Diuen que qui fa el que pot no està obligat a més. No tinc cap dubte, en aquest cas, que el Resines va fer el que va poder. El que passa és que, habitualment, el que pot fer el Resines és poc, molt poc. I tampoc li calia massa, només estudiar-se quatre ratlles de text per poder rapejar en la gala dels Goya del passat Diumenge.
Hi van sortir, presentats pel Langui, quatre actors espanyols de renom. Molts d'ells no tenien cap gràcia rapejant. Però això és igual, no se'ls hi exigeix que tinguin allò que en diuen "flow". Però si més no se sabien la lletra que havien de rapejar. El Resines ni això.
Un dels actors, a gust d'un servidor, més sobrevalorats del cinema actual espanyol, repetint paper un cop i un altre i encarnant el tòpic més insidiós (i injust) de l'espanyol dropo i deixat que viu de rendes.
Aquí us deixo amb l'actuació estel·lar de l'Antonio Resines i el seu rap incoherent (la seva intervenció comença al minut 2:15, però recomanem veure el rap sencer per poder comparar).



Trist, oi? Doncs mira, aquesta altra gent, en sentir el rap del Resines i no entendre'l, se'ls va acudir que potser el que estava fent és dient-lo a l'inrevés intencionadament, com amagant un missatge satànic o alguna cosa així. Van fer la prova i aquí en teniu el resultat:



Res, que ni a l'inrevés se l'entén.

Per cert, si la vostra fòbia cap al Resines és tan gran com la meva, crec que gaudireu molt d'aquest blog (que m'ha descobert l'amic David Bibiloni) en el que es busca a famosos que "ressinegen", és a dir, que fan sempre de sí mateixos.

M'encanten les pel·lícules que no volen anar més enllà del que són, pel·lícules que juguen amb uns escassos elements i els conjuguen a la perfecció. Prefereixo una joguina petita, barata, de llauna, amb la que poder imaginar el joc que tu vulguis, que no pas un caríssim helicòpter teledirigit amb llums i sons estratosfèrics que juga per tu. I així és Attack the block, una peli d'acció i aventures juvenils que recorda a moltes coses sense plagiar-les, que combina uns pocs ingredients magistralment i acaba entregant una peli extremadament entretinguda amb alguns moments visuals realment aconseguits.

La història d'uns al·lienígenes que escullen el pitjor barri de Londres per començar a conquerir la terra es deixa veure per la falta de pretensions, per l'habilitat de jugar a passar-s'ho bé i per saber explicar una petita història, justeta i sense massa més coses a oferir que un bon arsenal de moments de tensió, sense voler anar més enllà. Els joves que habiten el "bloc", un dels molts edificis del degradat sud de Londres s'enfronten als invasors amb el poc que tenen: bats, ganivets, alguna katana, bicicletes i motocicletes trucades, arsenal habitual de les seves trapelleries, atracaments de baixa estofa i malifetes diverses. I amb això ja n'hi ha prou per fer una bona peli.
 
Això sí, on al meu gust la peli patina és, justament, quan comença a creure que la història que explica pot tenir dobles lectures sobre la marginalitat i la joventut. Que el protagonista es digui Moisès no ajuda. A la peli no li cal cap cliché suat sobre la bona ànima i virtuts dels delinqüents marginats per ser una bona peli. Quasi diria que perd bona part del seu encant al forçar la màquina i creure-s'ho massa.


Però la resta és un festí d'aventures de teenagers sense les carretades de sucre de Hollywood, amb uns visuals tan barats com sorprenentment efectius, i rodada pel debutant Joe Cornish, comediant, actor, presentador de televisió i actor però, sobretot, amic de l'Edgar Wright, creador de la magnífica Shaun of the dead, que aquí deixa la seva empremta en la producció.
Entretinguda, molt entretinguda, amb moments realment espectaculars i deixant un sabor de boca tan bo que un no pot més que desitjar que torni la moda de fer pel·lícules de gènere amb poc pressupost per tornar a poder veure com els veritables talents del cinema modern són capaços de, amb pocs mitjans, entregar respectables productes d'entreteniment molt per damunt de la mitjana de qualitat amb la que les sobredimensionades produccions nord-americanes acostumen a castigar-nos a cop de màrqueting.

Trenta anys més tard de la seva filmació, pensava jo que les imatges de Koyaanisqatsi estarien molt suades, caduques, que donarien una certa impressió de déja vu fílmic, que no impactarien, en definitiva. Res més lluny de la realitat, la simbiosi perfecta entre les imatges i la música (del Philip Glass) et porten a un univers que és el teu, però que no el reconeixes. O que, si més no, mai l'havies mirat d'aquesta manera.
Explica el propi Godfrey Reggio que no hi ha res millor que fer una pel·lícula que ningú està esperant, que ningú t'ha encarregat, doncs pots fer-la a mida, poc a poc, sense presses ni pressions, sense l'alè de cap productor darrera l'orella. Sis anys van trigar a fer la pel·lícula el binomi Reggio-Glass. Reggio va filmar primer totes les escenes (amb l'inestimable col·laboració del Ron Fricke, director de fotografia, que després acabaría fent una mena d'spin-off de la pel·lícula en rodar Baraka) i les va mostrar a en Glass per convèncer-lo de que hi posés música (cosa que ell mai no feia, musicar pel·lícules). Convençut Glass, la partitura que li va entregar va inspirar tant Reggio que va tornar a editar les imatges per tal de que fos la músic ala que marqués la pauta i no a l'inrevés.

El resultat és una pel·lícula que es planteja com un diàleg a tres bandes, segons explica el seu director, entre les imatges, la música i l'espectador, intentant deixar-li lloc a aquest últim per entrar a formar part d'aquesta visió i, així, que s'estableix un diàleg que, en el cas de cada espectador serà diferent. En qualsevol cas, Koyaanisqatsi mostra com la tecnologia ha suplantat la natura com a entorn natural de la raça humana, convertint-nos -com mostren les imatges de Reggio- en mers punts de llum que es desplacen.

Sembla difícil que unes imatges rodades fa un terç de segle puguin semblar igual d'espectaculars avui en dia, molt en particular les que acceleren -a diferents velocitats- la vida urbana, tant diürna com nocturna, d'una societat que sembla, com diu el títol, haver perdut l'equilibri.
No deixa de sobtar, en tot cas, que un missatge com aquest pugui estar tan vigent avui en dia, integrats com estem en la tecnologia, que ens acompanya arreu on anem.

Tal com sentencia el propi Reggio, "la vida sense questionar-se-la no és vida, és religió". I aquesta bellesa de film, aquesta experiència cinematogràfica especial i única (bé, en van venir dues seqüel·les més i una mena d'spin-off del director de fotografia, en Ron Fricke), aquesta documental amb intenció, aconsegueix justament això: que ens qüestionem la vida. I hi ha poques pel·lícules de les que podem dir el mateix.

Com sempre, és el nostre bon amic Tom Cruise el que ens avisa, no fos cas que se'ns passés.
 Ell, per descomptat, té uns plans espaterrants, però... i vosaltres? Teniu algun pla cinèfil pel cap de setmana? Hi ha un munt d'estrenes entre els que escollir. Des d'un intent de treure el Daniel Radcliffe del seu etern Harry Potter en una peli de por amb bones crítiques com és The woman in black (La mujer de negro) fins a la esperada i controvertida Shame (amb una lluita de cartells censurats realment anacrònica), que compta amb un Michael Fassbender que s'està sortint i un munt de premis a les esquenes en festivals molt prestigiosos. Però tampoc cal oblidar estrenes més "tapades" com The grey (Infierno blanco), una peli de supervivents a la tundra subàrtica, Young adult, una comèdia agredolça amb la Charlize Theron del director de Juno, o un thriller francès amb la Elena Anaya, de títol A bout portant (Cuenta atrás).

Així doncs... teniu algun pla cinèfil pel cap de setmana que tot just comença?

Els caramels Pez van omplir l'infància de molts/es dels nostres seguidors. De fet encara es venen avui en dia. Però, no ens enganyem, el que realment ens agradava dels caramels Pez eren els seus dispensadors cabuts. Prenien la forma dels personatges de moda, sobretot de les darreres pel·lícules Disney o dels dibuixos de la Warner que passaven per televisió. Avui en dia s'han actualitzat, és clar, i te'ls pots trobar amb cap de Bob Esponja o del Phineas i el Pherb, per exemple.

Però tot investigant, a més de descobrir que l'invent és d'un austríac que a finals dels anys 20 va començar a comercialitzar-los, descobreixo que, al llarg d'aquest segle d'activitat, els dispensadors Pez han fet molts homenatges al cinema, editant, de tant en tant, sèries limitades molt perseguides pels col·leccionistes.

Una de les sèries més buscades és, sens dubte, la que va tenir també més èxit en el seu moment: la d'Star Wars.


Però també la franquícia competència que era Star Trek va gaudir d'una sèrie de dispensadors. No em direu que no ha de ser fantàstic que el capità Kirk o l'Spock et dispensi un caramel Pez!


Fins i tot -i això va pels amants dels clàssics- va aparèixer en el seu moment als Estats Units una sèrie de dispensadors inspirats en la pel·lícula The wizard of Oz del Victor Fleming amb la Judy Garland.


I, ja posats a tirar de clàssics, un dels que més es va vendre durant mooooltes dècades: els dispensadors de la Blancaneus i els seus set nans.



Però el que mai m'hagués imaginat és que a algun friki pirat de la casa Pez se li passés pel cap (mai millor dit) el de fer-ne un inspirat en... Alien! No deixa de ser una mica creepy menjar-se un caramelet que surt de la boca d'un al·lien d'alè nefast i saliva corrosiva, però pels fanàtics de la franquícia, això deu ser el més proper a un banquet al Bulli.


En definitiva, que si sou fans del cinema i dels caramels Pez (o dels seus dispensadors) podeu anar a visitar el museu commemoratiu o passar-vos per Ebay i buscar entre les extenses col·leccions dels "professionals" del tema.
Però deixeu-me acabar amb una consulta popular: Quin dispensador de Pez de temàtica cinèfila us agradaria més que existís?

Sí! Avui és San Valentí. O al menys, això celebrem des de que un famós centre comercial, Galerías Preciados, el va importar dels països nòrdics per incentivar les vendes. Bé, espera, no li traiem romanticisme. És un dia per celebrar l'amor, i tan se val qui ens el portés, és una bona excusa, no?

Aquí teniu, enamorats cinèfils, un regal una mica vintage per a tots vosaltres. El primer petó filmat.
Va ser el 1896, i va suposar tot un escàndol, amb l'església obertament en contra i la gent, com a boja, anant a veure-la en els salons on s'exhibia. Tal com ens descobreix El coleccionista de cosas, la va filmar el Thomas Edison per encàrrec i la seva protagonista femenina, la May Irwin, es va convertir en una icona de la època. Per descomptat, el títol del curtmetratge és The Kiss.
Feliç dia de San Valentí!

Recuperem un dels nostres trivials clàssics, el d'endevinar actrius famosos difícilment reconeixibles a causa d'una sessió fotogràfica "artística". No és el primer cop ni el segon, però com que sabem que us agrada, aquí en va la tercera edició. Si en sabeu alguna (segur que sí) deixeu-nos-ho en els comentaris)

I dic jo: Per què no entrar en aquesta nova setmana -la última de fred siberià, diuen- amb ganes, il·lusió i empenta? Amb un somriure, fins i tot? Au va, no em negareu que la setmana pinta bé. Sí, home, sí, hi ha petites perles amagades entre les esquerdes dels dies laborables. I si no hi són, cal fer-les, cal trobar moments per a un mateix/a i per a aquells que ens importen. Al cap i a la fi, penseu això: Com entraria en una setmana com aquesta el Gene Kelly?

Els espies de la guerra freda no són més que uns buròcrates més, de vida grisa, monòtona i buida, meres titelles d'un món que està canviant i que els va gran. Aquesta és la original visió que la novel·la del John LeCarré i la seva adaptació cinematogràfica entreguen sobre els mitificats espies. Aquí no tenim a estilitzats agents dels serveis britànics seduint a cada pas, esbatussant-se victoriosament o infiltrant-se en complexes armamentístics secrets. Aquí només tenim una colla de perdedors, de vides desastroses o inexistents, que es perden en una teranyina d'enganys, simples, dobles i triples.

Sóc un dels pocs desafortunats que no va gaudir massa amb l'anterior pel·lícula del Tomas Alfredson, Låt den rätte komma in (Déjame entrar), i per això acudia al cinema amb un cert recel. Però el guió és tan ferm, la font literària sembla tan potent, que l'Alfredson troba un bon recolzament per narrar amb solidesa una història rocambolesca d'intrigues polítiques.
Els protagonistes són la cúspide del servei d'intel·ligència. No són ells, per tant, els que han d'enfrontar-se amb la mort, els que es troben en emboscades o els que s'enamoren de la dona de la persona a la que espien, sobre el mateix terreny. Aquests són unes mitjanies humanes que ronden els 60 i que no fan altra cosa que trucar per telèfon i pensar, trucar per telèfon, llegir informes secrets, pensar i trucar per telèfon. Aquesta és la bellesa del film: desmitificar els agents secrets i mostra-los com als purs buròcrates que són.

El membre del Servei Secret Britànic anomenat Smiley (Gary Oldman, extremadament controlat, destil·lant presència magnètica) és requerit, després de ser acomiadat, a tornar d'incògnit per investigar l'existència d'un talp de l'agencia homòloga russa, infiltrat a la seva ex-organització. Tota la cúpula n'és sospitosa i, per descomptat, la trama juga a embolicar-ho i a donar-te totes les pistes possibles per tal de que siguis absolutament incapaç d'endevinar-ho, si no és de pura xamba.
No cal explicar més, viure i entendre la trama en una pel·lícula així és prou important com perquè no us la rebentem aquí. Només cal que sabeu que si teniu paciència, si us deixeu portar, gaudireu molt d'una gran pel·lícula d'espies.


Menció a part mereix la fotografia, d'uns tons tan apagats com els protagonistes, així com la música de l'Alberto Iglesias que, amb el seu to jazzy, li aporta una decadència extra. I després tenim, és clar, els protagonistes. Ja hem parlat del Gary Oldman, però cal també afegir-hi al fantàstic i emergent Benedict Cumberbatch -el Sherlock de la BBC-, el sempre efectiu Colin Firth i a un bon tou de secundaris molt adequats.
No hi aneu enganyats, no espereu uns espies glamourosos a l'estil del James Bond, no us espereu uns espies musculats com el Jason Bourne, ni tan sols espereu les aventures a l'estil de Hitchcock. No ho trobareu tot això. Només trobareu a una colla de pàries que juguen a un joc molt complicat. I us encantarà.

Gran notícia per començar el cap de setmana. La Filmoteca, que ha aturat durant mesos les seves projeccions degut al canvi d'ubicació, reobre les seves portes el proper dia 19 de febrer en una jornada de portes obertes per poder gaudir de les noves instal·lacions i les projeccions es reprendran el dimarts 21. La primera projecció serà la de la pel·lícula argentina El hombre de al lado.

Hi haurà, d'altra banda, canvis importants en la Filmoteca. Les noves instal·lacions comptaran, de bones a primeres, amb dues sales. L'entrada passarà a valdre un euro més (4€) i no tancarà a l'agost.

Els amants del cinema estem de molt enhorabona aquest divendres!

El filòsof Friedrich Nietzsche surt de casa seva a Torí i veu com un carreter infligeix un dur maltractament al seu cavall, que no sembla voler-se moure. El Nietzsche s'hi apropa, abraça el cavall i es posa a plorar. A casa seva, estirat al llit, pronuncia a la seva mare les seves paraules pòstumes: "Sóc un estúpid". Queda en estat catatònic i perd la consciència per acabar morint dos anys després sense haver pronunciat cap altra paraula.

El director hongarès Béla Tarr es pregunta què li devia passar a aquell cavall després de l'encontre amb Nietzsche. I és aquí on arrenca aquesta encisadora i àrida pel·lícula, quan el cavall arrossega el carro i al seu amo carreter cap a la seva masia, al bell mig del no res, colpejats amb fúria per una tempesta violenta i un vendaval implacable i omnipresent que ho arrasa tot.
El film, contemplatiu, minimalista, retrata els sis dies posteriors a l'encontre amb Nietzsche, plantant la càmera al mig del dia a dia del carreter, la seva filla i el cavall. Assistim a la rutina de llevar-se pel matí, d'anar a buscar aigua al pou, de fer el dinar, de contemplar el buit exterior per la finestra -com si fos la televisió-. Assistim, en definitiva, a la vida mort.
Pausadament, el film ens va introduint en aquesta rutina diària, un cop darrera l'altre, i aquí és on ens il·lumina. L'aparent buidor de la trama amaga detalls, matisos quasi imperceptibles, aparentment innecessaris, fútils, però que conformen la vida d'aquell que està abocat a la desaparició.
El cavall, signe de la vitalitat, d'allò salvatge i gloriós, està malalt, està cansat de viure, no vol menjar. L'amo, vell, atrotinat, cansat i sense expectatives, mig invàlid, intenta no cedir. Sa filla, jove i suposadament amb energia, està adotzenada, compulsivament reclosa en una vida limitada. Déu va trigar sis dies en construir el món. El Béla Tarr en necessita sis més per destruir-lo (llegeixo en una molt encertada crítica del Ludovico).

Amb un blanc i negre estorant, una banda sonora que alterna les composicions minimalistes del Mihály Víg i el terrabastall constant i persistent de la tempesta de vent, unes actuacions naturalistes i una conscientment buscada transparència a l'hora de filmar, Tarr ens aboca a la foscor de l'existencialisme, a la buidor d'un futur incert i desvalgut. Ens obliga a fixar-nos en allò en que, en una altra pel·lícula, passaria desapercebut. Les poques sorpreses que assalten la rutina del pare i de la filla arriben com a llamps, que ens fan posar en alerta. La vida canvia, potser, tan sols amb un truc a la porta.

Implacable, trista, despietadament buida, The Turin horse és una altra manera d'entendre el cinema. Us la recomanem, indubtablement, de cara a la seva estrena d'aquest divendres. Però us la recomanem avisant prudentment de que no és una pel·lícula a l'ús, fàcil i digerible amb facilitat. Agradarà als fanàtics del Gus Van Sant més recent, així com a tots aquells que encara creuen que el cinema es pot explicar de moltes maneres diferents.

A veure, que ja sabeu que a nosaltres Drive no ens ha agradat massa, però sabem que a molts de vosaltres sí, així que aquí teniu un post dedicat a vosaltres. Ara ja és possible tornar a l'infància durant una estona jugant a vestir al Ryan Goslingamb la seva robeta i els seus complements. Això sí, hi he trobat a faltar l'escuradents.

No, no, aneu fent conyeta, però hi ha gent a la que la lluna plena, com la que es produirà justament aquesta nit, ens afecta i molt. Els efectes són diversos, però el pitjor en el meus cas és, indubtablement, una sed profunda i insaciable (no, no de sang, d'aigüeta normal de l'aixeta).
A vosaltres també us produeix algun efecte estrany la lluna plena?

Espaterrant revisió del mite de la ventafocs -donant-li la volta, absoluta i radicalment- amb guió del gran Billy Wilder junt amb el Charles Brackett que ens explica les nocturnes peripècies de la Eva Peabody, una corista que ho ha perdut tot a Montecarlo i busca sort a París. El que busca, diguem-ho clar, és enxampar algun ric parisenc i així poder viure una vida tranquil·la. Però la coneixença del taxista hongarès Tibor Czerni li trastocarà lleugerament els plans. De rebot i sense saber ben bé com, la Peabody es cola en una festa de l'alta societat i es fa passar per baronessa i la trama s'embolica encara més quan un noble que coneix el seu engany li proposa que faci tot el possible per separar a un jove gal·lant que persegueix la seva dona. De sobte, l'Eva es troba vivint una vida de rica baronessa, plena de luxes i amb pretendents adinerats que li prometen amor etern. Complicat, oi? Doncs no us en podeu fer una mínima idea, doncs el guió és tan enrevessat com tots els de Wilder, amb aquells diàlegs infal·libles i aquella successió de casualitats, embolics, sorpreses i girs sobtats que són marca de la casa.


La sempre magnífica Claudette Colbert i el Don Ameche es disputen les mirades en un elenc fantàstic que completen el John Barrymore i la Mary Astor, en una pel·lícula absolutament memorable de principi a fi, divertida, enginyosa y sempre disposada a arrencar-te una riallada sonora, de tan bé com el Wilder reparteix les cartes i el Leisen les juga. Imprescindible joia del cinema, gran comèdia, irrepetible cinema.

Molts d'ells ja ho devien portar ficat a la ceba això de ser actors. Ho dic perquè, mirant les seves fotos d'infantesa, molts d'ells ja posen l'expressió d'algun dels seus personatges futurs. Quins actors famosos s'amaguen darrera d'aquestes fotos d'infantesa?

Ha estat, sens dubte, el film de l'any, avalat per públic i crítica, però sobretot per ser una proposta poc convencional. Ja ens vam fer ressò aquí mateix de la multitud de premis que havia rebut, fins a arribar a les seves 10 nominacions als Oscars.

Un cop vista, la veritat, no m'ha emocionat gens ni mica i l'he trobada força carrinclona i passada de voltes. Entretinguda ho és, això no li trauré pas, però molt lluny d'agradar-me i deixar-me un bon gust de boca.

La pel·lícula funciona a dos nivells. Un primer nivell es basa en la nostàlgia. Aquí crec que la peli ho clava. Des de la fotografia fins la història -sobada, simplista, exagerada- passant per l'estil actoral i la música, tot recorda al cinema mut que homenatja. La producció és impecable i l'execució igualment. The Artist et transporta veritablement a una època de pioners i de canvis tecnològics sobtats que ho transformaven tot de la nit al dia.

Més enllà d'això, però, en el segon nivell, el de la pel·lícula com a tal, al meu gust fracassa estrepitosament. La trama, ja ho dèiem, no s'aguanta massa per enlloc, doncs la història de l'auge i caiguda d'un mite de la pantalla gran (el George Valentin, interpretat per Jean Dujardin) ja l'hem viscuda moltes vegades abans, molt en particular si el seu declivi té a veure amb l'arribada del cinema sonor. El Hazenavicious s'entesta en omplir el buit dels diàlegs amb metàfores tan sobades, òbvies i estereotipades que acaben insultant l'espectador. Aquí en va un resum il·lustratiu:

- En Valentin s'acomiada dels estudis per fer la seva pròpia pel·lícula i es troba, en una escala, amb l'ascendent estrella que és la Peppy Miller (esplèndida Bérénice Bejo) mentre ell, evidentment, la baixa.
- En Valentin surt de la casa de subhastes on ho ha venut tot per sobreviure. Passeja per la ciutat i passa per un cinema on projecten "A lonely man".
- La Peppy Miller, després d'haver-li comprat secretament a la subhasta anterior totes les seves pertinences per tal de donar-li suport, estrena una peli que es diu: "The guardian angel".

I així podríem seguir. No calia, la veritat, no calia. És clar -val a dir-ho-, de tantes metàfores com el director intenta, algunes li surten bé, molt en particular les visuals, des de la Miller abraçant-se al frac i a la perxa del seu estimat fins a ella mateixa revisant fotogrames de la seva primera escena junts. Aquestes funcionen, i molt bé, però es dil·lueixen entre tanta brossa metafòrica vulgar.

Menció d'honor especial al càsting. No tant a les actuacions -que estan francament molt bé- com a l'elecció dels actors i actrius. El Jean Dujardin encaixa perfectament com a revisió del Gene Kelly, fatxenda, exageradament seductor i molt passat de voltes. La Bérénice Bejo dibuixa fantàsticament bé alhora una actriu dels 30 amb una bellesa i frescor moderna. I després estan els secundaris... quin secundaris! Sembla com si la intenció de la pel·lícula, potser en un intent de fer una metàfora més, fora donar una nova oportunitat a actors i actrius fantàstics vinguts a menys en els darrers anys. Des del John Goodman, fins al James Cromwell (L.A. Confidential, Babe), sense oblidar a la Penelope Ann Miller (Carlito's way, Awakenings), la Beth Grant (Rain Man, Speed), l'Ed Lauter (etern secundari de luxe) i el grandíssim (i aquí desaprofitat) Malcolm McDowell (A clockwork orange).

Produïda amb gran pressupost i amb una clara orientació als Oscars, va ser rodada en escenaris mítics de l'era daurada del cinema mut i, per descomptat, aquesta cura es nota en el film, que destil·la amor pel cinema. Una altra cosa és que l'homenatge sigui interessant, que no és que ho sigui massa.

Ja us ho comentàvem fa uns dies: ahir el festival Docs Barcelona projectava aquest fantàstic documental que celebra els 25 anys de la gravació del disc Achtung Baby, punt d'inflexió musical i espiritual de la banda irlandesa liderada per Bono.
El documental, què voleu que us digui, és esplèndid, realment esplèndid. Està estructurat en dues parts. En la primera, revivim els anys justament anteriors a la gravació del disc, just quan el mite U2 estava inflant-se a marxes forçades. En aquesta primera part és particularment enlluernador escoltar als músics parlar amb una serenor i una humilitat gens habitual en grans estrelles del rock dels seus errors, de lo poc preparats que estaven per donar el que se'ls demanava, de la incomoditat de la gira del Rattle and hum, que els portava a estadis gegantins en els que no es sentien gens còmodes. Acobardats, incòmodes, pressionats i criticats durament per primer cop, fins i tot amb problemes personals i familiars, la banda es trasllada a Berlin, just en el moment en que el mur cau, buscant aïllament, buscant inspiració.

I llavors, quan el desmembrament de la banda sembla imminent, quan intentant reinventar-se la banda no troba el camí, sorgeix la màgia. No volem explicar més, no volem desvetllar el que no cal. Només cal que sabeu que la màgia existeix, i ho descobrireu en aquest documental.

A partir d'aquí, una última secció del documental en la que tot va prenent forma, on veiem als membres de la banda i als productors i tècnics treballar al detall, peça a peça, la creació d'una de les grans joies musicals de la història.

Explicat des de l'actualitat, des de l'intent dels U2 actuals de reproduir alguna de les cançons d'aquell disc -i no sortint-se'n amb facilitat- la cinta és capaç de parlar de música sense dependre'n en excés. No és aquest, curiosament, un documental musical a l'ús. És, de fet, una rara avis en la que ens trobem amb un documental musical sense música. Ho dirigeix el David Guggenheim, que ja va mostrar-nos la seva habilitat per acostar-se a la música amb It might get loud, però igualment la seva expertesa en tenir-nos enganxats a la cadira amb un documental com An inconvenient truth (Una verdad incómoda). I té la magnífica habilitat de convertir un procés creatiu en una èpica controlada, sense escarafalls, sense efectismes, tan sols suportat per la veu dels protagonistes, algunes imatges d'arxiu i un parell d'escenes d'animació com a contrapunt.

Imprescindible per als fans de la banda, però també pels apassionats del que significa crear, del que significa el procés creatiu d'una banda que ha de lluitar contra la seva pròpia grandesa per esdevindre veritablement gran i mítica. Tot un encert de documental.

Basant-se lliurement en un llibre autobiogràfic, la Icia Bollaín ens explica la història de la Laia, una jove de Barcelona que se'n va al Tibet a fer de professora, intentant canviar el món, provant de donar més oportunitats a uns nens atrapats en una cultura de castes, limitacions i costums que li són al·liens.
És doncs, una història de lluita contra el prestablert, però també contra els propis prejudicis i el desconeixement d'una cultura llunyana, sovint estereotipada. En el seu intent de donar una educació decent als nens de les zones més marginades de Katmandú, la Laia ha de barallar-se una burocràcia corrupta, amb la incomprensió, amb el destí prefixat d'uns infants abocats a treballar des de ben petits i a no poder escollir.

La Verónica Echegui - la Juani del Bigas Luna- s'esforça molt en donar volada a un personatge no massa ben dibuixat. Ella se'n surt, però no sembla que el guió li doni massa fluidesa ni sentit comú al personatge de la Laia. És aquest guió, probablement, la part menys encertada d'una pel·lícula molt digna i interessant, en la que la trama no acaba d'agafar l'embranzida necessària per arribar a trasbalsar, però que si és perfectament capaç d'emocionar en moments concrets, gràcies, molt sovint, a l'encertada actuació de la Echegui.

Ja fa uns mesos vam encetar un trivial de reconeixement d'actrius amagades darrera sessions fotogràfiques poc convencionals, o en poses un tant esquives. Ens consta que us va agradar molt -i que les vau encertar, entre uns i altres, molt ràpid, molt més ràpid del que nosaltres preparem el mateix trivial- i per això us en portem una segona edició.
Ja sabeu com funciona: amorreu-vos a la pantalla, inclineu lleugerament el cap, fixeu-vos bé en els detalls més reconeixibles i... respostes als comentaris!

A veure si sabríeu dir-nos quina actriu flipava amb els pentinants que se li podien fer a la Barbie en aquest anunci a la televisió, quan encara era una nena. Pista: aquest any ho ha petat als cinemes i a la televisió nordamericana.