El bar d'Alien (o Bar Giger)

Ja ens imaginem que no comptarà com a una de les localitzacions de vacances que ens esteu enviant aquest estiu, però és que... com us ho diríem, frikis nostres... hi ha un bar Alien!!!

Sí, sí, tal com ho sentiu. Anem a pams. El H.R.Giger (pronunciat "guiguer" i no "gaiguer" com nosaltres havíem dit tota la vida fent-nos els llestos), autor dels dissenys de tota la nissaga de pel·lícules d'Alien, tant de les naus com dels propis àl·liens, va nàixer a Chur (pronunciat "jur"), un poblet a una horeta de Zurich. Allà mateix va decidir crear el primer dels seus bars dedicats a aquestes criatures de l'espai i al seu propi treball en la nissaga. El bar, en realitat, es diu Bar Giger i, què voleu que us digui, és absolutament es-pec-ta-cu-lar. Com diria el personatge del Richard Attenborough a Jurassic Park, "no hemos reparado en gastos". El Giger s'ho va currar.

Aquesta és, per exemple, l'entrada del bar:


I un cop a dins, sincerament, no podíem parlar...

Tot, absolutament tot, des de les taules fins a les cadires, la barra, el sostre, el terra... tot estava dissenyat a partir de l'estètica Alien!

Aquí ben bé s'hi podria asseure l'space jockey!

I això és un detall del terra.

La porta mateixa era fantàstica.

Fins i tot les llums!

Els miralls, fins i tot! (la cambrera, això sí, no anava disfressada)

I, és clar, no ens vam poder resistir a prendre'ns alguna cosa en el Bar Àlien, tu diràs!


De fet -frikis que som- no vam poder resistir ni tan sols fer una mica el pallasso aprofitant l'ocasió única. Ja ens perdonareu l'heretgia.

Bé, doncs, ja ho sabeu, amics frikifans d'Alien. Si teniu pensat anar per Suïssa, el bar del Giger us està esperant. També n'hi havien a Tokyo i a New York (que és la ciutat on, inicialment, el Giger volia muntar el seu bar), però ara ja només queda aquest, junt amb un bar-museu a Gruyères, també a Suïssa.
Què? Ja sabeu on anireu de vacances l'estiu vinent? ;-)

Las aventuras de Tadeo Jones (2012) - Enrique Gato

Entretingudíssima i divertida pel·lícula d'aventures de caire familiar la que s'han tret de la màniga l'Enrique Gato i el seu equip.

Sabeu que sempre hem estat molt crítics amb bona part del cinema espanyol i la seva absoluta manca d'autoexigència. Doncs no és, ni molt menys, el cas d'aquesta pel·lícula, curosa, detallista i molt amena que us divertirà més del que podria semblar a primera vista.

La història explica els intents del Tadeo per convertir el seu somni de ser arqueòleg en realitat. El Tadeo ho porta a la sang i res no sembla fer-lo defallir. En el seu camí es toparà amb una bona colla de personatges amb els que compartirà peripècies: La Sara, filla d'un arqueòleg famós que ha estat segrestat (doblada per la Michelle Jenner), el Freddy, un peculiar guía peruà que sempre busca fer negoci de tot (doblat pel José Mota en la versió espanyola i el Jose Corbacho en la catalana), el Jeff, gos del Tadeo i el Belzoni, el lloro de la Sara (i el personatge més divertit de tots, cada gag seu és un èxit). Entre tots intentaràn trobar la famosa ciutat perduda dels Incas, enfrontant-se als malvats capitanejats pel sinistre Kopponen.

Força enginyosa en l'apartat de comèdia, acceptablement trepidant en les escenes d'acció, aquesta aventura del Tadeo Jones mostra una producció audiovisual impecable, molt treballada (8 anys de producció) i amb ganes de fer negoci internacionalment (tots els escrits que apareixen a la pel·lícula estan en anglès, totes les cançons -excepte la lamentable peça final- també). Amb un colorisme realment llampant i enlluernador, Tadeo Jones és un entreteniment, sí, però és un bon entreteniment.

L'humor funciona (tot i alguns localismes i la insistent obsessió de fer que es noti que el José Mota està doblant un personatge, posant-li a la boca frases dels seus personatges televisius) i és prou elegant com per agradar igualment als nens com als acompanyants.
En definitiva, un producte molt ben confeccionat que no decebrà, que entrega més del que promet i que regalarà una bona tarda de cinema a aquells que vulguin un simple entreteniment juvenil (i es podrà veure en D i 3D, així com en castellà i en català).

 

Localitzacions de vacances VIII (pelis rodades a Viena i Bruges)

L'estiu toca a les acaballes, però nosaltres ens resistim a deixar enrere les localitzacions que ens heu anat enviant sobre les vostres vacances (passades, presents i potser futures) en indrets molt cinematogràfics.

Avui hem de fer-li un monogràfic a la Berta Novella, gran cinèfila, 'trivialera' cinematogràfica de primera i, a més, viatgera :D I ho hem de fer perquè ens ha passat un bon tou de fotos de dues pelis en les que la ciutat, com es diu vulgarment, és un protagonista més.

Comencem per Before Sunrise. La Berta ens recorda que al peu d'aquesta estàtua que hi ha al davant del Museu Albertina de Viena s'hi va rodar una de les darreres escenes del film, just quan el sol ja surt i el comiat és a prop.


Amb prou feines es veu, però és aquesta, i tant que ho és. I

Ara, seguint a Europa, anem-nos-en cap a Bruges. Allà, evidentment, es va rodar In Bruges ('Escondidos en Brujas'). Recordeu lo important que era la ciutat en la peli? Fins i tot en el tràiler ja hi sortia un munt.




Doncs la Berta hi ha estat, a tots aquests llocs! :D Fixeu-vos-hi si no em creieu. La plaça Jan Van Eyckplein:
El Relais Bourgondisch Cruyce Hotel:
I el campanar del Grote Markt:
La nostra volta al món cinèfila continua. Si encara us queden fotografies de llocs mítics de pel·lícules, ja esteu trigant a enviar-nos-les. Les podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem.

Localitzacions de vacances VII (pelis rodades a Jordània, Viena i Japó)

Hi ha moltes maneres de viatjar. Una d'elles és posar l'ull cinèfil i que la nostra mirada busqui desesperadament trobar aquells racons de món per on els personatges de les nostres pelis favorites han deambulat. Seguim publicant les fotos dels vostres viatges on us hi heu trobat, al bell mig d'aquestes escenes. Ja en portem unes quantes i avui, per descomptat, continuem viatjant.

Què me'n dieu d'aquesta mítica escena de The third man, on el Joseph Cotten, finalment, es retroba amb el Harry Lime a la nòria del Prater de Viena?



Doncs hi vam ser ara fa uns anys (i no vam veure al Harry, és clar).


I ara marxem ben lluny. Marxem cap al Japó. Comencem per un dels llocs més mítics: el creuament del barri de Shibuya a Tòquio. La Scarlett mirava la vida passar des de les finestres de l'Starbucks que dominen l'encreuament a Lost in translation, tot i que en aquest creuament s'han rodat un munt d'altres pelis i sèries, des de Fast and the furious fins a Heroes.


I no massa lluny de Tòquio, a Nagoya, la ciutat "pija" del Japó, s'hi troba el fantàstic castell de Nagoya, on l'Akira Kurosawa va rodar la mítica Ran.


També a l'orient, però més proper, es troba Jordània, més concretament Petra. Diuen els mapes més críptics que al final del "desfiladero de la Media Luna" es troba una escletxa que et du a un dels llocs més místics i màgics de la terra.



I l'Alberto Sánchez hi ha estat, emulant l'Indiana Jones a Indiana Jones and the last crusade.


Per avui deixarem de viatjar, que tenim les soles gastades, però seguirem, així que si encara us queden fotografies de llocs mítics de pel·lícules, ja esteu trigant a enviar-nos-les. Les podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem.

Truffaut i el blanc i negre

Aquesta és la carta que el François Truffaut li va enviar al seu productor, Gerard Lebovici, per tal d'intentar convèncer-lo de que persuadís als seus socis per deixar-li fer la seva següent pel·lícula en blanc i negre.

 

A Gerard Lebovici:

El Festival de Venècia ha entregat recentment el Lleó d'Or a The state of things que en Wim Wenders ha filmat en blanc i negre.

Cada any, en algun lloc del món, un director, aprofitant-se de la seva llibertat creativa, escull filmar en blanc i negre i, pràcticament cada cop, el film constitueix un esdeveniment: The last picture show, Manhattan, Raging bull, Veronika Voss, The elephant man. Cadascun d'aquests treballs demostra que un film en blanc i negre es, en qualsevol cas, un film "en color", ja que mostra, entre el blanc i el negre, una infinitat de grisos que el fam més subtil i més ric.

Va ser amb el meu film en blanc i negre, L'enfant sauvage, que vaig formar equip amb en Néstor Almendros, i és a ell a qui li vaig demanar de fer la fotografia en blanc i negre de Vivement Dimanche!, que rodaré al Novembre.

Vivement Dimanche! intentará tornar a capturar la misteriosa, nocturna i brillant atmosfera d'aquelles comèdies-thriller americanes que solien encantar-nos. Crec que l'ús del blanc i negre ens ajudarà a reviure el seu encant perdut, crec per damunt de tot que ningú en el món aconseguirà mai convence'm de que el blanc i negre és menys cultural que el color!

El color es generalitzà, sistematitzà, esdevingué virtualment obligatori per l'avarícia d'una indústria nerviosa que era incapaç de distribuir les seves estandarditzades produccions a no ser que fos en forma de productes, però aquesta absurda -i no escrita- llei no hauria d'afectar als films que són dirigits amb cura i interpretats per artistes que són reconeguts i admirats tant a casa com a fora.

Les pel·lícules no són llaunes de mongetes. Com les persones, tenen que ser concebudes, rebudes i escrutades una per una.

Aquest és el meu punt de vista, estimat Gérard, que segur que tu comparteixes i que seràs més capaç que jo de justificar davant dels nostres socis.

Atentament,
François.

Localitzacions de vacances VI (pelis rodades a New York, Escòcia i Barcelona)

No pareu d'enviar-nos localitzacions de cinema que heu trobat en els vostres viatges i, és clar, ens poseu les dents llargues. La nostra manera de curar aquesta enveja que ens corre per dins és fer posts en el blog, així que aquí en teniu un altre.

Ja coneixeu a la Sònia Peralta, que en l'anterior post de localitzacions ens acostava a New York. Ens en va enviar tantes que les hem hagut de repartir en dos posts diferents. Seguim, de la seva mà, passejant per New York, en aquest cas topant-nos amb una de les vistes més emblemàtiques de la ciutat, culpa del Woody Allen i la seva Manhattan.


Però, no us creieu, la Sònia també ha estat a altres llocs. Ha estat, per exemple, a la platja de West Sands prop de St. Andrews a Escòcia, on es va rodar la mítica escena de la platja de Chariots of fire, amb tots els atletes entrenant amb la música del Vangelis.

Per la seva banda, l'Eduard López ens recorda que The perfume, l'adaptació de la novel·la del Patrick Süskind que va dirigir el Tom Twyker, es va rodar, en bona part, a Barcelona. L'Eduard ens recorda que un dels llocs va ser el laberint d'Horta.

Però és que aquesta pel·lícula mostra bona part del casc antic de Barcelona. L'escena, per exemple, en la que el Grenouille segueix a la primera noia que "olora" acaba anant a petar a la mítica plaça de Sant Felip Neri (abans reducte de privilegiats, avui en dia totalment desvirtuada al posar-hi un hotel llampant a la cantonada).
Potser el principi de la fi de l'encant d'aquesta plaça fou el fet de que el Woody Allen la inclogués en una de les seves més lamentables pel·lícules, Vicky, Cristina, Barcelona.


Bé, per avui ja són suficients viatges. Encara en tenim més a punt, així que no deixeu d'enviar-nos les vostres fotos, passades, presents i futures, de llocs cinematogràfics que us heu trobat en els vostres viatges. Les podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem.

Localitzacions de vacances V (pelis rodades a Salzburg, Sevilla i New York)

Nosaltres no estem de vacances, però amb les fotos que ens esteu enviant dels vostres viatges en els que heu trobat localitzacions de pelis famoses, és com si estiguéssim viatjant per tot el món. Fixeu-vos fins a on viatgem avui gràcies als nostres seguidors.
La primera localització d'avui ens l'envia la Cristina Alonso, que quan va estar a Salzburg es va topar amb un munt de localitzacions de The sound of music. Per exemple, les famoses escales que la Julie Andrews feia servir per explicar millor la notació musical als nens del coronel Von Trapp.



Però també va passar pel cementiri de l'escena final. El recordeu?

Doncs la Cristina ens avisa de que, en realitat, no van obtenir permís per rodar-hi al de debò, així que en van fer una reconstrucció d'estudi! Prou fidedigna, tot i en la foscor, no?


I de la freda Àustria, ens en anem cap a l'espai exterior, fins a una galàxia molt, molt llunyana. Aquesta vindria ser la plaça del poble de Tatooine a Star Wars: The phantom menace.


Bé, de fet ja sabeu que és la Plaça d'Espanya de Sevilla (que ens envia la Sònia Peralta), sempre imponent, se li dibuixin droids al damunt o no. Ara, fa com coseta passejar per sota les arcades pensant que aquells són els mateixos passos que l'Anakin i la Padmé van fer, tot just quan el seu amor no estava contaminat pel revers tenebrós de la força.

La mateixa Sònia també ens ha recordat que al Museu d'Història Natural de New York es va rodar A night at the museum amb el Ben Stiller.


I, és clar, ja que passava per allà, la Sònia no es va poder estar de fer-se una foto a la mítica botiga de Tiffany's on la que esmorzava l'Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffany's.


Encara tenim moltes fotos pendents de publicar, així que no us despisteu, que, com diria el George Lucas, aquesta secció va ser concebuda com una triple trilogia, així que. Seguir enviant-nos més fotos, que mai no en tenim prou. Les podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem.

Alien (1979) - Ridley Scott

Diguem-ho clar i català: Alien (la primera de les cinc) és, de llarg, la millor de totes, les hi dona mil voltes. Si la peli fos un àl·lien, agafaria a totes les altres pel coll i les hi clavaria la seva mandíbula múltiple sense pensar-s'ho dues vegades. Deixeu-me dir-ho encara més clar: Alien (la primera, la única, la gran) és una obra mestra, les altres no. Ni la excessivament anabolitzada seqüela del Cameron (tot i que té l'encert de treballar una línia temàtica, la de la maternitat, que donarà els millors fruits de la saga), ni la lleugerament plana tercera part del Fincher (tot i tenir la càrrega temàtica més interessant de totes), ni la aventurera quarta entrega del Jeunet (amb el pitjor sintètic de totes), ni, per descomptat, la preqüela del propi Scott (que és un entreteniment molt digne ple de forats) li arriben a la sola de la sabata. I és que l'Scott, en aquella època, estava sembrat. Va saltar del món de la publicitat a dirigir una opera prima excitant i molt elegant (The duellists), es va treure de la màniga aquesta Alien i va rematar la jugada amb Blade Runner. Diria que pocs directors en la història del cinema han tingut un començament tan sòlid i prometedor. Després, ja ho sabem, se li en va anar la castanya i va semblar oblidar tot el que havia après.

Hem tingut ocasió de revisar-la en bones condicions (pantalla gran projectada, còpia en DVD restaurada, so més que decent) i se'ns han posat els pels de punta igual que el primer cop que ens va enlluernar. Scott juga a distribuir la tensió, a repartir-la a cabassos ensenyant... bé, no, ensenyant poc, més bé amagant les seves armes. Scott entén que per fer una obra mestra del terror (una de les poques veritables obres mestres dins d'un genere plagat de mediocritats i de públic conscientment poc exigent) no ha de mostrar el que fa por, sinó amagar-lo. I això és, justament, el que fa: ens amaga la font del terror en una nau laberíntica i inescrutable. Què poc que surt l'àl·lien en comparació amb la invasió desmesurada de l'Aliens del James Cameron. Com es recrea el Ridley en plànols en moviment, recorrent les escletxes de cada compartiment de la nau, amb parets farcides de canonades, de cables, de racons i de bafarades de vapor sobtades. Ho fa amb la calma de qui no té res a demostrar, del que sembla tenir tot el temps del món per fer un plànol que dura molt més del que sembla necessari, amb un silenci que no deixa ni que la música del Jerry Goldsmith hi jugui basa.

I el que ens deixa és una pel·lícula enorme, absolutament aclaparadora, que conté algunes de les seqüències més celebrades de la història (el face-hugger arrapat a la cara del John Hurt o el naixement del bebè àl·lien) i que et va regalant perles al llarg del seu metratge, però sobretot regula la tensió d'una manera magistral (no passa "res" fins al minut 30, quan el John Hurt és atacat pel face-hugger, o fins al 50 fins al naixement del bebè) i ens deixa sense alè.

Mà ferma, uns actors prou desconeguts com perquè els seus destins et siguin del tot impossibles d'endevinar i una direcció artística fantasiosa i rocambolesca completen el còctel. Una obra mestra del cinema de terror (que no de la ciència ficció, hi ha molt poca ciència-ficció en aquesta pel·lícula) que ens va deixar bocabadats en el seu moment i que, trenta anys més tard, encara ens fa contenir l'alè, tensar els músculs i arrapar-nos a la butaca.

Localitzacions de vacances IV (pelis rodades a Londres, Dorset i Roma)

No hi ha qui us aturi. Seguim rebent un munt de fotos de localitzacions de cinema per les que passeu en les vostres vacances (presents i passades). En l'edició d'avui (reviseu les anteriors aquí) us portem una bona barreja de llocs mítics. Anem a pams.

La María del Mar Gallardo (un dels tres vèrtexs del gran blog que és Cinema Lights), ens envia tres localitzacions de Londres absolutament impagables.

La primera és una llibreria, la reconeixeu?

Doncs sí, és la que freqüentava la Julia Roberts i atenia el Hugh Grant a Notting Hill, ni més ni menys.

Fem-ho a l'inrevés, ara. Ja que esteu més o menys situats, fixeu-vos en aquesta escena de My fair lady. On es va rodar?



Doncs es va rodar a Covent Garden, i la María del Mar hi va ser.


I, ja que estem, sabeu de la nostra devoció per la Julie Andrews (que és la que doblava a l'Audrey Hepburn quan li tocava cantar), així que ens ha fet molta il·lusió que la María del Mar també ens passés un parell de fotos d'un lloc emblemàtic per a tots els fans de la Andrews. Reconeixeu el lloc a partir de les dues fotografies?



Potser això us refrescarà la memòria.



És la Catedral de St Paul, on es va rodar aquest preciós número musical de Mary Poppins.

No molt lluny de Londres, cap al sud, al comptat de Dorset, es troba un dels llocs més impressionants que personalment he vist mai. Jo no sé si us ha passat mai, però de vegades, tot veient una peli dius: "Ostres! On està rodat això? És preciós!". I decideixes anar-ten'hi a passar les vacances. Doncs això ens va passar a nosaltres en aquest cas. Això sí, no us espereu que la peli que ens va "inspirar" fos un clàssic o una meravella del setè art... es tracta de Nanny McPhee (La niñera mágica) amb la Emma Thompson i el Colin Firth, una peli infantil i oblidable però que comptava amb unes localitzacions precioses com aquestes, a les Seven Sisters i a la Durdle Door, dins de la costa juràssica del sud d'Anglaterra.



Bé, abandonem Anglaterra per un instant, que hi ha molt de món per córrer. Recordeu aquest moment fantàstic de A roman holiday (Vacaciones en Roma)?


Doncs la bona amiga Gloria Pérez hi ha estat i, és clar, no se'n va poder estar de ficar-hi la mà.


Ei, no perdeu el fil, que ho deixem per avui, però encara tenim moltes fotos pendents que ens heu enviat. De fet, podeu seguir enviant-nos-les, que no ens en afartem de veure fins on arriba el vostre frikisme cinematogràfic! :) Les podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem.

The Andromeda strain (1971) - Robert Wise

Impecable pel·lícula ciència ficció, seguint un llibre del prolífic Michael Crichton sobre una invasió bacteriològica procedent de l'espai.
Un satèl·lit s'estimba en un poblet de Nou Mèxic i mata a tots els seus habitants. El govern nord-americà comença tot un procés per detectar la font de la matança per descobrir que es tracta d'un agent bacteriològic que amenaça d'expandir-se i convertir-se en una plaga a nivell mundial.
Un equip d'experts científics és reclutat per fer-hi front i la pel·lícula segueix tot el procediment científic que els ha de dur a eliminar-lo o a sucumbir a la invasió.

La peli és extremadament impactant. I ho és, justament, perquè defuig caure en els escarafalls del cinema de catàstrofes tan habitual en els 70. S'allunya dels efectismes i centra la seva tensió dramàtica en el desenvolupament de les investigacions dels quatre científics que, contra rellotge, intenten trobar una solució eficaç.
Dirigida amb un pols extremadament ferm pel gran Robert Wise (heterodox cineasta, capaç de dirigir musicals com West Side story o The sound of music però també trames de ciència ficció com The day the earth stood still o Star Trek), la pel·lícula no deixa moment per respirar i la minuciositat de la investigació és perfectament utilitzada com a catalitzador de la tensió. Al cap i a la fi, per fer-nos una idea, la trama es desenvolupa com si es tractés d'un episodi de la sèrie House, aquí evidentment amb una grandiloqüència més pròpia del cinema.

Un autèntic clàssic de la ciència ficció moderna, de quan el gènere era respectable per les seves idees i no per la seva pirotècnia visual, de quan parlava de l'ésser humà, de les seves limitacions, de la seva universalitat. Una pel·lícula molt recomanable encara avui en dia per a tots aquells que sempre han pensat que la ciència ficció és un gènere molt seriós.

The tenant (1976) - Roman Polanski

Què gran que és el Polanski. Però què gran. Hi ha poc cinema estrenat en sales comercials tan psicològicament pertorbador com el del Polanski. En aquest cas, el cineasta segueix l'intent d'un tímid i poc assertiu personatge encarnat per sí mateix, que s'allotja en un apartament que ha quedat buit en intentar suïcidar-se l'anterior inquilina.
I Polanski ho aprofita per carregar contra una societat brutal i implacable que no admet allò que és diferent, ni tan sols si és millor, més humil, més bona persona, com és el cas del protagonista.

La metàfora es quedaria en simple anècdota de no ser per la mà mestra del director, que juga a involucrar-nos en la història i fer-nos passar les angoixes que passa el protagonista, rodejat de gent ruïna i esquerpa, de veïns insuportables, amb intencions ocultes, amb premeditació i traïdoria. Tan tremenda com Repulsion, tan inquietant com Cul de sac, The tenant (aquí estranyament traduïda per El quimérico inquilino) et desmunta peça a peça, derrioca les teves defenses i et porta al seu terreny, molt ben armat amb una banda sonora imprescindible del Philippe Sarde i una espectacular fotografia d'interiors de l'Sven Nikvyst.

Val a destacar l'habilitat indubtable del Polanski per treballar atmosferes corruptes en edificis o apartaments (la ja citada Repulsion n'és un bon exemple, però Rosemary's baby és encara més semblant al títol que tenim entre mans). Polanski és capaç de fer-nos sentir insegurs fins i tot dins de la nostra casa, de la nostra llar, dels nostres dominis convenientment fortificats, que ens defensen de l'exterior, d'allò desconegut, d'allò del que tenim por.

Una pel·lícula implacable, tant implacable com els veïns del Polanski (o els nostres).

Us deixem aquí no el seu tràiler sinó, aquest cop, els magnífics títols de crèdit inicials en els que ja podreu copsar l'ambient tèrbol, la música del Sarde i la fotografia del Nykvist. Si això no us fa venir de gust de veure la peli, ja no res us ho farà.

Les 25 improvisacions més famoses de la història

La Gloria Pérez ens ha fet arribar una recopilació fantàstica de 25 de les més celebrades improvisacions de la història del cinema. Doneu-li un cop d'ull i seguiu llegint després (sobretot no us deixeu de veure els 5 primers llocs, que estan al final del vídeo!)



No deixa de ser fantàstic com alguns actors amb talent són capaços de millorar les pel·lícules en les que participen. Un cop es fiquen dins dels personatges no hi ha qui els tregui. Molt en particular ens ha encantat el Dustin Hoffman, fotent-li bronca al taxista que no havia respectat els senyals de "Rodatge" i que quasi els atropella. I encara ens ha al·lucinat més la llibertat creativa d'un malalt de la planificació i la perfecció com és l'Stanley Kubrick, deixant que el McDowell improvisés i afanyant-se a comprar els drets de Singin' in the rain després de la presa.

Les primeres potser no ens han impressionat massa (Dumb and dumber?, bé, deixem-ho estar), però cap al final hem cregut estar veient algunes de les escenes més mítiques de la història, i descobrint que en realitat eren improvisades.
Quin ha estat el vostre favorit?

Localitzacions de vacances III (pelis rodades a Porto, los Angeles i Islàndia)

Impressionant l'allau que estem rebent de fotos de localitzacions cinematogràfiques on heu estat. Moltes gràcies. No pareu, podem estar així tot l'estiu si cal, ens encanta aquesta secció, ens encanta que ens poseu les dents llargues explicant-nos on heu estat. (Recordeu que ja vam començar fa un parell de dies i vam continuar ahir amb la segona entrega).

Comencem avui amb un lloc esplèndid i que, encara que no fos una localització de cine, valdria la pena visitar-lo. Es tracta de la llibreria Lello & Irmao de Porto, en la que la bona amiga Gloria Pérez hi va estar, i ens recorda que és una de les localitzacions de l'escola Hogwarts de la nissaga del Harry Potter.


Una que ens ha deixat molt impressionats és aquesta famosa escala de l'edifici Bradbury de Los Angeles que ens ha enviat la Xènia Alba.


Què? Us sona? Doncs que no sigui que us sona d'aquestes dues pelis :)



No deixa de ser impressionant (i màgic) que una mateixa escala pugui servir per una peli que recrea el passat i una altra que recrea un possible futur, no?

La Laia Rúbies, en el seu viatge per Islàndia, ha trobat un lloc fantàstic. Es diu Snaefellsnes, i és una península que conté el Snaefellsjökull, un volcà que té l'honor de ser el punt de partida de l'expedició al centre de la terra que van dur a terme els personatges del Jules Verne.


I, és clar, la fantàstica pel·lícula que l'adaptava, amb el James Mason, el Pat Boone i l'Arlene Dahl, va anar a rodar-se allà (encara que fossin només unes poques seqüències, la resta va ser rodada en estudis, és clar).




I demà continuarem, i tant. Seguim esperant les vostres fotos, que ens podeu penjar directament al Facebook o enviar-nos-les per Twitter. En quan ens les envieu, les pengem en un tercer post sobre localitzacions de vacances.