El cinema com a ideologia que no es veu

Cap comentari

El cinema no només és un llenguatge, sinó que també és una expressió artística de masses que arriba a quasi bé tots els racons del món. En aquest sentit, és destacable tenir en compte la poderosa barreja que s’esdevé de la junció del missatge ideològic inherent en cada pel·lícula i el seu abast quasi universal.

Que el cinema és un artefacte ideològic de primera magnitud no se’n pot dubtar excessivament, atesa la multitud d’exemples concrets que es podrien citar, ja des dels seus inicis [1]. I, per bé que aquests exemples podrien posar èmfasi en l’ús pamfletari i propagandístic del cinema (des del Triumph des Willens de Leni Riefenstahl fins a Bowling for Columbine, per posar dos exemples situats a ambdues bandes de dos espectres diferents, l’ideològic i el temporal), allò probablement més interessant rau en la fascinant capacitat del cinema per articular ideologia de manera camuflada i subtil, de vegades fins i tot involuntària.

Perquè el poder de les imatges i del so, combinats, ha resultat extremadament poderós en impactar en l’espectador. Trejo [2] denunciava la tendència a considerar el cinema com “un tipus de producció autònoma de la societat, on opera el principi estètic de ‘l’art per l’art’”  i com això nega el valor ideològic i educatiu que conté, així com pretén que l’artista és capaç de crear aliè a la seva societat, evitant, en definitiva, el judici crític de la ideologia que una determinada pel·lícula pugui comportar. El risc que es corre en considerar l’art (i per tant, el cinema) innocu és excessiu en temps de mitjans de massa. I el risc és doble quan l’espectador no és conscient de la càrrega ideològica que s’està empassant.

Perquè un film qualsevol, aparentment inofensiu des del punt de vista ideològic, aparentment apolític, superficialment amable, com qualsevol de les romcoms [3] dels darrers 20 anys de la producció hollywoodienca contenen tanta quantitat d’ideologia com un pamflet reaccionari com Birth of a nation de Griffith. El poder del cinema recau en una reproducció d'una falsa realitat que és, en realitat, construïda, però que l'espectador pot prendre per real, fent-lo creure que allò que veu és un símil perfecte del món que la pel·lícula està narrant. I és d'aquesta manera que el cinema inocula ideologia, ja sigui intencionadament o inadvertidament. L'efecte, en tot cas, és similar: l'espectador canvia la seva estructura mental, perfila de nou la seva construcció cultural de determinats temes, persones, realitats, països, etc., en funció de com el cinema li diu que són.

I en aquest sentit que una part de la indústria del cinema ostenti tot el control (o bona part d'ell, encara que sigui subreptíciament) del sistema de producció (el monopoli d'Edison ja no existeix de manera tangible, però quan parlem del cinema produït a Hollywood els canals estan tan ben establerts i són tan monolítics que els efectes són, en realitat, molt similars) i que aquest control estigui en mans d’uns pocs conglomerats empresarials [4] provoca que un determinat públic d'una determinada contrada rebi majorment el mateix tipus de cinema, armat amb la mateixa ideologia, pel·lícula rere pel·lícula [5]. El cinema, en funció de la seva procedència, però també de molts altres factors com el tipus de producció o l'espectador al que va dirigit, produeix innombrables varietats estilístiques de pel·lícules, però aquesta riquesa universal sembla perdre's en passar per l'embut d'una distribució industrial que juga sobre segur i que no està massa avesada a arriscar-se a exhibir-li una pel·lícula ideològicament molt diferent a un públic completament acostumat a un ventall força reduït.


_____________________

[1] "Los países de producción más prolífica en la época muda —Inglaterra, Francia, los Estados Unidos, Alemana— fueron, 'casalmente', algunos de los protagonistas más destacados del imperialismo, uno de cuyos intereses más diáfanos era ensalzar la empresa colonial." (Stam, 2001: 34).
[2] [Trad. pròpia] Citat per Cárdenas (2012: 423).
[3] Abreujat de “comèdia romàntica”.
[4] “Antes, los estudios eran entidades controlades por persones cuyo objectivo era hacer pel·lícules. Pero cuando las multinacionales las compraron, se convirtieron en un eslabón más de la cadena de las grandes empresas y la prioridad nunca es hacer pel·lícules, la prioridad es ganar dinero —dice Melissa Silverstein, guionista—. [...] ‘Los ochenta fueron la última época del sistema de estudios’, añade [John] Landis.” (Freeman, 2015: 14-15).
[5] Un espectador espanyol, per exemple, disposa d'una oferta als cinemes que és, fonamentalment, nord-americana, i a la que se li afegeixen reductes de cinema espanyol i de la resta del món (molt en particular si sortim de les grans ciutats) mentre que un francès, amb una política cultural reguladora de llarg recorregut, ha aconseguit una equilibri major entre el cinema de Hollywood i el local.

BIBLIOGRAFIA

ALLEN, R.; GOMERY, D. (1995). Teoría y práctica de la historia del cine. Barcelona: Paidós.
CÁRDENAS, J.D. (2012). “Anotaciones sobre el cine y la ideología". Palabra Clave (vol.15, n.3, pp. 415-431). Bogotá: ULS.
COMOLLI, J.L. (2011). Cine contra espectáculo seguido de Técnica e ideologia. Madrid: Manantial.
FREEMAN, H. (2015). Time of my life. Barcelona: Blackie Books.
ROMAGUERA, J; ALSINA, R.H. (1989). Textos y manifiestos del Cine. Barcelona: Paidós.
STAM, R. (2001). Teorías del cine: una introducción. Barcelona: Paidós.
THOMPSON, K. (1991): "Primeras alternativas al modo de producción de Hollywood: Consecuencias para la Vanguardia de Europa. Archivos de la Filmoteca (n. 10, Vol. 2, pp. 76-91). València: Cultura Arts - IVAC.

Cap comentari :