El lladre de paraules (The Words) - Brian Klugman i Lee Sternthal, 2012

Cap comentari
Hi ha alguna cosa especial en les pel•lícules que parlen d’escriptors.  Una pàtina de dignitat, una profunditat especial que no es troba als films que tracten altres temes. En aquests casos, molts guionistes descriuen amb cura i mim les biografies d’aquells que han decidit dedicar la seva vida a escriure i (també) en molts casos aquesta cura traspassa la pantalla i arriba a alguns espectadors. 

En el cas de The Words els guionistes Brian Klugman i Lee Sternthal són també els directors del film i els creadors d’aquesta atmosfera singular que aconsegueix atrapar l’espectador gràcies a la música, les imatges, els silencis i les paraules de les primeres escenes.

La història ens l’explica un escriptor que llegeix un extracte de la seva novel•la protagonitzada per un escriptor que escriu una novel•la sobre un escriptor. Aquesta estructura de capses xineses enriqueix i omple de matisos una història més complexa del que sembla, però ben explicada i curosament escrita.

Bradley Cooper interpreta el personatge central sense donar-li massa profunditat ni matisos, però en realitat no importa massa ja que la resta d’interpretacions són bastant impressionants, sobre tot la del sempre excel•lent Jeremy Irons.




El millor de la peli és la seva atmosfera nostàlgica, la tensió d’algunes trames i el seu discurs sobre la realitat i la ficció. Discurs que potser es queda a la superfície i que hagués sigut interessant veure com es desenvolupava una mica més. També cal destacar la banda sonora de Marcelo Zarvos que embolcalla les històries i deixa l’espectador en un estat quasi zen, sobretot durant la narració del gran Jeremy Irons.

Cal esmentar que la pel•lícula em va encantar, però crec que es deu a un fet concret: vaig veure el film en preestrena sense conèixer detalls importants, com per exemple el títol traduït que penso que destrossa el visionat del film. The Words té un títol espantós en castellà i català que ni és fidel a l’original ni ajuda en res, més aviat ho espatlla tot.


Personalment, no entenc l’alegria amb la que es canvien els títols de les pel•lícules, sobre tot en els casos que és possible una traducció ben simple i que no desvetlla res. En aquest cas, el canvi de títol es carrega bona part de l’atmosfera de misteri de la que parlàvem abans i veure la pel•lícula sabent el que passa pot ser absolutament decebedor. 

Precisament per aquest motiu, val la pena un rentat de cervell per esborrar tot el que pugui influenciar i anar al cine amb el cap ben disposat a gaudir de la història i de tots els petits detalls.

Cap comentari :