La pel·lícula que més us ha fet plorar

El cinema és molt més que veure pel·lícules: és, també, compartir les emocions que ens han generat, parlar-ne obertament i confessar-se sense por. Així que l'altre dia vam preguntar als nostres amics tuitaires quina era la pel·lícula amb la que recordaven haver plorat més.

I la participació, a banda de desbordar-nos, ens va donar molt de què parlar, moltes sorpreses i una llarguíssima llista de pel·lícules fantàstiques per plorar desesperadament.

Anem a pams; el primer de tot seria veure quines van ser les més mencionades. I compte perquè hi poden haver sorpreses en el podi!

#1 Bailar en la oscuridad (Dancer in the dark, 2000) - Lars von Trier

Un clàssic de la plorera. Una de les manipulacions cinematogràfiques més intenses i ben ordides. El còctel molotov que en surt de la barreja de la ment retorçada del danès i de la intensa interpretació de la Björk es converteix en pornografia sentimental de primer grau.

Tal com ens deien la Sònia i la DirtyLaw:

Droga dura, de debò que sí.

#2 Salvador (Puig Antich) (2006) - Manuel Huerga

Que el cinema català hagi accedit al podi no pot ser altra cosa que una bona notícia... tot i les circumstàncies, si més no. La injustícia, per descomptat, és un dels grans detonants de la plorera cinèfila, tal com ens revelaven la Martini i la Roser.


Però també la Madu:


I l'Alain:

#3 E.T. l'extraterrestre (E.T., the extra-terrestrial, 1982) - Steven Spielberg

Cal donar-li molts mèrits a l'Spielberg en aquesta categoria de plorera cinèfila perquè han estat diverses les mencions a pel·lícules seves: El color púrpura, La llista de Schindler, Inteligencia Artificial, etc. Però cap li arribava a la sola de la sabata en quant a mencions a aquesta mítica amistat interplanetària amb una particular habilitat per tocar la fibra sensible. Perquè no es tracta només dels aclaparadors 15 minuts finals, no! Que la pel·lícula està plena de moments molt tendres, com el que ens recorda La Peli d'Avui:

Curiosament, és una de les pel·lícules més votades però, en realitat, de les que menys comentaris ha generat. Els qui la votaven ho feien com donant-ho per fet, sense haver d'insistir, sense que calgués convèncer a ningú.

Mencions especials

Hi ha hagut un bon grapat més de pel·lícules que, tot i no accedir al podi final, sí han comptat amb molts vots. Com per exemple les següents:

Els ponts de Madison

Perquè si l'Spielberg ha estat el que més mencions a diferents pel·lícules seves ha acumulat, el Clint Eastwood no li queda lluny. Million Dollar Baby, Gran Torino, etc. Però la més votada de la seva filmografia ha estat, sens dubte, aquesta història d'amor entre ell mateix i la Meryl Streep. Menció especial a una escena concreta, és clar:

Amor (Amour, 2012) - Michael Haneke

Encara està arrapada a les retines de molts espectadors, aquesta història terrible que es va cuinant a foc lent per estriar-te les entranyes en el tram final. Haneke, un altre dels grans manipuladors sentimentals dels nostres temps.

La meva noia (My girl,1991) - Howard Zieff

Homeeee... claaaar... si em poses a dos nens monos, un d'ells filla d'un director de funerària i orfe de mare... i a sobre li poses un anell pel mig... Com vols que no plori?!?!

Cinema d'animació

Per bé que cap pel·lícula d'animació en concret va aconseguir disputar-li el tron a les incontestables guanyadores, totes elles en conjunt sumen un bon grapat de vots que val la pena destacar. Des de Bambi (1942) o Dumbo (1941) de Disney —la més votada—, fins a El gigante de hierro (The iron giant, 1999) de Brad Bird, passant per Up (2009), Toy Story 3 (2010) o Coco (2017) de Pixar, La tumba de las luciérnagas (Hotaru no Haka, 1988) del recenment desaparegut Isao Takahata, o A la recerca de la vall encantada (The land before time, 1988) del Don Bluth i Amblin.

Conclusions

Ens agrada plorar al cinema. Confessem-ho obertament, ara i aquí. Cadascú tindrà les seves raons, però tots confluïm en una sala fosca on algun manipulador de primera és capaç de fer-nos esgotar les existències de mocadors d'un sol ús.

Hi ha que no, per descomptat, hi ha qui pateix massa i no se'n recupera, maleint els ossos de qui ha engiponat aquestes pel·lícules tremendes.

Però tots i totes, sense excepció, reconeixem que aquestes pel·lícules, per bé o per mal, ens han marcat, i han quedat gravades a foc en les nostres retines.

Agraïments

Volem agrair moltíssim la participació de tots i totes. Conversar amb vosaltres i compartir allò que el cinema ens genera és la veritable i fundacional raó de ser d'aquest humil blog.