Crematorio (2011) - Jorge Sánchez-Cabezudo

Parlar de ficció dramàtica espanyola és barallar-se, un cop i un altre, sobre la diferència d'aquestes amb les grans sèries nord-americanes o britàniques. Donaria per un bon seguit de posts, tota la qüestió, però valgui dir que un dels punts recurrents acaba sent sempre la manca d'ambició de tota la producció.

És justament del que no va mancada Crematorio, que passa per ser una de les millors sèries espanyoles de tots els temps, a l'alçada de El grupo, Siete vidas, Historias para no dormir o Plats bruts.
Canal Plus endegà l'any 2010, tant a Espanya com a França, un pla per produir ficció pròpia a l'estil de les HBO, AMC, FX, etc. La idea era dur una mica més enllà la ficció nacional, portar-la allà on quasi ningú l'havia portada, alhora que Canal Plus guanyava prestigi.
Dues van ser les produccions: Qué fue de Jorge Sanz, un curiós i apreciable mockumentary sobre la caiguda en desgràcia d'un actor espanyol (i que funcionava també com a analogia de la caiguda del cinema espanyol), i aquesta Crematorio.

El gran encert de la sèrie, d'entrada, és adaptar una novel·la, del Rafael Chirbes, en la que un constructor de la costa llevantina desplega tot el seu poder per acumular fortuna i poder. I és un encert perquè la trama respon perfectament a allò que tothom vol imaginar-se que passa darrera de les notícies de corrupció i especulació immobiliària. D'alguna manera, Crematorio és un bàlsam, una cura a totes aquelles converses en les que acabem creient que tothom és un corrupte i un aprofitat xantatgista sense escrúpols. Veure en imatges com la justícia encercla i posa en escac a un tipus com el Rubén Bertomeu (fantàstic José Sancho) ens deixa més tranquils, ens permet pensar que hi ha esperança, que algú pot ser capaç, des del sistema, d'enderrocar l'imperi de la totxana.


El segon gran encert de la sèrie és ser més exigent que de costum a nivell de producció. Hi ha ganes de deixar clar que es pot rodar en interiors i exteriors, en mansions luxoses, en hospitals, allà on calgui.

I, encara més important, el tercer encert és plantejar una estructura narrativa lleugerament més complexa que la del 99% de les sèries nacionals. Aquí, com si de Lost o Damages estiguéssim parlant, part de la trama s'explica en present i part en flashbacks passats. Justament, de manera molt similar a Lost, en cada episodi assistim als records d'un dels protagonistes, que ens l'acaba de situar en la història principal.
La història, a més, parteix -com ha de ser- d'un punt d'inflexió en l'entramat del negoci del Bertomeu, que amenaça el seu imperi fent-ne trontollar els fonaments. Els temps de bonança semblen haver passat i ara tocar pagar els deutes.
Els guions, per acabar-ho d'arrodonir, regalen algunes frases i converses absolutament antològiques que, molt sovint, ens permeten entendre com pensen els que estan a l'altra banda, els magnats que tenen els diners, el poder i la influència. A tall d'exemple, la dona d'un polític implicat en la trama es queixa a en Bertomeu de que hi ha gent davant de casa seva tirant-li pedres:
- Les da igual si este ha robado y el otro también. Las piedras las tiran los mismos que han estado viviendo de nosotros todos estos años. "¿Qué hay de lo mío?", eso es lo que quieren decir cuando las tiran.


El repartiment, d'altra banda, és més que interessant. Al ja anomenat José Sancho, que arrossega la gran part dels plànols, s'hi afegeix la sempre eficaç Alicia Borrachero, la Juana Acosta, el Pau Durà, la Montserrat Carulla i una bona colla de bons actors i actrius. Tots aquests que hem citat estan realment espectaculars i aporten el que li falta a la major part de sèries espanyoles: qualitat interpretativa.
En canvi, hi ha una bona part de secundaris que, seguint la tradició, entreguen unes actuacions francament lamentables, de segona categoria, insofribles, i a les que el director no sap posar remei (potser perquè els pressupostos són massa justos i la velocitat de producció ha de ser molt alta). Una pena.

Per descomptat, no és una sèrie perfecta. Però sí és una bona sèrie, ben escrita i prou ben realitzada, amb un magnífic crescendo narratiu i amb algunes capes més de les habituals en la producció de sèries espanyoles. En 8 capítols, Crematorio et porta per trames de corrupció d'extorsió, de passió i de mentida, sempre jugant a la dualitat negoci/família que tant bons resultats ha donat altres vegades en sèries com Los Soprano. I, al final, acaba confirmant que hi ha hagut un canvi en la producció de sèries espanyoles en els darrers anys, i que no és casualitat que s'hagi succeït en la petita pantalla nacional sèries més ambicioses (tot i que no sempre aconseguides) com Águila Roja, Gran hotel, El tiempo entre costuras i Isabel.

Així que si mai us trobeu en un debat sobre la qualitat de les sèries espanyoles, sempre podeu argumentar que existeix Crematorio, sempre i quan no oblideu que no deixa de ser un oasi en un desert ple de mitjanies i baixa cultura.