Les segones temporades del 2014

Sis van ser les sèries que van debutar el passat 2013 i que van deixar expectatives prou altes com per merèixer l'espera: Hannibal, House of cards, The Americans, Orphan Black, Orange is the new black i Ray Donovan.

El 2014 ja passa l'equador i la major part d'elles ja les hem pogut veure.

Indubtablement, Hannibal ha entregat el que tothom esperava d'ella i s'ha convertit, en dura pugna amb True Detective, amb la millor sèrie dramàtica de l'any. L'ambició narrativa, les pretensions estilístiques i les retorçades històries psicològiques han evolucionat i han pujat un graó més en l'escala de l'"allò-més-difícil-encara". La paranoia del Will Graham enfrontada obertament a la seva nèmesi professional ha donat alguns dels més grans moments televisius de l'any.


House of cards, per la seva banda, no ha decebut. Va arrencar amb tota una declaració d'intencions, cremant ponts i naus i assegurant-li a l'espectador que seguia havent-hi molta mala llet per repartir. La segona temporada ha estat més sucosa que la primera, més efectiva (i efectista) i ha efectuat una torsió important al respecte de les trames polítiques, encara més difícils de seguir. Una sèrie que es diu "Castell de cartes" és prou evident com ha d'acabar (o no), però el nivell dels guions i dels actors ens fa venir ganes de que l'estructura aguanti moltes temporades.

The Americans funcionava perquè darrera de les seves trames d'espionatge hi havia un bon tou de capes que l'espectador podia pelar sense massa esforç. La lluita interna entre gaudir de l'american way of life o traïr-lo des de dins i fer cas a la mare pàtria es palpava en cada episodi. La segona temporada, però, ha renunciat parcialment a aquest esforç per treballar el material humà, els personatges, però possiblement amb molta menys traça de la que li cal a una sèrie que pretengui jugar en la gran lliga de les sèries. Comença a justejar, i això no és bona senyal.

Orphan black no deixava de ser la germana menor de la colla. Tal com molt bé va dir la Noemí Roig en una ocasió, el que la fa entretinguda és la seva absoluta manca de pretensions. En aquest sentit és com l'altra cara de la moneda d'Hannibal. És un divertiment, i com a tal funcionava a la perfecció.
Estem a uns pocs capítols d'enllestir la segona temporada i, certament, aquesta va començar amb un gir cap a l'acció que, personalment, crec que l'ensorrava en el sac de les sèries vulgars, passables, aquelles que si veus t'ho passes bé, i si no les veus, també. Sembla que de cara al season's finale han tornat a repartir les cartes de costum i potser arreglen el conjunt, però la confiança en que Orphan black es converteixi en una sèrie memorable semblen haver-se esvaït.

Orange is the new black va ser una fresca sorpresa cap al final de la temporada passada. Un perfecte equilibri entre drama i comèdia en tenia la culpa, junt amb un repartiment coral que donava molt de joc i obria moltes portes als guionistes per desenvolupar subtrames interessants.
Tot just Netflix acaba d'alliberar la segona temporada sencera, així que encara és d'hora per jutjar, però és molt evident que Orange is the new black té el repte de deixar empremta, deixant de ser un bon entreteniment per convertir-se en alguna cosa amb sentit, cap i peus. Seguir jugant amb els mateixos elements de la primera a nivell temàtic la portaran a la vulgaritat més absoluta, així com insistir en les rareses dels personatges que, a còpia de brandar-los com a recurs narratiu poden acabar caient en l'excés.

Per últim, Ray Donovan va ser un cop a la mandíbula de l'espectador. Una història aparentment senzilla que amb l'aparició d'un personatge absolutament fabulós com és el del pare del protagonista (Jon Voight! Què gran!) es tornava complexa i psicològicament fosca. Hi ha grans esperances amb aquesta segona temporada, que començarà a mitjans de Juliol.

Seguirem, expectants, la conclusió d'aquesta colla de sèries que tant ens van enganxar l'any passat.