La tercera temporada de Fargo: la clau per entendre-la

Aquest article conté alguns lleugers spoilers. Et recomanem que no el llegeixis fins que no hagis vist, com a mínim, cinc dels deu capítols de la tercera temporada.

En la primera escena d'aquesta tercera temporada de Fargo, un membre de la Stasi alemanya interroga a un pobre home innocent que ha estat confós per un altre. No és l'home que la Stasi busca. Ni es diu com el sospitós que busquen ni ha mort la seva dona, com se l'acusa. Però per més que ho nega, l'oficial s'entesta en fer-lo acceptar que sí, que ho és.

"El que vostè m'està donant no són més que paraules. Aquesta 'esposa', que 'està viva', que té un 'cognom diferent'. Jo a això ho anomeno una "història". I no estem aquí per explicar històries. Estem aquí per dir la veritat. Entesos?"
I el pobre home abaixa el cap, sumís, acceptant el seu paper.

Aquesta és la clau que ens ha d'obrir les portes a una altra fascinant i rica temporada de Fargo, una de les més poderoses sèries d'aquests darrers anys i que ja ha fet prou mèrits com per ser considerada la seva candidatura a formar part de les llistes de millors sèries de la història.

Perquè, just després d'aquesta escena, aparentment desconnectada de la "realitat" que ens han d'explicar en la resta de la temporada, apareixen els famosos missatges que ja hem vist en les altres temporades: "Aquesta és una història real". I llavors s'esvaeix part del missatge i només queda a la pantalla la paraula "història".


Fargo ja havia jugat amb aquest concepte en les dues temporades anteriors, però és en aquesta tercera en la que desplega tots els seus encants al voltant del concepte de la narració, les històries, les llegendes, les dites suposadament populars i, en definitiva, la veritat i la mentida. Els personatges s'entesten, un cop i un altre, a reforçar els seus arguments explicant històries sopars de duro absolutament increïbles i només imaginables en l'univers dels Coen. El temible V.M. Varga ho fa cada cop que apareix, el nou xèrif que ha de substituir a l'heroïna Gloria Burgle s'entossudeix en inventar-se una rocambolesca alternativa a la versió que aquesta està bastint amb proves i connexions ben encertades, la història del robot que s'explica en la novel·la de la primera víctima (i que també te una segona lectura molt interessant), tothom té alguna mentida per explicar.

Perquè són mentides, és clar. O potser n'hauríem de dir post-veritats.

El Jean- Claude Carrière, en el seu magnífic recull d'històries del món que és "El círculo de los mentirosos" (Carrière,  2001. Barcelona: Lumen) deia que li havia preguntat a l'eminent neuròleg Oliver Sacks què era per a ell una persona "normal" i que aquest li havia contestat que era aquella capaç d'explicar la seva pròpia història. "Sabe de dónde procede (tiene un origen, un pasado, una memoria ordenada), sabe dónde está (su identidad), y cree saber adónde va (tiene proyectos, y la muerte al final). Está situada, por lo tanto, en el curso de un relato, es en sí mismo una historia, y puede contarse.".

I això és exactament el que li succeeix a la Gloria Burgle, a la que les portes automàtiques no se li obren, a la que els eixugadors de mans no se li encenen, a la que el seu cap no creu i ignora repetidament. La Gloria està a punt de desaparèixer, de fer-se invisible davant del mirall, ja que ningú escolta la seva "història". No troba la seva història, perquè la seva, de fet, no és una història: és la veritat. I no hi ha, en aquests temps de l'era Trump, ningú disposat a creure-se-la, la veritat.