El Caballero Oscuro (2008) - Christopher Nolan
És d'agrair que una franquicia poderosa com Batman hagi volgut donar un gir per tal de captar el públic femení, habitualment mancat de personatges coherents i exempts d'aquella prepotència mascle tan habitual en el cinema.El problema és que, a part d'això, el cavaller obscur és una de les pitjors pel·lícules de la temporada. Un guió plagat d'absurds, un muntatge absolutament equivocat i exempt de qualsevol emoció, i una certa tendència a carregar-se les bases d'un mite, el senyor de la nit, que ha tingut sempre com a principal escenari el Gotham nocturn i que aquí campa lliurement a totes hores.
El film pretèn ser profund i ho explica tant malament que es queda en l'anècdota. I per si fos poc, a sobre preten ser original atorgant-li al Joker el protagonisme de la pel·lícula, cosa que ja havia fet Burton amb el primer Batman.
Per cert, ja que parlem del Batman de Burton, bé mereix una revisió per haver sabut copçar l'essència del personatge (tant de l'heroi com del malvat) i així també es podrà veure que en Jack Nicholson proiposava un Joker molt més interessant que el del malograt Ledger.
La Costilla de Adán (1949) - George Cukor
Un guió ben escrit és, sempre, garantia d'una pel·lícula interessant. Tal és el cas de La costella d'Adam, una crítica menys punyent del que pot semblar al masclisme de la societat dels anys 50, que sobretot suporta el pas del temps per les finíssimes interpretacions de la parella protagonista, en absoluta estat de gràcia.Això sí, costa no veure-li el tuf condescendent, marca de la casa de Cuckor.
Pieces of April (2003) - Peter Hedges
Tot i tenir algunes clares mancances, l'opera prima del guionista Peter Hedges conté incomptables moments deliciosos, tendres i sap explicar una història a l'estil del cinema independent sense caure en la pedanteria ni la pretenciositat "arty".La història d'una filla que ha volgut independitzar-se i que prova de no decebre una família que li ha girat la cara copsa l'espectador des del primer segon gràcies a una absoluta manca de pretensions i de moralismes barats. Hi ha moral, sens dubte, però el director no s'entesta en fer-la encaixar, deixa que surti per si sola.
Per arrodonir-ho, un repartiment ajustadíssim fa creible una història que, a pesar de les seves imperfeccions, es dibuixa eloqüent i humanament .
Paprika (2006) - Satoshi Kon
L'únic problema que té aquest film del sempre interessant Kon és l'argument, que es panseix davant de la maranya multicolor dels habituals moments onírics que conté. La trama es desdibuixa, els personatges no calen fons i la imaginaria no és suficient per mantenir l'alçada artística de les seves obres prèvies, Perfect Blue -un thriller magistral- o Chiyoko, Millenium Actress.Tot i així, seguirem esperant la nova entrega de la desbordant inventiva de Satoshi Kon.
Resident Evil: Extinction (2007) - Russell Mulcahy
La franquícia Resident Evil sembla tocar a la seva fi. Després d'una estimulant primera part, la seva sequel·la ja no hi havia per on agafar-la. Doncs aquesta tercera, per no decebre, tampoc no du enlloc.Es curiós, però en aquesta tercera entrega, la franquícia canvia clarament de rumb. De les instal·lacions futuristes i high-tech passem a un desert a lo Mad Max, de lluitar contra incansables zombies passem a pràcticament ni veure'ls més que en un parell d'ocasions, de un ritme frenètic i rimbombant passem a una tènue aventureta de supervivència molt dil·luida i que mai no troba un fil argumental prou seriós per avançar.
Aquest darrer punt és particularment flagrant. Les línies argumentals s'apunten però mai es continuen i menys es resolen. S'explica que la Jovovich ara té poder telequinètics però no s'explota amb claredat, que l'estan clonant, però mai en treuen prou suc (tal com es va fer magníficament a Alien Ressurrection amb la Ripley), que la Jovovich troba a un antic company però que mai t'expliquen d'on ve ni què van fer junts, etc...
L'explicació d'aquest desgavell arriba en els crèdits finals, on descobrim que el director d'aquest esperpent és en Russel Mulcahy, nominat per un servidor a pitjor director de l'història del cinema (amb dura pugna amb Adrian Lyne). L'ínclit Mulcahy té en el seu haver artefactes fílmicament tan patètics com Los Inmortales, El Rey Escorpión 2, La Sombra del Faraón, Resurrección, La Sombra, Extremadamente Peligrosa o Ricochet. Com es pot comprovar, el seu historial delictiu és llarg i demostra reincidència.
El pitjor del cas és que l'home, en un principi, es devia creure un geni, perquè tenia fins i tot el costum i l'atreviment d'afegir el seu nom al títol de les seves pel·lícules, com si fos en Hitchcock o vés a saber qui. Però el temps ha posat les coses al seu lloc i a forçat a Mulcahy a refugiar-se en la seva pràctica totalitat en l'univers de les TV movies on competeix amb directors/es de la seva alçada.
Amb tot això, com es pot un imaginar, la tercera part de Resident Evil és molt més avorrida que jugar a qualsevol dels seus videojocs en els quals s'inspira.
Stranger Than Fiction (2006) - Marc Forster
La idea és francament immillorable, una persona de vida rutinària i predible comença a sentir la veu de la narradora de la seva vida, que resulta ser una escriptora de prestigi que l'ha pres com exemple per a la seva darrera novel·la. D'aquest punt de partida es deriven diverses possibles línies argumentals que el sempre irregular Marc Forster intenta explotar però que, desgraciadament, mai no arriba a tenir consciència del material que té entre mans. On Peter Weir convertia El Show de Truman en una paràbola larger than life, Forster no és capaç de res més que treure una interessant i entretinguda comèdia, per sobre, val a dir-ho, de qualsevol altra comèdia romàntica actual però, això sí, deixant aquell amarg gust de boca de les oportunitats perdudes.Al seu favor juguen indubtablement els actors i actrius de pes que hi participen, des de l'Emma Thompson fins a Dustin Hoffman, passant per un sorprenentment acurat i deliciós Will Ferrel, molt lluny aquí de les seves papanatades habituals.
En definitiva, una peli que val molt la pena veure però que promet molt més en el seu plantejament del que després és capaç de recollir.
El Exorcismo de Emily Rose (2005) - Scott Derrickson
Cal agrair-li a aquesta pel·lícula, si més no, l'intent de fer una peli de gènere desproveïda de la vacuïtat habitual. Sota la història suposadament verídica de la Emily Rose rau una història de creences en els temps moderns que si bé no va massa l luny, si més no li dona un toc de distinció a un film que, d'altra banda, no aporta res interessant i que es mou sense massa gràcia a cavall entre un film de judicis i un de terror clàssic.
Kill Bill Vol. 2 (2004) - Quentin Tarantino
Si bé la primera part (o cal dir "volum"?) de Kill Bill era absurda i buida, si més no entretenia. La seva continuació però, no només segueix sent buida sinó que a més és extremadament avorrida. En Tarantino segueix estant encantat de conèixer-se i creu que el món necessita de les seves "profundes" interpretacions dels mites moderns. Creu Tarantino que una patètica interpretació en to filosòfic de Superman mereix una escena de cinc minuts, pensant que això l'apropa als grans del cinema, als Dreyer o Bergman. I oblida en fer-ho que, per tal d'aconseguir els efectes que es proposa, requereix dues coses: a) un bon actor (en Carradine no ho és ni de bon tros) i una bona història (i la de'n Superman no ho és, però el seu univers cultural és tan reduït que no n'ha trobat una altra de millor).Inaguantablement llarga, ostentosament pretenciosa, volgudament artística, té la vàlua afegida d'inaugurar l'etapa suposadament feminista de Tarantino que voldria continuar en Death Proof. Però, com sol passar molt sovint, el feminisme en mans d'un artista mascle i obtús esdevé tot el contrari.
Cool? I don't think so.
Kill Bill Vol. 1 (2003) - Quentin Tarantino
Per posar-ho fàcil: Kill Bill està més a prop de qualsevol peli de Jackie Chan que de Bergman. Fer un poupourri d'influències de sèrie B i de caspa varia (dels tics més odiosos de l'Spaghetti Western als excessos visuals de l'anime més suposadament avantguardista -i buit-) no és magisteri sinó karaoke. I està clar que Tarantino té qualitats per lluir com a intèrpret de karaoke, però la seva habilitat en aquest terreny no el porta més enllà.Entretinguda a rabiar però buida i pretenciosament moderna, cada un dels seus fotogrames està pensat per acumular fans incondicionals i generar tendències que s'oblidaran més aviat del que en Tarantino trigui en ventilar-se els calers que ha recaptat.
Bienvenidos a Belleville (2003) - Sylvain Chomet
Que l'animació francesa no ha deixat de produir títols en els darrers anys no vol dir que la mitjana de la seva qualitat hagi augmentat, ans al contrari.Les Triplettes de Belleville és una obra pesada, incoherent i desproveïda de qualsevol gràcia que no vagi més enllà d'un dibuix caricaturitzat fins a l'extrem que ofereix personatges visualment entranyables. Una pena que en quan aquests mateixos personatges comencen a "actuar" tota proximitat amb l'espectador s'esvaeix.
Innòcua, avorrida -tot i el seu escàs metratge- i sense cap mena de gràcia.
El Crepúsculo de los Dioses (1950) - Billy Wilder
Indubtablement, ja no s'escriuen pel·lícules així, amb aquests diàlegs, amb aquesta orientació tan clara de les escenes (no en sobra ni una, totes aporten alguna cosa).Wilder és un dels més grans, més que pel seu cinema, de vegades una mica matusser, per la seva visió. Pocs directors han estat capaços d'explicar les misèries de la vida amb aquest ull tan clínic i malintencionat. Quan la mirada malvada s'enriqueix amb l'estima i el respecte per als personatges que critiques, el resultat és...Sunset Boulevard.
Persona (1966) - Ingmar Bergman
Impertorbable mostra de que el cinema no té edat, de que el cinema d'avantguarda ja fa temps que existeix i, en definitiva, que com promulgava Dreyer, un primer pla diu molt més que un moviment de càmera, un diàleg o qualsevol altre recurs narratiu.Particularment si la cara és la de la Liv Ullman o la de la Bibi Andersson.
Temàtica agosarada, aprofundint en l'ànima humana i en la desolació, tractant temes que ningú mai ha sabut explicar, aquests són els ingredients que han convertit Ingmar Bergman en el millor director de la història del cinema.
A Scanner Darkly (2006) - Richard Linklater
La carrera de'n Linklater és, si més no, considerable. S'ha balancejat constantment entre el cinema més comercial (i fins i tot ratllant lo barroer) com a School Of Rock i el cinema d'autor més pur i incontestable com a Waking Life.
Està clar que A Scanner Darkly no pertany a les primeres, però el que està clar també és que no arriba a la mitjana de qualitat a la que ens tenia acostumats en la segona categoria. El problema és que, no funciona com a thriller doncs la trama es dil·lueix sovint amb les al·lucinacions i les particularitats dels amics del personatge principal i, per altra banda, la reflexió pròpia de la ciència ficció no arriba a calar fons.
Tot i així, l'empenta del film s'aguanta gràcies a una temàtica prou interessant per si mateixa i per aquella estranya sensació de que al final de tot un podrà visualitzar el puzzle sencer, tot i no haver pogut recopilar totes les peces al llarg del metratge.
Interessant però no memorable, atrevida però no prou.
La Jungla 2.0 (2007) - Len Wiseman
Quan el productor Joel Silver va escometre la primera part de La Jungla de Cristal, es va proposar renovar un gènere que havia caigut en mans de gimnastes com els Jean Claude Van Damme i companyia. Ho va aconseguir presentant un heroi que, per primer cop en les pelis d'acció, patia (i de valent), sagnava (molt) i se'l veia ja no com un superheroi sinó com un heroi més proper i vulnerable.En les seves dues seqüel·les posteriors, les innovacions van desaparèixer per deixar més espai a les recaptacions multimil·lionàries.
En aquesta quarta entrega però, la fòrmula es reinventa i, un cop més, Joel Silver aconsegueix donar un pas endavant i empènyer el gènere de l'acció trepidant fins a un estadi superior. Aquest cop ho aconsegueix a partir del muntatge i d'uns trucs de càmera realment enginyosos i innovadors que ens fan oblidar els ja habituals forats narratius, les mentides i les troles diverses que sempre tenen un paper destacat en aquest gènere concret.
Entretinguda fins a l'extenuació, es podria dir que si aquesta no fos la quarta part d'una saga, de ben segur que n'iniciaria alguna de nova, doncs compta amb els suficients elements innovadors i les racions d'adrenalina necessàries per demanar que en John Mclane torni a estar en el lloc equivocat, en el moment equivocat.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada