Terminator: Destino oscuro (Terminator: Dark fate, 2019) - Tim Miller

Cap comentari
Ja és definitiu, Skynet ha pres el control de la franquícia Terminator, amb una darrera pel·lícula que sembla, veritablement, feta per robots. Formulàica, amb un guió desllorigat i ple d'incongruències i de lazy writing, amb unes seqüències d'acció hipertrofiades i que han desconnectat, d'un cop i per sempre, amb aquelles escenes on l'acció real manava per damunt de l'acció digital. Skynet i els seus obradors mecànics posen punt i final a una nissaga que no tornarà a aixecar el cap doncs la darrera gota d'humanitat que li quedava a la franquícia s'ha dissolt definitivament.


En realitat, si hem de ser honests, la franquícia sencera de Terminator mai ha estat una bona franquícia. La clau potser rau en un factor que es revela prou evident si la comparem amb una altra, pràcticament contemporània seva, com és la nissaga Alien. Si més no en la seva primera etapa, aquella que va des de la seminal Alien (1979) fins a Alien Resurrection (1997), els productors van voler donar carta blanca (o quasi) als quatre directors que van agafar el timó. El Ridley Scott va posar-hi els fonaments amb la més sòlida de totes les parts; el James Cameron, tot i la seva absoluta manca de tacte, va saber-hi injectar adrenalina i un subtext materno-filial que s'acabaria explotant en les següents; David Fincher va escometre la més transcendental de totes, sovint poc apreciada (per bé que fallida, justament, per ingerències de producció); i Jean-Pièrre Jeunet va trobar el seu espai introduint-hi aspectes nous a partir d'un tema candent de l'època com era la clonació. Cadascun d'ells va tenir l'oportunitat, si més no, de deixar-hi empremta, d'imprimir-hi la seva visió, la seva relectura de l'original.


En canvi, a partir del moment en que el James Cameron abandonà el timó de Terminator, els diferents directors encarregats de tirar endavant la franquícia no semblaven altra cosa que mers executors d'ordres superiors. Les sengles relectures de Jonathan Mostow (La rebelión de las máquinas, 2003), McG (Salvation, 2009) o Génesis (Alan Taylor, 2015) no eren, en realitat, tal cosa. Més que relectures eren un estirar el xiclet aprofitant el generós marge creatiu que sempre comporta el tenir una màquina del temps a la trama. En aquesta darrera Destino oscuro, el Tim Miller tampoc no s'ha pogut desfer de l'encotillament de la producció i de l'encàrrec, i ha acabat acusant Cameron de no deixar-lo dirigir a la seva manera.

Cameron segueix creient que sap el que els fans volen. I cada volta està més lluny de la realitat. Allò que va fer memorable l'arrencada de la franquícia no eren les baralles acrobàtiques inacabables, sinó un regust per l'acció més clàssica, més orgànica, més tangible. Els trucs tecnològics que ens van impressionar amb el T-1000 a Terminator 2 eren llaminers i fascinants, però el que feia gran aquella seqüela era, justament, el contrari: un helicòpter volant a ras de terra, un camió saltant des d'un pont, un cos a cos rocós filmat amb plans més llargs que no pas curts.


Sembla mentida, a més, que el guió d'aquest punt i final vingui signat per tres (tres!) guionistes, farcit com està d'irregularitats i de manca d'originalitat. Hi ha, de fet, quasi tants buits i escenes mal rematades com auto-referències a pel·lícules anteriors de la nissaga. A més, Cameron segueix insistint en fer-se el feminista de la manera equivocada (ell es pensa que convertir la teva heroïna en mare-coratge de ressonàncies messiàniques, digues-li Ripley, digues-li Sarah Connor, és feminisme del bo; i sempre oblida que per molt que facis fort i empoderat a un personatge femení, si al final ha de venir el mascle paternal —un Terminator qualsevol, un Kyle Reese qualsevol— a salvar-la tot se'n va en orris), i segueix pretenent que tot el cinema que fa és revolucionari (i no, cap de les seves pel·lícules no va revolucionar res).

El que molt probablement sigui el final d'una nissaga que ha fet de frontissa entre dos segles no s'acaba amb una explosió sinó amb un discret gemec, una ranera tímida, un xiuxiueig inaudible i intranscendent que ja no té valor per dir allò de "I'll be back".


Cap comentari :