Les nostres pel·lícules '10' (III)

Marc Ambit 17.6.18 , Cap comentari

Amb deu vam fer curt, amb deu més encara no va haver-n'hi prou, així que ens calia (com a mínim), una tercera entrega de les pel·lícules favorites d'aquells/es que fem l'Última Projecció. Aquí va la tercera entrega!


Els 400 cops (Les 400 coups, 1959) - François Truffaut

Perquè va capturar com ningú l'essència de la joventut. Perquè les desventures del Doinel són apassionants. Perquè es pot palpar amb claredat a cada fotograma com el Doinel es va sentint cada cop més presoner. Per la imatge congelada final.


Espartac (Spartacus, 1960) - Stanley Kubrick

Perquè és una història larger than life. Per les ostres i els cargols. Perquè nosaltres som Espartac.


Fanny i Alexander (Fanny och Alexander, 1982) - Ingmar Bergman

Perquè la màgia del cinema i del teatre, la mística de la interpretació i la narrativa es condensen en aquesta versió cinematogràfica de la sèrie de TV. Perquè et pots tornar creient amb un Déu com el de la pel·lícula. Perquè el reverend fa molta por.


Gattaca (1997) - Andrew Niccol

Perquè ens agrada la ciència ficció. Per la ironia de que en un món de gent perfecta, l'Ethan Hawke és del més tronat. Per que ens agraden els personatges que ho arrisquen tot. Sense reserves. Fins al final.


Hijos de los hombres (Children of men, 2006) - Alfonso Cuarón

Pel pla seqüència de dins del cotxe. Pel magnetisme del Clive Owen. Pel moment sonor en que se't gela la sang després d'una tensió sostinguda durant massa temps. Per que el caos pot convertir-se en ordre en 5 segons. 


Fraude (F for fake, 1973) - Orson Welles

Perquè ja sabíem que el Welles era un mag, però aquí ens va entabanar sense clemència. Perquè demostra que una pel·lícula pot fonamentar el seu èxit en un muntatge absolutament deliciós.


La paraula (Ordet, 1955) - Carl Theodor Dreyer

Perquè abans de Bergman hi havia Dreyer. Perquè ens encanta que el "boig" de la pel·lícula ho sigui per culpa de Kierkegaard.


L'arbre de la vida (The tree of life, 2011) - Terrence Malick

Perquè en sortir del cinema vam haver de tornar a casa caminant, cap cots, pensant, amb els ulls plorosos, tot preguntant-nos massa coses que no ens havíem preguntat encara. Perquè és una pel·lícula que converteix el seu visionat en una experiència (mística i cinèfila, alhora). Perquè és tot allò contrari al cinema de crispetes (tal com dèiem aquí).


L'home elefant (The elephant man, 1980) - David Lynch

Perquè el Lynch ja havia demostrat molt abans de The straight story, que podia fer cinema "convencional" barrejant-lo amb les seves passions malsanes. Perquè el John Hurt ens encongeix el cor cada cop que intenta socialitzar. Perquè el món és exactament com el Lynch el veu (som nosaltres els cecs).


Locuras de verano (Summertime, 1955) - David Lean

Perquè tot el que li passa a la Hepburn és com si ens passés a nosaltres. Perquè mai s'ha retratat de manera tan precisa la soledat disfressada d'independència. Per Venècia. Per la Piazza de San Barnabá. I pel tren. I perquè cada cop que anem a Venècia pensem en ella.


Subscriure's a: Comentaris del missatge ( Atom )