Enterprise escomet una maniobra "tira-xines", convertint-se en màquina de viatjar en el temps)

(Tal com ens ha recordat la Roser Navarro, el Doraemon té una màquina del temps que fa servir en vàries de les seves versions cinematogràfiques!)

Si en trobeu a faltar alguna, dieu-nos-ho, que l'afegirem en nom vostre!

 

Per cert, algú endevina d'on són aquestes imatges? Au, va, proveu sort.

Tornen les nostres actrius irreconeixibles! Ja sabeu com va: feu les vostres apostes numerades als comentaris.

Si una pel·lícula és només un truc, no val. Si una pel·lícula té la particularitat d'haver estat rodada amb els mateixos actors al llarg de 12 anys, més enllà de la idea curiosa (i de les inextricables i interessants ressonàncies artístiques que aquesta pot generar) hi ha d'haver-hi alguna cosa més, hi ha d'haver-hi una pel·lícula. I a Boyhood, hi és.

Superat el gimmick, el truc llaminer (i original, i interessant, i parcialment fascinant), el Linklater ha sabut catalogar bona part de les vivències típiques d'un nen que es va fent gran. N'ha fet una pel·lícula llarga, amb força punts febles i amb moments perfectament oblidables, però ha tornat a impregnar una de les seves pel·lícules amb aquell dolç encant d'aquell a qui li agrada teixir històries a partir de personatges i diàlegs.
La pel·lícula, doncs, així com la vida del protagonista, passa. Ho fa havent de sortejar moments difícils, compromesos, però també feliços. I sempre ho fa amb calidesa. Aquest és el seu gran capital.

Això sí, se li pot retreure al Linklater no haver aprofitat la gran quantitat de diàlegs per aportar alguna cosa més transcendent, més treballada i que deixés un gust en boca més durador. Aquí, allò de que la pel·lícula simplement "passa", ja no és bo, la converteix en una cinta poc memorable.

Sí que ha sabut el Linklater, finalment, traure-li suc a un actor tan pobre com l'Ethan Hawke, molt més còmode aquí amb un guió après que no pas amb les semi-improvisacions de la trilogia dels "Before". Ben acompanyat per un joc d'actors i actrius que compleixen amb cert escreix, el visionat acaba sent agradable justament perquè acabes creient que els personatges són de debò.

I, al cap i a la fi, no és això el que tota pel·lícula hauria d'aconseguir?

Ja era hora de que algú s'animés a fer un GIF animat d'aquest moment. Au, va, confesseu: quants cops no se us ha passat pel cap d'intentar-ho?

Primer de tot, tingueu-ho clar: TOT el què escriurem en aquest post és veritat. No hi ha res inventat, no és una broma, no és un fake, no ens ha arribat a través de El Mundo Today. TOT és veritat.
Ara que ja esteu avisats, som-hi.

Recordeu al Kirk Cameron? Sí, home!, el de Los problemas crecen (Growing pains, 1985), la sèrie sobre una fantàstica família nord-americana que veia la seva moral compromesa cada dia en l'educació dels fills.
Seria normal que no el recordéssiu. I encara seria més normal que us n'haguéssiu oblidat d'ell, perquè l'home no va fer gran cosa després d'allò. Bé, de fet sí que ha fet coses: ha estat cultivant la seva fe cristiana, evangelitzant a tothom qui se li posés davant, presentant fins i tot un programa apologista cristià a la TV anomenat The way of the master.

Però és que quan un és actor... quan un és actor no es treu mai les ganes d'actuar. Així que el Kirk ha decidit recentment rodar una pel·lícula sobre els Nadals cristians i com la societat, segons ell, està pervertint la festa més sagrada del calendari. La pel·lícula, per no induir a cap mena de dubte, es diu Kirk Cameron's Saving Christmas (2014, Darren Doane).
I ara és quan heu de recordar allò que us hem dit al principi sobre la veritat d'aquest post. Mireu el tràiler, us quedareu de pedra.



Tornem a aclarir: això no és una d'aquelles conyetes en plan paròdia a les que alguns actors s'apunten per a algun show televisiu. Això és real, això és seriós.

Doncs aquí el teniu al Kirk, tot salvant els Nadals, retornant-los a la seva essència cristiana. Qui millor que ell per fer-ho, és clar. La frase final ja és de traca: "Let's put Christ back into Christmas" ("Posem a Crist de nou en els Nadals", tot fent un joc de paraules).


S'estrena aquests Nadals, així que ja podeu anar encarregant les crispetes, que això promet.

Què voleu que us diguem... podríem estar mirant aquesta animació del Buster Keaton durant hores (i després parar per anar a veure qualsevol de les seves pel·lícules).

No se li pot negar a l'Ari Folman ambició a l'hora de plantejar The congress. Ni tampoc la seva imaginació. Ni la seva intenció semi-crítica. Ni les ganes de beure de noms importants de la ciència ficció com l'Stanislav Lem. Una altra cosa, però, és que li hagi sortit una bona pel·lícula, que no és el cas.

La llaminera història d'una actriu (la Robin Wright real, intentant un interessant gir de ciència ficció) vinguda a menys a la que se li ofereix ser escanejada completament per tal de que no hagi d'actuar mai més doncs es farà servir a partir de llavors el seu "doble" digital arrenca amb interès però va perdent la poca bufera que acumula en els seus primers 20 minuts, desembocant en una faula conspiranòica i distòpica que se'ns mostra en format d'animació.

The congress pateix els mateixos problemes que ja patia la seva anterior Vals con Bashir. L'animació és vistosa però no aconsegueix dotar-la de dinamisme i de matisos com per omplir els 24 fotogrames que cada segon necessita. Aquest, de fet, és el gran problema de l'animació, si ens hi parem a pensar. Insuflar vida a uns personatges dibuixats requereix d'alguna cosa més que simplement dibuixar-los en seqüència i animar-los: cal que tinguin vida pròpia. I la vida pròpia li ha de donar els matisos, ja sigui en la pròpia animació (difícil de fer tècnicament, no es pot demanar que un personatge animat tingui la ductilitat facial i expressiva d'un actor o actriu), ja sigui en els diàlegs que se li sobreimposen al damunt dels pinzells.

I així, The congress converteix -en una estranya però curiosa paradoxa- una actriu de carn i ossos tan poca substància com la Robin Wright en... bé... en una còpia animada d'ella tan absolutament poca substància com l'original. Diguem-ho clar, la Robin Wright mai ha estat una bona actriu (i que el seu personatge de Claire Underwood a House of cards sigui llaminer i magnètic no vol dir que el mèrit sigui d'ella, que només fa d'estaquirot, això sí, molt ben fet). I a The congress, en els pocs minuts que disposa per evitar que desitgem que la converteixin en un dibuix animat per sempre més, torna a fer gala de la seva fredor expressiva. (En aquest sentit fa particular gràcia que el personatge del seu agent interpretat pel Harvey Keytel faci una arenga desproporcionada sobre les actrius que, a base de bòtox, ja no poden moure una cella: a la Robin Wright mai li ha fet falta el bòtox).


Avorrida, ensopida, mancada de pols narratiu, amb un guió que divaga i que es perd en les seves pròpies ínfules. No li traurem que ho hagi intentat, però l'Ari Folman tampoc se n'ha sortit en aquesta ocasió.

Potser ningú el recordarà com a un grandíssim actor, però el seu físic inconfusible ha quedat gravat a foc en les retines de molts cinèfils i cinèfiles, sobretot per les seves aparicions com a malvat en diverses pel·lícules extremadament populars.

Va ser, sobretot, el "Tiburón" ("Jaws" en l'original) de diversos James Bond com La espía que me amó (The spy who loved me, Lewis Gilber, 1977) i Moonraker (1979, Lewis Gilbert), en les que apareixia amb unes terribles dents metàl·liques que a més d'un li van provocar malsons. Però, curiosament, aquesta imatge d'aquest gegant amb les dents de ferro no va sorgir de James Bond sinó d'una altra pel·lícula en la que feia de malvat, El Expreso de Chicago (Silver Streak, 1976, Arthur Hiller), amb el Gene Wilder i el Richard Pryor.

El Richard Kiel a El Expreso de Chicago (Silver Streak, 1976, Arthur Hiller)

Ja feia temps, però, que el Richard Kiel havia estat popular. Va ser, per exemple, protagonista d'un dels episodis més mítics i recordats de La dimensió desconeguda (Twilight Zone, 1979, Creada per Rod Serling), on encarnava a un extraterrestre que venia en so de pau a ajudar als humans.

El Richard Kiel a La dimensió desconeguda (Twilight zone, 1979, Rod Serling)

Però, fixeu-vos, si comencem a citar pel·lícules en les que sortia no acabarem mai, així que aquí us deixem un record fotogràfic d'alguns dels seus papers més recordats.

Moment absolutament mític de les pel·lícules de James Bond

Diuen que, fora del rodatge, eren molt amics, el Richard i el Roger Moore

Fixeu-vos en la mà del Richard al damunt de la cara del Moore...

També apareixia a El jinete pálido (Pale Rider, 1985, Clint Eastwood)

Igualment, apareixia a Fuerza 10 de Navarone (Force 10 from Navarone, 1978, Guy Hamilton)

Sigui com sigui, se n'ha anat un mite d'infantesa per a molts. Seguirà, però, apareixent-se en els nostres malson. Adéu, Richard.