Sobre el veritable missatge de Chernobyl

Ha estat, sens dubte, una de les sèries de l'any, tant a nivell de popularitat com d'opinió (es poden rastrejar poques sèries que hagin conjugat, alhora, un abast enorme de públic ben divers i un consens crític força unànime). L'èxit, evidentment, es basa en reconstruir un fet històric prou recent com perquè el perfil diana de l'espectador d'HBO en tingui referents directes, doncs l'accident es produí l'any 1986, i tot i que va estar en boca de tothom i la premsa se'n va fer, evidentment, eco, no havíem entrat encara en l'era Internet i els records que en tenim són francament difosos i esvaïts.

És, d'altra banda, un fet històric del qual ens manca força informació. Aquesta ens va arribar molt filtrada amb certa opacitat i que, en conseqüència, ha deixat un buit de curiositat i morbositat que la sèrie ve a cobrir amb escreix amb el seu estil minuciós i voluntariosament pedagògic.

Crida l'atenció, però, que la recepció per part del gruix dels seus espectadors hagi estat relacionada, justament, amb una mena de desclassificació de documents secrets. Sembla com si el que ha agradat més de la minisèrie és que hagi tingut vocació de retirar un vel del damunt d'una bona colla de secrets. No és el cas, en realitat, perquè la catàstrofe de Chernobyl, evidentment, ha estat molt ben documentada des dels seus inicis i no cal anar massa lluny per tenir-hi accés. Seguim, com a espectadors, combregant amb tot allò que se'ns anuncia que està basat en fets reals, fins i tot quan som conscients d'estar davant d'una ficció televisiva.


El més perillós, però, no és això, sinó el fet de creure que el que denuncia la brillant minisèrie és la reacció del govern soviètic (particularment d'aquest govern, no d'un altre) davant la catàstrofe, com a fet particular i intransferible. L'acusació d'opacitat, engany, control autoritari i repressiu i d'egoïsme cec i miserable en aquesta ficció apunta cap al sistema comunista i fa creure que està en la seva mateixa essència aquesta confabulació propagandística.

L'error greu seria, en tot cas, pensar que aquestes pràctiques només les articulava el Partit al càrrec de la llavors enormement inestable Unió Soviètica, ja pràcticament vinclada als peus de la impossibilitat de seguir sent una veritable potència mundial. L'error seria obligar-se a creure que aquell va ser l'únic cas i que la culpa la té el Comunisme quan, en realitat, tots, absolutament tots els governs de qualsevol país del món (també els capitalistes) empren diàriament les mateixes tàctiques de control i distracció, d'ocultació de fets terribles que afectarien ja no tan sols a la seva població sinó a poblacions d'altres contrades, d'ofuscació del seu poble per tal de poder-lo seguir dirigint. El govern soviètic de Gorbatxov ocultà l'accident per evitar veure afectada la seva imatge de superpotència. Els governs capitalistes d'avui en dia ho fan per evitar contrariar els mercats. Però les pràctiques són les mateixes.

Pensem en el país que volguem, des dels Estats Units fins a Espanya, passant per —sí, també— Catalunya. Els mecanismes del manteniment i exercici del poder sempre han anat vinculats a aquestes pràctiques. Altra cosa és que preferim pensar que a nosaltres no ens enganyen, que a nosaltres no ens les apliquen.