Moonlight (2016) - Barry Jenkins

El cartell reflecteix bellament l'estructura de la pel·lícula en tres capítols que es corresponen a tres moments vitals: el primer correspon a la infància del protagonista, que és anomenat Little (per la seva complexió); la segona part que comença quan el protagonista ja és adolescent, és quan el seu únic amic Kevin l'anomenarà Black, pseudònim que mantindrà fins el tercer capítol. A la tercera part el protagonista ja és un adult i el coneixerem amb el seu nom real: Chiron. La seva identitat canvia amb els seus noms i el significat del seu nom l'hem de buscar a la mitologia grega, com s'explica en aquest article: Chiron va ser un centaure fill de Cronos (Déu Olímpic) que fou rebutjat per la seva mare i que sempre es va trobar dividit entre dos mons diferents. Una metàfora subtil i amagada.

Moonlight és una bona pel·lícula, introspectiva i amb un tempo lent, igual que el seu protagonista. La cinta explica en tres capítols, com passa la vida per en Chiron, el fill d'una dona addicta i mare soltera que viu Liberty City, els suburbis de Miami on tothom és negre i (majoritàriament) pobre. 

De petit, Chiron és perseguit per la seva diferència, creixent sense trobar suport emocional ni a casa seva ni en el seu entorn escolar més proper. Un dia, en una de les fugides habituals per evitar una pallissa després de l'escola, Little coneixerà un traficant local, que l'acollirà i li donarà, juntament amb la seva novia, un ambient càlid i afectuós al que tornar de tant en tant.

Aquesta és una pel·lícula que ens parla sobre la identitat, l'addicció i les seves repercussions, l'abús i sobre tot, sobre el que significa ser negre, gay i pobre a Estats Units. Moonlight parla de la dificultat de crear-se una identitat quan un no forma part del ramat, quan el ramat t'expulsa literalment a cops de puny.

La pel·lícula transcorre lenta, donant temps a l'espectador per a que recapaciti a cada un dels episodis del film. No és una pel·lícula fàcil de digerir però tampoc ho pretén, el guió (basat en experiències pròpies del guionista i del director), es vol allunyar del drama fàcil de l'autocompassió i ens porta per les imbricades voltes d'una mentalitat que no troba un camí senzill vers la construcció d'un mateix, tot i que és capaç de perdonar i seguir endavant amb la vida i la identitat que un s'ha conformat.