'Cannibal Tours' (1988) de Dennis O'Rourke i el simulacre turístic
El simulacre turístic
Les diferents tribus que s’acoblen al riu Sepik (que travessa Guinea Equatorial) reben els turistes[1] que, en petits ramats perfectament relligats al damunt de balses els hi arriben. Però, per què venen, aquests turistes? A què venen? Què esperen trobar? Tornen canviats, diferents, a les seves respectives llars? Per què hi ha, en definitiva, turistes? L’antropologia del turisme ha intentat, des dels anys 60 i 70[2], amb els treballs dels Núñez, Smith, Turner, Van der Berghe, Cohen, MacCannell i companyia[3], resoldre aquestes qüestions al voltant d’un comportament humà cada cop més estès i dinàmic.
A la recerca d’allò autèntic
MacCannell
(1976) proposava que el fet de viatjar per descobrir altres cultures no és, en
realitat, altra cosa que una fugida d’un món modern alienat, fragmentat i
superficial[4].
D’aquí que el turista busqui experiències “reals”, “autèntiques” que li donin,
primer de tot, una sensació de reforç individual, segon una percepció de
pertinença a un món gran i complex[5] i,
en tercer lloc, una suposada profunditat de comprensió de l’ésser humà. Altres
han completat aquesta plausible explicació parlant de la cerca d’allò “pristi,
primitiu, natural, que encara no ha estat tocat[6]
per la modernitat” (Cohen, 1988:374).
Així, els
turistes del documental d’O’Rourke s’aboquen al riu Sepik i als seus pobles
propers cercant un toc de realitat, d’autenticitat. Busquen allò primitiu, pur,
encara no contaminat que el seu estil de vida “modern” els nega. Van a la
recerca d’una experiència —el turista no vol conèixer, no vol aprendre,
no és antropòleg[7]—
quasi espiritual, sublimant l’autenticitat. Els pelegrinatges per fe tenen molt
en comú amb el turista[8]:
ambdós cerquen ser il·luminats, apropar-se i tocar allò que és veritat. El turista venera els elements
que descobreix en el terreny (monuments, ritus, persones) tal com els devots
veneren els sants i els llocs sagrats,
els “carreguen de poder epifànic” (Cardin, 1990:147). Estan davant d’una
revelació de la veritat. Els nadius
del riu Sepik són tot allò que han perdut en la cursa per la modernitat. Són
autèntics.
Què és, allò autèntic?
Els turistes demanen
si els poden fer fotos (a canvi de diners). I, ja amb el seu permís, els hi
expliciten com volen que es col·loquin: els situen, els fan posar per la
càmera. El turista prepara l’escena, i llavors fa la foto. L’objectiu és
aconseguir que la foto sigui el més similar possible a la imatge preconcebuda
que dels nadius i de la seva cultura s’ha endut del seu lloc d’origen. "Els
turistes llegeixen sobre nosaltres i venen a comprovar si és veritat”, explica
un dels nadius. La imatge predissenyada de l’indret turístic s’ha forjat a base
d’impactes diversos en les societats d’on provenen els turistes. Està, per
tant, farcida d’estereotips i d’imatges extretes de catàlegs, guies de viatge,
literatura i audiovisual divers[9].
El turista viatja, tan sols, per certificar allò que ja creu saber. Només li
cal una foto —això sí, exactament igual a la seva imatge predissenyada[10]—
per tal de reforçar-ho, a més de certificar el seu encontre espiritual amb la veritat. “No entenem perquè aquests
estrangers fan fotos. [...] Hi ha postals a les botigues del poble. Els nostres
fills compren postals del seu propi poblat! Les compren i ens les envien. El
meu propi fill me’n va enviar una!”.
Però quan
autèntica és aquesta autenticitat? Són els nadius de la ribera del Sepik tal
com es mostren als turistes? Són les màscares i estris que fabriquen i venen
les que usen pels seus rituals, per caçar, per cuinar? Tal com el documental
d’O’Rourke deixa ben palès, les tribus que reben turistes són molt conscients
de tot, del joc i de la interacció turista-nadiu, d’allò que venen a buscar i
d’allò que se’ls ofereix. Les destinacions turístiques, totes elles, en el
moment en que es reconeixen com a tal, com a producte, corren a buscar una
identitat pròpia, una identitat que les faci úniques i, per tant,
“autèntiques”. En el moment en que els habitants de les ribes del Sepik van
decidir viure del turisme van haver d’establir quina part de la seva essència,
de la seva “autenticitat” oferien als turistes. És aquí on pot ser útil fer
servir la dicotomia que Goffman (1959) proposà al respecte de la “presentació”
de la persona en una interacció social. Goffman parlava del front (façana) i del back (rerefons escènic), entenent pel
primer aquell espai en el que l’individu actua i el segon aquell en el que rau l’autèntic
jo.
Els nadius
escenifiquen una cultura, la seva pròpia, atapeint-la d’aquelles
particularitats que creuen que agradaran més als turistes. Alguns dels poblats
del Sepik, per exemple, tenen antecedents de canibalisme força recents, però
decideixen suavitzar-ho deixant-ne tan sols algun objecte representatiu que
satisfaci la curiositat i la morbositat del turista sense fer-lo sentir
incòmode o insegur. Teixeixen peces de roba que ja no fan servir i es vesteixen
amb ella (des de l’arribada del turisme que es compren la roba al poble més
gran de la vora, porten samarretes, texans, sabates, etc.), tallen màscares
desproveïdes de significats, estris rudimentaris (com més rudimentaris,
millor). Els nadius, per tant, conformen un front
que satisfaci al turista, escenifiquen la seva autenticitat. Allò que rau en el back no es mostra, ja sigui per interès comercial, ja sigui per
prudència i protecció —presentar un escenari que imita la realitat proposa un
camp neutral tant pels nadius (que no es veuen obligats a revelar completament
la seva intimitat i identitat, no han de despullar-se
completament davant del turista) com pel propi estranger que, molt
probablement, no estigui preparat per allò veritablement autèntic—. El simulacre
d’autenticitat que els nadius confeccionen
és, per als turistes, més real i més autèntic que allò veritablement
real i autèntic. El simulacre presentat és una condensació d’objectes,
tradicions, ritus, espai i temps que permetrà al turista processar-ho tot amb
la celeritat que la seva agenda de viatge li marca. Beurà, doncs, un còctel
d’ingredients ben variats que podrà engolir d’un sol glop. Un turista que
tingués més valor, més temps i més paciència de la que aquests turistes tenen
podria veure i experimentar allò veritablement real sense haver de pagar diners
si tan sols volgués baixar de l’escenari,
sortir-se’n d’aquest simulacre.
El back que és front
El truc està,
per part dels nadius, en donar la sensació al turista que el que està veient és
allò real i autèntic —allò que ha vingut a buscar— que no hi ha trampa, que és veritat. El front, per entendre’s, ha de semblar el back (el back que els
turistes porten al cap, un back fet
de prejudicis i imagineria occidental). Quan més s’hi assembli, més degustable
l’experiència del turista, més satisfet i orgullós tornarà d’haver estat en
contacte amb la realitat nadiua. De la mateixa manera que alguns restaurants
col·loquen la cuina oberta al bell mig del menjador per tal que els comensals
puguin veure com s’elaboren els seus plats (però no se li ensenya com s’escorxa
un garrí), de la mateixa manera que els zoològics decoren les gàbies i fosses
on viuen els animals desplaçats dels seus hàbitats naturals per tal que els
visitants puguin creure que estan veien vida salvatge en directe (però no es
mostra com se’ls captura i transporta), així mateix els nadius del Sepik
teatralitzen la seva pròpia exposició cultural al turista. No té perquè ser
fals, allò que exposen. Però tampoc té perquè ser real. El turista, de fet, està
tan obsessionat amb retratar el simulacre que si se li acostés algun bri de
realitat autèntica no sabria identificar-lo. I si l’identifiqués, potser no li
agradaria, no el podria suportar. (En un moment del documental, alguns
turistes ruixen amb perfum occidental als nadius. Emmascaren així la olor —un
signe inequívoc d’allò real, d’allò autèntic— per fer-ho més suportable).
Les despulles del simulacre
El turista,
doncs, desembarca a la vora del riu Sepik com si els poblats fossin gàbies d’un
zoològic, sales d’un museu. La seva posició és la d’espectador protegit,
separat per gàbies, tanques, mampares de vidre o línies al terra marcant la
distància de seguretat. El que veu més enllà del vidre al que s’amorra no és
real, però li ho sembla, ja li està bé, com a realitat. Què queda, doncs, de
l’experiència de viatjar, de ser turista als indrets més remots si allò que hi
descobrim és un simulacre? Què queda de descobriment? Què queda de coneixement?
Què queda, en definitiva, d’autèntic en el turisme? Potser només queda el
conèixer-se millor a un mateix. Potser quan viatgem, estem sempre al mateix
lloc. I el lloc és el "jo". Potser som el centre del turisme, origen
i destí.
Els turistes,
en tot cas, seguiran arribant. I ho faran a través del riu Sepik, aquell que
sempre els ha nodrit i al voltant del qual han organitzat les seves vides al
llarg de les generacions. El riu seguirà proveint.
Anàlisi de la pel·lícula
La càmera de
Dennis O’Rourke és l’única que no enfoca als papús, enfoca als turistes. Els
turistes han vingut a conèixer una cultura remota i ancestral. Però el que
O’Rourke ens fa mirar no ens mostra altra cosa que un paternalisme desbocat
(“els hem d’aportar valors”, “ensenyar-los”, “necessiten ajut”) que objectifica
la cultura i els seus representants per convertir-los en trofeus que retornar i
lluir de retorn a “casa”. O’Rourke pren partit i retrata a un turista simple
que es creu complex, a un col·leccionista al que ja no li importen les noves
peces afegides a la col·lecció, sinó la col·lecció en si mateixa. El turista
que veu O’Rourke s’atreveix, però no massa, a acostar-se als nadius (l’estrictament
necessari com per cabre-hi en la mateixa fotografia). No hi ha contacte, de cap
tipus. La interacció més elaborada és el regateig pel preu dels objectes a la
venda (que ofèn, a més, als nadius, conscients del poder adquisitiu del turista
i del joc brut, del joc de poder que significa arrabassar alguns dòlars).
O’Rourke
pregunta als nadius pels motius de voler guanyar diners: “Per viatjar”, diu un.
“Per comprar-nos roba al poble”, diu un altre. El documental posa fil a
l’agulla per preguntar-nos com comença tot?, com un poble agricultor basat en
l’autoabastiment s’aboca al capitalisme i al comerç a la que els dòlars el
permeten tenir poder adquisitiu i entrar, així, en la roda consumista.
El director
busca les motivacions dels comportaments d’uns i d’altres, interrogant tant a
locals com a forans, parapetat darrera la càmera —no vol enterbolir la imatge
que els turistes projecten amb un altre home blanc occidental en escena—. No tan sols evita aparèixer en la imatge sinó
que redueix a la mínima expressió les seves preguntes en la còpia final del
documental, a la recerca d’una impressió de mínim intervencionisme. La seva
intenció és vàlida[11],
i el format veritablement poc intrusiu, però el que pretén O’Rourke és clar. A
un documental no se li demana, necessàriament, que sigui objectiu, i O’Rourke
es posiciona en favor dels locals des del mateix moment en que decideix filmar
el documental. L’existència del mateix és, purament, la denúncia de
l’objectivització dels nadius en mans del turista. La intercalació contínua
entre els turistes i els nadius —ara un, ara l’altre—, per exemple, n’accentua
la divisió. I la dualitat narrativa entre el títol (“Cannibal tours”) i
l’última escena en la que els turistes retornen als seus orígens amb les cares
pintades com a guerrers nadius, tot fent ganyotes i emulant-los acaba per
arrodonir un missatge diàfan i de denúncia. Els turistes es disfressen de
nadius, s’apropien culturalment de la realitat
que els hi ha ofert, creuen que s’han convertit en nadius, creuen que la
fusió s’ha produït, que la integració amb allò autèntic ha tingut lloc. Però tan sols ho han fagocitat. Ho han
consumit.
A més, O’Rourke
intercala imatges idíl·liques dels indrets que visiten els turistes, però sense
aquests. Són imatges belles, del riu Sepik serpentejant naturalment com ha fet
sempre, de les petites canoes que el solquen, de la casa dels esperits on es
duen encara a terme rituals ancestrals. I totes aquestes imatges ens mostren,
per omissió, l’absència del turista. D’alguna manera, O’Rourke es converteix,
finalment, en aquell turista que, a mode de pintor del Romanticisme del segle
XIX es situa al bell mig d’un paratge exòtic per accentuar la seva pròpia
petitesa i ressaltar allò que té d’ínfim el progrés. O’Rourke busca la foto (o
l’escena) turística perfecta: la de la piràmide sense turistes, la dels lleons
a la sabana sense el soroll del jeep que transporta el safari, la dels
ximpanzés del zoo sense els nens que els hi tiren els cacauets. O’Rourke, en
realitat, està buscant exactament allò que busquen els seus turistes: allò
autèntic que encara tenim esperances que existeixi, a la riba del riu Sepik.
Bibliografia
Cannibal tours [pel·lícula cinematogràfica]. (1988). Dennis O’Rourke (dir.). Austràlia: Camerawork.
Vendemos
recuerdos [pel·lícula cinematogràfica]. (2009). Carolina Corral
(dir.). Granada Center for Visual Anthropology Student Film. També
disponible a: <https://vimeo.com/13504223>
ARDÈVOL, E. (2001). “Imatges i coneixement antropològic”. Anàlisis (núm. 27, pàgs. 43-64).
Barcelona: UOC.
ARDÈVOL, E. (2006). La
búsqueda de una mirada. Antropología visual y cine etnográfico. Barcelona:
UOC.
ARDÈVOL, E. (2009). Cinema
etonogràfic. Barcelona: FUOC.
AUGÉ, M. (1995). Non-Places:
Introduction to an Anthropology of Supermodernity. Londres: Verso.
BAUDRILLARD, J. (2007). Cultura y
Simulacro. Barcelona: Kairos.
BENDIX
R. (1989). “Tourism and cultural
displays: inventing traditions for whom?” Journal of American Folklore (núm. 102, pàgs 131–146). University
of Illinois Press.
BOHANNAN, P. (2010). Para
raros, nosotros. Madrid: Akal.
BOHANNAN, P., GLAZER, M.
(2007). Lecturas, antropología.
Barcelona: McGraw-Hill.
BROWN, G; GILES, R. (1995). “Coping with tourism: an
examination of resident responses to the social impact of tourism”. Tourism,
the state of the art. Londres: Wiley.
CORRAL
PAREDES, C. (2009). Memories for sale. Manchester: Univ. of Manchester.
CRUZ MODINO, R. (2003). “Reseña
de ‘Native Tours. The Anthropology of Travel and Tourism’ de Chambers, Erve”. Pasos.
Revista de Turismo y Patrimonio Cultural (vol. 1, núm. 2, juny 2003, pàgs. 247-251) .Tenerife:
Universidad de La Laguna. També disponible a .
DESMOND
J. (1999). Staging Tourism.
Chicago: Univ. Chicago Press
EVANS, G. (1995). “Fair trade: cultural tourism and craft
production in the third world”. Tourism,
the state of the art. Londres: Wiley.
GOFFMAN, E. (1959). The
presentation of Self in everyday life. Nova York: Doubleday.
HOLDEN, A. (1995). “Tourism: a commodity of opportunity for
change?”. Tourism, the state of the art. Londres: Wiley.
JOKINEN, E.; VEIJOLA, S. (2002). “The
disoriented tourist”. Touring cultures:
Transformations of travel and theory. London: Routledge.
LAGUNA,
D. (2006). “El espacio del turismo”. Alteridades
(núm.16, pàgs. 119-129). Mèxic: UAM.
LEAH BURNS, G. (2004). “Anthropology and tourism: Past contributions and future
theoretical challenges”. Anthropological
Forum: A Journal of Social Anthropology and Comparative Sociology (Vol. 14,
núm. 1, pàgs. 5-22). Carfax Publishing.
LI, F.M.S.; SOFIELD, H.B. (1995). “Tourism development and
socio-cultural change in rural China”. Tourism, the state of the art. Londres: Wiley.
LLOBERA, J. (2009). Antropologia
social i cultural. Barcelona: FUOC.
MACCANNELL, D. (1973). “Staged authenticity:
Arrangements o f social space in tourists settings”. The American journal of Sociology (Vol. 79, núm. 3, pàgs. 589-603).
Chicago: University of Chicago Press.
MACCANNELL
D. (1976). The Tourist. Nova York: Schocken.
MACCANNELL
D. (1984). “Reconstructed ethnicity tourism
and cultural identity in third world communities”.
Annals of Tourism Research.(núm.
11, pàgs. 375–391). Elsevier.
NUNEZ, T. A. (1963). “Tourism, Tradition, and Acculturation:
Weekendismo in a Mexican Village”. Ethnology, (vol. 2, núm. 3, pàgs.
347–352). University of Pittsburgh. També disponible a:
O’ROURKE,
D. (1999). On the making of ‘Cannibal tours’. Camerawork. També disponible a < www.cameraworklimited.com/get/58.pdf>.
SEILER-BALDINGER
A. (1988). “Tourism in the Upper Amazon
and its effects on the indigenous population”. Tourism: Manufacturing the
Exotic (pàgs. 177–193). Copenhage: IWGIA.
SILVERMAN
EK. (2001). “Tourism in the Sepik River of
Papua New Guinea: favoring the local over the global”. Pacific Tourism
Review (núm 4:105–119).
Lawton.
SELWYN, T. (gener 2012). “Being at home in the world”. TEDxÉcoleHôtelière Lausanne.
Conferència. Lausanne: Escola Hostelera de Lausanne.
SMITH, VALENE L. (2012). Hosts
and Guests: The Anthropology of Tourism. Filadèlfia: University of
Pennsylvania Press.
SNAITH, T; HALEY, A.J. (1995). “Tourism’s impact on host
lifestyle realities”. Tourism, the state of the art. Londres:
Wiley.
STRONZA, A. (2001). “Anthropology of tourism: Forging new ground
for ecotourism and other alternatives”. Annual
Review of Anthropology (núm.30, pàgs 261-283). Chicago: Chicago State
University.
Notes
[1] Al llarg del present treball,
s’esmentarà al “turista” en relació, únicament, al perfil de turista
representat en el documental de Dennis O’Rourke, és a dir, aquell que és
occidental i que escull destinacions llunyanes i ben diferents del seu origen.
Queden excloses, per tant, totes les altres (moltes) accepcions que del
personatge del “turista” podríem diferenciar.
[2] “The study of tourism was deemed by
anthropologists to be something frivolous; something not worthy of academic
pursuit.” (Leah Burns, 2004).
[3] “The first anthropological study of
tourism was undertaken by Nunez in 1963, while the validation of tourism as an
appropriate field of anthropological study was perhaps first taken to heart by
Cohen in 1972.” (Leah Burns, 2004).
[4] “In this way, modern tourism reflects
the ‘antistructure’ of life, an escape from something, rather than a quest for
something” (Turner, 1969 i 1982).
[5] Graburn (1989) parlava de
la “construcció i manteniment d’una consciència col·lectiva”.
[6] I aquí “tocat” esdevé
forjat, modelat, canviat, tergiversat, pervertit.
[7] “La curiosidad por el otro
obedece mucho más a un sueño de evasión que a una tentativa de conocimiento.”
(Laguna, 2006: 121 ).
[8] "The motive behind a
pilgrimage is similar to that behind a tour: both are quests for authentic
experiences”. (MacCannell, 1973: 593)
[9] “Rojek (2002: 70-71) afirma que la autenticidad es una fuerza
en decadencia a causa de la preeminencia de dos habilidades: las
representaciones glamorosas retratadas en las guías de viaje, cine y televisión
(in- dexing), y la selección y combinación de símbolos, imágenes y asociaciones
entre distintos campos para crear nuevos valores (dragging).” (Laguna, 2006:
121)
[10] “[S]e ven los lugares famosos a través de la
imagen canónica difundida por las revistas de viajes, y el recuerdo fotográfico
propio intenta parecerse lo más posible a la iconografía fotográfica ya
consagrada. De modo que el recuerdo como experiencia –revivida por el álbum o
el pase de diapositivas– aparece mediado y hasta fetichizado por dicha
iconografía.” (Cardín,
1990: 148).
[11] El propi director ho
expressa així: “’Cannibal Tours’ is certainly a documentary film but it is also
a fiction because it is an artefact, that is: someone made it.” (O’Rourke,
1999).
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada