A vida o muerte (A matter of life and death, 1946) - Michael Powell i Emeric Pressburger

Que el Michael Powell i l'Emeric Pressburger són dos dels directors més enginyosos, originals i trencadors de la història és un fet incontestable (i això ho sap tothom que ha vist qualsevol dels seus films, molt en particular Las zapatillas rojas o Los cuentos de Hoffman), però és que aquesta A vida o muerte ja és el súmmum de l'atreviment. Mireu, si no, el seu argument.

Un aviador de la segona guerra mundial, en Peter Carter, està a punt d'estimbar-se amb el seu avió. En els darrers minuts de vida contacta per ràdio amb la June, operadora de telecomunicacions de la seva base. I s'enamoren, així, sense poder-hi fer més, únicament per la veu i les paraules. Però resulta que, estranyament, el Peter escapa a la mort i apareix en una platja a prop de la base. Al cel, en la sala de recepció de tots aquells que hi van pujant, se l'espera (tenia hora per morir, que al cel tot està molt ben organitzat).


Però el Peter ja s'ha posat a caminar i troba a la June, i es fonen en un petó fogós. El guia celestial que l'havia de dur al cel (i que no va poder per culpa de la boira anglesa) torna a la terra per recuperar-lo i dur-lo cap a dalt, però el Peter s'hi nega, al·legant que ara ja no val, que la seva vida ha canviat, que ha trobat l'amor i que ja no seria just fer complir un mandat previ a aquesta situació. I demana —no t'ho perdis— un judici celestial.

I si us pensàveu que la bogeria i l'originalitat s'acaba aquí, aneu ben errats, però ja no us ho explicarem per deixar-vos-en gaudir al màxim. Valgui dir que la pel·lícula fluctua entre el cel i la terra, entre l'elecció d'advocats defensors i fiscals molt divins, filosofia i ciència ficció d'alta volada. Tot embolicat en una imaginaria visual fascinant, uns trucs de càmera molt agosarats per l'època i uns actors entregadíssims a la causa, gaudint de cada escena i fent creïble una història rocambolesca amb més vetes per estirar de les que es podria pensar.


Si un es para a pensar el tipus de cinema que es feia als anys de postguerra i el compara amb aquesta cinta del Powell i el Pressburger se n'adona, sense possibilitat d'error, del mèrit insondable d'aquest parell i de la legitimació absoluta de la pel·lícula per figurar entre les millors de la història, ja sigui a la llista Kobal, a la del British Film Institute o la de Sight & Sound.