Amistats de cinema (I)

Iggy Pop i Johnny Depp

Eric Stolz i Cher

Glen Close i Woody Harrelson

Elijah Wood i Scarlett Johansson

Arnold Schwarzenegger i el "presentador" de Tales from the Crypt

Filmografies comentades: Curtis Hanson

Era jo encara un marrec quan em van portar a veure Falso Testigo (The bedroom window, 1987). Vaig sortir molt impactat. Explica la història d'un home (Steve Guttenberg intentant sortir de l'ombra de la Loca academia de policía) i una dona (Isabelle Hupert) que tenen un affaire secret, i que des de la finestra de l'habitació on es reuneixen clandestinament, veuen com es comet un assassinat. S'enfronten al dil·lema moral de denunciar-ho o no, sabent que, si ho fan, la seva relació secreta sortirà a la llum. Per descomptat, la cosa es complica, doncs en l'intent de denunciar-ho sense revelar el secret, ells mateixos passaran a ser sospitosos de l'assassinat. Embadalit vaig quedar amb a pel·lícula.
Anys més tard, quan el Rob Lowe ja era a les portades de la premsa rosa per les seves cintes de vídeo, s'estrena, oportunament, una peli -Malas influencias (Bad influence, 1990) en la que encarna a un jove que li fa la vida impossible a un altre (James Spader) portant-lo pel camí de l'amargura.
Allà ja vaig recordar que el nom del director, un tal Curtis Hanson, em sonava. Vaig localitzar aviat que també havia dirigit Falso testigo i quan, dos anys més tard, s'estrenà La mano que mece la cuna (The hand that rocks the cradle, 1992) ja vaig anar sabent que m'agradaria.

Ja esdevingut fan absolut del senyor Hanson, vaig tenir una lleugera rebaixa d'expectatives amb Río salvaje (The river wild, 1994), on la Meryl Streep i la seva família es veia assetjada per uns delinqüents encapcelats per un desbocat Kevin Bacon. Menys rodona, però molt entretinguda.

I llavors va arribar el moment àlgid de la carrera del Hanson. L.A.Confidential (L.A.Confidential, 1997). El guió era una joia, l'elenc impagable, de principi a fi, però és que la direcció era magistral. Escenes com la de l'interrogatori, les del personatge de la Lynn Bracket (recuperant a la Kim Basinger), l'entramat d'històries, una delícia. No li van ploure els Oscars (en favor de Titanic, que va arrasar) però sí les lloances de públic i crítica, estranyament d'acord aquí. El Curtis Hanson havia accedit a l'Olimp dels grans directors de cinema.

Però, i després? Què li va passar després al bo del Hanson? Doncs, la veritat, no ho tenim massa clar. Però passar de dirigir una obra mestra com L.A.Confidential a una mitjania com Jóvenes prodigiosos (Wonder boys, 2000), no té explicació.
I aquesta encara. Però és que després es va apuntar a dirigir l'estrena en cinema del raper Eminem a 8 millas (8 mile, 2002). Cap de les dues eren males pel·lícules, però un seguia esperant que tornés el veritable Hanson.

La decadència va continuar, cada cop a pitjor, amb comèdies mig dramàtiques com En sus zapatos (In her shoes, 2005) amb la Cameron Diaz, la Toni Collete i la Shirley MacLaine.
I continuà amb Lucky you (Lucky you, 2007) amb l'Eric Bana i la Drew Barrymore, en una història al voltant del pòquer.

La seva decadència semblava tocar fons l'any passat quan acabava dirigint una mini-sèrie per televisió, Malas notícias (Too big to fail, 2011) sobre la fallida econòmica del 2008 amb un repartiment, això sí, de luxe (William Hurt, Ed Asner, Billy Cudrup, Paul Giamatti, Cynthia Nixon, Bill Pullman, etc.).

Per això ens ha sorprès, gratament, que s'estreni una nova pel·lícula, aquest cop de no en cinema, del director que, fa uns anys, ens va encisar amb el seu pols narratiu i el seu enginy. Es tracta de Persiguiendo Mavericks (Chasing Mavericks, 2012), una peli al voltant del món del surf. Explica la història d'un jove marcat des de la infància pel surf que persegueix 'mavericks' (ones gegants) per surfejar-les, amb l'ajut del seu mentor (Gerald Butler) i amb la recuperació per la pantalla de la Elisabeth Shue.

La rebuda als USA no ha estat per tirar cohets (33% al tomatometer de Rotten Tomatoes), però sembla que la peli no està gens malament si no esperes trobar-te una obra mestra. Sembla que, definitivament, haurem de treure al Hanson de la nostra llista de "Directors que podrien arribar a ser alguna cosa". El Curtis Hanson ja ho ha estat, i no sembla que tingui massa opcions de tornar-hi.

Robert DeNiro fent de Sonny a El Padrino

Us imagineu al paper del Sonny fet pel DeNiro? Finalment va ser el James Caan l'afortunat, però abans de prendre la decisió final, al Coppola i al seu equip se'ls hi va passar pel cap, així que li van demanar una audició. Aquest en va ser el resultat:

El lladre de paraules (The Words) - Brian Klugman i Lee Sternthal, 2012

El festí de Babette (Babettes gæstebud, 1987) - Gabriel Axel

Ja em perdonareu que recorri al cliché gastronòmic per descriure una pel·lícula amb un títol com aquest, però no me'n sé estar. El festín de Babette és un plat cuinat amb cura, però sobretot, amb aliments de primeríssima qualitat cinematogràfica:
El guió (deliciós, tendre però no tou, am aquell punt cruixent necessari) es basa en un relat de la Isak Dinesen (autora del llibre en el que es basà Sidney Pollack per fer la seva Out of Africa (Memòrias d'Àfrica). La trama, abocada curosament sobre la resta d'ingredients i amalgamant-los explica la història d'un parell de germanes d'una petita comunitat religiosa del nord de Dinamarca que, amb la pèrdua del seu pare, reverend i guia espiritual, intenten mantenir els valors que les hi va inculcar dins la seva congregació, amb visibles dificultats. L'arribada de la Babette a la cuina de casa suposarà un canvi important en la vida d'aquesta comunitat, aferrada a les tradicions.

I aquesta trama està explicada amb tanta delicadesa, amb tant d'amor pels detalls aparentment insignificants i per les històries suposadament col·laterals, que el conjunt acaba creant un univers ric i generós en matisos molt humans i propers.
Uns actors i actrius que semblen ser insubstituïbles de tan bé com recreen els seus personatges decoren i enalteixen el plat. Aquí no hi ha malvats, no hi ha antagonistes, tan sols un grup de gent de bones intencions tenallats per les tradicions.
La direcció remou amb cullera de fusta massissa el potatge. És el Gabriel Axel qui remena, hi ho fa amb una precisió i obstinació poc habitual en un director amb tan curta trajectòria cinematogràfica (tot i que la seva experiència en teatre i televisió li ha reportat diversos premis).
I, parlant de premis, aquesta va ser la pel·lícula que se'n va endur l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l'any següent a la seva producció, guanyant a Asignatura aprobada del José Luís Garci, a Au revoir les enfants del Louis Malle, a La famiglia de l'Ettore Scola i a Pathfinder del Nils Gaup. Quasi res. Però és que també es va endur el Bafta, una menció a Cannes i multitud d'altres premis internacionals.


Però deixem-nos de clichés gastronòmics. El festín de Babette és una joia, una d'aquelles pel·lícules on tots els elements (fixeu-vos que he dit "elements" i no "ingredients") casen a la perfecció, on tot està cuidat i on es nota la passió per la narració, guiant-nos constantment cap a un clímax dramàtic (el festí del títol) absolutament memorable i emocionant (res de llagrimeta fàcil, emocionant, amb totes les lletres i amb tota la justificació del món).
No podem més que recomanar-vos que la veieu, i que la veieu amb la panxa buida per deixar que la Babette us sedueixi amb les seves coccions. Si teniu gana de cinema, aquesta és la vostra pel·lícula.

(Per cert, si l'heu vista i us ha vingut gana, aquí teniu les receptes que es cuinen en el film.)

Oz, un mundo de fantasia (Oz, the great and the powerful) - Sam Raimi, 2013

Tràiler de Oz, the great and the powerful:

Trivial: actrius irreconeixibles # 8 (disfresses)

Ja sabeu de la nostra filia pels actors i actrius amagats darrera de sessions fotogràfiques una mica diferents, però aquest cop li hem volgut donar un cop de volta més. I si les actrius anessin disfressades d'altres mites del cinema? Podríeu reconèixer-les? Respostes, com sempre, als comentaris. Les solucions les desvetllarem demà al matí al Facebook.

Quin seria el millor president cinematogràfic d'USA?

Als Estats Units estan d'eleccions. I a l'Última Projecció se'ns ha acudit muntar unes eleccions a la presidència de la Casa Blanca però basant-nos només en els personatges de president dels USA que el cinema (i les sèries de TV) ens ha anat regalant. Aquests són els candidats. Penseu bé qui preferiríeu i voteu aquí.

President Merkin Muffey Peter Sellers Dr. Strangelove 1964 Stanley Kubrick Alguns l'acusen de ser massa tou amb els russos i per semblar incapaç d'aturar la 3ª Guerra Mundial, però altres el defensen argumentant que va intentar, per tots els mitjans, oposar-se a a les pressions de l'exèrcit per llençar un atac nuclear massiu. Lacònic, reflexiu, el president Muffey té, com molts dels noms dels personatges de la pel·lícula, un nom de broma ("Merkin" en anglès fa referència a unes perruques per al pubis), però no sembla, a diferència de molts dels altres personatges presents a la "war room", obcecat en demostrar quan inútils els nostres governants són. Seva és la mítica frase "Gentlemen, you can't fight in here. This is the War Room!".

President Bill Mitchell Kevin Kline Dave 1993 Ivan Reitman Votar al president Mitchell és votar esquizofrènicament. És com un vot doble. A qui estàs votant realment?: al president de debò o al substitut de bona fe. En Dave, el substitut, comença mig de broma fent aparicions lleugeres per encobrir un affair del president, però l'atac de cor que aquest pateix el posa en situació de governar, i és llavors quan el gran públic descobreix facetes que mai no haguessin sospitat del seu líder, la seva bondat, la seva preocupació pels desvalguts, etc.

President Thomas J. Whitmore Bill Pullman Independence Day 1993 Roland Emmerich Precursor dels presidents orientats a l'acció. El president Whitmore tant es puja al damunt d'una furgoneta amb un megàfon per reclutar als seus conciutadans en la guerra contra l'enemic alienígena, com s'asseu als comandaments d'un caça per formar la primera línia de defensa de la terra. Ja em diràs tu si no es mereix el vot, l'home.

President Andrew Shepherd Michael Douglas The American President (El presidente y Miss Wade) 1995 Rob Reiner Si hi ha presidents d'acció, per què no hi pot haver presidents romàntics? Aquest president Shepherd -vidu, per a més senyes-, queda encisat per l'ambientòloga encarnada per la Annette Benning i ja tenim la trama servida (molt ben servida pel guionista Aaron Sorkin). Reclama el vot d'aquells que creuen que la política no està renyida amb els sentiments.

President James Dale Jack Nicholson Mars Attacks! 1996 Tim Burton No serà per bones intencions. El president Dale intenta persuadir als invasors amb frases com "Per què no podem arreglar les nostres diferències?, Per què no podem portar-nos bé, petits homenets?". Tot diplomàcia, ja es veu. La cosa és que sembla que la vida que porta, amb la seva família de postal, l'allunya una mica de la realitat i de les necessitats del seu poble.

President James Marshall Harrison Ford Air Force One 1997 Wolfgang Petersen Exemple de president al que no se li cauen els anells a l'hora de defensar el seu país. Prototip del president heroi, aquell que és capaç d'enfrontar-se cos a cos amb l'enemic i sortir-ne victoriós, el President Marshall (amb una "L" menys, el seu nom significa "mariscal" o bé "xèrif", "agutzil") és un president d'acció més proper al Chuk Norris que al Bill Clinton. "Fot el camp del meu avió" és la seva frase més mítica.

President Alan Richmond Gene Hackman Absolute Power 1997 Clint Eastwood Mala reputació la d'aquest president faldiller al que se li mor l'amant i un lladregot espavilat amb pinta de Clint Eastwood amenaça amb posar-lo en evidència. Sec, malcarat, groller i amb molt poca empatia per la raça humana, el president Richmond recollirà votants amb pocs escrúpols.

President Henry Hayes William Devane Stargate SG-1 1997-2007 Brad Wright, Jonathan Glassner (creadors) Els presidents dels Estats Units no ho tenen gens fàcil a la sèrie Stargate. A l'estrés habitual de dur un país se li ha d'afegir els problemes derivats d'una porta espai-temporal i de l'amenaça de la flota d'Anubis! El president Hayes, tot s'ha de dir, quan li parlen en el seu primer dia del projecte Stargate i del que comporta, es pensa que li estan prenent el pèl. Tot i la recança del principi, arribarà a ser un bon President.

President Tom Beck Morgan Freeman Deep Impact 1998 Mimi Leder Primer president de raça negra del cinema, el president Tom Beck es guanyà el favor del seu electorat amb un discurs final que posava la pell de gallina: "Les ciutats cauen, però són reconstruïdes. Els herois moren, però són recordats".

President Jack Stanton John Travolta Primary Colors 1999 Mike Nichols S'assembla molt al Bill Clinton (de fet, evidentment, hi està inspirat), però no ho és (no fos que algú a la Casa Blanca s'emprenyés). I no, en la època en que es basa la pel·lícula, encara no coneixia a la Monica Lewinsky. Recollirà els vots dels fanàtics de les pel·lícules que comencen amb allò de "Basada en fets reals".

President Josiah Bartlet Martin Sheen The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca) 1999 Aaron Sorkin (creador) El president Bartlet és, probablement, el millor president que ha existit mai. Guanyador d'un premi Nobel d'economia, simpàtic, "atractiu", ferm però compassiu, popular i respectat alhora... Josiah Bartlet és el millor. De vegades és com si Kennedy hagués sobreviscut i s'hagués convertit en un demòcrata carismàtic, atent als aspectes socials sense afeblir l'economia i que no tem intervenir militarment, sempre (és clar) de manera justificada.

President Jackson Evans Jeff Bridges The Contender (Candidata al poder) 2000 Rod Lurie Té molt clar que el següent pas a donar en la democràcia dels Estats Units és proposar una candidata a la presidència que sigui dona, i la Joan Allen, és l'escollida. Les pressions internes i externes no el faran defallir, de tan obcecat amb el seu propòsit com està.

President David Palmer Dennis Haysbert "24" 2001-2010 Robert Cochran, Joel Surnow (creadors) David Palmer és el primer President negre de la ficció televisiva. Tot i que a la primera temporada encara és candidat a la presidència, ja se'ns mostra com un tipus ferm i just que creu en l'ètica per davant de tot, fins i tot quan la seva família es veu involucrada en certs "problemes". Ens agrada Palmer perquè és just, ferm i no té por a prendre decisions difícils.

Presidenta Mackenzie Allen Geena Davis Commander in Chief 2005-2006 Rod Lurie (creador) Aquesta sèrie de només dues temporades mostra Geena Davis com a primera Presidenta dels Estats Units. Mckenzie Allen es vicepresidenta en el moment en que el president electe pateix un aneurisma. Tot i ser aconsellada que renunciï, acabarà decidint en contra dels seus assessors i jurant el càrrec com a Presidenta dels Estats Units. Guanyadora d'un Nobel, mare i candidata independent haurà de lluitar contra els prejudicis a més de mantenir la pau com a "lider del món lliure".

President Arnold Schwarzenegger Harry Shearer (veu) Simpsons, the Movie 2007 David Silverman Ni se'ls hi va acudir demanar-li a l'Arnie que es doblés a si mateix en aquest personatge de president incompetent i absolutament incapaç de prendre decisions. La seva frase antològica (i possible slogan de campanya) és "Vaig ser elegit per dirigir, no per llegir".

Las noies/chonis Bond (per ordre d'aparició)

Las noies, Bond, les noies Bond... en la llarga llista de pelis del James Bond hi han aparegut, no ho dubtem, un munt de "noies". Però d'altres, més que "noies" semblaven "chonis". El Joan Margarit, de la botiga The Cine, un autèntic malalt de l'espia amb llicència per matar, ens en fa un repàs antològic.

Domino Derval (Claudine Auger). Operación Trueno (1965) La “Modelitos” de Jersey Shore "Domino" (que ve del nom del seu biquini blanc i negre!!!) és la bonica i amant gelosa del Nº 2 de SPECTRA Emilio Largo (Adolfo Celi). La missió: robar dos míssils nuclears d’un avió de l’OTAN per després fer-los xantatge. Les seves armes: “Pelazo negro engominao” i “mis biquinis del Carrefu”.

Ling (Tsai Chin). Sólo se vive dos veces (1967) La china virginal de ¿Quién quiere casarse con mi hijo? Enamorada del seu príncep blau, acompanyarà a Bond mentre ell lliga a tort i a dret deixant a la pobre amb les ganes. Recordem un dels diàlegs mítics després d’un petó: 007: - ¿Por qué las chinas tenéis distinto sabor que las otras chicas? Ling:-  ¿Nosotras somos mejores? 007: - No, solo diferentes, como el pato de Pekín es distinto del caviar ruso, pero las dos cosas me encantan. Una anècdota: l’actriu va reaparèixer al Casino Royale de Daniel Craig com a Madame Wu, sòcia de Le Chiffre.

Tiffany Case (Jill St. John). Diamantes para la eternidad (1971) Yo soy la Juani Ella és la "number one" del Polígon. Lladre, macarra, jugadora i xunga més que xunga amant de Bond. Es caracteritza per ser una choni de cabell pèl-roig amant dels modelets impossibles i de les perruques i postissos. Bond: ¿No era rubia, hace un momento? Tiffany: Puede ser Bond: Suelo reparar en esos detalles, si una mujer es rubia, o morena Tiffany: ¿Y cuáles prefiere? Bond: Con tal de que el vestido haga juego ... Tiffany: En mi caso tendrá que recurrir a la imaginación.

Plenty O'Toole (Lana Wood). Diamantes para la eternidad (1971) La Perra de las Tragaperras La germana de Natalie Wood es una “culomoto” de manual. La típica que amb uns pits gegants (d’estil Russ Meyer) té prou per “liarla parda”. Vista per primera vegada rondant el casino Whyte House de Las Vegas. Plenty: "Hola, soy Plenty! (Plenty significa “montón”). Bond li mira els pits i diu: "Por supuesto que sí”.

Anya Amasova, Agent XXX (Barbara Bach). El espía que me amó (1977) Princesa de Barrio Guerra Freda!!?? El seu nickname ho diu tot: “Agente Triple X”.  Barbara Bach interpreta a l'agent russa Anya Amasova, que aconsegueix molt més sexe del que espera quan decideix aliar-se amb 007 (Moore). La seqüència de “Miss camiseta mojada 1977” intentant salvar-se d’un submarí que s’enfonsa és antològica, digna dels millors temps de la disco Tutan de Gavà.

May Day (Grace Jones). Panorama para matar (1985) Black Choni El seu look ho diu tot: minifaldilla i botes altes... pentinada amb pots i pots de laca al cabell. I el seu maquillatge ho remata amb colors cridaners. Tot per identificar-se com la primera Black 'cani' o Black 'choni'.

Xenia Onatopp (Famke Janssen). GoldenEye (1995) La legionaria de “Gran Hermano” Ella és la més xunga. Amant del cuir i dominatrix, és “la zorra entre las zorras”. La seva primera aparició conduint un Ferrari la delata al instant amb un complement de moda molt “pokero”: mocador vermell lligat al coll. Sí senyor!! Una “Choni” Bond capaç de maltractar a Pierce Brosnan  i posar-se “perraca”. Si te la trobes una nit fent “botellón”, no ho dubtis. Obra la porta de darrera del teu cotxe, música a tope i balla amb ella “"ese temazooo…to wapoooo”. Chunda chunda chunda chunda.

Argo (2012) - Ben Affleck

No ens posem d'acord a l'Última Projecció, sobre la tercera peli de l'Affleck. Aquí en teniu els arguments, jutgeu per vosaltres mateixos.

Noemí Roig A favor Història ben explicada Tema molt interessant i gens tòpic Ben dirigida La pel·lícula manté un bon ritme tota l'estona Creïble gràcies als petits detalls  En contra Patriotisme exagerat que m'embafa Ben Affleck sembla banyat en Botox... no mou ni una parpella. Tensió exagerada i artificiosa (personatges obtusos, massa complicacions en poca estona, personatges que semblen dolents i no ho són...)

Marc Ambit A favor Força Entretinguda Explicada amb cura Detallisme en la reconstrucció històrica La fredor del Ben Affleck com a actor encaixa perfectament amb el seu personatge En contra S'entesta en demostrar que els USA són l'hòstia, però a més moooolt humils La seva insistència en donar-li veracitat acaba sent insuportable Tensió de pa sucat amb oli (si el Hitchcock aixequés el cap...)