Patterns, o la inspiració de Mad Men

Me n'assabento de que el Matthew Weiner per inspirar-se de cara a filmar Mad Men tenia un decàleg de pel·lícules de referència. Tot repassant-la, descobreixo una que m'atrau poderosament l'atenció: Patterns.

Investigo i descobreixo que és un dels guions que el Rod Serling va signar abans d'endegar La dimensió desconeguda. I m'hi llenço de cap.

Es tracta, inicialment, d'un episodi de la sèrie Kraft Television Theater, una antologia de teatre filmat en directe que va durar 11 anys en antena. El teatre filmat en directe, val a dir-ho, és el primer recurs dramàtic que totes les televisions del món (de la BBC a TVE) han adoptat en començar les seves emissions. Adaptar el teatre (o la ràdio) és barat i efectiu. I si bé el mitjà poc a poc va trobant el seu propi llenguatge, en començar, per descomptat, no fa més que beure d'allò que dramàticament ja funciona i està escrit. La diferència aquí fou que, a banda d'adaptar obres preexistents (Un conte de Nadal o Alícia en el país de les meravelles) també elaboraven material nou exclusiu pel programa.

I un dels seus guionistes era el Rod Serling. Aquest va acabar escrivint un total de 7 guions per sengles 7 episodis. Un d'ells va ser aquest magnífic Patterns, que explica l'arribada a New York d'un jove executiu, de nom Mr. Staples, fitxat per un magnat de la indústria per ajudar-lo a dirigir la seva enorme i creixent companyia. A mesura que el jove va endinsant-se en la empresa va adonant-se de les normes inhumanes que regeixen en aquest nou món de producció il·limitada, de crueltat i tracte despietat envers els treballadors, d'inhumanitat absoluta, i es veu abocat a establir amb claredat un criteri moral per enfrontar-s'hi. Sorprèn molt gratament l'actualitat del tema i de l'enfocament, la cruesa de la trama i l'equilibri dels arguments a favor i en contra d'aquesta deshumanització industrial.


El primer cop que Patterns es va poder veure va ser al 1955, amb l'emissió del capítol per la TV. L'èxit fou tan rotund, l'impacte en la societat americana (al bell mig de la dècada que la va portar de tenir un 19% de llars amb televisió als seus inicis fins a un 75% en acabar) tan aclaparador (tothom en parlava al dia següent) que la cadena decidí tornar-lo a emetre un mes més tard. I encara aixecant polseguera i devoció, es rodà un llargmetratge (l'episodi de TV tan sols durava una hora) per estrenar-lo als cinemes i distribuir-lo arreu del món, amb alguns afegitons, canvis d'actors i, sobretot, una narrativa més cinematogràfica.

Qualsevol de les dues versions, però, és fascinant, absolutament fascinant. No només la trama t'embolcalla i t'endú indefectiblement cap a les entranyes d'un monstre econòmic i capitalista dirigit per un irreductible magnat ambiciós, sinó que les interpretacions de tots els seus protagonistes és excepcional. Des del Van Heflin (en la versió llarga) o el Richard Kiley (en la televisiva) fins l'Everett Sloane (el magnat en ambdues versions), passant per l'Ed Begley (en ambdues versions) o l'Elizabeth Wilson (també en ambdues) entreguen unes apassionades interpretacions, plenes de carisma i realisme. El patiment d'entrar en la roda del capitalisme i d'haver de redefinir la forma dels somnis quan se't fan realitat es percep en el seu treball actoral, absolutament deliciós.


I la relació amb Mad Men? Weiner menciona, precisament, l'impacte que en ell va tenir el visionat de la lluita moral entre el progrés econòmic a qualsevol preu i la humanitat en els negocis. Però Patterns compta amb un element addicional molt madmenià: les secretàries. No només formen part del decorat, sinó que són peces fonamentals dels engranatges (que són dirigits i accionats per homes, és clar) i que acaben conformant poderosos equips de treballs amb els seus caps. Tal com la secretària del protagonista reflexiona, "una secretària acaba formant part del seu cap", tot admetent el seu utilitarisme però, alhora, l'admiració i fins i tot la devoció que sentien aquestes dones per als homes triomfants i exitosos que les dirigien, en un univers mascle aclaparador i absolutista.

La potència narrativa de l'episodi, amb una producció i direcció del Fielder Cook influencià enormement les produccions televisives subseqüents: el mitjà havia entès la potència que la narració televisiva podia tenir si s'emprava correctament i evitava la simple còpia d'altres mitjans com el teatre o la ràdio. Pocs anys més tard de l'emissió de Patterns, al 1959, Rod Serling estrenava The twilight zone, i la televisió ja mai tornaria a ser el mateix.

Aquí podeu veure la versió televisiva d'una hora (la primera emissió).


I aquí podeu veure la versió cinematogràfica (d'una hora i mitja).