Al respecte del tancament de l'enealogia d'Star Wars

Seia davant dels títols de crèdit finals del darrer episodi d'aquesta nissaga que s'ha estès al llarg de quasi mig segle i era conscient que s'havia acabat. Com s'acaben totes les grans coses —els grans reptes, les empreses que escometem, els arcs argumentals vitals que construïm—, el final sempre et deixa un regust amarg, aquell que t'aboca a dues preguntes temibles.

La primera és la necessària "ha valgut la pena?".

I la segona és la ineludible "i ara què?".

I, no havent trobat resposta encara a la segona, m'atanso a la primera esperant que els intents de finiquitar-la em les donin pistes que em calen. Aquí van, doncs, algunes reflexions més o menys ponderades i molt discutibles.

1- L'enealogia de Lucas és, un cop assimilada sencera, més ambiciosa que reeixida.

2- En realitat, podríem dir que són nou pel·lícules francament fluixes.

3- I que ens han explicat nou vegades la mateixa història

4- Per bé que les dues primeres, si més no, tenen el mèrit d'haver canviat moltes coses i maneres de fer cinema.

5- El George Lucas és un molt mal director. Les pitjors pel·lícules de la nissaga han estat en les seves mans.

6-  Mai no he cregut allò que el Lucas sempre ha insistit en voler-nos convèncer sobre que va concebre Star Wars ja inicialment com un seguit de tres trilogies.

7- Les tres trilogies, estratègicament espaiades en el temps, han sabut recollir noves generacions de fans a base d'insistència marquetiniana.

8- Precisament per això, les preferències per unes o altres pel·lícules tenen molt a veure amb la generació a la que pertanys.

9- La primera trilogia era innovadora i trencadora. La segona, si més no, feia l'esforç de buscar vies noves, ampliar l'univers. La tercera és pura nostàlgia.

10- El J.J. Abrams ha demostrat haver perdut tota capacitat de sorprendre. Lluny queda aquell mag sobredimensionat que feia xerrades TED sobre la màgia de la narració.

La pel·lícula que més us ha fet plorar

El cinema és molt més que veure pel·lícules: és, també, compartir les emocions que ens han generat, parlar-ne obertament i confessar-se sense por. Així que l'altre dia vam preguntar als nostres amics tuitaires quina era la pel·lícula amb la que recordaven haver plorat més.

I la participació, a banda de desbordar-nos, ens va donar molt de què parlar, moltes sorpreses i una llarguíssima llista de pel·lícules fantàstiques per plorar desesperadament.

Anem a pams; el primer de tot seria veure quines van ser les més mencionades. I compte perquè hi poden haver sorpreses en el podi!

#1 Bailar en la oscuridad (Dancer in the dark, 2000) - Lars von Trier

Un clàssic de la plorera. Una de les manipulacions cinematogràfiques més intenses i ben ordides. El còctel molotov que en surt de la barreja de la ment retorçada del danès i de la intensa interpretació de la Björk es converteix en pornografia sentimental de primer grau.

Tal com ens deien la Sònia i la DirtyLaw:

Droga dura, de debò que sí.

#2 Salvador (Puig Antich) (2006) - Manuel Huerga

Que el cinema català hagi accedit al podi no pot ser altra cosa que una bona notícia... tot i les circumstàncies, si més no. La injustícia, per descomptat, és un dels grans detonants de la plorera cinèfila, tal com ens revelaven la Martini i la Roser.


Però també la Madu:


I l'Alain:

#3 E.T. l'extraterrestre (E.T., the extra-terrestrial, 1982) - Steven Spielberg

Cal donar-li molts mèrits a l'Spielberg en aquesta categoria de plorera cinèfila perquè han estat diverses les mencions a pel·lícules seves: El color púrpura, La llista de Schindler, Inteligencia Artificial, etc. Però cap li arribava a la sola de la sabata en quant a mencions a aquesta mítica amistat interplanetària amb una particular habilitat per tocar la fibra sensible. Perquè no es tracta només dels aclaparadors 15 minuts finals, no! Que la pel·lícula està plena de moments molt tendres, com el que ens recorda La Peli d'Avui:

Curiosament, és una de les pel·lícules més votades però, en realitat, de les que menys comentaris ha generat. Els qui la votaven ho feien com donant-ho per fet, sense haver d'insistir, sense que calgués convèncer a ningú.

Mencions especials

Hi ha hagut un bon grapat més de pel·lícules que, tot i no accedir al podi final, sí han comptat amb molts vots. Com per exemple les següents:

Els ponts de Madison

Perquè si l'Spielberg ha estat el que més mencions a diferents pel·lícules seves ha acumulat, el Clint Eastwood no li queda lluny. Million Dollar Baby, Gran Torino, etc. Però la més votada de la seva filmografia ha estat, sens dubte, aquesta història d'amor entre ell mateix i la Meryl Streep. Menció especial a una escena concreta, és clar:

Amor (Amour, 2012) - Michael Haneke

Encara està arrapada a les retines de molts espectadors, aquesta història terrible que es va cuinant a foc lent per estriar-te les entranyes en el tram final. Haneke, un altre dels grans manipuladors sentimentals dels nostres temps.

La meva noia (My girl,1991) - Howard Zieff

Homeeee... claaaar... si em poses a dos nens monos, un d'ells filla d'un director de funerària i orfe de mare... i a sobre li poses un anell pel mig... Com vols que no plori?!?!

Cinema d'animació

Per bé que cap pel·lícula d'animació en concret va aconseguir disputar-li el tron a les incontestables guanyadores, totes elles en conjunt sumen un bon grapat de vots que val la pena destacar. Des de Bambi (1942) o Dumbo (1941) de Disney —la més votada—, fins a El gigante de hierro (The iron giant, 1999) de Brad Bird, passant per Up (2009), Toy Story 3 (2010) o Coco (2017) de Pixar, La tumba de las luciérnagas (Hotaru no Haka, 1988) del recenment desaparegut Isao Takahata, o A la recerca de la vall encantada (The land before time, 1988) del Don Bluth i Amblin.

Conclusions

Ens agrada plorar al cinema. Confessem-ho obertament, ara i aquí. Cadascú tindrà les seves raons, però tots confluïm en una sala fosca on algun manipulador de primera és capaç de fer-nos esgotar les existències de mocadors d'un sol ús.

Hi ha que no, per descomptat, hi ha qui pateix massa i no se'n recupera, maleint els ossos de qui ha engiponat aquestes pel·lícules tremendes.

Però tots i totes, sense excepció, reconeixem que aquestes pel·lícules, per bé o per mal, ens han marcat, i han quedat gravades a foc en les nostres retines.

Agraïments

Volem agrair moltíssim la participació de tots i totes. Conversar amb vosaltres i compartir allò que el cinema ens genera és la veritable i fundacional raó de ser d'aquest humil blog.

Ni le ciel ni la terre (2015) - Clément Cogitore

Una patrulla francesa destinada a un remot confí de l'Afganistan talibà comença a veure com els seus integrants van desapareixent sense deixar rastre. Amb aquest simple detonant, el debutant Cogitore elabora una suggestiva reflexió sobre les fronteres naturals (Orient i Occident) però, encara més, sobre les fronteres màgiques i tènues entre la racionalitat i l'espiritualitat, la ciència i la fe, el sentit comú i la pulsió religiosa en un entorn bèl·lic àrid i deixat anar de la mà de Déu.


El capità Antares Bonassieu no deixa mai cap home, cadàver o vehicle enrere. És per això que la situació, poc a poc, el sobrepassa. Els seus consells sobre l'ús del sentit comú per tornar viu a casa i les seves ordres taxatives i fermes comencen a desballestar-se i trontollar quan els seus pilars racionals no poden explicar el que li succeeix al seu escamot de vigia. Els ulls dels seus soldats no veuen res, però tampoc ho fa la seva tecnologia puntera: ni els aparells d'infraroigs, ni els sensors de moviment, ni les fotografies satel·litals són capaços d'intuir la font del misteri. Quelcom més gran que uns mísers humans armats fins les dents sembla assetjar-los en la foscor de la impenetrable nit afganesa.

La sura de l'Alcorà de la que parteix la idea d'aquesta pel·lícula, de fet, rememora un relat comú a cristians i musulmans en el que uns joves, perseguits per pagans, es refugien en una caverna on Déu els adorm durant centenars d'anys per protegir-los. I que sigui compartit entre ambdues religions ja és quelcom remarcable i que explica a la perfecció la intenció del film de Cogitore.

Amb senzillesa i pols narratiu, Cogitore és capaç de convertir el que en altres situacions seria un slasher en un exercici de reflexió notable al voltant de les creences i la petitesa de l'ésser humà, en un film molt satisfactori per a qui s'hi atansi buscant una aproximació diferent als conflictes bèl·lics i a les parafernàlies militars.

Terminator: Destino oscuro (Terminator: Dark fate, 2019) - Tim Miller

Ja és definitiu, Skynet ha pres el control de la franquícia Terminator, amb una darrera pel·lícula que sembla, veritablement, feta per robots. Formulàica, amb un guió desllorigat i ple d'incongruències i de lazy writing, amb unes seqüències d'acció hipertrofiades i que han desconnectat, d'un cop i per sempre, amb aquelles escenes on l'acció real manava per damunt de l'acció digital. Skynet i els seus obradors mecànics posen punt i final a una nissaga que no tornarà a aixecar el cap doncs la darrera gota d'humanitat que li quedava a la franquícia s'ha dissolt definitivament.


En realitat, si hem de ser honests, la franquícia sencera de Terminator mai ha estat una bona franquícia. La clau potser rau en un factor que es revela prou evident si la comparem amb una altra, pràcticament contemporània seva, com és la nissaga Alien. Si més no en la seva primera etapa, aquella que va des de la seminal Alien (1979) fins a Alien Resurrection (1997), els productors van voler donar carta blanca (o quasi) als quatre directors que van agafar el timó. El Ridley Scott va posar-hi els fonaments amb la més sòlida de totes les parts; el James Cameron, tot i la seva absoluta manca de tacte, va saber-hi injectar adrenalina i un subtext materno-filial que s'acabaria explotant en les següents; David Fincher va escometre la més transcendental de totes, sovint poc apreciada (per bé que fallida, justament, per ingerències de producció); i Jean-Pièrre Jeunet va trobar el seu espai introduint-hi aspectes nous a partir d'un tema candent de l'època com era la clonació. Cadascun d'ells va tenir l'oportunitat, si més no, de deixar-hi empremta, d'imprimir-hi la seva visió, la seva relectura de l'original.


En canvi, a partir del moment en que el James Cameron abandonà el timó de Terminator, els diferents directors encarregats de tirar endavant la franquícia no semblaven altra cosa que mers executors d'ordres superiors. Les sengles relectures de Jonathan Mostow (La rebelión de las máquinas, 2003), McG (Salvation, 2009) o Génesis (Alan Taylor, 2015) no eren, en realitat, tal cosa. Més que relectures eren un estirar el xiclet aprofitant el generós marge creatiu que sempre comporta el tenir una màquina del temps a la trama. En aquesta darrera Destino oscuro, el Tim Miller tampoc no s'ha pogut desfer de l'encotillament de la producció i de l'encàrrec, i ha acabat acusant Cameron de no deixar-lo dirigir a la seva manera.

Cameron segueix creient que sap el que els fans volen. I cada volta està més lluny de la realitat. Allò que va fer memorable l'arrencada de la franquícia no eren les baralles acrobàtiques inacabables, sinó un regust per l'acció més clàssica, més orgànica, més tangible. Els trucs tecnològics que ens van impressionar amb el T-1000 a Terminator 2 eren llaminers i fascinants, però el que feia gran aquella seqüela era, justament, el contrari: un helicòpter volant a ras de terra, un camió saltant des d'un pont, un cos a cos rocós filmat amb plans més llargs que no pas curts.


Sembla mentida, a més, que el guió d'aquest punt i final vingui signat per tres (tres!) guionistes, farcit com està d'irregularitats i de manca d'originalitat. Hi ha, de fet, quasi tants buits i escenes mal rematades com auto-referències a pel·lícules anteriors de la nissaga. A més, Cameron segueix insistint en fer-se el feminista de la manera equivocada (ell es pensa que convertir la teva heroïna en mare-coratge de ressonàncies messiàniques, digues-li Ripley, digues-li Sarah Connor, és feminisme del bo; i sempre oblida que per molt que facis fort i empoderat a un personatge femení, si al final ha de venir el mascle paternal —un Terminator qualsevol, un Kyle Reese qualsevol— a salvar-la tot se'n va en orris), i segueix pretenent que tot el cinema que fa és revolucionari (i no, cap de les seves pel·lícules no va revolucionar res).

El que molt probablement sigui el final d'una nissaga que ha fet de frontissa entre dos segles no s'acaba amb una explosió sinó amb un discret gemec, una ranera tímida, un xiuxiueig inaudible i intranscendent que ja no té valor per dir allò de "I'll be back".

Liberté (2019) - Albert Serra

Hi ha un acudit maleït i extremadament famós en el sector dels monologuistes nord-americans on una família entra en un despatx d'un agent de talents i li representen el seu show, consistent en acumular depravacions exagerades i escatològiques entre ells (sexe entre família, defecacions, bestialisme, etc.) per acabar saludant i, preguntats per l'agent sobre el títol del show ells responen alhora: "Els aristòcrates!". És un acudit famós perquè tothom el coneix. De fet, el públic el demana pel seu títol. Tothom sap com comença i com s'acaba i la gràcia està, precisament, en veure com el comediant de torn improvisa escatologies diverses in crescendo al bell mig de l'acudit.

Exactament això és el que fa Liberté de l'Albert Serra. La pel·lícula arrenca amb una vesprada a un bosc a mig camí entre la França i l'Alemanya del segle XVIII. Uns palanquins reposen sobre matolls i entre arbredes cruixents, mentre uns nobles fugits de la cort de Lluís XVI i del seu puritanisme repressiu previ a la Revolució Francesa s'amaguen i busquen donar sortida a les seves pulsions més llibertines. I la pel·lícula acaba amb el sol llevant-se, amb uns personatges exhausts que es fonen en l'arbreda, desapareixen.


Al mig, Serra desproveeix, molt astutament, de qualsevol trama el seu film, que deambula pel bosc cercant els encontres sexuals de tot tipus als que els llibertins s'abandonen. Talment com fan els mateixos personatges, l'espectador busca el seu racó per mirar, per delectar-se o sentir-se ofès per unes escenes ben explícites que inclouen una amplíssima varietat d'actes festius, de cunnilingus, besos negres, masturbacions, sadomasoquisme i similars. Cruising d'alta volada, en diríem, amb uns ducs, marquesos i valets entregats a la causa, a explorar el desig (forjant-lo, primer, en la fantasia narrada i després fent-lo realitat). Al cor d'aquest film, entre els parèntesis que obren i tanquen el film, no hi ha res del cinema convencional, de les estructures narratives que han articulat la gran majoria del cinema estrenat en sales, sinó que hi trobem quelcom molt més proper al cinema entès com ho feien els pioners a principis de segle: art. Que sigui narratiu o no és secundari, mai principal. I Serra, com a l'acudit dels aristòcrates, s'empesca un viatge desbocat per les entranyes del desig més primitiu, convertint a nobles en pobres animalons necessitats de sadollar les seves sets lascives.


Hi ha ecos de Sade, Spinoza i de ves a saber qui més, que el cinema de l'Albert Serra, indubtablement, està ancorat en puntals intel·lectuals de primer ordre. I el de Banyoles "abandona" —literalment, segons les seves paraules—, a un grapat d'actors majorment amateurs a rodar escenes en les que no els dóna cap indicació precisa. I allà els deixa, amb un personatge sota la pell i la necessitat de donar-li vida, calgui el que calgui.

I l'espectador no té més remei que deixar-se portar, recórrer el bosc il·luminat amb una delicada fredor que allunya qualsevol sospita de pornografia o de mecanisme masturbatori, obligat a mirar, a ser un voyeur malgré lui. L'Albert Serra no només abandona els seus actors, sinó també el seu públic, a donar-se vida a sí mateix, a enfrontar-se a quelcom políticament incorrecte, visualment provocador, que t'interpel·la intel·lectualment. L'efecte és devastador. Hi ha espectadors que fugen. Altres romanen inquiets a les cadires. Alguns, imagino, s'exciten. Però tots han estat engolits pel "bosc demoníac" que acull les bèsties més depravades per recordar-nos que, en realitat, tots som iguals davant el desig.