My Blueberry Nights (2008) - Wong Kar Wai

Possiblement, aquest film és la perfecta demostració de que fa falta alguna cosa més que bones matèries primeres per assolir una obra d'art rodona.
Kar Wai compta amb un ventall d'elements que, a priori, podrien convertir el film en una delícia: un planter d'actors i actrius fantàstics i de primer ordre (que assegura, d'altra banda, un cert èxit comercial, del qual el director de Hong Kong va prou mancat habitualment), una punt de partida interessant, uns mitjans tècnics extensos, un gust per la fotografia càlida i cuidada...
Però amb això no n'hi ha prou. En Kar Wai sembla haver dissenyat el seu film a partir dels seus personatges i potser aquí rau el problema que arrossega la pel·lícula al llarg de tot el seu metratge. El director sembla massa enamorat dels personatges i els imposta uns comportaments i unes frases que mai acaben de quallar. El simpatiquíssim barman encarnat per Jude Law s'entesta, per exemple, en fer de filòsof des de darrera de la seva barra, però les seves savieses són una mica d'estar per casa i, sobretot, són extremades i encaixades amb calçador. Kar Wai s'obceca en trufar el seu film de petites metàfores, detalls i curiositats que han de donar-li la bellesa a un film sobre l'amor i les relacions humanes. El pitjor de tot és que, aquestes "perles", aquestes metàfores (que si guardo les claus de les parelles que han trencat, que si envio noranta postals als noranta bars de la zona on vius per veure si te n'arriba alguna, etc.) no són en cap cas prou poderoses i acaba semblant com si Kar Wai volgués convèncer-te de que, efectivament, els seus personatges són profunds i admirables.

Per si fos poc, el rumb no és clar, el tancament del film es produeix després d'un periple de la protagonista que sembla no tenir cap tipus d'influència en el mateix. Dit d'una altra manera, es podria haver explicat la història de la protagonista sense els 80 minuts intermedis.

Al seu favor, això sí, cal dir que la pel·lícula es deixa veure, que et porta còmodament escena darrera escena, sempre de la mà d'un treball actoral de primeríssima línia (espectacular David Strathairn, encisadors Jude Law i Natalie Portman, digna Norah Jones i discreta però solvent Rachel Weisz), però un té la sensació de que se'n pot esperar molt més d'algú com Kar Wai.

Se'm fa difícil no pensar en que Kar Wai ha intentat fer un film "à la Wenders" sense sortir-se'n, que ha robat metàfores arreu (li deu un sopar, com a mínim, a Paul Auster) i que, tot i ser un intent digne i de visionat agradable, deixa la impressió de que li ha mancat talent, la qual cosa és trista de dir d'un dels directors més reputats de la modernitat.

Die Welle (2008) - Dennis Gansel

Sovint, en el cinema modern, un punt de partida interessant és completament desaprofitat en mans d'uns cineastes de tècnica burda i vacuïtat extrema. Tot el contrari al que li succeeix a aquesta onada de'n Dennis Gansel.

Un professor d'institut afronta un encàrrec a disgust: dirigir una setmana de classe dedicada a ensenyar als seus alumnes el significat del sistema polític que hom anomena "autocràcia". Essent com és un professor de caire modern, sempre enfrontat amb els seus propis col·legues a causa dels seus mètodes "excessivament" moderns, aborda l'encàrrec des d'una perspectiva innovadora i eminentment pràctica: convertirà la seva classe, durant una setmana, en una autocràcia, per tal de que l'alumnat conegui, en primera persona, el significat d'aquest sistema.

Només encetat l'experiment, l'espectador se n'adona de que la resposta dels alumnes és aclaparadora, gens habitual en un col·lectiu amb fama de dropo i gens interessat per l'aprenentatge. El professor els involucra, els fa partíceps; més que això, els fa protagonistes del seu propi aprenentatge. L'espectador però, assisteix a aquestes escenes amb un punt de desencís, fruit de la sospita de que alguna cosa no acaba de rutllar en el comportament dels alumnes.

Poc més s'ha d'explicar d'un film que es gaudeix escena a escena, en el que, a diferència de bona part del cinema actual, busca el gaudi en el camí i no en aclaparadors grand gignols finals. La trama flueix, els personatges evolucionen i, el que és més interessant, és que mai sembla que els comportaments dels protagonistes vinguin impostats per quadrar una història rodona. El treball de guió, d'altra banda, és minuciós i impactant, creuant coincidències per convertir-les en metàfores esplèndides. No és insubstancial, d'altra banda, que el film tingui factura alemanya. La presència fantasmagòrica del nazisme sobrevola el metratge, atorgant-li encara un xic més de dramatisme al rerefons de la pel"lícula.

El que és veritablement interessant, però, d'aquesta pel·lícula no és pas que estigui basada en fets reals. El que de debò importa és que el que mostra podria perfectament succeir en el món real. Aquesta és la sensació que embriaga a l'espectador/a que surt del cinema amb el cap pansit, degustant l'amargor d'un film que no necessita apretar per ofegar.

Mauvais Sang (1986) - Leos Carax

Fa uns anys, vaig ensopegar amb unes imatges poderoses, una seqüència que desprenia modernor i magnetisme alhora. Des d'aquell precís moment vaig cercar infructuosament de quin film es podria tractar, conscient de que un retall tan exquisit no podria sinó dur-me a descobrir una obra ambiciosa i visualment captivadora.

Aquesta era la seqüència:


El film era... és Mauvais Sang, de Leos Carax.

Impossible descriure amb paraules un film que va molt més enllà de la seva sinopsi, del seu argument, dels seus personatges i fets. Es aquesta una pel·lícula bella, formalment encisadora, voluptuosament poètica, que juga amb la narrativa per embadalir, per captivar, per dibuixar poesia en moviment.
Al voltant d'una tènue trama de suspens amb tocs de negror, Carax encadena imatges evocadores plasmades sobre la pantalla amb delicadesa, sense esforç, amb la cura de qui sap que té un tresor entre les mans. Imatges com la del final de la seqüència abans comentada, quan l'Alex, el protagonista, s'ajeu al llit que abans ocupava l'Anna intentant ocupar els mateixos plecs que ella, en la seva buidor ha deixat, renoven aquella esperança per un cinema que no pretén imitar la poesia sinó que la escriu amb les seves pròpies paraules.

Acumulant un cop i un altre escenes místiques, tendres o, simplement, colpidores, Mauvais Sang desplega tot el seu magnetisme per demostrar que, quan els autors volen, el cinema és independent.

En La Cuerda Floja (Walk the Line, 2005) - James Mangold

Els biopics musicals són un gènere amb entitat pròpia en el cinema. I, en general, els seus resultats són més bé pobres.
Diríem que és un gènere que té, en la seva pròpia arrel, la llavor de la condescendència pels mites. S'havien vist alguns biopics musicals particularment condescendents, però la pàtina de conformisme i de redempció que assola aquesta revisió del mite de Johnny Cash és francament vergonyosa.
Mangold no només fa acte de perdó envers el mite, sinó que s'entesta en mirar cap a una altra banda quan la realitat biogràfica amenaça amb desmuntar-lo. Perquè deixar que la realitat arruïni una fantàstica història de ficció? Doncs fonamentalment perquè el mite ja ho és abans de que es faci el film, i per tant no necessita que l'encimbelli més. I que el llibre sobre el que es basi el film sigui la autobiografia del mateix Cash no justifica una visió tan genuflexa.

Però les normes de l'entertainment i del negoci audiovisual no funcionen així. Engegar una producció cinematogràfica com aquesta no suposa únicament generar ingressos per compta de les taquilles sinó que hi són immerses també les discogràfiques, els mànagers, el propi músic (si és que encara viu, que no era el cas) i, en general, tot aquell/a que podrà "sucar" del revival, aquella fórmula tan apreciada als despatxos d'aquells que no saben distingir una obra d'art d'un bitllet de dòlar.

Així, aquesta Walk The Line acaba mostrant-se com una rutinària alienació de la realitat a la recerca de fer caler amb un mite recentment desaparegut. Intentar que els temes escollits per aparèixer cada certa estona en el film casin amb la temàtica de l'escena que s'acaba de produir és el més lloable dels vans esforços per convertir una vulgaritat interessada en una pel·lícula realment interessant, que ho podia haver estat, en mans això sí, d'algun director amb més escrúpols.

Cul-De-Sac (1966) - Roman Polanski

Hi ha pel·lícules... i després hi ha cinema. I com es distingeixen? Doncs potser pel següent detall:
Mentre que de les pel·lícules que a un/a li han agradat es pot explicar el perquè, un cop has assistit a una demostració de cinema, la explicació, la verbalització de l'experiència es torna impossible. Diga-li art.

I Polanski sempre ha volgut caminar per damunt del prim i esmolat fil de la navalla. El seu cinema agrada o no, commou o no, serà més o menys reeixit, però sempre és cinema, i no un cinema qualsevol: cinema a contrapèl.

Quan difícil és sovint gaudir d'una pel·lícula en la que cap dels protagonistes desperta la més mínima empatia. Ni la feblesa i pedanteria de'n George (esplèndid Donald Pleasance) ni l'inconformisme constant -a tots els nivells, principalment l'emocional- de la Teresa (captivadora i misteriosa Françoise Dorléac) ni molt menys la maldat rogallosa i rovellada dels dos matons, sobretot de'n Dickie (hiperrealista Lionel Stander) ens permeten identificar-nos-hi.
Han arribat a un cul de sac, a un camí sense sortida i, per tant, no saben on van. I així el film es desenvolupa sobre una trama mínima en la que deixar que els personatges es trobin, xoquin, s'estimbin entre ells, en un cul de sac més fosc del que ells mateixos estan disposats a admetre, mentre l'espectador assisteix impassible, impotent, a un devenir incert, a la impossibilitat de determinar com pot acabar esclatant un còctel de metxa curta.
Sempre atent als personatges extrems, als que ronden per paisatges limítrofs, massa a la vora de l'esvoranc, Polanski barreja les trames de thriller i suspens amb una gestió del suspens i del temps de gran mestratge.

Un plaer fílmic; incòmode, salvatge, de seqüel·les persistents, però artístic a més no poder. Així hauria de ser TOT el cinema.

The Girl Who Leapt Through Time (2006) - Mamoru Hosoda

Atansar-se a una peli d'animació japonesa sempre em retorna la mateixa sensació. Estaré davant d'un exercici d'artifici visual o d'un drama ensucrat i de llàgrima fàcil?
No és aquesta pel·lícula un artifici, això és evident, però tampoc cau en els excessos de la Ghibli. Els seus personatges, per un cop, semblen més madurs, més creïbles del que és habitual en l'anime del nou segle. La protagonista obté sobtadament la habilitat de fer salts en el temps, cosa que aprofita en el terreny de les relacions amoroses en el seu institut. La trama, com es pot intuir, no és més que un petit poti-poti de ciència ficció (mínima, anecdòtica) i comèdia juvenil, molt dirigit cap a un públic adolescent, que de ben segur gaudirà amb la vigorosa personalitat de la Makoto, sempre a correcuïta pels passadissos de l'Institut, sota l'atenta mirada dels seus amics i de les pretendents dels seus amics.

L'únic problema del film és que cap de les idees que aporta no són pas originals, ni de bon tros. Això descarrega tota la responsabilitat de l'entreteniment del film en les relacions dels personatges així com en el factor de comèdia i, la veritat, cap de les dues vessants mereixen grans escarafalls.

Per tant, tot i que The Girl Who Leapt Through Time és una pel·lícula certament entretinguda (a estones) no deixa de revel·lar algunes de les mancances més evidents del cinema d'animació japonès modern.

La Maldición del Escorpión de Jade (2001 - Woody Allen

El problema de les pelis del Woody Allen en els darrers 10 anys és que ha perdut quasi per complert, aquella espurna espontània que el definia. A excepció feta de la magnífica Match Point, la resta no són més que un seguit de comedietes discretes, força avorrides la major part dels cops.
Aquells diàlegs desenfadats, solts, àgils dels inicis s'han convertit ara en unes frases que s'entaforen amb calçador per permetre el gag o l'acudit de torn, que es veu a venir a minuts de distància.

Cada cop les gràcies d'Allen són menys enginyoses, ménys innovadores, menys sorprenents i, essent com eren, la base de l'entreteniment i l'art que oferia, ara les seves pel·lícules esdevenen fràgils, orfes i desamparades.

Comparar la seva filmografia recent amb joies de la seva època daurada com Another Woman, Crimes and Misdemeanors, Hannah and her Sisters o The Purple Rose of Cairo és entrar en un espiral de melanconia irreparable.
Una llàstima, sobretot tenint en compte que parlem d'un dels més grans directors dels darrers 40 anys.

Encuentros en el Fin del Mundo (Encounters at the End of The World - 2008) - Werner Herzog

En Herzog porta ja molts anys filmant documentals, sempre buscant el camí més difícil, els escenaris més extrems, els personatges més insòlits. L'estrena ara fa un parell d'anys de la magnífica Grizzly Man ha permès que s'estrenés ara, una mica d'amagat, aquesta Encuentros en el fin del Mundo, on presenta el metratge rodat en el seu viatge al Pol Sud.
La mirada de Herzog sempre és curiosa, sempre burxa, intentant capturar el moment, aprofitant metratge aliè si cal -com en les espectaculars vistes del fons del mar-, esperant la metàfora ja sigui de la boca d'un exilat, d'un fugitiu de tèrbol passat, o d'un suposat hereu dels reis maies. El problema amb el que ens trobem aquí és que, a diferència d'altres dels seus documentals, aquí en Herzog no va precisament sobrat d'aquestes metàfores vitals que sembla haver cercat amb tanta insistència. Pocs dels personatges que es troba en el seu periple tenen alguna cosa realment extraordinària per a dir, i sovint -i això és el més decebedor- un es troba a Herzog intentant donar-nos gat per llebre, interferint descaradament en les intervencions dels seus "personatges". L'ego de Herzog és gran, podríem dir que mersecudament gran, però en aquest documental, la seva veu en off, els seus pensaments en veu alta enterboleixen la magnificiència d'un escenari bellíssim i enigmàtic.
En la seva introducció del film, Herzog ens diu que va acceptar fer aquesta pel·lícula amb la condició -i avisant als inversors amb antel·lació- que no en faria pas un documental sobre pinguins. No deixa de ser curiós, irònic fins i tot, que la més bella metàfora del film -i una de les més belles, val a dir-ho, de tota la seva filmografia- la hi brindi, precisament un pinguí, demostració en qualsevol cas que el que en Herzog tenia en ment i el que es va trobar a l'hora de rodar eren dues coses ben diferents.

Eden Lake (2008) - James Watkins

La esperança del gènere de terror (al menys entès en la seva vessant moderna) recau, avui en dia, en el cinema europeu. Passada la revàlida del cinema asiàtic -que segueix donant alguna que altra sorpresa, tot i que la major part de la producció que ens arriba respon, per norma general, a unes fórmules que semblen haver creat escola i funcionat molt bé en taquilla, lluny doncs de la innovació i la sorpresa-, havent quedat prou palès que el cinema de gènere nordamericà, a excepció d'honroses curiositats, està total i absolutament estancat en la més discreta i acomodatícia fórmula juvenil, la gran esperança del gènere queda vinculada a allò que els realitzadors europeus, sempre intentant donar-li una pàtina de credibilitat i/o de transfons lleugerament més degustable, ens puguin oferir. El cinema francès sembla haver pres la davantera amb alguns títols força reconeguts, però sembla que la veta britànica pot donar alguna que altra sorpresa. Al menys si prenem com exemple aquesta interessant Eden Lake.

Eden Lake podríem dir que cumpleix alguns dels requisits que haurien de venir "de sèrie" en totes les pel·lícules de gènere. Un metratge ajustat, un pols ferm, angoixa mesurada (i equilibrada) i unes ganes d'oferir alguna cosa més que no sigui la mera successió d'escenes violentes i explícitament sanguinàries.

Es veritat que Eden Lake semble beure de fonts prou reconegudes, tractar temes que altres films també han sabut entomar amb fermesa, que les sorpreses son mínimes i que els clichés segueixen estant presents. Però combinats amb habilitat, intentant fugir dels convencionalismes, en James Watkins és capaç d'ordir una paràbola sobra l'educació -sense mullar-se això ja seria demanar massa- que enganxa des del primer moment i que demostra que, en definitiva, es pot fer bon cinema de terror en ple segle XXI. A tall d'exemple, tan sols una mostra de les habilitats de Watkins: el film es desenvolupa, en la seva pràctica totalitat, a plena llum del dia, sense que per això perdi ni un bri d'angoixa i tensió.

En resum doncs, una pel·lícula per a aquells amants del gènere que ja quasi bé havien perdut l'esperança.

Beowulf (2007) - Robert Zemeckis

Mai no he entés l'obsessió per fer pel·lícules d'animació hiperrealista. I encara em sembla més obtús intentar fer una peli amb personatges humans hiperrealistes que s'assemblin a actors i actrius reals.
Podria entendre aquest intent si el contingut visual de la pel·lícula no es pogués aconseguir amb mitjans "reals", encara que fossin, fins i tot, complementats amb una mica de gràfics CGI, però és que aquesta aventureta pretenciosa i absurda alhora, no aprofita la potencia dels ordinadors que l'han confeccionada més que per articular impossibles -i innecessaris, i interminables, i antinaturals- moviments de càmera.
El primer que es perd en aquests tipus de film és, de bones a primeres, l'actuació del repartiment. Per molt que li posis a un personatge la cara de l'Anthony Hopkins, la seva actuació no te perquè assemblar-s'hi. De fet, la evident limitació de moviments que la careta digital pateix fan encara més increible (i això no deixa de ser irònic en una pel·lícula hiperrealista) "l'actuació" de Sir Anthony.

Personatges embotats en una gallardia persistent, atrapats dins cossos artificials que es mouen com si fossin titelles, escenes d'acció embafoses i estirades fins a perdre tot sentit i, en definitiva, aquella sensació de pèrdua de temps que acompanya bona part de la producció de Hollywood dels darrers anys tot i la gran inversió i esforç dedicat a pel·lícules com aquestes.
De vegades sembla com si a Hollywood dediquessin els calers invertits en una pel·lícula a comprar auto indulgència a cabassos.

La Novia Cadáver (2005) - Tim Burton i Mike Johnson

Tim Burton sembla entestar-se en demostrar-me que no és tan bon cineasta com en un principi em semblava. La seva primera etapa com a realitzador està farcida de títols prou suggerents com la divertida Bitelchús, la innovadora Batman i la entranyable i quasi perfecta Ed Wood. Però a partir d'aquí tot ha anat costa avall: des de la innecessària Mars Attack!, fins a la infumable revisió de El Planeta de los Simios, passant per la mediòcre Sleepy Hollow.
I per acabar de rematar la jugada, no se li acudeix al senyor Burton que refer una pel·lícula que ja havia produit, la divertida i preciosista Pesadilla Antes de Navidad. Perquè, no ens enganyem, La Novia Cadàver s'hi assembla molt, moltíssim, massa. La tècnica és la mateixa (això ho podríem obviar), però la manera en que l'empra també és igual, la història que explica, amb dos mons separats per visions diferents de la vida i la mort en aquest cas) semblen tenir massa punts en comú, els acudits ja els va gastar en la història del rei de les carbasses i, en definitiva, no sembla res més que un enginyós exercici d'estil amb marionetes.

La història és avorridíssima, les cançons de l'Elfman no estan a l'alçada i més enllà d'un parell de moments encertats (el començament, amb el primer número musical promet moltíssim més del que després acaba oferint el film) la pel·lícula passa sense pena ni glòria i arriba a convertir un metratge reduit en una penitència.
Així doncs, ho he decidit, (ja) no m'agrada Tim Burton.

Jennie (1948) - William Dieterle

Entranyable conte amorós de caire fantàstic que abraça temes que van molt més enllà del simple romanticisme, aquest film de William Dieterle destaca per la seva puresa i encant. La història del pintor Eben Adams, incapaç de trobar la inspiració i que, per un caprici del destí (o potser no) es creua amb una nena que juga al parc i que sembla sortida d'un temps passat, deixa de ser un simple drama romàntic per convertir-se, a mesura que avança el seu metratge, en una reflexió sobre el destí, la immortalitat de l'amor i la bellesa i, en definitiva, sobre allò que ens fa tirar endavant en la vida.

Filmada en un bellíssim blanc i negre, les aparicions de Jennifer Jones com la jove Jennie tenen alguna cosa de màgiques, d'etèries, de fugisseres.
Explicada com un inevitable relat tràgic en el qual el destí ja sembla haver jugat totes les seves cartes, Dieterle despulla l'acció de qualsevol tipus de misteri per concentrar-se en la reflexió i l'observació propera d'una relació intemporal.
Una pena, però, que el romanticisme dels films dels anys 40 es percebi avui en dia més com a un excés d'innocència que com el que va ser concebuda.

Cuando Harry Encontró a Sally (1988) - Rob Reiner

A mesura que passen els anys i que les comedietes romàntiques assalten les nostres cartelleres, les bondats d'aquest enginyós film de Rob Reiner surten a la llum. Ja en el moment de la seva estrena va causar sensació l'habilitat del guió, les divertides converses dels dos protagonistes i, sobretot, la magnífica representació de tots els actors, conjuminant una obra rodona i extremadament divertida.
El pas dels anys, però, i sobretot degut a l'alarmant manca de propostes mitjanament digeribles en el terreny de les comèdies amoroses, Cuando Harry Encontró a Sally es revel·la com una comèdia d'estil clàssic, amb una direcció immaculada, uns detalls actorals esplèndids i una brillantor difícil de trobar en les produccions actuals.

El primer gran encert, al meu entendre, d'aquest film és el repartiment. Molt abans de que fos necessari tenir alguna estrella de gran renom per omplir la casella dedicada als protagonistes en una comèdia romàntica (de Sandra Bullock a Jennifer Aniston, de Richard Gere a la pròpia Meg Ryan després de convertir-se en estrella), la candidesa de la Ryan, sempre creible, i l'agoserament entremaliat de'n Crystal permeteren fer creible uns personatges sobre els que recau el pes principal del film. No només estan extremadament fins en les seves actuacions, sinó que troben la manera de no desentonar davant d'uns personatges tan ben escrits. I es que està tan ben escrita aquesta comèdia que els gags estan articulars no tan sols en els plànols de l'actor/actriu que en cada cas "comet" el gag sinó, sobretot, en el contraplà, en el/la partenaire que s'ho mira i reacciona. Les mirades, de vegades tan sols unes celles que s'arrufen, un petit comentari, aquests són els veritables cúlmens del gag en aquest film.

No és un film perfecte, no podríem qualificar-la d'obra mestra del cinema contemporani, però essent una comedia notable i, sobretot, comparant-la amb la ingent quantitat de productes industrials que només compten amb un nom que enlluerni en el cartell i moltes dosis de sucre, s'acaba contemplant com una de les darreres grans comèdies nord-americanes dels darrers 20 anys.

El Caso Bourne (2002) - Doug Liman

Aquest film d'espies va venir, d'alguna manera, a reactivar un gènere que des dels 80 semblava desaprofitat. El va reactivar, que no renovar ni revolucionar doncs, en definitiva, aquest film de Doug Liman no és més que un digne entreteniment al voltant d'un agent secret que ha perdut la memòria.

La seva vàlua, en qualsevol cas, rau, precisament, en la seva senzillesa, en no voler aparentar el que no és i en tenir un plantejament força humil. Aquí, el protagonista, per començar, no és cap forçut sinó un actor reputat com Matt Damon, les seves aventures intenten vorejar sempre la credibilitat i defugir els excessos pirotècnics de les produccions a l'ús, la parafernalia tecnològica, d'altra banda, es redueix al mínim, deixant les escenes d'acció en el terreny del "cos a cos" i no permetent que aquestes es converteixin en l'únic alicient de la pel·lícula. Tampoc no hi trobem una "partenaire" gaire habitual, ni explosiva, ni en estat de cel continu, i així la Franka Potente pot fer la seva primera incursió -per la porta gran- en el cinema de Hollywod sense haver-se de rebaixar gaire (tot i que, per descomptat, la seva presència és pràcticament anecdòtica).

Així, sense voler fer massa soroll, El Caso Bourne es convertí, ara fa uns estius, en una de les més lucratives i, el que és més important pels estudis que la financiàren, amb força espectadors amb ganes de veure més aventures del tímid Damon encarnan un heroi modern sense necessitat d'impressionar ningú. D'aquesta manera, ja n'han vingut dues sequel·les i encara n'ha de venir una quarta a estrenar-se properament, prova irrefutable de que la fòrmula, sense ser res de l'altre món, funciona a base de bé.

Shutter (2004) - Parkpoom Wongpoom, Banjong Pisanthanakun

Resulta curiós, però l'única gràcia que té Shutter és que agafa un truc habitual en les pelis de gènere, només això, un truc, per muntar-hi tot un film al damunt...i el més curiós és que, a contrapronòstic, la jugada li surt perfecta. En moltes de les pel·lícules del gènere d'esperits intranquils que s'han vingut fent des dels 70, en algun moment, s'emprava el ja famós truc de les fotografies preses en escenaris aparentment pací­fics que en ser revelades mostraven alguna "aparició" d'algun esperit que no descansava en pau. Doncs és justament aquest truc, aquest gimmick que dirien els anglòfils, el que Shutter (obturador en anglès) fa servir per conduir la seva història.
I li treu tan partit, juga tan bé les seves cartes, que aconsegueix una atmosfera terrorí­fica, difícilment suportable a estones i aconsegueix plantar la llavor de l'esperança en el cinema de gènere, tan terriblement maltractat en els darrers temps.
Shutter es veu amb diversió, amb patiment i amb delit. Un film entretingudissim i ple de mala bava i terror d'aquell que en podríem dir "proper", és a dir, del que està al nostre voltant, del que, en definitiva, sentim que és tan plausible que ens podria passar a nosaltres mateixos, en qualsevol moment,ara mateix, potser.

21 Gramos (2003) - Alejandro Gómez Iñárritu

El senyor Gómez Iñárritu, em fa l'efecte, s'estima molt. Els seus films segueixen sempre un patró narratiu sincopat, a talls, a cops, en un format de puzzle més o menys exagerat que, per més que li dono voltes, encara no sé si té alguna utilitat narrativa més enllà de despistar l'espectador per tal de que no se n'adoni de que el que li està explicant no té cap tipus de pes dramàtic.

Això sí, l'home té ben enganyada la indústria de Hollywood, que li presta els calers que li fan falta per filmar les seves peripècies narratives així com per vestir els seus repartiments amb primeres figures de l'star system. D'aquest últim punt és del que més se'n beneficien les seves pel·lícules -i, qui sap, potser és que el Gómez Iñárritu té habilitat per dirigir actors i actrius, ves per on-. En aquesta rocambolesca paràbola que és 21 Gramos, sobresurten uns actors i actrius inspiradíssims, des de la sempre solvent Naomi Watts fins a l'esplèndid Sean Penn o el mateix Benicio del Toro.

Tot i que el film arrenca amb força, aquesta embranzida se li acaba aviat, tot just després d'impressionar-nos amb una escena desgarradora i colpidora -en la que Naomi Watts sembla tenir particular mèrit-. La resta és un desvarieg, un muntatge a la "tun-tun" per ser modern, per ser arriscat, per ser "autor".

Però l'autoria, molt a pesar dels intents de'n Gómez Iñárritu, rau en un altre lloc, mai en l'artifici.

Los Crímenes de Oxford (2008) - Alex de la Iglesia

Los Crímenes de Oxford, escrita i dirigida per Alex de la Iglesia és la demostració palpable d'una tesi que vinc defensant amb escàs èxit des de fa ja massa temps: El problema del cinema espanyol, de la seva pobríssima mitjana de qualitat, no és pas, com diuen alguns/es, la manca d'indústria; el problema és l'alarmant manca de talent i habilitats artístiques.
La demostració irrefutable?: Los Crímenes de Oxford. Agafes uns "creatius" espanyols, s'inspiren en un llibre, n'escriuen un guió pretesament comercial, a l'estil de, que sé jo, un "Codigo DaVinci", se'n van cap a les amèriques per fer una pel·lícula amb tota la grandesa de les produccions taquilleres. I què en surt? Un pel·lícula avorridíssima, amb unes interpretaciones pèssimes (de bons actors, que ja té mèrit), amb un llarg reguitzell de forats en la trama (plot holes en diuen allà, sembla mentida que produint la peli als EE.UU. ningú no els hi ho digués) i el pitjor de tot, unes relacions absolutament inverossímils entre els personatges.

No, encara hi ha una cosa pitjor, aquella sensació d'impotència, d'incapacitat que ja ha vingut demostrant, des de sempre, el cinema espanyol (salvant grans excepcions) en intentar fer cinema de gènere o comercial. Tothom sap qui són els grans autors i autores cinematogràfics espanyols; la resta cauen contínuament en una baixesa i una inhabilitat desmesurades.

El Odio (1994) - Mathieu Kasovitz

Veure aquesta pel·lí­cula avui en dia no té preu. Amb una antel·lació de més d'un deseni, Kassovitz filma el futur. El clima de revolta de la banlieue parisenca queda retratada fugint amb habilitat de tòpics i moralines. No hi ha bons ni dolent...(read more)s, i sí­ diferents punts de vista. Contundent més que dura, implacable més que violenta, cultiva amb cura l'inevitabilitat i conjuga magnífiques actuacions de joves promeses amb una narració ferma que tan sols desvarieja quan Kassovitz juga a ser més autor del que és en realitat.

Tot i amb això, un magní­fic exercici de cinema contemporani del que bé val la pena gaudir.

Tiempos Modernos (1936) - Charles Chaplin

No totes les pelis de Chaplin aguanten tan bé el pas del temps com aquesta divertidíssima comèdia al voltant dels esforços de la classe obrera per viure dignament.
Com sempre, Chaplin aprofita qualsevol ocasió per oferir una mica del seu clàssic...(read more) slapstick, sobresortint-ne particularment l'escena inicial a la fàbrica, un veritable prodigi de dansa còmica, amb tots els elements en perfecte sincronia.

Un veritable plaer revisitar els temps sempre moderns de Chaplin.

The Dead Girl (2006) - Karen Moncrieff

Ben escrita i molt ben interpretada per un ventall d'actors i sobretot d'actrius fantàstiques, The Dead Girl es presenta com una visió molt particular de la situació de la dona contemporània en el món que li ha tocat viure. Aprofitant la figura d'una dona assassinada per un serial killer, Moncrieff mostra un ventall de dones relacionades de manera més o menys directa amb la morta per demostrar que la situació de la dona assetjada i que pateix la violència de gènere no és només una excepció.
Diversos punts de vis...(read more)ta, diverses dones en posicions dificils, un còctel prou ben sacsejat que, això sí, peca d'un ritme massa lent que fa descarriar una mica el conjunt.

El Caballero Oscuro (2008) - Christopher Nolan

És d'agrair que una franquicia poderosa com Batman hagi volgut donar un gir per tal de captar el públic femení­, habitualment mancat de personatges coherents i exempts d'aquella prepotència mascle tan habitual en el cinema.
El problema és que, a...(read more) part d'això, el cavaller obscur és una de les pitjors pel·l­ícules de la temporada. Un guió plagat d'absurds, un muntatge absolutament equivocat i exempt de qualsevol emoció, i una certa tendència a carregar-se les bases d'un mite, el senyor de la nit, que ha tingut sempre com a principal escenari el Gotham nocturn i que aquí­ campa lliurement a totes hores.

El film pretèn ser profund i ho explica tant malament que es queda en l'anècdota. I per si fos poc, a sobre preten ser original atorgant-li al Joker el protagonisme de la pel·lícula, cosa que ja havia fet Burton amb el primer Batman.
Per cert, ja que parlem del Batman de Burton, bé mereix una revisió per haver sabut copçar l'essència del personatge (tant de l'heroi com del malvat) i així­ també es podrà veure que en Jack Nicholson proiposava un Joker molt més interessant que el del malograt Ledger.

La Costilla de Adán (1949) - George Cukor

Un guió ben escrit és, sempre, garantia d'una pel·lí­cula interessant. Tal és el cas de La costella d'Adam, una crí­tica menys punyent del que pot semblar al masclisme de la societat dels anys 50, que sobretot suporta el pas del temps per les fin...(read more)í­ssimes interpretacions de la parella protagonista, en absoluta estat de gràcia.

Això sí­, costa no veure-li el tuf condescendent, marca de la casa de Cuckor.

Pieces of April (2003) - Peter Hedges

Tot i tenir algunes clares mancances, l'opera prima del guionista Peter Hedges conté incomptables moments deliciosos, tendres i sap explicar una història a l'estil del cinema independent sense caure en la pedanteria ni la pretenciositat "arty".

La història d'una filla que ha volgut independitzar-se i que prova de no decebre una família que li ha girat la cara copsa l'espectador des del primer segon gràcies a una absoluta manca de pretensions i de moralismes barats. Hi ha moral, sens dubte, però el director no s'entesta en fer-la encaixar, deixa que surti per si sola.

...(read more) Per arrodonir-ho, un repartiment ajustadí­ssim fa creible una història que, a pesar de les seves imperfeccions, es dibuixa eloqüent i humanament .

Paprika (2006) - Satoshi Kon

L'únic problema que té aquest film del sempre interessant Kon és l'argument, que es panseix davant de la maranya multicolor dels habituals moments oní­rics que conté. La trama es desdibuixa, els personatges no calen fons i la imaginaria no és suficie...(read more)nt per mantenir l'alçada artí­stica de les seves obres prèvies, Perfect Blue -un thriller magistral- o Chiyoko, Millenium Actress.

Tot i així­, seguirem esperant la nova entrega de la desbordant inventiva de Satoshi Kon.

Resident Evil: Extinction (2007) - Russell Mulcahy

La franquí­cia Resident Evil sembla tocar a la seva fi. Després d'una estimulant primera part, la seva sequel·la ja no hi havia per on agafar-la. Doncs aquesta tercera, per no decebre, tampoc no du enlloc.
Es curiós, però en aquesta tercera entr..(read more)ega, la franquí­cia canvia clarament de rumb. De les instal·lacions futuristes i high-tech passem a un desert a lo Mad Max, de lluitar contra incansables zombies passem a pràcticament ni veure'ls més que en un parell d'ocasions, de un ritme frenètic i rimbombant passem a una tènue aventureta de supervivència molt dil·luida i que mai no troba un fil argumental prou seriós per avançar.
Aquest darrer punt és particularment flagrant. Les lí­nies argumentals s'apunten però mai es continuen i menys es resolen. S'explica que la Jovovich ara té poder telequinètics però no s'explota amb claredat, que l'estan clonant, però mai en treuen prou suc (tal com es va fer magní­ficament a Alien Ressurrection amb la Ripley), que la Jovovich troba a un antic company però que mai t'expliquen d'on ve ni què van fer junts, etc...

L'explicació d'aquest desgavell arriba en els crèdits finals, on descobrim que el director d'aquest esperpent és en Russel Mulcahy, nominat per un servidor a pitjor director de l'història del cinema (amb dura pugna amb Adrian Lyne). L'ínclit Mulcahy té en el seu haver artefactes fílmicament tan patètics com Los Inmortales, El Rey Escorpión 2, La Sombra del Faraón, Resurrección, La Sombra, Extremadamente Peligrosa o Ricochet. Com es pot comprovar, el seu historial delictiu és llarg i demostra reincidència.
El pitjor del cas és que l'home, en un principi, es devia creure un geni, perquè tenia fins i tot el costum i l'atreviment d'afegir el seu nom al tí­tol de les seves pel·lícules, com si fos en Hitchcock o vés a saber qui. Però el temps ha posat les coses al seu lloc i a forçat a Mulcahy a refugiar-se en la seva pràctica totalitat en l'univers de les TV movies on competeix amb directors/es de la seva alçada.

Amb tot això, com es pot un imaginar, la tercera part de Resident Evil és molt més avorrida que jugar a qualsevol dels seus videojocs en els quals s'inspira.

Stranger Than Fiction (2006) - Marc Forster

La idea és francament immillorable, una persona de vida rutinària i predible comença a sentir la veu de la narradora de la seva vida, que resulta ser una escriptora de prestigi que l'ha pres com exemple per a la seva darrera novel·la. D'aquest pun..(read more)t de partida es deriven diverses possibles lí­nies argumentals que el sempre irregular Marc Forster intenta explotar però que, desgraciadament, mai no arriba a tenir consciència del material que té entre mans. On Peter Weir convertia El Show de Truman en una paràbola larger than life, Forster no és capaç de res més que treure una interessant i entretinguda comèdia, per sobre, val a dir-ho, de qualsevol altra comèdia romàntica actual però, això sí­, deixant aquell amarg gust de boca de les oportunitats perdudes.
Al seu favor juguen indubtablement els actors i actrius de pes que hi participen, des de l'Emma Thompson fins a Dustin Hoffman, passant per un sorprenentment acurat i deliciós Will Ferrel, molt lluny aquí de les seves papanatades habituals.

En definitiva, una peli que val molt la pena veure però que promet molt més en el seu plantejament del que després és capaç de recollir.

El Exorcismo de Emily Rose (2005) - Scott Derrickson

Cal agrair-li a aquesta pel·lícula, si més no, l'intent de fer una peli de gènere desproveïda de la vacuïtat habitual. Sota la història suposadament verí­dica de la Emily Rose rau una història de creences en els temps moderns que si bé no va massa l...(read more) luny, si més no li dona un toc de distinció a un film que, d'altra banda, no aporta res interessant i que es mou sense massa gràcia a cavall entre un film de judicis i un de terror clàssic.

Kill Bill Vol. 2 (2004) - Quentin Tarantino

Si bé la primera part (o cal dir "volum"?) de Kill Bill era absurda i buida, si més no entretenia. La seva continuació però, no només segueix sent buida sinó que a més és extremadament avorrida. En Tarantino segueix estant encantat de conèiiead more)ixer-se i creu que el món necessita de les seves "profundes" interpretacions dels mites moderns. Creu Tarantino que una patètica interpretació en to filosòfic de Superman mereix una escena de cinc minuts, pensant que això l'apropa als grans del cinema, als Dreyer o Bergman. I oblida en fer-ho que, per tal d'aconseguir els efectes que es proposa, requereix dues coses: a) un bon actor (en Carradine no ho és ni de bon tros) i una bona història (i la de'n Superman no ho és, però el seu univers cultural és tan reduït que no n'ha trobat una altra de millor).

Inaguantablement llarga, ostentosament pretenciosa, volgudament artí­stica, té la vàlua afegida d'inaugurar l'etapa suposadament feminista de Tarantino que voldria continuar en Death Proof. Però, com sol passar molt sovint, el feminisme en mans d'un artista mascle i obtús esdevé tot el contrari.

Cool? I don't think so.

Kill Bill Vol. 1 (2003) - Quentin Tarantino

Per posar-ho fàcil: Kill Bill està més a prop de qualsevol peli de Jackie Chan que de Bergman. Fer un poupourri d'influències de sèrie B i de caspa varia (dels tics més odiosos de l'Spaghetti Western als excessos visuals de l'anime més suposa..(read more)dament avantguardista -i buit-) no és magisteri sinó karaoke. I està clar que Tarantino té qualitats per lluir com a intèrpret de karaoke, però la seva habilitat en aquest terreny no el porta més enllà.

Entretinguda a rabiar però buida i pretenciosament moderna, cada un dels seus fotogrames està pensat per acumular fans incondicionals i generar tendències que s'oblidaran més aviat del que en Tarantino trigui en ventilar-se els calers que ha recaptat.

Bienvenidos a Belleville (2003) - Sylvain Chomet

Que l'animació francesa no ha deixat de produir títols en els darrers anys no vol dir que la mitjana de la seva qualitat hagi augmentat, ans al contrari.
Les Triplettes de Belleville és una obra pesada, incoherent i desproveïda de qualsevol gràci...(read more)a que no vagi més enllà d'un dibuix caricaturitzat fins a l'extrem que ofereix personatges visualment entranyables. Una pena que en quan aquests mateixos personatges comencen a "actuar" tota proximitat amb l'espectador s'esvaeix.
Innòcua, avorrida -tot i el seu escàs metratge- i sense cap mena de gràcia.

El Crepúsculo de los Dioses (1950) - Billy Wilder

Indubtablement, ja no s'escriuen pel·lí­cules així, amb aquests diàlegs, amb aquesta orientació tan clara de les escenes (no en sobra ni una, totes aporten alguna cosa).

Wilder és un dels més grans, més que pel seu cinema, de vegades una mica ...(read more) matusser, per la seva visió. Pocs directors han estat capaços d'explicar les misèries de la vida amb aquest ull tan clínic i malintencionat. Quan la mirada malvada s'enriqueix amb l'estima i el respecte per als personatges que critiques, el resultat és...Sunset Boulevard.

Persona (1966) - Ingmar Bergman

Impertorbable mostra de que el cinema no té edat, de que el cinema d'avantguarda ja fa temps que existeix i, en definitiva, que com promulgava Dreyer, un primer pla diu molt més que un moviment de càmera, un diàleg o qualsevol altre recurs narrat...(read more)iu.
Particularment si la cara és la de la Liv Ullman o la de la Bibi Andersson.

Temàtica agosarada, aprofundint en l'ànima humana i en la desolació, tractant temes que ningú mai ha sabut explicar, aquests són els ingredients que han convertit Ingmar Bergman en el millor director de la història del cinema.

A Scanner Darkly (2006) - Richard Linklater

La carrera de'n Linklater és, si més no, considerable. S'ha balancejat constantment entre el cinema més comercial (i fins i tot ratllant lo barroer) com a School Of Rock i el cinema d'autor més pur i incontestable com a Waking Life.

Està clar q...(read more)ue A Scanner Darkly no pertany a les primeres, però el que està clar també és que no arriba a la mitjana de qualitat a la que ens tenia acostumats en la segona categoria. El problema és que, no funciona com a thriller doncs la trama es dil·lueix sovint amb les al·lucinacions i les particularitats dels amics del personatge principal i, per altra banda, la reflexió pròpia de la ciència ficció no arriba a calar fons.
Tot i així, l'empenta del film s'aguanta gràcies a una temàtica prou interessant per si mateixa i per aquella estranya sensació de que al final de tot un podrà visualitzar el puzzle sencer, tot i no haver pogut recopilar totes les peces al llarg del metratge.
Interessant però no memorable, atrevida però no prou.

La Jungla 2.0 (2007) - Len Wiseman

Quan el productor Joel Silver va escometre la primera part de La Jungla de Cristal, es va proposar renovar un gènere que havia caigut en mans de gimnastes com els Jean Claude Van Damme i companyia. Ho va aconseguir presentant un heroi que, per primer cop en les pelis d'acció, patia (i de valent), sagnava (molt) i se'l veia ja no com un superheroi sinó com un heroi més proper i vulnerable.
En les seves dues seqüel·les posteriors, les innovacions van desaparèixer per deixar més espai a les recaptacions multimil·lionàries.
En aquesta quarta entrega però, la fòrmula es reinventa i, un cop més, Joel Silver aconsegueix donar un pas endavant i empènyer el gènere de l'acció trepidant fins a un estadi superior. Aquest cop ho aconsegueix a partir del muntatge i d'uns trucs de càmera realment enginyosos i innovadors que ens fan oblidar els ja habituals forats narratius, les mentides i les troles diverses que sempre tenen un paper destacat en aquest gènere concret.

Entretinguda fins a l'extenuació, es podria dir que si aquesta no fos la quarta part d'una saga, de ben segur que n'iniciaria alguna de nova, doncs compta amb els suficients elements innovadors i les racions d'adrenalina necessàries per demanar que en John Mclane torni a estar en el lloc equivocat, en el moment equivocat.

Hostel (2005) - Eli Roth

Una de les responsables del subgènere del terror turístic. El que sempre resulta curiós en aquest tipus de pelis és el gran desconeixement que els realitzadors tenen del lloc on transcorre l'acció, muntant així la peli al damunt de tòpics infu...(read more)mables, falsos i, de vegades, fins i tot ofensius, com és el cas de Hostel.
Segons sembla, a Txèquia, fa poc, va haver-hi una guerra (sic), els nens son els que cometen la major part dels delictes (sic) i en els spas la gent s'hi està en pilota picada (això sí­, només les dones, els homes van molt pudorosament tapats).
Com es pot comprendre, al damunt d'aquestes premises s'hi pot muntar qualsevol cosa menys una peli decent. Això sí­, hi ha salvatgisme, una certa brutalitat i bona part d'aquell sadisme que es regala al públic tan pròpia d'una dècada que ha parit productes com Saw.

Val a dir però, que el crescendo gore està molt mesurat i que de cap manera estem parlant d'una simfonia de l'horror en la lí­nia de la mítica Brain Dead, amb vísceres des del primer minut de metratge. Aquí­ l'element gore es reserva per a un clímax final força ajustat i poderós que evita d'alguna manera que la pel·lí­cula passi directament a l'oblit.

Las Aventuras de Ford Farlaine (1990) - Renny Harlin

Un patètic precursor del Torrente aquí­ entre el luxe i el glamour de l'escena del rock a Los Angeles. Acudits grollers, actituds masclistes a dojo i, el pitjor de tot, les ganes de fer-ho servir no com a simple acudit sinó com a model a imitar.

Yo, Robot (2004) - Alex Proyas

Es veritat que, tenint en compte la mitjana de qualitat que ostenten les adaptacions de la literatura al cinema en els darrers anys, aquest film dirigit pel sempre interessant Alex Proyas, aporta algunes perspectives llamineres, però el conjunt es d...(read more)il·lueix en pro d'una història més propera al thriller que a la ciència ficció.
El que Asimov proposava en el seu seguit d'obres al voltant dels robots era la reflexió sobre els límits de la (in)humanitat, mentre que la pel·lí­cula de Proyas s'entesta en encadenar persecucions i testosterona en detriment d'aquesta reflexió tan pròpia d'un gènere, el de la ciència ficció, que amb prou feines trepitja.

Mentes en Blanco (2006) - Simon Brand

Ni amb un repartiment tan ben treballat (Kinnear, Caviezel, Stormare, Pantoliano, Moynahan) en Simon Brand és capaç de muntar una intriga creïble i tensa. Com els hi passa a moltes pelis amb el mateix plantejament (uns desconeguts es desperten en ...(read more) un lloc tancat sense saber com hi han arribat), confonen el que hauria de ser una pel·lí­cula de personatges per una de suspens. I no es pot fer un film d'intriga i suspens si els personatges no estan prou treballats com per generar interés per ells a l'espectador/a.

En definitiva, una autèntica pèrdua de temps.