Kingsman. Servicio secreto (Kingsman. The Secret Service) (2015) - Matthew Vaughn

Els temps canvien, i el públic també. I per molt que Kingsman vulgui, d'alguna manera, ser un homenatge al cinema d'espies clàssic, no li queda més remei que pervertir totalment la fórmula per convertir-ho en un espectacle piromusical que la gent s'aboqui a veure als cinemes del segle XXI.

I és indubtable que Kingsman toca totes les tecles per intentar no decebre en les seves dues hores de metratge, no deixar temps per respirar, imprimint ja no només ritme sinó una concepció visual (a través del muntatge, fonamentalment) volgudament moderna i embrancada en la narrativa del còmic (al cap i a la fi, n'adapta un, així que la coartada és sòlida).

Però, a mesura que les peripècies d'aquests agents secrets de façana aristocràtica i noble, el Matthew Vaughn confon la intel·ligència dels guions de les pel·lícules d'espies dels 60 i 70 amb pura casuística banal farcida de casualitats i clichés, i acaba posant l'èmfasi en l'acció abans que en la trama, convertint Kingsman en una cinta d'acció pura i dura, sense espai per a res més. Els gadgets, l'actitud, el vilà ric i la seva arma de destrucció massiva, etc. l'acosten a Bond, (el masclisme irreductible, també) i, per tant, s'allunya del cinema d'espies al que se suposa que honora. I, a sobre, un punt de graciocisme barat l'acaba acostant més a la nissaga de l'Austin Powers que no pas a la de Bourne (única i veritable revisió intel·ligent i necessària del cinema d'espies clàssic).