Drive (2011) - Nicolas Winding Refn

És tan difícil anar a veure una peli com Drive i no esperar-te una obra mestra -a tenor de la opinió de tanta i tanta gent que me l'ha recomanada- com escriure'n una crítica i no caure en la temptació de dir que està sobrevalorada i oblidar així parlar, en realitat, del que t'ha semblat la pel·lícula.

Comencem pel final. La peli m'ha semblat, majorment, entretinguda. Una trama molt sobada i vista mil cops, planeja sobre una estètica molt videoclipera -amb veritables videoclips a dins, amb música i imatges a càmera lenta- i entrega un producte de consum massiu -majoritàriament masculí- que ha agradat a la gran majoria (però que també ha generat grans detractors, entre els que, ho confesso, em podeu comptar a partir d'ara).

El Ryan Gosling és un d'aquells ingredients que fa que, immediatament, servidor perdi interès per la pel·lícula, sigui quina sigui. És un cara-cartró, aquí en la mateixa línia del Jason Statham de Transporter o el Vin Diesel de la nissaga The fast and the furious, però amb menys carisma. La gràcia, se suposa, està precisament en fer del Gosling una mena d'antiheroi, més definit per les seves ombres que per les seves llums. Però és que el xaval sembla que necessiti educació especial durant tota la peli. No és un tipus introspectiu, és un aturadet al que sembla faltar-li una empenteta.

Agraeixo i molt que la peli no vagi per on m'he temut bona part de la primera part de la mateixa: no va de cotxes, ni de curses, ni de persecucions (un parell, curtetes i prou). La peli té més de cinema negre que d'una altra cosa. Això sí, d'un cinema negre post Simple Blood dels Coen (si és que aquesta va ser la primera d'aquest estil hiperviolent, que jo no controlo gens), és a dir com a detonant de mala llet i sang a dojo -excessiva, volgudament gore-.

La conya de que ell vulgui ficar-se en un afer dubtós per tal de que el marit de la dona de la que està enamorat pugui saldar els seus deutes i fer-la feliç, a ella i al seu fill, és una d'aquelles rocambolesques històries nord-americanes basades en una situació extrema, però absolutament allunyades d'allò que és creïble o mínimament comprensible. Dit d'una altra manera: el Gosling prefereix que la seva estimada sigui feliç amb un altre. No hi ha més a dir, és així d'aturadet, ja us ho deia.

Deixo per un altre dia els limitats recursos estilístics del director, que ja ens ha regalat en la seva llarga filmografia, perles del cinema més lamentable dels darrers anys. L'esclat de violència és realment interessant, però el Gosling hi posa tot de la seva part per fer-ho inversemblant.

Ei, que si el que busques és una peli per passar l'estona, l'has encertada, és una bona elecció. De fet, molt probablement d'aquí a 10 anys, Telecinco la reposarà cada setmana com ha fet durant molt de temps amb Superdetective en Hollywood primer i amb Pretty Woman després. Potser llavors, revisant-la un cop i un altre, acabi d'entendre perquè a tanta gent li ha semblat tan fantàstica. A mi, què voleu que us digui, no m'ha fet el pes.

Si encara no l'heu vista, aquí us en deixo el tràiler. Això sí, tingueu en compte que, tal com resa un dels comentaris del vídeo a YouTube, aquest tràiler conté la majoria de les paraules que el Gosling pronuncia en tota la peli. :D