Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Game of Thrones. Mostrar tots els missatges
Per què el capítol S06E09 de Game of thrones és tan important
(Aquest article conté spoilers. Recomanem llegir-lo just després de veure el capítol per tenir un visionat fresc i sense biaix).
Vagi per endavant que no ens agrada, com a norma general, emetre judicis comparatius superlatius sense haver deixat passar un temps i sense haver deixat reposar el visionat de qualsevol pel·lícula o sèrie. Els visionats potents tenen el particular efecte de fer-nos oblidar tot el que hem vist fins al moment i per tant ens podem equivocar amb facilitat.
Dit això, i sabent que estem teixint la nostra pròpia trampa de la que potser ens n'haurem de desdir d'aquí a un temps, el visionat del novè capítol de la sisena temporada de Game of thrones truca a les portes de la història de la narrativa audiovisual, molt en concret la seva escena de la batalla per Winterfell. I ho fa per diversos motius que volem ressenyar a continuació.
La planificació de les escenes de la batalla de Winterfell és èpica, però, per damunt de tot, és clara i narrativament eloqüent. El desenvolupament estratègic dels bàndols està narrat amb precisió, alternant els plànols generals amb els propers per conjuminar narrativament els retrunys de la batalla i els moviments estratègics dels bàndols.
En les escenes de proximitat, el muntatge fa servir les mateixes tècniques que Eisenstein (a l'escena de la batalla d'Alexander Nevsky) es tragueren de la màniga a principis de la història del cinema, intercalant plànols que duren, literalment, mil·lèsimes de segon, en les que tan sols es poden intuir cavalls travessant el camp de visió, soldats cridant, brandar d'espases i confusió general (aquest n'és un dels múltiples exemples de la pel·lícula d'Eisenstein).
Seguint Eisenstein, molts dels plànols de la batalla per Winterfell estan concebuts de manera força pictòrica, confeccionant l'enquadrament amb diferents nivells de profunditat (aquí un claríssim exemple en la pel·lícula del mestre rus), atorgant-li profunditat a l'escena.
El moment en el que la càmera a l'espatlla segueix Jon Snow, si bé mostra algunes imperfeccions tècniques en la barreja de postproducció digital, serveix de vehicle per l'enaltiment de l'heroi, immiscint-nos en la batalla.
Aquests punts anteriors venen entregats per uns altres sense els quals el seu efecte no hagués estat possible:
- El capítol es manté i concentra sobre tan sols dues trames i dos escenaris, Mereen i Winterfell, evitant així el habitual escapçament i dispersió dramàtica que acompanya i fa de llast la majoria de capítols de la sèrie.
- Els creadors de la sèrie saben molt bé l'efecte que té el crescendo narratiu en l'inici del darrer quart de la temporada. De fet, ho han convertit en una marca i en un model narratiu a seguir. Ningú es posa a veure el capítol novè d'una temporada de Game of thrones sense expectatives.
Amb tot plegat, la sensació que ens ha quedat és indeleble. Creiem —i ho diem sabent que, molt probablement, ens estem equivocant— haver visionat un dels més fascinants i poderosos moments de la televisió de tots els temps que, a més, tal vegada també estigui per damunt de qualsevol batalla filmada en cel·luloide. Si necessitàvem alguna prova que la narrativa televisiva ha superat a la cinematogràfica en els inicis del segle XXI, 'The battle of the bastards" pot ser-ne ben bé la definitiva.
Vagi per endavant que no ens agrada, com a norma general, emetre judicis comparatius superlatius sense haver deixat passar un temps i sense haver deixat reposar el visionat de qualsevol pel·lícula o sèrie. Els visionats potents tenen el particular efecte de fer-nos oblidar tot el que hem vist fins al moment i per tant ens podem equivocar amb facilitat.
Dit això, i sabent que estem teixint la nostra pròpia trampa de la que potser ens n'haurem de desdir d'aquí a un temps, el visionat del novè capítol de la sisena temporada de Game of thrones truca a les portes de la història de la narrativa audiovisual, molt en concret la seva escena de la batalla per Winterfell. I ho fa per diversos motius que volem ressenyar a continuació.
Planificació de les escenes
La planificació de les escenes de la batalla de Winterfell és èpica, però, per damunt de tot, és clara i narrativament eloqüent. El desenvolupament estratègic dels bàndols està narrat amb precisió, alternant els plànols generals amb els propers per conjuminar narrativament els retrunys de la batalla i els moviments estratègics dels bàndols.
Muntatge i Eisenstein
En les escenes de proximitat, el muntatge fa servir les mateixes tècniques que Eisenstein (a l'escena de la batalla d'Alexander Nevsky) es tragueren de la màniga a principis de la història del cinema, intercalant plànols que duren, literalment, mil·lèsimes de segon, en les que tan sols es poden intuir cavalls travessant el camp de visió, soldats cridant, brandar d'espases i confusió general (aquest n'és un dels múltiples exemples de la pel·lícula d'Eisenstein).
Composició dels plànols
Seguint Eisenstein, molts dels plànols de la batalla per Winterfell estan concebuts de manera força pictòrica, confeccionant l'enquadrament amb diferents nivells de profunditat (aquí un claríssim exemple en la pel·lícula del mestre rus), atorgant-li profunditat a l'escena.
Seguint al Jon Snow
El moment en el que la càmera a l'espatlla segueix Jon Snow, si bé mostra algunes imperfeccions tècniques en la barreja de postproducció digital, serveix de vehicle per l'enaltiment de l'heroi, immiscint-nos en la batalla.
L'ofec de Jon Snow
L'escena de l'ofec del Jon Snow, sepultat sota el caos humà és extremadament angoixant. El muntatge, un cop més, és precís i contundent.
Ús del CGI
En general, l'ús del CGI és extremadament intel·ligent i la generositat amb que s'ha emprat és perfectament comparable a la perícia per fer-ho narrativament útil i no simplement un afegit visual que respongui tan sols a si mateix. Ans al contrari, la postproducció i el CGI de l'escena aporta en alguns casos claredat expositiva (els moviments dels exèrcits i les seves estratègies), tot deixant-nos sempre molt clar quin és l'estat actual de la batalla, i en altres èpica brutal.
Aquests punts anteriors venen entregats per uns altres sense els quals el seu efecte no hagués estat possible:
- El capítol es manté i concentra sobre tan sols dues trames i dos escenaris, Mereen i Winterfell, evitant així el habitual escapçament i dispersió dramàtica que acompanya i fa de llast la majoria de capítols de la sèrie.
- Els creadors de la sèrie saben molt bé l'efecte que té el crescendo narratiu en l'inici del darrer quart de la temporada. De fet, ho han convertit en una marca i en un model narratiu a seguir. Ningú es posa a veure el capítol novè d'una temporada de Game of thrones sense expectatives.
Amb tot plegat, la sensació que ens ha quedat és indeleble. Creiem —i ho diem sabent que, molt probablement, ens estem equivocant— haver visionat un dels més fascinants i poderosos moments de la televisió de tots els temps que, a més, tal vegada també estigui per damunt de qualsevol batalla filmada en cel·luloide. Si necessitàvem alguna prova que la narrativa televisiva ha superat a la cinematogràfica en els inicis del segle XXI, 'The battle of the bastards" pot ser-ne ben bé la definitiva.
Game of Thrones: el passat i el present dels actors (Part II)
Després de la bona rebuda del primer post sobre els actors de Juego de Tronos, tornem a revisitar aquesta sèrie per mostrar-vos que tothom té un passat, com diria Marty McFly.
En el post anterior podíem veure com el present era més afavoridor per la majoria dels personatges, però en aquesta ocasió, no n'estem tan segurs.
Primer comencem per l'Emilia Clarke o com li diuen els seus amics: Daenerys de la Tempesta de la Casa Targaryen, Primera del seu nom, La que no es crema, Reina de Meereen i Rhoynar, Reina dels Àndals i dels Primers Homes, Khaleesi del Gran Mar Dothraki, Destructora de cadenes y Mare de Dracs.
Com es pot comprobar, les responsabilitats de tots aquests títols -i tenir novios com el Khal Drogo o Daario Naharis- acaben convertint la ingenua nena de l'esquerra en una autèntica Bad Ass de Westeros.
Una de les millors fotos que ens hem trobat és la del passat de Sandor Clegane, The Hound (el Gos) que interpreta amb tanta alegría l'actor escocès Rory McCann. Ens encanta el seu passat desenfadat fent publicitat. Qui no compraria uns cereals anunciats amb tanta energía?
I un altre personatge que sap mantenir la sang freda és Grey Worm o Gusano Gris com el coneix la gent que llegeix /veu la saga traduïda. Jacob Anderson combina la seva carrera com a actor amb la de músic que manté sota el nom Raleigh Ritchie i que podéu descubrir en aquest vídeo:
Però sens dubte un dels canvis més espectaculars és el del senyor amb bigoti que veieu a la dreta, que es transforma, gràcies a un extens afaitat, en Lord Varys, el personatge més informat i xafarder de Ponent. Nosaltres no reconeixeríem mai a l'actor Conleth Hill si el veiessim pel carrer amb tant de cabell.
Els actors que interpreten els Stark són tan joves que els hem vist crèixer a la sèrie i per això les imatges d'ells de petits no sorprenen massa. Però una de les fotos que ens ha fet més gràcia és la de Sansa, interpretada a la sèrie per l'actriu Sophie Turner i que ja tenia de petita afició per les trenes. L'expressió innocent de la dreta ja no es troba en la pobra Sansa Stark, un dels personatges més cruelment tractats de la sèrie: el seu "noviómetro" és terrorífic. Esperem i desitgem que a partir d'ara tingui més sort, si és que supera el salt de muralla amb el que acabava la cinquena temporada...
I per acabar, un dels personatges amb més mà esquerra de la sèrie (ho sento molt però les normes m'obliguen a posar un acudit dolent a cada foto).
Estem segurs de que el passat de Nikolaj Coster-Waldau no és tan horrible com vol mostrar la foto de l'esquerra, de fet apostaríem que deu ser la única foto horrorosa que li han fet a l'hereu dels Lannister, que te la virtut de pagar sempre els seus deutes i quedar estupendo a totes les fotos, i si no us ho creieu, feu la cerca a Google Images.
I això és tot! Espero que el post us hagi ajudat a passar el mono de Game of Thrones, que nosaltres patim cada any.
Que es faci lleu l'espera!
Passat i present dels personatges de Juego de tronos: Primera part
Avui us proposem un viatge en el temps, un viatge a través dels anys que han passat pels actors dels personatges de la sèrie de la HBO Game of Thrones.
En general podem dir que el temps s'ha portat bastant be per alguns dels personatges, així veiem un jove Aidan Gillen (Petyr "Meñique" Baelish) que sens dubte ha fet un bon pacte amb Cronos.
En general podem dir que el temps s'ha portat bastant be per alguns dels personatges, així veiem un jove Aidan Gillen (Petyr "Meñique" Baelish) que sens dubte ha fet un bon pacte amb Cronos.
Un altre que també n'ha sortit ben parat és Peter Dinklage, que va tenir la mala sort de viure els 80 i seguir les modes que imperaven a nivell estilístic. Ens agrada molt més el nou i madurat Tyrion Lannister.
Una de les joies d'aquesta sèrie és el retrobament de Diana Rigg (Oleanna Tyrell), coneguda pel seu paper a la mítica sèrie Los Vengadores. Han passat molts anys des de que feia de la guapíssima agent secret però sens dubte encara manté el seu estil i la sang freda per parar els peus als malvats, siguin d'on siguin. Per cert, el 20 de juliol de 2015 va fer 77 anys!
En el nostre cor tenim una especial devoció pels dolents, ens encanta com fan servir les males arts i com manipulen per aconseguir el que volen. De tots ells, la malvada per excel·lència de la sèrie, és Cersei Lannister (Lena Headey) que ja mostrava fa bastants anys que tenia el caràcter, la presència i fins i tot la postura d'una reina.
I que hem de dir de Kristian Nairn?
-Hodor?
-Hodor
I per tancar aquesta primera part, un altre dolent que està passant un mal moment últimament: en Theon Greyjoy, dels Greyjoy de Pyke de tota la vida. L'adolescència és una mala època per molta gent, el nostre consell és que destruïu totes les fotos que tingueu d'aquells anys per si algún dia us feu famosos, no sigui que us passi com al molt millorat Alfie Allen,
I de moment això és tot per avui, aviat posarem la segona part, no patiu que de personatges en aquesta sèrie n'hi ha per parar un tren. Teniu vosaltres algun personatge preferit? S'accepten peticions!!
Guia de viatges per a fans de Game of Thrones
Ja sabeu que ens encanten les localitzacions de cinema. De fet, fins i tot en tenim una secció fantàstica en la que molts de vosaltres vau col·laborar enviant-nos fotos dels vostres viatges arreu del món (cinematogràfic).
Però també som fans, per què no dir-ho, de les localitzacions de sèries. I molt en particular si la sèrie en qüestió és Game of thrones.
Els de Cheapflights s'han currat una mena d'inforgrafia sobre les localitzacions on es roden els escenaris més emblemàtics de Juego de Tronos. Així, la propera vegada que penseu on anar de viatge, barallareu opcions com anar de compres per King's Landing, passejar (ben abrigats) més al nord del mur que protegeix els regnes dels salvatges, o banyar-vos ben acompanyats en la mateixa cova termal on la Ygritte i el Jon Snow es remullaven.
Ja podeu anar reservant els bitllets!
Però també som fans, per què no dir-ho, de les localitzacions de sèries. I molt en particular si la sèrie en qüestió és Game of thrones.
Els de Cheapflights s'han currat una mena d'inforgrafia sobre les localitzacions on es roden els escenaris més emblemàtics de Juego de Tronos. Així, la propera vegada que penseu on anar de viatge, barallareu opcions com anar de compres per King's Landing, passejar (ben abrigats) més al nord del mur que protegeix els regnes dels salvatges, o banyar-vos ben acompanyats en la mateixa cova termal on la Ygritte i el Jon Snow es remullaven.
Ja podeu anar reservant els bitllets!
Les millors sèries del moment
Sabem que sou molt fans de les sèries de TV de qualitat. Però com que cada temporada se n'estrenen un munt de noves i és difícil estar al dia aquí volem fer-vos algunes suggerències de les que nosaltres estem veient. Són, tan sols, sèries que acaben de començar i que amb prou feines han completat la seva primera temporada, així que encara estem a temps de decidir si hi invertim temps en elles.
House of cards:
Projecte del David Fincher (que dirigeix els dos primers capítols)
sobre un polític sense escrúpols encarnat pel Kevin Spacey. Guions molt
sòlids, directors de cert prestigi (Fincher, Schumacher, Foley) i una
mena de versió hardcore de el Ala oeste de la Casa Blanca.
Utopia: Molts han vist en aquesta sèrie britànica la nova gran sèrie. Sincerament, creiem que és una autèntica xorrada mal escrita, però per gustos... Un macguffin enorme, uns perseguits, violència bastant gràfica i una fotografia absolutament magistral (té molta importància la fotografia aquí, i és el més fantàstic de la sèrie).
Utopia: Molts han vist en aquesta sèrie britànica la nova gran sèrie. Sincerament, creiem que és una autèntica xorrada mal escrita, però per gustos... Un macguffin enorme, uns perseguits, violència bastant gràfica i una fotografia absolutament magistral (té molta importància la fotografia aquí, i és el més fantàstic de la sèrie).
Hannibal:
Projecte molt ambiciós que pretén, en set temporades, repassar la
història prèvia a les pel·lícules de la nissaga del H.Lecter o omplir-ne els buits entre les
diferents seqüeles. El sempre inquietant Mads Mikkelsen, el Hugh Dancy i el Laurence Fishburne encapçalen el repartiment. Fa bona pinta, molt bona pinta.
A touch of Cloth:
A nosaltres no ens ha fet cap gràcia, però hi ha molta gent a la que
sí. És una comèdia a l'estil dels Zucker d'Aterriza como puedas,
encadenant barbaritats una darrera l'altre en el context d'uns
investigadors de policia molt particulars.
Bates Motel:
Difícil dir si és un sacrilegi o una sèrie a tenir en compte, ara que
tot just ha començat. Segueix al jove Norman Bates en arribar al mític
motel amb la seva mare, però la trama s'assembla més a Smallville que a
Psycho.
Les revenants: Seguint la premissa de la molt interessant pel·lícula francesa
en la que, de sobte, els morts tornen a la vida. Són zombies, però
aquests no estan afamats, simplement són ànimes en pena de les que algú
s'ha de fer càrrec.
How TV ruined your life: Documental concebut i presentat pel Charlie Brooker (Dead Set, Black
Mirror) en el que analitza la televisió i l'efecte que té en nosaltres. To sarcàstic que, si t'enganxa, t'encantarà.
Smash:
Tot i que decididament imperfecta, ha agradat molt aquesta sèrie en la
que una companyia de teatre musical intenta muntar una obra sobre la
Marylin, sobrevivint als conflictes entre el càsting.
Americans:
Dos espies de la KGB s'infiltren en la societat nordamericana del
Reagan per fer-se passar per ciutadans i passar informació als russos.
En el camí han de lluitar per no ser descoberts i per no caure en les
temptacions de l'american way of life.
The Fades: Unes visions apocalíptiques aboquen a un adolescent a embarcar-se en una croada contra els esperits que no aconsegueixen escapar de la terra en morir. Entretinguda i amb la presència de la Natalie Dormer (Juego de tronos), algunes coses semblen funcionar bé, altres no ho fan ni mirant-s'ho amb ganes.
In the flesh: Interessantíssima proposta. Després d'un apocalipsi zombie, s'ha descobert una vacuna que aconsegueix que els no-morts siguin rehabilitats i el govern vol reinserir-los en la societat. Però la societat ha canviat. Tot i que la premissa és zombie, la temàtica té més a veure amb la intolerància, les creences i els sentiments que no pas amb un slasher qualsevol.
The Following: Un detectiu de l'FBI (Kevin Bacon) és assatjat per un psycho-killer al que va engarjolar després de prendre-li la dona. Des de la presó ha anat creant una secta amb una bona manada d'altres psycho-killers per torturar psicològicament al Bacon i castigar-lo. Molt interessant premissa però lleugerament malbaratada per un cúmul de tòpics difícilment suportable.
Orphan Black: Base de ciència-ficció però format de thriller per a una sèrie que fa molt bona pinta i que gira al voltant d'una jove que intenta recuperar la seva vida fent-se passar per una altra persona.
The Fades: Unes visions apocalíptiques aboquen a un adolescent a embarcar-se en una croada contra els esperits que no aconsegueixen escapar de la terra en morir. Entretinguda i amb la presència de la Natalie Dormer (Juego de tronos), algunes coses semblen funcionar bé, altres no ho fan ni mirant-s'ho amb ganes.
In the flesh: Interessantíssima proposta. Després d'un apocalipsi zombie, s'ha descobert una vacuna que aconsegueix que els no-morts siguin rehabilitats i el govern vol reinserir-los en la societat. Però la societat ha canviat. Tot i que la premissa és zombie, la temàtica té més a veure amb la intolerància, les creences i els sentiments que no pas amb un slasher qualsevol.
The Following: Un detectiu de l'FBI (Kevin Bacon) és assatjat per un psycho-killer al que va engarjolar després de prendre-li la dona. Des de la presó ha anat creant una secta amb una bona manada d'altres psycho-killers per torturar psicològicament al Bacon i castigar-lo. Molt interessant premissa però lleugerament malbaratada per un cúmul de tòpics difícilment suportable.
Orphan Black: Base de ciència-ficció però format de thriller per a una sèrie que fa molt bona pinta i que gira al voltant d'una jove que intenta recuperar la seva vida fent-se passar per una altra persona.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
