La regla del juego (La règle du jeu, 1939) - Jean Renoir

Cap comentari

La Christine, marquesa de Chesnaye, dona de l'alta societat, de tornada d'una cacera despietada perpetrada per tots els convidats aristòcrates a la seva mansió, fa servir uns binocles que li passa un servent. I amb ell observa un esquirol, absorta en el poder d'observar aquesta criatura inferior. Tal com ella, l'espectador de La règle du jeu assisteix a la desastre —minuciosament gravada per als nostres ulls per part de Renoir— d'una raça, l'aristòcrata europea, que veu sacsejada la seva harmonia quan un aviador i heroi nacional (i, per tant, de classe inferior) s'enamora de la Senyora Christine.

L'aviador André Jurieux, és el gra de sorra que fa grinyolar tota una maquinària d'aparences, que desballesta tot un joc de regles confuses però aparentment molt clarament establertes per aquells que el juguen. El cap de setmana que la Senyora Christine i el seu marit organitzen a la mansió és un espai controlat de festa i disbauxa on tothom pot fer allò que vulgui, sempre i quan sàpiga explicar-ho i resoldre-ho amb el savoir faire que el rang social obliga. Noblesse oblige, diuen; que una cosa és fer-li el salt a la parella a la vista de tothom i l'altre és admetre-ho sense elegància. Els aristòcrates semblen fruir més de la imatge que projecten (bona o dolenta) que no pas d'allò que fan per donar sortida als seus banals i capriciosos desitjos.


Els servents, per la seva banda, imiten els amos, però les seves regles no són tan clares, no se les saben: no saben jugar, en definitiva. Es desfan per ells mentre juguen a cortejar-se com fan els senyors. Precisament, la seva inhabilitat pel joc serà el detonant del grand finale. Ells no saben el que és el decorum.

Bastida al damunt de la mentida —"André es bona gent, però és massa sincer; m'avorreix la gent sincera", es lamenta la Christine de Chesnaye—, La règle du jeu dóna veu a tothom, que per això —tal com diu el personatge de l'Octave (interpretat pel mateix Renoir)— tothom té les seves raons, i el dret d'exposar-les. Però l'exposició de les raons d'aquests aristòcrates caducs —el més granat de tots, el General, no deixa d'insistir en que "ja no en queden", cada cop que veu un comportament que li sembla cavallerós o digne— revela la buidor d'un món que ja exhala els seus últims sospirs. A les portes de la represa de la Gran Guerra, la vella guàrdia europea, barrejada entre si mil i una vegades, ja no té cap pes, ja no té cap importància i, de fet, millor que no la tingui. Es comporten, en aquesta festa desbocada, com els autòmats del marquès, ballant descompassadament al ritme d'uns temps de canvi.


"Això també és típic de la nostra època. Ara tot el món menteix: els prospectes de la farmàcia, el govern, la radio, el cinema, els diaris", diu el mateix Octave. "Estic farta d'aquest teatre!", deixa anar la marquesa durant la representació dels números musicals que els mateixos convidats van presentant. Ella se'n va amb el seu darrer flirt, i llavors comença un número força ominós amb esquelets ballant esbojarradament en una sala a les fosques.

I llavors, el grand finale. I l'escena final, amb les ombres dels personatges tornant a entrar a la mansió resumeix perfectament la intenció del film. Inacabable a nivell hermenèutic (quin és el joc aquest que té regles? La vida? L'amor? La societat benestant? Què signifiquen els conills? I els autòmats? Hi ha mil enigmes per descobrir), Renoir demostra, un cop més, la seva habilitat per explicar quelcom insondable, profund, intel·lectualment desafiant, de la manera més aparentment senzilla i mancada de pretensions. Una llambregada superficial a La règle du jeu podria fer pensar en una comedieta influenciada per l'slapstic i el bodevil, però una mirada més atenta i profunda revelarà un univers en si mateix, les regles del qual semblen ben escrites però amb tinta invisible. Un delit, en definitiva, per a tot espectador àvid de grandesa cinematogràfica allunyada de la pirotècnica i els escarafalls.

L'Alain Resnais després de veure la pel·lícula digué: "Todas mis ideas sobre el cine cambiaron." (Kobal, 1988: 27). Les seves i les de la major part de cinèfils del món, que sempre l'han inclosa al capdamunt de les llistes de les millors pel·lícules de la història.


____________________________________
BIBLIOGRAFIA

KOBAL, J. (1988). Las 100 mejores películas. Madrid: Alianza.

Cap comentari :