'Lights out', el multipremiat curt de terror que molts no poden acabar de veure

Esteu avisats i avisades, que consti. Molta gent (fins i tot coneguts nostres) diuen que no són capaços de passar del segon 40'. I això que el curt és, per dir-ho així, curt de debò i només dura 2:42 minuts. Però és que l'horror que el David F. Sandberg en aquest reduït metratge és suficient per apel·lar a una de les nostres pors més mundanes: la foscor.


Premiat a diversos festivals de terror, 'Lights out' retorna al cinema del gènere allò que sembla haver perdut des de ja fa una bona pila d'anys: la quotidianeitat de l'horror, aquella por que s'escola entre les esquerdes de la nostra mundana i rutinària vida, de la nostra llar. I ho fa amb un element ben senzill: un interruptor.

Veieu-lo, si us atreviu, amb les llums apagades (i a pantalla sencera, va, no sigueu 'gallines'!).



Ens en va parlar el bon amic Noel Garcia, i ha esdevingut, com no podia ser d'una altra manera, una revolució a les xarxes socials, generant paròdies i, sobretot, vídeos que graven la reacció dels espectadors, a casa seva, sols i soles, absolutament desemparats davant de l'horror de 'Lights out'. Com per exemple aquesta bona noia que, sincerament, no creiem que mai més sigui capaç d'aclucar els ulls.



I ara, encara que sigui per compartir el vostre horror, penseu en algun bon amic o amiga a qui li podeu recomanar que vegi 'Lights out'.

El Black Swan de l'Aronofsky copia el Perfect Blue del Satoshi Kon?

Es Black Swan una còpia de la magnífica Perfect Blue del gran mestre Satoshi Kon? Aquesta pregunta ha desencadenat nombrosos i apassionats debats a la xarxa. Per què hi ha sospites? Primer de tot per una qüestió formal.

La Mònica Jordan ens avisa de que, en realitat, les imatges de la dreta pertanyen a Rèquiem per a un somni

Però després cal analitzar a fons la temàtica d'ambdós films per comprovar que les similituds són força evidents. Ambdues expliquen aquell moment en la vida d'una artista (de nom "Mima" a Perfect Blue, "Nina" a Black Swan) en el que tenen l'oportunitat de convertir-se en mites. I, en el camí, en la conversió, han de conviure amb el seu costat fosc, fer concessions, suportar l'assetjament, la vexació, etc.

Tot i que no estem massa d'acord amb algunes valoracions que s'hi fan, aquest vídeo ho explica a la perfecció.



Tal com ens informa la Mònica Jordan, l'Aronofsky va comprar els drets de la pel·lícula del Kon per fer-ne una adaptació amb actors de carn i ossos que mai va acabar de fer-se realitat. Però tot i que el propi Aronosfky ha reconegut que hi ha similituds, mai ha confessat que fos ni tan sols una influència en la seva pel·lícula.

En qualsevol cas, ens dona l'excusa perfecta per convidar-vos a revisitar ambues pel·lícules. Black swan es compta entre les nostres favorites de l'Aronofsky, mentre que Perfect blue és un autèntic puntal de l'animede finals de segle, i una de les pel·lícules més brillants de tot el gènere.

Se'ns ha mort l'Eli Wallach

No cal dir gran cosa. Se'ns ha mort l'Eli Wallach. Se'ns ha mort el Tuco.

Amistats de cinema (XIV)

El Marlon Brando li parla de l'horror al Martin Luther King

No es pot acumular més genialitat en una sola foto, Charles Chaplin + Albert Einstein

El Johnny Depp s'intenta camuflar amb els Oasis

El Robert Downey, Jr. i l'Slash... quina por ajuntar aquests dos...

L'Adam West (Batman televisiu) i el Leonard Nimoy (Dr. Spock) formant una banda galàctica

L'univers no estava preparat per això: El Nicholas Cage amb una samarreta del 'meme' del Nicholas Cage, una copa a la mà i un bastó a l'altra es troba amb el Andrew Dice Clay (Ford Farlaine) en un concert dels Guns 'n Roses. Només hagués faltat que se'ls hi afegís l'Axl Rose i ja completàvem la foto més WTF the la història d'aquesta secció

El Ricky Gervais presumint en el seu Twitter d'amics de borratxera (Russell Crowe)

El Mel Gibson i la Sigourney Weaver fumant puros

El Dustin Hoffman vestit de Tootsie abraçat/da a l'Andy Warhol

El Jaleel White fent d'Urkel saluda al president Bill Clinton

Pel·lícules mítiques representades amb un full de paper

Ens hem quedat bocabadats i en un estranyíssim estat d'ànim, com flotant, mentre veiem aquest vídeo del dissenyador gràfic Minke en el que revisa pel·lícules mítiques del cinema i les recrea amb un element tant senzill i minimalista com el paper. Ens ho ha descobert el bon amic Víctor Janin i no li podem estar més agraït.
 

Crematorio (2011) - Jorge Sánchez-Cabezudo

Parlar de ficció dramàtica espanyola és barallar-se, un cop i un altre, sobre la diferència d'aquestes amb les grans sèries nord-americanes o britàniques. Donaria per un bon seguit de posts, tota la qüestió, però valgui dir que un dels punts recurrents acaba sent sempre la manca d'ambició de tota la producció.

És justament del que no va mancada Crematorio, que passa per ser una de les millors sèries espanyoles de tots els temps, a l'alçada de El grupo, Siete vidas, Historias para no dormir o Plats bruts.
Canal Plus endegà l'any 2010, tant a Espanya com a França, un pla per produir ficció pròpia a l'estil de les HBO, AMC, FX, etc. La idea era dur una mica més enllà la ficció nacional, portar-la allà on quasi ningú l'havia portada, alhora que Canal Plus guanyava prestigi.
Dues van ser les produccions: Qué fue de Jorge Sanz, un curiós i apreciable mockumentary sobre la caiguda en desgràcia d'un actor espanyol (i que funcionava també com a analogia de la caiguda del cinema espanyol), i aquesta Crematorio.

El gran encert de la sèrie, d'entrada, és adaptar una novel·la, del Rafael Chirbes, en la que un constructor de la costa llevantina desplega tot el seu poder per acumular fortuna i poder. I és un encert perquè la trama respon perfectament a allò que tothom vol imaginar-se que passa darrera de les notícies de corrupció i especulació immobiliària. D'alguna manera, Crematorio és un bàlsam, una cura a totes aquelles converses en les que acabem creient que tothom és un corrupte i un aprofitat xantatgista sense escrúpols. Veure en imatges com la justícia encercla i posa en escac a un tipus com el Rubén Bertomeu (fantàstic José Sancho) ens deixa més tranquils, ens permet pensar que hi ha esperança, que algú pot ser capaç, des del sistema, d'enderrocar l'imperi de la totxana.


El segon gran encert de la sèrie és ser més exigent que de costum a nivell de producció. Hi ha ganes de deixar clar que es pot rodar en interiors i exteriors, en mansions luxoses, en hospitals, allà on calgui.

I, encara més important, el tercer encert és plantejar una estructura narrativa lleugerament més complexa que la del 99% de les sèries nacionals. Aquí, com si de Lost o Damages estiguéssim parlant, part de la trama s'explica en present i part en flashbacks passats. Justament, de manera molt similar a Lost, en cada episodi assistim als records d'un dels protagonistes, que ens l'acaba de situar en la història principal.
La història, a més, parteix -com ha de ser- d'un punt d'inflexió en l'entramat del negoci del Bertomeu, que amenaça el seu imperi fent-ne trontollar els fonaments. Els temps de bonança semblen haver passat i ara tocar pagar els deutes.
Els guions, per acabar-ho d'arrodonir, regalen algunes frases i converses absolutament antològiques que, molt sovint, ens permeten entendre com pensen els que estan a l'altra banda, els magnats que tenen els diners, el poder i la influència. A tall d'exemple, la dona d'un polític implicat en la trama es queixa a en Bertomeu de que hi ha gent davant de casa seva tirant-li pedres:
- Les da igual si este ha robado y el otro también. Las piedras las tiran los mismos que han estado viviendo de nosotros todos estos años. "¿Qué hay de lo mío?", eso es lo que quieren decir cuando las tiran.


El repartiment, d'altra banda, és més que interessant. Al ja anomenat José Sancho, que arrossega la gran part dels plànols, s'hi afegeix la sempre eficaç Alicia Borrachero, la Juana Acosta, el Pau Durà, la Montserrat Carulla i una bona colla de bons actors i actrius. Tots aquests que hem citat estan realment espectaculars i aporten el que li falta a la major part de sèries espanyoles: qualitat interpretativa.
En canvi, hi ha una bona part de secundaris que, seguint la tradició, entreguen unes actuacions francament lamentables, de segona categoria, insofribles, i a les que el director no sap posar remei (potser perquè els pressupostos són massa justos i la velocitat de producció ha de ser molt alta). Una pena.

Per descomptat, no és una sèrie perfecta. Però sí és una bona sèrie, ben escrita i prou ben realitzada, amb un magnífic crescendo narratiu i amb algunes capes més de les habituals en la producció de sèries espanyoles. En 8 capítols, Crematorio et porta per trames de corrupció d'extorsió, de passió i de mentida, sempre jugant a la dualitat negoci/família que tant bons resultats ha donat altres vegades en sèries com Los Soprano. I, al final, acaba confirmant que hi ha hagut un canvi en la producció de sèries espanyoles en els darrers anys, i que no és casualitat que s'hagi succeït en la petita pantalla nacional sèries més ambicioses (tot i que no sempre aconseguides) com Águila Roja, Gran hotel, El tiempo entre costuras i Isabel.

Així que si mai us trobeu en un debat sobre la qualitat de les sèries espanyoles, sempre podeu argumentar que existeix Crematorio, sempre i quan no oblideu que no deixa de ser un oasi en un desert ple de mitjanies i baixa cultura.

Ha mort el Rick de 'Els joves'

Se'ns acaba d'escapar una part de la nostra memòria audiovisual. Ha mort el Rik Mayall, que va posar-se en la pell de l'aspirant a anarquista Rick de la popular sèrie Els joves (The young ones, 1982).
Tot i que va fer moltes altres coses tant en sèries (molt en particular La pareja basura, amb l'Adrian Edmonson) com en cinema (aparicions en Un hombre lobo americano en Londres, Harry Potter i la pedra filosofal, El ojo de la aguja) l'empremta que la sèrie sobre aquests desarrapats de la societat thatcheriana va deixar en tota una generació de teleespectadors ha demostrat ser inesborrable.

Quedaran en el record els seus intents de ser enginyós, punyent, àcid, poeta, portaveu d'una generació. Serà sempre el Rick ("spelled with a silent P", que diria el Vyvian), aquell que volia ser anarquista, radical i revolucionari però s'adormia llegint a Marx, canviava les seves preferències polítiques en funció del moment i, en definitiva, volia fer-se notar.

Les segones temporades del 2014

Sis van ser les sèries que van debutar el passat 2013 i que van deixar expectatives prou altes com per merèixer l'espera: Hannibal, House of cards, The Americans, Orphan Black, Orange is the new black i Ray Donovan.

El 2014 ja passa l'equador i la major part d'elles ja les hem pogut veure.

Indubtablement, Hannibal ha entregat el que tothom esperava d'ella i s'ha convertit, en dura pugna amb True Detective, amb la millor sèrie dramàtica de l'any. L'ambició narrativa, les pretensions estilístiques i les retorçades històries psicològiques han evolucionat i han pujat un graó més en l'escala de l'"allò-més-difícil-encara". La paranoia del Will Graham enfrontada obertament a la seva nèmesi professional ha donat alguns dels més grans moments televisius de l'any.


House of cards, per la seva banda, no ha decebut. Va arrencar amb tota una declaració d'intencions, cremant ponts i naus i assegurant-li a l'espectador que seguia havent-hi molta mala llet per repartir. La segona temporada ha estat més sucosa que la primera, més efectiva (i efectista) i ha efectuat una torsió important al respecte de les trames polítiques, encara més difícils de seguir. Una sèrie que es diu "Castell de cartes" és prou evident com ha d'acabar (o no), però el nivell dels guions i dels actors ens fa venir ganes de que l'estructura aguanti moltes temporades.

The Americans funcionava perquè darrera de les seves trames d'espionatge hi havia un bon tou de capes que l'espectador podia pelar sense massa esforç. La lluita interna entre gaudir de l'american way of life o traïr-lo des de dins i fer cas a la mare pàtria es palpava en cada episodi. La segona temporada, però, ha renunciat parcialment a aquest esforç per treballar el material humà, els personatges, però possiblement amb molta menys traça de la que li cal a una sèrie que pretengui jugar en la gran lliga de les sèries. Comença a justejar, i això no és bona senyal.

Orphan black no deixava de ser la germana menor de la colla. Tal com molt bé va dir la Noemí Roig en una ocasió, el que la fa entretinguda és la seva absoluta manca de pretensions. En aquest sentit és com l'altra cara de la moneda d'Hannibal. És un divertiment, i com a tal funcionava a la perfecció.
Estem a uns pocs capítols d'enllestir la segona temporada i, certament, aquesta va començar amb un gir cap a l'acció que, personalment, crec que l'ensorrava en el sac de les sèries vulgars, passables, aquelles que si veus t'ho passes bé, i si no les veus, també. Sembla que de cara al season's finale han tornat a repartir les cartes de costum i potser arreglen el conjunt, però la confiança en que Orphan black es converteixi en una sèrie memorable semblen haver-se esvaït.

Orange is the new black va ser una fresca sorpresa cap al final de la temporada passada. Un perfecte equilibri entre drama i comèdia en tenia la culpa, junt amb un repartiment coral que donava molt de joc i obria moltes portes als guionistes per desenvolupar subtrames interessants.
Tot just Netflix acaba d'alliberar la segona temporada sencera, així que encara és d'hora per jutjar, però és molt evident que Orange is the new black té el repte de deixar empremta, deixant de ser un bon entreteniment per convertir-se en alguna cosa amb sentit, cap i peus. Seguir jugant amb els mateixos elements de la primera a nivell temàtic la portaran a la vulgaritat més absoluta, així com insistir en les rareses dels personatges que, a còpia de brandar-los com a recurs narratiu poden acabar caient en l'excés.

Per últim, Ray Donovan va ser un cop a la mandíbula de l'espectador. Una història aparentment senzilla que amb l'aparició d'un personatge absolutament fabulós com és el del pare del protagonista (Jon Voight! Què gran!) es tornava complexa i psicològicament fosca. Hi ha grans esperances amb aquesta segona temporada, que començarà a mitjans de Juliol.

Seguirem, expectants, la conclusió d'aquesta colla de sèries que tant ens van enganxar l'any passat.

Escenes mítiques: Interiores (Interiors, 1978) - Woody Allen

És una de les nostres pel·lícules favorites del Woody Allen, encara que potser no formi part d'aquelles que es solen considerar com les seves obres mestres. Pertany a aquell període en el que la influència de l'Ingmar Bergman era molt patent en les seves cintes i on, en definitiva, el Woody Allen va esdevenir un dels més grans directors de finals del segle XX.

La història gira al voltant d'una família que afronta la separació dels pares, ja grans. Les tres germanes filles del trencadís matrimoni reaccionen en cadena a la notícia, desenterrant velles rancúnies i buscant reposicionar-se en el món.

I és aquest el plànol que ho resumeix tot. Tres dones, germanes, amb dificultats per trobar el seu espai al món exterior, tancades en una família que no les deixa marxar, que no les hi permet fer net, atrapades rere un vidre, probablement més fràgil del que els hi sembla.


Per descomptat, com no podia ser d'una altra manera, la fotografia és del Gordon Willis.

Daños y perjuicios (Damages, 2007) - Glen Kessler, Todd A., Daniel Zelman

Una sèrie d'avocats en la que no apareix ni un judici. L'altra cara de la moneda de Perry Mason, per dir-ho així. I és que Damages no va de judicis, va de poder.

La Patty Hewes (Glenn Close) contracta a la Ellen Parsons (Rose Byrne) per la seva firma d'advocats just quan es posa en marxa un cas molt complex. Un magnat (Ted Danson) és acusat de frau fiscal pels seus empleats, als que va enganyar amb les accions de la companyia (en un cas que recorda molt al d'Enron).

La sèrie s'estructura al voltant d'un cas per temporada (en té cinc, de temporades) i es centra en la investigació que el bufet de l'acusació, dirigit per la implacable Patty Hewes, engega per destapar els draps bruts del milionari. Però aquí tothom té secrets que amagar, draps bruts que ocultar, brutícia que escombrar sota l'estora. I la manca d'escrúpols i de moral en el sector dels advocats d'aquesta sèrie és tan absolutament radical com evident. La informació és poder, i aconseguir-la pels canals legals i habituals pot ser complicat. No val a tenir la pell fina.

La primera temporada està explicada de forma absolutament brillant i fascinant mitjançant una estructura de temporalitat doble. Per una banda tenim el present, que avança de manera fulminant cap al clímax. I, per una altra banda, tenim un flash-forward que funciona, cap enrere, des del clímax final. Així, la sèrie té dos punts temporals diferents que, a mesura que avança la trama, es van acostant i apunten a la convergència absoluta.

Per si fos poc, la sèrie posa al capdavant del seu entramat de personatges a dues dones ambicioses, la Patty Hewes (amb experiència, amb moltes guerres lliurades, amb un control absolut de la situació) i l'Ellen Parsons (una novata que busca el seu espai, que encara conserva traces morals i escrúpols). La lluita entre les dues és èpica. I ho és no tan sols per les seves respectives visions de la professió, sinó també perquè en els seus respectius rols de cap i subordinada, permeten tractar un tema poc habitual en la ficció televisiva com és la conciliació laboral. L'Ellen ha d'escollir constantment entre la seva carrera i la seva vida privada, havent de fer malabarismes per mantenir un cert equilibri i que cap de les dues bandes es desmunti.

El repartiment és, d'altra banda, excepcional. Des de les dues protagonistes (la Glenn Close va rebre diversos premis pel seu paper) fins als secundaris com el Ted Danson o el Zeljiko Ivanek. L'èxit i el prestigi de la sèrie en la seva emissió pel canal de cable FX va portar a la productora a poder contractar altres grans noms de l'escena nord-americana com el William Hurt, la Marcia Gay Haden, el John Goodman, el Martin Short, la Lily Tomlin, el Ryan Phillippe o el John Hannah.

Farcida fins dalt de sorpreses, de girs dramàtics, de suspens i de cliffhangers, Damages és una sèrie que es pot gaudir tant des dels ulls d'un espectador àvid d'emocions, de deixar-se portar (com si d'una mena de Prison Break es tractés), com des de la perspectiva d'una sèrie narrativament força complexa i amb un munt de sub-texts molt interessants a anar esmicolant per captar l'essència d'una món professional que, ja sigui d'advocats o de qualsevol altra professió, entén l'èxit només a base de cedir en l'aspecte moral.

DJ Hodor in da house!

Amb aquestes manasses que té se'ns fa difícil pensar en un DJ finolis i d'estil refinat, però tot fent una mica de recerca hem descobert que l'home es defensa molt bé darrera dels plats.

Estaria bé que el seu nom artístic fos DJ Hodor, però no, ha preferit tirar de nom propi i fer-se dir DJ Kristian Nairn. Això sí, no sabem què hi fa l'Aria Stark aquí. I, encara més, on és el Bran?

Les millors pel·lícules sobre els Dilluns

Ja sabeu que els hi tenim una mania particular als Dilluns, aquí a la Última. Les pel·lícules que hem pogut veure durant el cap de setmana amb prou feines ens serveixen per sobreviure'l. El divendres (i les properes estrenes) està encara massa lluny. Tot és més difícil, en dilluns.

Si més no, hi ha bon cinema basat en els Dilluns. Aquí en teniu uns quants (bons) exemples.

Mondays at Racine (2012, Cynthia Wade)

Un dilluns de cada mes, dues germanes obren el seu saló de perruqueria de Long Island a dones diagnosticades amb càncer. Més que un saló de perruqueria, l'espai es converteix en un lloc on obrir-se i deixar anar tot allò que les angoixa. Aquest migmetratge documental captura l'experiència.

Los lunes al sol (2002, Fernando León de Aranoa)

Els Dilluns són encara més difícils per a aquells/es que han perdut la feina. El seu vagarejar ens corprèn i ens recorda quan afortunats som, mentre veiem com l'ésser humà es desintegra poc a poc a les cues de l'INEM.
Algunes escenes d'aquesta pel·lícula ja han passat a format part de la memòria audiovisual d'una Espanya que, en el moment de l'estrena, encara no havia entrat a la crisi.

Los lunes por la mañana (Lundi Matin, 2002, Otar Iosseliani)

L'altra cara de la moneda. Tenir feina no sempre és una benedicció. El trajecte que, cada Dilluns, emprèn el Vincent des de casa seva fins a una feina que no li grada, que no només no l'omple sinó que el buida, és el detonant d'una fugida endavant, cap a Venècia, a la recerca de la felicitat i l'auto-realització.


I segur que n'hi ha moltes més, però a nosaltres, ara mateix, no se'ns n'acudeix cap més. Si us en recordeu d'alguna més, dieu-nos-la en els comentaris i l'afegirem!