Bé, de fet no només aquests quatre tenen alguna cosa en comú, també els de tota la trilogia de Back to the future, els del Harry Potter, els d'Star Wars, el de blade Runner i així fins a 150 pòsters promocionals de pel·lícules igualment mítiques. Què tenen doncs en comú? Doncs el Drew Struzan, un il·lustrador molt aprofitat per Hollywood des de ja fa unes quantes dècades.
Aquest estil fotorealista i aquesta paleta de colors ha omplert les marquesines de les parades dels autobusos, els cartells dels cinemes, fins i tot les parets de les habitacions de molts de nosaltres.
En col·laborar per primer cop amb el George Lucas per fer el pòster de Star Wars, aquest li va demanar si li podia dissenyar un logotip per l'empresa d'efectes visuals que estaba a punt de crear: la Industrial Light & Magic. I aquest en va ser el resultat, el primer logo de la famosa ILM:
De la mateixa manera que va il·lustrar pòsters de cinema també ho fer de portades de discos mítics d'artistes com Roy Orbison, els Bee Gees, Alice Cooper, els Beach boys, Black Sabbath, Earth, wind and fire i un llarg etcètera. Però és ben cert que els cinèfils el recordarem sempre pels seus pòsters de pel·lícules que ens han marcat tant com aquestes que aquí us acostem. Gaudiu-les, que l'home es va retirar al 2008 i ja no en farà més.
Aquesta temporada que comença acabar-se ara que arriben les vacances ha estat la temporada del Michael Fassbender, sens dubte. Ens l'hem trobat a la sopa. I el millor és que no sembla haver-nos saturat. La seva elecció de papers ha estat exquisida, variada, tant de registre com de gènere.
Però la seva primera pel·lícula pel cinema -després de voltar per diverses sèries- va ser 300 del Zack Snyder encarnant al lluitador Stelios, al costat del Gerald Butler. Per aquelles èpoques nosaltres no el coneixíem, així que ens va passar desapercebut. Aquí en teniu algunes imatges.
Per descomptat, ja us ho podíeu imaginar, el Fassbender és dels que es prepara els papers a consciència, així que aquí el teniu assajant les coreografies de les cruentes batalles que després hauria de filmar.
Sembla que, després d'aquests últims anys exprement el do de la ubiqüitat el Fassbender ha decidit prendre-s'ho amb més calma. D'aquí a ben poc el veurem en l'esperada Prometeus (preqüèl·la d'Alien) i a partir de llavors només té previstes un parell de pelis pel 2013 a més de la continuació dels X-Men. Així doncs, fans del Fassbender, tocarà dosificar les preses de Fassbender. Això o tirar de DVD.
Per a tota una generació, la nissaga d'Star Wars va ser el ganxo definitiu amb el cinema. Va ser on mil·lions de jovenets i infants diversos van aprendre a al·lucinar amb una pel·lícula. La passió va ser desmesurada, les seqüèl·les inquantificables, l'estima pels personatges, les frases, les naus, els sabres, la vestimenta, la música, inesborrables.
Bé, potser no era tan inesborrable. El propi George Lucas es va encarregar de voler enterrar el mite traient-se de la màniga una trilogia a mode de preqüèl·la absolutament infumable, amb personatges (des)animats que donaven pel sac i unes aparents ganes de fer calers per què sí. Les reedicions en diferents formats, afegint-hi coses, esborrant-ne d'altres, canviant-hi detalls necessaris, aportant-hi nimietats fútils, van acabar de vessar el got.
No sé si estic sol, però per a mi, d'Star Wars només hi han tres pel·lícules, que són les que vaig veure en una sala fosca plena d'inocència. De la resta no en vull saber res més.
És per això que m'ha fet molt feliç que la Cristina ens fes arribar aquesta paròdia del tema Somebody that I used to know de Gotye, en la que un parell de frikifans d'Star Wars li canten la canya al Lucas amb tots els ets i uts, filant prim i, ja de pas, sent moooolt enginyosos.
Aquí us el passem amb subtítols en espanyol. Per cert, que quedi clar: "El Han Solo disparava primer / el Han Solo disparava primer."
Ha estat un dels grans èxits televisius de l'era post-Lost. La passió que ha despertat, els acalorats debats online, la massa ingent de descàrregues ha vingut a omplir el buit que el Jack Shepard i les seves aventures illenques van deixar. En podríem parlar molt d'aquesta sèrie plena d'intrigues i també de misteris, amb un punt de fantasia -dosificada amb comptagotes-, però el que volem compartir amb vosaltres avui és la seva esplèndida banda sonora.
Els títols de crèdit, no és cap secret, fan posar la pell de gallina a tots els fans de la sèrie. Però és que la resta de la generosa banda sonora és igualment èpica i frisant. L'autor és el Ramin Djawadi, un jove (37 anys) compositor germano-iraní que ja porta més de deu anys entregant bandes sonores força recomanables: des de la de Blade: Trinity fins a la d'Iron Man o la del remake de Fright Night, en quant a pel·lícules, però també amb experiència en el camp de les sèries de TV, com la de Prison Break, Flash Forward o Person of Interest.
Gaudiu a fons d'aquesta espaterrant banda sonora i que serveixi, encara que sigui, per fer l'espera de quasi un anys fins a l'estrena de la tercera temporada una mica més suportable.
Arriba l'estiu, s'apropen les vacances i molta gent se'n va al poble a buscar tranquilitat. Però en les pel·lícules, moltes vegades, és justament en aquests pobles o destinacions turístiques on passen les aventures més temeràries, on les pors més inimaginables prenen forma o, d'igual manera, on l'amor de la nostra vida ens espera.
De vegades, els rerafons geogràfics de les pelis passen desapercebuts. Però en algunes comptades ocasions, els noms dels pobles on succeeixen les nostres pelis favorites se'ns queden gravats al cervell. Estem segurs de que tots aquests noms de poblets i destinacions turístiques us sonaran molt. A veure quants d'ells sabeu ubicar en les pelis que hi tenen lloc. Ja ho sabeu, respostes als comentaris.
Va ser el Dennis Hopper a Easy Rider el que es va inventar el concepte de banda sonora de temes, en contraposició a la clàssica partitura creada expressament per a la pel·lícula. Des de llavors molts han estat els grans cultivadors de temes per a les seves bandes sonores. En Quentin Tarantino, sense anar més lluny, sempre ha cuidat molt les seves bandes sonores, rebuscant entre la palla per recuperar grans temes que, decennis més tard, encaixats en algunes de les seves visualment impactants escenes, recobren vida i sonen absolutament actuals.
Però el Tarantino no és pas l'únic. Molt abans que ell, el gran Wim Wenders ja confeccionava, per a alguns dels seus projectes, unes bandes sonores farcides de grans noms.
Un exemple fantàstic n'és la banda sonora de Bis ans Ende der Welt (Hasta el fin del mundo, 1991). A més de la música instrumental que el Graeme Revell li composà expressament, el Wenders va voler recollir l'essència sonora de la època, jugant sobre segur, escollint alguns dels noms punters de principis dels 90. Des dels U2 fins als R.E.M., passant per Nick Cave and the Bad Seeds, Lou Reed, Talking Heads, Julee Cruise (que en aquell moment gaudia de la fama que el Lynch li havia aportat fent-la participar en el seu projecte Twin Peaks), K.D. Lang, Neneh Cherry, Can, Elvis Costello, Patty Smith, T-Bone Burnett o el gran Daniel Lanois.
L'alineació és, no m'ho negareu, espectacular. Pocs discs en la història de la música han comptat amb un roster semblant.
Alguns anys més tard arribaria la banda sonora que l'alemany teixí en motiu de la seqüela de Himmel über Berlin (Cielo sobre Berlín, 1987), ara anomenada In weiter Ferne, so nah (Tan lejos, tan cerca, 1993). A l'igual que amb Bis ans Ende der Welt, Wenders s'agencià els drets d'alguns noms puntals del pop-rock. Acompanyant les composicions instrumentals orquestrades pel Laurent Petitgand, s'hi atansen de nou els U2, el Nick Cave, el Lou Reed i la Jane Siberry, als que se'ls hi afegeixen, en aquesta ocasió, la Laurie Anderson o el Simon Bonney.
A The end of violence (El final de la violencia, 1997) però, va aconseguir el que, per a un servidor, és la seva millor banda sonora de temes pop i rock. Aquí Wenders va arriscar una mica més i no es va acontentar amb noms evidents del panorama musical (repeteixen, com no, U2, Daniel Lanois i R.E.M.), sinó que va incloure algunes peces de músics tan interessants com els Medeski, Martin and Wood, Howie B., Spain, i el va rematar amb la inclusió d'altres noms pesants com Tom Waits, Eels o Roy Orbison. El resultat és una banda sonora que flueix perfectament, que sembla dissenyada expressament per a un àlbum i no, simplement, una recopilació de temes solts. Una veritable joia.
S'estrena avui divendres una encisadora pel·lícula que vam tenir ocasió de veure ja fa un any, en el marc del Festival de Cinema d'Autor de Barcelona. Es tracta de la penúltima pel·lícula documental del mestre alemany Werner Herzog. Aquí en Herzog demostra el seu mestratge agafant el sistema de filmació en 3D i portant-lo a la seva màxima expressió. No hem vist fins ara -amb el permís de Pina del Wim Wenders-, cap altra peli que aprofiti tan bé aquest recurs tècnic, aquí emprat amb elegància, aportant valor, usant-lo com a complement i no com a única raó de ser.
Us recomanem moltíssim que l'aneu a veure, sobretot -sí, sobretot- als que no sou molt fans del 3D (nosaltres tampoc ho som), doncs descobrireu que qualsevol tècnica, inclús el 3D, pot ser meravellosa en mans d'un autor amb criteri i amb una visió tan particular del cinema. Màgica, mística, reveladora i alhora captivant, en Herzog ens proposa tornar enrere en el temps. Aquí us portem el tràiler per acabar de convencer-vos i us recordem que la Noemí Roig ja va fer-ne una crítica pels que en volgueu més detalls. En aquella crítica, la Noemí ens avisava: "al cap de 5 minuts de començar la peli es fa evident que s’està davant d’una cosa bastant excepcional". I conclou "El millor de tot és que Herzog ens ensenya un escenari que (probablement) cap de nosaltres podrà veure mai en persona i, posats a triar, no se m’acut una manera millor de veure aquest espectacle ni una persona més adequada per explicar-nos-el".
Ja sabeu de la nostra afició pels "fauxgos", els logos d'empreses fictícies que surten a les pelis (en vam fer dos trivials moooolt difícils, l'u i el dos). Doncs els companys de la botiga The Cine de Barcelona (uns enormes fans de les samarretes frikis de cinema) ens han descobert aquesta botiga online en la que poder comprar samarretes amb aquests "fauxgos". Ara és més fàcil que mai pel friki cinèfil sentir-se part de la Weyland-Yutani, de la Tyrell Corporation o de la OCP. A més, les samarretes tenen el detall d'afegir-li al "fauxgo" el nom de l'empresa, facilitant-ne així la deducció dels que ens passin pel davant.
La botiga en qüestió es diu Über Torso i aquestes són les seves samarretes. Aquí us en posem només tres, però en tenen moltes més. Amb quina us quedaríeu?
Ara que tot just s'ha acabat la segona temporada de la molt apreciable sèrie Game of Thrones de la HBO, els i les fans debaten i s'esbatussen per decidir quin és el millor personatge de les desenes que poblen l'univers mig fantàstic mig medieval de la nissaga de llibres adaptada a televisió. Un dels que triomfa en moltes d'aquestes (amistoses) baralles és Ser Jorah Mormont, el fidel conseller de la Daenerys Targaryen, la Khaleesi, reina dels dragons.
Tot i que no n'érem conscients, a aquest escocès de naixement l'hem vist en altres llocs anteriorment, però llavors ningú no el coneixia.
Sense anar massa lluny, formava part del repartiment de la multipremiada sèrie britànica Downtown Abbey.
I també recentment el vam poder veure a The iron lady (La dama de hierro, 2011), al costat de la Meryl Streep, per exemple.
Però poc abans també havia participat en un parell de les seqüeles de Resident Evil (Resident Evil: Extinction, 2007, i Resident Evil: Apocalypse, 2004).
Fins i tot, entre les dues pel·lícules de la Milla Jovovich va encarnar a Ricard Cor de Lleó a Kingdom of heaven (El reino de los cielos, 2005) del Ridley Scott.
I potser el recordeu, els fans del terror català, a Darkness (Darkness, 2002) del Balagueró.
Però la vena teatral del Glen, que és molt poderosa (i de la que en parlarem més avall), ja se li notava en fer de Hamlet a Rosencrantz and Guildenstern are dead (Rosencrantz y Guildenstern han muerto, 1990) del Tom Stoppard, tot i que en aquesta (per)versió de l'original de Shakespeare, el rol del príncep danès queda relegat a un paper molt secundari.
Tot i que fins ara l'Iain Glen no ha aconseguit el favor i el reconeixement del públic, des dels inicis de la seva carrera sempre ha estat a les ordres de magnífics directors. Un dels seus primers treballs en cinema, precisament, va ser a les ordres del mestre Bob Rafelson, a la interessant Mountains of the moon (Las montañas de la luna, 1990), al costat d'un llavors triomfant Patrick Bergin.
Però a on ens ha sorprès més trobar-nos-el ha estat amagat entre el verd i frondós follatge de Gorillas in the mist (Gorilas en la niebla, 1988) del Michael Apted, al costat de la Sigourney Weaver i el Brian Brown.
Però ja us dèiem que l'Iain Glen és, a més d'actor cinematogràfic, un reputadíssim actor de teatre, que ha trepitjat les taules tant de Broadway com del West End, encarnant papers tan mítics com el de l'Enric V, el Hamlet, el rei Lear o Macbeth de Shakespeare, l'Stanley Kowalski de Un tramvia anomenat desig del Tennesee Williams, o el Hajlmar Hekdahl de l'Ànec salvatge de l'Ibsen. En una adaptació de La ronde de l'Schnitzler que el David Hare va adaptar, compartia escenari fins i tot amb la Nicole Kidman.
Però és que, a més, l'Iain canta! Ja només li faltava això. Segur que també cuina bé, no? Aquí el teniu, ell i la seva guitarra, cantant If I could only fly a la pel·lícula Small engine repair (Small engine repair, 2006).
Ja veieu que l'home, lluny d'haver començat fa poc la seva carrera ja porta temps ficant-se en la pell de molts i molt diferents personatges, ja sigui davant de la càmera (de cinema o de televisió) o damunt els escenaris de mig món.
Com a homenatge -i per saciar l'avidesa dels fans de la sèrie Game of thrones- avui li dediquem el nostre Tumblr. Llarga vida a Ser Jorah Mormont!
Moltes són les empreses fictícies creades exclusivament per a algunes pel·lícules. Algunes d'elles, per diverses raons, acaben quedant-se gravades a foc en les nostres retines. Els seus logotips, al ser falsos, se'ls coneix com a "fauxgos", una absurda contracció entre "falsos" i "logos".
Sabríeu, doncs, endevinar d'on provenen aquests "fauxgos"?
Premi doble pel que encerti el nom de l'empresa i la pel·lícula! Respostes als comentaris.
Amb 8 anys em van portar a veure 2001 i vaig al·lucinar. També em van portar a veure una de l'Abbot i el Costello en una casa plena de monstres i vaig haver de marxar del cinema de la por que tenia. Des de llavors que no me'n puc estar, hi estic enganxat.
Les primeres pelis que vaig veure al cine van ser Star Wars, Cristal Oscuro i E.T.
Després van venir els Goonies i l'Indiana Jones i també Coppola, Kubrick, Cronenberg...
Al descobrir Lynch vaig pensar que no hi havia res més impactant però em vaig equivocar.