De vegades, en contra del que molts productors pensen, no calen explosions ni artificis per fer cinema. En Lenny Abrahamson ho demostra en la seva primera pel·lícula, dibuixant el perfil d'un home al que habitualment anomenaríem el "babau del poble" amb una concisió i un detall extrem i curós.

En Josie és l'encarregat d'una vella benzinera a les afores d'un poble de mala mort on tothom porta una vida personal decididament miserable i plena de buits emocionals. És justament en Josie, al que tots tracten com si fos curt de gambals, el que assaboreix els petits plaers de la vida, com un bosc udolant o una carretera pràcticament deserta. A en Josie, solitari obligat, excomulgat socialment, tan sols li manca una cosa: poder compartir-ho amb algú.
La gent del poble, però, plena de frustració i mancances, se'n fot d'ell a tort i dret, intentant apaivagar la seva consciencia, mentre en Josie posa l'altra galta, intentant fer veure que no passa res.
Perfilat amb tendresa, sense voler-ne exagerar les virtuts i les bondats, el personatge de'n Josie és l'últim lluitador en un món que es fagocita a si mateix, corromput per les seves pròpies frustracions i incapacitats, incapaç de tolerar la bondat en emmirallar-s'hi.
Subtil, fresca, més transcendent del que insinua, Garage s'endevina un film entranyable i rigurós, al que, tal vegada, li sobri una mica de contemplació però que, en tot cas, representa una bona mostra d'un cinema europeu que intenta resistir-se als mandats del dòlar.

Vagi per endavant que sóc un gran admirador de Terry Gilliam. El seu cinema conté algunes de les més imaginatives e interessants propostes del cinema modern, incloent-hi una de les meves pel·lícules favorites, Brazil. Però sovint, en Gilliam ha demostrat tenir problemes amb l'equilibri natural entre imaginació i concreció narrativa, i aquest n'és un dels seus més clars exemples. Gilliam parteix d'una enginyosa idea per presentar els famosos germans Grimm, convertint-los en estafadors de lo espiritual, fent-se passar per especialistes en lliurar als pobles de malediccions que ells mateixos han provocat amb un parell de sequaços que es disfressen d'abominable bruixa o de qualsevol poltergeist que els permeti atemorir una població i permetre així que se'ls contracti per grans sumes de diners.

A l'igual que li passava en una altra de les seves obres fallides, Las Aventuras del Barón de Munchausen, la imaginació desborda cada fotograma, però la trama i la tensió es dil·lueixen a mesura que avancen les peripècies fantàstiques dels Grimm. Les petites dosis d'humor, volcades sense precisió ni confiança, no ajuden a fer-ho més suportable. I tot i que la subtrama de la relació dels dos germans podia haver aportat una mica de frescor, en Gilliam no sembla interessat en el tema i segueix desvariejant per entre boscos encantats, aparicions truculentes i acostant-se més al terror fantàstic que a les aventures, un gènere en el que de ben segur el film hagués navegat més plàcidament.

En qualsevol cas, Gilliam ha demostrat ser sempre un cineasta molt personal, amb una visió molt imaginativa i original del cinema, i no hi ha cap dubte de que ens tornarà a sorprendre i a emocionar, però haurà de ser més endavant.

És una veritable llàstima que Bryan Singer hagi dirigit això. I ho dic perquè el jove director havia demostrat, sobradament, ser capaç d'agafar les regnes de projectes enormes i convertir-les en productes decents i gens ofensius per a un públic més o menys exigent. Però aquesta se li ha escapat de les mans.
La història d'uns alemanys que lluiten per assassinar Hitler i acabar així amb el seu imperi del terror s'explica desganadament, sense pols, sense suspens, acumulant escenes suposadament tenses però carents de fermesa i vibrantor. Un guió enrevessat que juga a ser críptic -per acabar sent confús- i una certa insistència en fer veure que el protagonista se l'està jugant acaben tirant per terra el lloable esforç de dur a la pantalla aquesta història necessària. Una llàstima, de debò.

Ja se sap que, quan un sap perfectament el que va a veure, la pel·lícula rares vegades el decep. Veure aquest remake de la suposadament divertida sèrie de televisió dels 70 "Superagente 86" i pretendre trobar-hi reflexions filosòfiques no porta enlloc. Però si el que es busca és un riure fàcil, no massa treballat, és possible que, fins i tot, s'hi trobi alguna cosa més del previst.

I és que aquesta Get Smart sorprèn, incialment, per no buscar el riure en l'escatologia -tan sols un gag absolutament prescindible en aquest sentit- sinó en l'absurd i, sobretot, en la burla cap a un personatge perfectament encarnat per Steve Carrell, babau, inocent, sobre el que recauen totes les burles possibles.
Hi ha pocs gags inoblidables, però n'hi ha força de molt decents, i si ens poséssim a comparar aquests gags ambels de altre comèdies actuals (La Pantera Rosa, per exemple?) no hi ha color.

Sorpren, d'afegit, per un detall inesperat i poc usual. Habitualment, les comèdies esbojarrades al voltant d'una trama d'espies o policíaca acaba defallint en el seu metratge final donat que és quan la trama s'ha de tancar i el guió està més pendent d'això que de farcir-ho amb més gags de qualitat. A Get Smart li passa el mateix, però la sorpresa és comprovar que s'ha posat molt d'esforç en concloure el film amb 20 minuts d'acció molt realista i efectiva, amb gran desplegament d'efectes visuals que, si bé no acaba de funcionar doncs l'espectador segueix demanant gags, i aquests fluixegen, no el deixa avorrint-se i amb ganes de que apareguin els crèdits.

En definitiva, si un té un paladar poc exigent, es poden passar unes molt bones estones amb aquesta revisió de l'agent Maxwell Smart. I sí, aquí també hi ha gags amb el passadís de les portes... i fan gràcia.

Feia temps que no s'estrenava per aquí una pel·lícula amb tots els trets de la independència cinematogràfica nord-americana. Hi són presents tots els tics: filmada en blanc i negre, actors desconeguts, una ciutat com a rerefons, diàlegs treballats i ganes de buscar complicitat.
L'únic problema és que la fórmula, aquí, sona a gastada, a forçada. No és aquesta recerca d'un petò a mitjanit una mala pel·lícula, però són precisament els seus tics, els seus estil·lemes els que la fan trontollar. La història d'una cita a cegues de dues ànimes perdudes a Los Angeles intenta ser enginyosa però els diàlegs acaben sortint poc fluids, forçats, encaixats amb calçador, mancats de frescor, i els actors i actrius, tot i ser convincents, acaben embarrancant-se amb unes frases que busquen ser ganxo però a destemps, sense preparar el terreny, sense semblar natural, que és el pitjor que li pot passar a un film independent.
Això sí, a qui li agradessin films com "Los Hermanos McMullen" aquesta no li decebrà, doncs els elements -i potser els errors- són els mateixos.

Després de la infumable The Fountain, el sempre prometedor Aronofsky havia deixat una bona colla de fans decebuts i sembrat força dubtes sobre el cinema que portava a dins. Com fan els autèntics mestres, Aronofsky ha optat en el seu següent projecte per una història petita, mirada molt d'aprop per fer-la gran, enorme, universal.

I com només alguns escollits saben fer, troba el moment exacte per situar la seva acció. De tota la vida de'n Randy Robinson, un lluitador de Wrestling batejat com "The Ram", plena d'excessos, de fracassos, d'errors, i també d'èxit i popularitat, la mirada de n'Aronofsky es centra tan sols en un moment concret, petit, aparentment irrellevant, però que condensa tota la poètica de la seva vida. Poden escollir fer un biopic grandiloqüent, un auge i caiguda d'un mite, Aronofsky tria el moment en el que les llums dels quadrilàters s'apaguen.

Explicada amb tendresa, amb empatia cap a una persona que només sap fer una cosa a la vida -un one trick poney en dirien els anglòfils-, fer veure que s'estomaca amb altres lluitadors, quan la càmera s'acosta a un Mickey Rourke que sembla encarnar-se a ell mateix, la metàfora pren cos.

Sense els escarafalls de Requiem For A Dream, sense la cura visual de The Fountain, però amb més cinema del que mai ha filmat, Aronofsky completa una de les més belles històries del cinema recent, una joia agredolça que captiva i commou, que colpeix i que fascina, mostrant com aquest personatge rep el primer cop vertader de la seva vida.

Van Damme en una peli seriosa? El mateix que ha repartit bufetades amb la mà ben oberta durant 20 anys? El que presumia de poder partir la closca d'una nou amb ses natges? Bé, caldrà veure-ho, això.

Compte, parany: a) El Van Damme sempre ha fet pelis de mastegots. b) Les pelis de mastegots són dolentes. c) Si el Van Damme no fa pelis de mastegots ja no seran dolentes...

No val a caure en l'error, aquí la transitivitat no s'aplica.

I enfotre-se'n d'un mateix és veritat que té mèrit, però això no garanteix res. Que el Van Damme se'n en rigui de la seva edat, confessi els seus pecats, els seus vicis i les seves dificultats per trobar pel·lícules a fer no deixa de ser alguna cosa original, però en cap cas pot desencadenar una altra cosa que compassió per un personatge com el belga musculós. Compassió pel Van Damme? Tota. Per la pel·lícula? Cap ni una.
Sense ser una bajanada de film, mai no troba el punt, l'equilibri, l'harmonia entre la conyeta autolascerant i el thriller d'acció. Que en Van Damme ha estat segrestat per uns atracadors i la policia creu que ell n'és el culpable és un acudit que tampoc té tanta gràcia, i el film sembla voler girar entorn a ell durant massa estona. Els personatges són tan plans com els de totes les seves pel·lícules, els diàlegs fan riure de lo pobres i desangelats que són, i l'acció, la tensió que la trama viu en determinats moments no es palpa per enlloc.

En Van Damme, això sí, es reserva els seus cinc minuts de glòria, en un plànol en el que s'eleva de la trama -literalment- per fer una confessió oberta, sense talls, verídica i commovedora -llàgrimes incloses- per acostar el mite a la mortalitat. És indubtablement, el punt àlgid del film, i és una pena que arribi quan un ja té la sensació de que això no serveix per res.

Al cap i a la fi, a l'igual que totes les seves pelis anteriors, aquesta és també un vehicle pel seu lluiment, tot i que aquí no necessita fer-ho a cop de bastó.

Quan ara ja fa uns anys el reputat Ang Lee va ser convençut per portar a la gran pantalla el mític monstre verd de la Marvel, moltes es van posar les mans al cap, esperant veure què podia fer l'artífex de joies com The Ice Storm / La Tormenta De Hielo al capdavant d'un producte faraònic. El resultat: una discreta pel·liculeta d'entreteniment per a jovenets amb ganes d'al·lucinar amb quatre efectes visuals mal calibrats. Si no l'hagués dirigit Ang Lee, la crítica se l'hagués carregat, però va quedar com una peli enginyosa, original i interessant sense ser massa cap de les tres coses.

Ara, uns anys després, funcionant com funcionen de bé les adaptacions del paper al cel·lulòide, Sant Torne'm-hi. Ara, això sí, desprovista de tota la traça d'intel·lectualitat que -suposadament- tenia la primera. Ara només queden els mastegots. I és clar, un film que es promociona així, poca cosa pot oferir, apart dels propis mastegots.
Així, no cal explicar massa més. El film comença amb mastegots i acaba amb castanyes. I entremig? Passo de contestar, segur que ho endevines.

El guió és pobre, pobríssim, però això sí, tot l'esforç que no ha fet el guionista en fer la seva pel·lícula més interessant l'ha reservat per encabir-hi un parell d'enllaços a futures pel·lícules de la casa (la continuació d'Iron Man, entaforada amb calçador amb la presència de Robert Downey, Jr. en l'epíleg, i l'adaptació dels Vengadores que escometràn al 2011).

En definitiva, una pel·lícula en la que val més que tinguis un bon cabàs de crispetes entre mans, perquè sinó et pots avorrir de mala manera.

Últimament, quan em disposo a veure una pel·lícula hollywoodienca al 100%, avalada per un allau d'impactes publicitaris, ja em conformo en que no em senti insultat. Amb això ja firmo.
Aquesta Ultimátum A La Tierra o tenia tot, a priori, per cobrir-me d'injúries i escarni: tones de màrqueting, protagonistes estrella (Keanu Reeves i Jennifer Connelly al capdavant i secundaris de luxe com la Kathy Bates), ciència ficció apocalíptica amb alienígenes pel mig i a sobre era un remake. La cosa no pintava bé.

Però la realitat és que aquest entretingut film del director de la curiosa El Exorcismo De Emily Rose es deixa veure sense ofenses greus. Alguns que altres buits de guió, una paràbola mediambiental extremadament òbvia, una grotesca caracterització de militars i polítics...el poti-poti habitual, no hi ha dubte. Però l'inici és prou vibrant com per mantenir-se a un bon nivell fins ben entrada la meitat del film. A partir d'aquí no cal negar que perd alè, però no baixa prou enters com per desitjar que s'acabi i ens deixi pensar en altres coses.
Tan innòcua com distreta, aquest remake del clàssic de Robert Wise no passarà a la història dels cinema, però tampoc no ho pretenia, a que no?

Michael Arias va ser un dels involucrats en el projecte Animatrix, aquell mostrari d'animació que al voltant de l'univers Matrix va sacsejar el món de l'animació occidental, presentant-ne les més innovadores tendències així com ses tècniques més revolucionàries. El segment en el que participava -no dirigia, però si s'encarregava de l'animació- Beyond, era una de les més imaginatives i visualment més atractives, amb una magnífica barreja d'animació en 2D i 3D alhora.
Amb aquesta adaptació del manga Black & White de Taiyo Matsumoto, Arias es convertí en el primer director no japonès en dirigir un anime doncs, tot i haver viscut al japò durant més de vint anys, és oriund dels Estats Units.
Visualment aclaparadora, Tekkon Kinkreet narra la història de dos germanets delinqüents, un de comportament molt infantil i l'altre de maneres molt adultes, que s'enfronten a les Yakuza en una dura batalla per conquerir el "barri del Tresor". Arias s'esforça en que els escenaris, bells, esplèndids, coloristes, sensacionals, no es mengin una història minça, reduida temàticament a la dualitat, al bé i al mal, a la inocència i a la ira captives dins de cada ésser humà. I no se'n surt.

Podríem vessar bits a dojo per explicar, fil per randa, l'art amagat darrera de cada dibuix, de cada pinzellada, de cada efecte visual, però tot i així no aconseguiríem amagar la sensació de disbauxa que a nivell narratiu transmet el film. El seu guió, que constantment encadena escenes que s'intercalen entre si, pendolant d'un escenari a un altre i després tornant-hi per recuperar un diàleg interromput, ennuega l'espectador, que amb prou feines té temps d'assimilar la paleta cromàtica.
Així, els personatgs mai no es deixen conèixer, mai no se'ls permet aribar a l'espectador que, ofegat per una animació ornamental i complexa, mai no connecta amb ells.

Amb tot, l'espectacle visual es deixa veure, encara que sigui per assistir a una nova demostració de pirotècnia animada, però mai amb la sensació de que això dugui a algun lloc profitós.

En Ricky Gervais és, avui en dia, un dels actors de comèdia més rutil·lants. Si més no, ha estat capaç de crear un personatge que, si bé no ha deixat de repetir amb lleugers matisos, li ha permès accedir, essent britànic com és, a la popularitat a l'altra banda de l'oceà.
Primer va ser la seva fantàstica encarnació de'n David Brent a la esplèndida i agradolça sèrie de comèdia The Office que després va patir un remake a la americana. Va tornar a disfressar-se de perdedor amb problemes per relacionar-se a l'estimable sèrie Extras. I finalment, aprofita l'embrenzida per donar vida (mai millor dit) a aquest entranyable mena de Mister Scrooge fora de temporada que és el seu personatge del Dr. Pincus.
Per si sol, en Gervais és perfectament capaç de muntar un gag i estirar-lo adequadament fins a obligar-te a recargolar-te sobre tu mateix del riure. Però aquesta no és una comèdia en la que l'actor és la única font de diversió (com seria el cas de totes les comèdies de Jim Carrey). Aquí en Gervais camina damunt d'un guió escrit pel prolífic i reputat (a Hollywood, ja se sap, la reputació es guanya a cop de taquilla) David Koepp, autor de guions tan rentables com Jurassic Park, Mission: Impossible o Spiderman. La història, no ens enganyem, no és res de l'altre món: Un dentista malcarat, després de morir durant 7 minuts comença a veure els fantasmes que deambulen per Manhattan i que, com que tenen afers pendents abans de poder marxar i descansar, aprofiten que ell els veu per demanar-li ajut. Un d'ells, l'encarnat pel Greg Kinnear, li demana que l'ajudi a fer fracasar la relació entre la seva vídua (Téa Leoni) i el seu actual nuvi. Amb una premissa com aquesta, als deu minuts de metratge un ja té molt clar que el Dr. Pincus no trigarà a enamorar-se d'ella. Així, la història és ben evident (massa) i les perspectives de que el globus es desinfli son grans.
Però l'habilitat de Koepp en guionitzar-la és tal que aconsegueix farcir el film de gags encertadíssims, esmolats, amb punch-lines de primer ordre, sense deixar que l'espectador respiri profundament més d'un minut. Així, quelcom de trillat i gens original com aquesta trama que ens explica es torna un vehicle fantàstic per gaudir d'aquests acudits interpretats per un comediant en estat de gràcia.
En Gervais és subtil, i això és el que més riures arrenca, sobretot si un el compara amb els comediants habituals de la factoria de Hollywood, digues-li Carrey, Myers, Stiller o Sandler; la distància i la classe són abismals. Cada cop que engega un gag el condueix amb serenor cap al desenllaç, colpejant allà on l'espectador menys s'espera.

El propi Koepp dirigeix la cinta amb la mateixa frescor i eficacia que ho va fer a la magnífica Stir of Echoes / El Último Escalón (allà també hi havia fantàsmes...que n'és potser un especialista?). I demostra les seves habilitats en la cadira del director particularment en els 10 minuts finals, on troba la manera de tocar la tendresa sense perdre el ritme, sense semblar forçat i, en definitiva, sense caure en el mateix error que tantes comèdies -fins i tot algunes de molt estimables- cometen quan arriba el moment dramàtic.

En definitiva, una comèdia divertidíssima, que no ofen amb acudits barroers i que troba la manera de convertir un tros de carbó en un diamant prou lluent i valuós.

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...un nen...curses de cotxes futuristes...colorins...molts colorins...zzz...zzz...zzz...ui!, més colorins!...curses...cotxes que salten pels aires...zzz...que l'avança!, que l'avança!...que bat el rècord!...que sí, que el bat!...zzz...zzz...

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...les tres Matrix, la bona, la dolenta i la pitjor...zzz...zzz........

L'M. Night Shyamalan ostenta, sens cap mena de dubte, el títol de trampós oficial del cinema contemporani. Totes i cadascuna de les seves obres es sustenten damunt de premisses interessantíssimes, profundes de vegades, encisadores i colpidores sovint. Les cimenta, a més, amb un cinema sòlid, amb una gestió de la tensió realment consistent. Remena l'espectador a voluntat durant bona part del metratge dels seus films, però en tots els casos, en algun moment donat de la pel·lícula, trenca la baralla i recull els guanys sense preocupar-se del que ha rodat fins aquell moment.
Es ben cert que alguns d'aquests trucs li donen perspectives interessants a algunes de les seves propostes (particularment a El Bosque / The Village) però un no pot evitar tenir la sensació de que el Shyamalan concep els seus productes des d'aquest punt concret, des del truc final, per trobar-hi després un camí que hi arribi. I això és engany delliberat i amb al·levosia.
Afortunadament, aquesta The Happening, no segueix les mateixes normes. Shyamalan sembla apostar per una premisa sòlida sense intenció d'enganyar ningú: de sobte, sens previ avís, bona part de la població nord-americana comença a suicidar-se. Es veritat que el truc aquí està en una mena de macguffin modern, que ens impulsarà durant bona part del film a seguir endavant preguntant-nos ara què passa, ara qui n'és el responsable, ara com ho aturem. Fins aquí doncs, aplaudiments per un director que sembla voler bescanviar la seva etiqueta de trampós per la de cineasta comercial de qualitat.

El problema però rau en que, en l'esforç, Shyamalan sembla haver perdut part d'aquella força narrativa de que feia gal·la en el passat. La tensió s'esvaeix a mesura que el film avança i, després del pròleg, els moments àlgids mai no tornen a assolir l'empenta inicial. Farcir el guió de metàfores gastades i/o absurdes sobre la parella protagonista (la idea de la canyeria és de les més inverossímils i patètiques de la història del cinema, paraula) no ajuda, i encara menys si aquesta és interpretada per un actor tan limitat com en Mark Whalberg i per una secundària habitual, totalment descentrada aquí, com la Zooey Deschanel.

Desvalguda, redundant, vagareja sense rumb fix i desprovista de pols una proposta interessant que personalment recomanaria veure només fins al minut 10. A partir d'allà...el buit.

Que els Coen tenen molt de cinema a dins és un fet més que demostrat amb bona part de la seva filmografia. Però que cada dos per tres ens presenten un film força desangelat i, fins i tot, desencertat, també.
El pitjor de tot és que, des de ja fa un bon grapat d'anys, els films que estrenen tenen molt poc a oferir i viuen de les rendes mediàtiques dels seus films anteriors. Es el cas, evidentment, d'aquesta insulsa comèdia sobre agents secrets i aspirants voluntariosos a ser-ho, que patina des del primer minut, que acumula gags sense gràcia i que, tot i comptar amb un gruix d'actors i actrius de primera categoria, no enganxa mai l'espectador, portant-lo soporíferament per un metratge plagat d'absurds i de sensesentits.

No és exactament un film avorrit. Tampoc no se'l pot titllar de dolent. Simplement no rutlla, no et du enlloc. I això és el pitjor que li pot passar a un film d'algú de qui t'esperes bon cinema.

Compte, no val a confondre's: que un film sigui dirigit per un director artesà dels 70 no garanteix, en ple 2008, absolutament res. En particular si l'home, en Sidney Lumet, s'entesta en dirigir-la com si els temps no hagués passat i el llenguatge cinematogràfic fos quelcom de monolític que no es modifica amb el pas del temps. El seu no va ser mai un cinema amb majúscules i, tot que conserva alguns títols realment interessants, també va ser l'artífex d'engendres fílmics com la versió que del màgic d'Oz va emprendre en clau musical en Quincy Jones a The Wiz. I, és clar, filmar aquesta història de destrucció familiar a partir d'un atracament que surt a l'inrevés de com s'havia planificat, com si d'un thriller dels setanta es tractés té els seus riscos. El més gran, l'avorriment d'una posada en escena massa academicista que desemboca en fredor i que desconnecta l'espectador d'intèrprets realment esplèndids.

Potser alguns/es hi veuran una tornada als orígens. Un servidor hi veu badalls i incapacitat dramàtica.

Aquest film és la demostració de que, de vegades, un bon guió és indestructible. Ni tan sols conduït per un dels directors més mediocres dels últims 20 anys, amb perles en el seu haver com Cocktail, Species o Cadillac Man, el guió de la parella Dick Clement i Ian La Frenais pal·leix.
L'assalt a un banc per robar-hi no només calers sinó fotografies compromeses de la reialesa britànica és l'excusa per teixir un entramat ben clàssic al voltant de la preparació i execució del mateix, amarat de seriedat i "saber fer". Allà on films de l'estil d'Italian Job acudeixen a l'artifici i a persecucions rocambolesques, The Bank Job tira de serenor i credibilitat, acostant-se, com és de rigor, als personatges i deixant que les intrigues polítiques i els interessos creuats es trobin cada poc temps en el metratge. Liderats per Tery Leather (hi ha algú més encasellat que Jason Statham?), el clàssic perdedor hereu del prototip d'atracador à la Sterling Hayden, la pel·lícula destil·la aquell aroma de pulcritud britànica que l'allunya de l'exhibicionisme inocu de Hollywood. The Bank Job no té a Brad Pitt, a Matt Damon o a George Clooney, però una sòla plana del seu guió ja compensa més que un cartell atapeït d'estrelles rutil·lants.

Així, sense ser gran cosa, sense escarafalls i recolzant-se en la veracitat dels fets, Roger Donaldson assoleix el cim de la seva carrera. Encara que, personalment, no crec que sigui mèrit seu.

Que quedi clar: no sóc fan de Guillermo del Toro; ans al contrari, sempre m'ha semblat que té molt menys cinema que popularitat. Ni m'agrada la descremada Cronos, ni la avorrida Mimic, ni la absurda Blade 2; i tampoc no crec que El Laberinto del Fauno sigui cap cosa de l'altre món. I, per descomptat, la primera part de Hellboy em sembla francament fluixeta. Però li haig de reconèixer al bo del Guillermo una imagineria visual realment enginyosa en tots els casos. I si en totes les anteriors aquesta imagineria quedava com a única excelència d'uns films prou soporífers, sembla que en aquesta segona part de l'heroi fatxenda de cornamenta retallada ve acompanyada d'alguna cosa més, digues-li un guió sòlid i, probablement, més encert a l'hora d'utilitzar uns personatges que amb prou feines semblàven reals a la primera part.
El primer encert té a veure amb una trama ben sòlida, cimentada al damunt d'un personatge antagònic realment magnètic, el Príncep Nuada, que ha decidit trencar una treva mil·lenària amb l'ésser humà, cansat de veure com destrueix un planeta que no només a ell pertany. Val a dir que no és un antagonista mític, a l'alçada de Darth Vader, per exemple, però sí de Darth Maul, per entendre'ns; és a dir, un dolent que si bé va mancat de carisme, va sobrat de presència física, i cada una de les seves aparicions aporten plasticisme i diversió a dojo.
El segon dels encerts és, sens dubte, el tractament dels personatges. És evident que no estem parlant d'un ventall de personatges à la Bergman, però el seu comportament és prou digne i creible com per permetre que les estones que separen les escenes d'acció tinguin interès. La major presència del personatge de l'Abe -el C-3PO d'aquest film-, que s'enamora de la germana del príncep, li atorga a la pel·lícula una certa diversificació, li treu protagonisme a les xul·leries de Hellboy i es conerteix en un divertit contrapunt a les seccions adrenalíniques.
I el tercer valor afegit d'aquest film respecte a la seva preqüel·la és, sens dubte, les encertadíssimes i imaginatives escenes d'acció. Molt lluny d'allò que és convencional, Del Toro es busca les garrofes per donar a cada encontre, a cada baralla, d'una singularitat, d'un gir inesperat, d'un "més difícil encara" que fa que la tensió del film no decaigui ni per un instant.

En definitiva, una excepció en l'adotzenat gènere dels films d'acció i fantasia d'avui en dia.

Interessant proposta la de Teeth, fins i tot més del que es podria esperar d'una peli que fa pudor de bajanada estudiantil, de sèrie Z ronyosa. Al menys això fa pensar una sinopsi com la següent: una adolescent que lidera campanyes de salvaguarda de la virginitat en un poblet nord-americà viu obsessionada amb la castedat, i quan algun dels seus companys intenta propassar-se amb ella, descobreix que el seu cos es defensa d'una manera prou eficient, castrant-los gràcies a una anomalia en la seva vagina.
Com deia, sona barroer. Però no ho és, la veritat és que el problema de la pel·lícula no és, precisament, el seu tractament. Justament podríem dir que és un dels seus grans encerts, acostant-se a la Amèrica puritana i fent-la enrojolir fent servir la Dawn per posar-la en evidència. Constants referències a la religió, a l'educació sexual, a la doble moralitat d'uan societat que prefereix tancar els ulls davant d'allò que, indefectiblement, l'atreu.

El problema del film però, és que la seva direcció és tan tova, tan tènue, que disol tota la càrrega crítica en un tempo dil·luit, tremolós, poc agoserat. Segurament, com succeeix sovint a aquells que dirigeixen els seus propis guions -com és el cas aquí- Lichtenstein sembla creue que la trama podrà suportar el pes del film; però no és així ni de bon tros, convertint aquesta Teeth en una peli millor quan s'explica que quan es veu.

Ni tan sols els girs que aconteixen cap a la part final del film li donen més vigor, enfonsant-la en un mar d'inoqüitat que una història com aquesta no mereixia.

Quin malbaratament de temps i de diners...quatre anys ha trigat en Tarsem Singh, auspiciat per Spike Jonze i David Fincher, a rodar aquesta fàbula psicològica buida i insubstancial.
Que en Singh (ara es fa dir només Tarsem) és un director visual no és descobrir res. La seva carrera com a director publicitari i la seva pel·lícula primera, The Cell, ja ho evidenciaven. I que aquesta pel·lícula conté algunes de les més belles imatges rodades en el cinema recent, tampoc. Però el cinema és alguna cosa més que imatges i so; és aquella màgia intangible la que el fa meravellós. I d'això, en Tarsem Singh, no en té ni un bri.

Rodada amb un desplegament de mitjans espaordidor, tenint cura de cada enquadrament, dissenyant-lo com si d'un quadre es tractés, tots i cadascun d'ells, buscant la bellesa en els paisatges i edificis de tots els continents haguts i per haver, a The Fall li manca esperit, li manca tendresa, li sobra tècnica i li manca valor. Valor per abraonar-se a una història interessant, a la relació d'un malalt amb tendències suicides i cúmul de frustracions amb una nena ingressats en el mateix hospital, amb les agalles de filmar els sentiments i no les llums i les ombres. En Tarsem no troba mai el ritme ni, particularment, el to amb el qual explicar una història dins d'una altra història, i la barreja d'ambdues, la realitat i la ficció. Es perd entrecreuant la imagineria ètnica de Baraka amb la anècdota del narrador de contes i l'infant atent i identificat amb la història de, per exemple La Princesa Prometida. Les dues històries paraleles transcorren sense acumular tensió, sense penetrar en el que els personatges respiren. El director sembla creure que el seu públic és exactament igual de crèdul que la nena protagonista que para l'orella embadalida sense qüestionar-se res. A aquestes alçades del cinema, cap espectador és púber, cap mirada és innocent.
Així, el film és tan buit per dins, que els badalls dels espectadors hi ressonen, un cop descobreixen que la història màgica que ens han venut, que la grandiloquència visual no treurà cap per enlloc, que tot era fum i que la bellesa de la que es gaudeix a l'inici del film es marcirà en venir sola, despullada i sense intenció.

I no hi ha pitjor verí per a una pel·lícula que el desencís de l'espectador.

Sempre són d'agrair els intents d'abordar un gènere des d'una perspectiva innovadora o, si més no, poc habitual. El que ja no és tant d'agrair és que aquest intent sigui tan poc profitós com aquesta "Déjame Entrar", pel·lícula sueca que intenta explicar una història de vampirs deixant de banda els tòpics però que, inevitablement, acaba caient-hi com a únic recurs per tal de fer avançar un film tediós, excessivament sobri i mal explicat amb ganes.

És ben cert que les llavors hi són: un nen assetjat pels seus companys de classe, una nena que acaba de mudar-se al pis del seu costat de la qual el primer s'enamorarà, una Suècia desolada pel fred i coberta per la neu i, en definitiva, la intenció de fer un film seriós sobre el mite vampíric posant-se, per dir-ho d'alguna manera, en l'extrem oposat de "Crepúsculo".

El que semblen oblidar els artífex d'aquesta plúmbea adaptació d'un best-seller suèc és que de films seriosos sobre els vampirs ni han a cabassos, i no cal esforçar-se massa per trobar-ne alguns referents molt dignes i fins i tot alguna que altra obra mestra.

Després d'una primera mitja hora realment encisadora, el director malbarata un cop i un altre les possibilitats gràcies a una nul·la capacitat narrativa, a un ritme inconsistent (no és que sigui lent, és que les escenes no duen enlloc i el suposat rerafons críptic no té prou força per interessar-nos en trobar-hi l'entrellat) i, finalment, una fredor expressiva que en cap moment ens fa partíceps de la història o dels seus estranys personatges.
El que en mans d'altres autors hagués estat una captivadora història d'amistat, en les d'Alfredson la història no enganxa, les rareses ens allunyen, els misteris ens rellisquen...i la pel·lícula ens avorreix.