Les bandes sonores del Wim Wenders

Cap comentari
Va ser el Dennis Hopper a Easy Rider el que es va inventar el concepte de banda sonora de temes, en contraposició a la clàssica partitura creada expressament per a la pel·lícula. Des de llavors molts han estat els grans cultivadors de temes per a les seves bandes sonores. En Quentin Tarantino, sense anar més lluny, sempre ha cuidat molt les seves bandes sonores, rebuscant entre la palla per recuperar grans temes que, decennis més tard, encaixats en algunes de les seves visualment impactants escenes, recobren vida i sonen absolutament actuals.
Però el Tarantino no és pas l'únic. Molt abans que ell, el gran Wim Wenders ja confeccionava, per a alguns dels seus projectes, unes bandes sonores farcides de grans noms.

Bis ans Ende der Welt by Marc Ambit on Grooveshark
Un exemple fantàstic n'és la banda sonora de Bis ans Ende der Welt (Hasta el fin del mundo, 1991). A més de la música instrumental que el Graeme Revell li composà expressament, el Wenders va voler recollir l'essència sonora de la època, jugant sobre segur, escollint alguns dels noms punters de principis dels 90. Des dels U2 fins als R.E.M., passant per Nick Cave and the Bad Seeds, Lou Reed, Talking Heads, Julee Cruise (que en aquell moment gaudia de la fama que el Lynch li havia aportat fent-la participar en el seu projecte Twin Peaks), K.D. Lang, Neneh Cherry, Can, Elvis Costello, Patty Smith, T-Bone Burnett o el gran Daniel Lanois.
L'alineació és, no m'ho negareu, espectacular. Pocs discs en la història de la música han comptat amb un roster semblant.


Faraway, so close by Marc Ambit on Grooveshark
Alguns anys més tard arribaria la banda sonora que l'alemany teixí en motiu de la seqüela de Himmel über Berlin (Cielo sobre Berlín, 1987), ara anomenada In weiter Ferne, so nah (Tan lejos, tan cerca, 1993). A l'igual que amb Bis ans Ende der Welt, Wenders s'agencià els drets d'alguns noms puntals del pop-rock. Acompanyant les composicions instrumentals orquestrades pel Laurent Petitgand, s'hi atansen de nou els U2, el Nick Cave, el Lou Reed i la Jane Siberry, als que se'ls hi afegeixen, en aquesta ocasió, la Laurie Anderson o el Simon Bonney.


The End Of Violence by Marc Ambit on Grooveshark
A The end of violence (El final de la violencia, 1997) però, va aconseguir el que, per a un servidor, és la seva millor banda sonora de temes pop i rock. Aquí Wenders va arriscar una mica més i no es va acontentar amb noms evidents del panorama musical (repeteixen, com no, U2, Daniel Lanois i R.E.M.), sinó que va incloure algunes peces de músics tan interessants com els Medeski, Martin and Wood, Howie B., Spain,  i el va rematar amb la inclusió d'altres noms pesants com Tom Waits, Eels o Roy Orbison. El resultat és una banda sonora que flueix perfectament, que sembla dissenyada expressament per a un àlbum i no, simplement, una recopilació de temes solts. Una veritable joia.

Cap comentari :