Liberté (2019) - Albert Serra

Cap comentari

Hi ha un acudit maleït i extremadament famós en el sector dels monologuistes nord-americans on una família entra en un despatx d'un agent de talents i li representen el seu show, consistent en acumular depravacions exagerades i escatològiques entre ells (sexe entre família, defecacions, bestialisme, etc.) per acabar saludant i, preguntats per l'agent sobre el títol del show ells responen alhora: "Els aristòcrates!". És un acudit famós perquè tothom el coneix. De fet, el públic el demana pel seu títol. Tothom sap com comença i com s'acaba i la gràcia està, precisament, en veure com el comediant de torn improvisa escatologies diverses in crescendo al bell mig de l'acudit.

Exactament això és el que fa Liberté de l'Albert Serra. La pel·lícula arrenca amb una vesprada a un bosc a mig camí entre la França i l'Alemanya del segle XVIII. Uns palanquins reposen sobre matolls i entre arbredes cruixents, mentre uns nobles fugits de la cort de Lluís XVI i del seu puritanisme repressiu previ a la Revolució Francesa s'amaguen i busquen donar sortida a les seves pulsions més llibertines. I la pel·lícula acaba amb el sol llevant-se, amb uns personatges exhausts que es fonen en l'arbreda, desapareixen.


Al mig, Serra desproveeix, molt astutament, de qualsevol trama el seu film, que deambula pel bosc cercant els encontres sexuals de tot tipus als que els llibertins s'abandonen. Talment com fan els mateixos personatges, l'espectador busca el seu racó per mirar, per delectar-se o sentir-se ofès per unes escenes ben explícites que inclouen una amplíssima varietat d'actes festius, de cunnilingus, besos negres, masturbacions, sadomasoquisme i similars. Cruising d'alta volada, en diríem, amb uns ducs, marquesos i valets entregats a la causa, a explorar el desig (forjant-lo, primer, en la fantasia narrada i després fent-lo realitat). Al cor d'aquest film, entre els parèntesis que obren i tanquen el film, no hi ha res del cinema convencional, de les estructures narratives que han articulat la gran majoria del cinema estrenat en sales, sinó que hi trobem quelcom molt més proper al cinema entès com ho feien els pioners a principis de segle: art. Que sigui narratiu o no és secundari, mai principal. I Serra, com a l'acudit dels aristòcrates, s'empesca un viatge desbocat per les entranyes del desig més primitiu, convertint a nobles en pobres animalons necessitats de sadollar les seves sets lascives.


Hi ha ecos de Sade, Spinoza i de ves a saber qui més, que el cinema de l'Albert Serra, indubtablement, està ancorat en puntals intel·lectuals de primer ordre. I el de Banyoles "abandona" —literalment, segons les seves paraules—, a un grapat d'actors majorment amateurs a rodar escenes en les que no els dóna cap indicació precisa. I allà els deixa, amb un personatge sota la pell i la necessitat de donar-li vida, calgui el que calgui.

I l'espectador no té més remei que deixar-se portar, recórrer el bosc il·luminat amb una delicada fredor que allunya qualsevol sospita de pornografia o de mecanisme masturbatori, obligat a mirar, a ser un voyeur malgré lui. L'Albert Serra no només abandona els seus actors, sinó també el seu públic, a donar-se vida a sí mateix, a enfrontar-se a quelcom políticament incorrecte, visualment provocador, que t'interpel·la intel·lectualment. L'efecte és devastador. Hi ha espectadors que fugen. Altres romanen inquiets a les cadires. Alguns, imagino, s'exciten. Però tots han estat engolits pel "bosc demoníac" que acull les bèsties més depravades per recordar-nos que, en realitat, tots som iguals davant el desig.


Cap comentari :