La millor escena de final d'any de la història

Ens agrada molt "Quan en Harry va trobar la Sally". I moltes altres escenes que tenen lloc tot just quan les agulles del rellotge toquen les 12, el darrer dia de l'any. Però cap d'elles ens sembla tan fantàstica i genial com la de 'L'apartament' del Billy Wilder (The apartment, 1960).
Gaudiu-la, i que passeu un final d'any en la millor de les companyies, que així segur que convidem al 2015 a ser molt millor.

Under the skin (2013) - Jonathan Glazer

Sense distribució

Com comença a ser habitual, a les pel·lícules que tenen alguna cosa d'atrevides, de diferents, les hi costa trobar distribuïdor a España. Aquesta pel·lícula de ciència ficció del Jonathan Glazer és del 2013, i encara és hora que algú es decideixi a estrenar-la al nostre país. Va ser presentada a Venècia i a Sitges i compta amb un bon grapat de nominacions i premis (Crítics de Los Angeles, Independent Spirit Awards, Critics Choice, etc.). Però és estranya, és diferent. I així com altres cintes complexes de l'estil de Holy Motors o Enemy sí van acabar trobant pantalles (poques, fugisseres), aquesta Under the skin amb una omnipresent Scarlett Johansson no acaba de gaudir de la confiança comercial de cap distribuïdor.

La trama

I és una pena, perquè és veritablement diferent, un punt atrevida i gosa parlar d'un tema molt present en la nostra societat des d'un acostament ben original i al·legòric. Narra la història d'una alienígena (Scarlett Johansson) disfressada d'humana que és encarregada de seduir homes amb finalitat obscura (però relacionada amb els seus cossos). Així deambula amb una furgoneta per una Escòcia grisa i plujosa, establint converses amb desconeguts als que espera poder capturar.
En tot cas, però, el més destacable del film no és la seva trama sinó tant la seva factura estètica i narrativa, com la seva intenció temàtica i al·legòrica. Per una banda, la narrativa és pausada, lànguida (com el clima escocès) i forjada a foc lent amb plànols llargs i parsimoniosos. (A alguns això els semblarà fascinant, a altres els desconnectarà completament de la pel·lícula).

La intenció i el significat

I, per una altra banda, la intenció temàtica de la pel·lícula (de llarg el més interessant) és particularment fascinant analitzar-la des d'una perspectiva de gènere, en la que la protagonista (recordem-ho, una alienígena disfressada, amb una pell falsa, amb una aparença tan seductora com postissa) intenta descobrir allò que hi ha dins d'una dona, allò que roman sota la pell.
[Compte, spoilers] Quan l'alienígena ensopega amb un mirall i s'hi veu reflectida, tot canvia. Se n'adona de que allò no és més que una façana, que no sap, que no entén allò que hi ha a l'interior d'aquesta dona que encarna. De sobte, se sent perduda, totes les seves habilitats socials (les que l'havien permès de seduir homes no tan sols amb una presència seductora però també amb una conversa distesa però insinuant) semblen haver-se esborrat i ara camina, esmaperduda, sota una inesgotable pluja, fuetejada per la climatologia. És quan un home bondadós intenta ajudar-la que s'atansa a la veritat. En tenir relacions amb ell i afrontar la penetració s'atura i corre a observar-se la vagina. I fuig. 

És aquest descobriment el que li dóna sentit a la pel·lícula, en una magnífica aproximació tangencial a la dona com a objecte sexual, com a mer objecte de desig, com a pura façana, com si fos pell, només pell. L'omnipresent natura que envolta la protagonista, l'embolcalla, juga un paper important en la cinta, i acaba per acollir un final apassionant i revelador que quedarà gravat en la retina d'aquells que s'acostin amb els ulls ben oberts a aquesta suggeridora mostra de ciència ficció d'autor moderna.

La producció

Diversos aspectes han cridat la nostra atenció tot llegint les seves notes de producció.
- Moltes de les converses que la protagonista establia des de la seva furgoneta eren converses reals amb gent que no sabia que era una pel·lícula. Així, la Scarlett Johansson realment s'aturava al costat d'homes que passejaven pels carrers i establia el contacte. El director disposà diverses càmeres amagades dins la furgoneta per captar les imatges i, un cop acabada la conversa, procedia a informar als vianants que s'hi havien atansat.
- A banda dels vianants, la major part dels protagonistes no són actors professionals, des del motorista (que és, en realitat en Jeremy McWilliams, campió de motociclisme, reclutat pel director per tal de poder filmar les escenes en les que condueix la seva moto sota condicions climatològiques adverses) fins a l'home encarregat de la desforestació (que era, en realitat, l'amo d'una de les cases fetes servir com a amagatall/trampa pel personatge de la Scarlett). (Podeu llegir més sobre aquest tema en aquesta entrevista a la Kathleen Crawford, directora de càsting de la pel·lícula)
- El projecte, en realitat, té més de 10 anys i en una versió inicial, la trama havia de girar al voltant de dos grangers -en realitat alienígenes-, un dels quals havia de ser el Brad Pitt.
- El personatge del jove amb neurofibromatosi és interpretat per a un malalt de la mateixa malaltia, donat que el Jonathan Glazer no volgué utilitzar prostètics o efectes de maquillatge.

Interstellar (2014) - Christopher Nolan

Està sent una de les pel·lícules de l'any, ja no per la seva qualitat fílmica sinó pel rebombori que ha generat i, per descomptat, perquè el Christopher Nolan acumula cada cop més seguidors. Aquestes són les nostres reflexions:

A FAVOR                                                                                                                 

• És un espectacle cinematogràfic enorme, de primera.
• La seva tècnica audiovisual és perfecta.
• És capaç de mantenir-te enganxat a la pantalla durant tres hores en una muntanya russa imparable.
• Combina a la perfecció les estones d'acció amb aquelles en les que li proposa a l'espectador acompanyar al McConaughey fins als confins de l'univers.
• Atrevir-se a representar allò que l'ésser humà no ha vist -tal com ja va fer Kubrick a 2001- és quelcom de molt estimable i requereix valor.
• El Christopher Nolan, probablement empès pels seus seguidors i part de la crítica, és prou ambiciós i megalòman per atrevir-se amb qualsevol cosa.
• Els germans Nolan són capaços d'escriure un guió didàctic sense caure en el simplisme absolut.
• Algunes escenes d'acció són francament eficaces.
• Fer una pel·lícula com Interstellar fa inevitable que tant la creació de la mateixa com el seu visionat tingui sempre com a referent el 2001 del Kubrick. El Nolan ho gestiona molt bé tot fent-ne un homenatge (els robots monolítics, parts de la partitura del Zimmer, l'estructura narrativa, les escenes del viatge pels confins de l'univers, col·locar la porta interestel·lar prop de Júpiter -tal com Kubrick hagués volgut explicar si la tècnica del 1968 li hagués permès-, etc.) i no una còpia desdibuixada.
• El repartiment és fantàstic i està fantàstic (Matthew McConaughey, Anne Hathaway, John Lythgow, Michael Caine, Jessica Chastain, Matt Damon, Ellen Burstyn, etc.)

EN CONTRA                                                                                                        

• El Christopher Nolan no és un autor. És un magnífic artesà. Així que no té matèria prima per explicar alguna cosa transcendent.
• La intenció de donar-li significat a l'aventura dels humans es salda amb unes reflexions a l'alçada del Paulo Coelho.
• La fredor del resultat no la fa memorable.

Trivial: Tatuatges d'actors i actrius I

No estem parlant dels que es pinten (segurament amb un boli BIC) per fer-los passar per algú molt "xungo" en una pel·lícula, no. Estem parlant dels veritables tatuatges que alguns actors i actrius llueixen en algunes parts dels seus cossos. Els heu vist en un munt de fotografies, aquests tatuatges, però... us hi vau fixar prou?

Seríeu capaços d'identificar l'actor o actriu que porta aquests tatuatges? (Respostes als comentaris).

L'amor a primera vista en el cinema II - Segons Tim Burton

Aaaah... l'amour... Aquell moment màgic, aquella primera mirada... Això és el què busquem recordar en aquesta secció dedicada als amors a primera vista en el cinema. Ja la vam encetar amb el Miyazaki, i avui li toca al Tim Burton (tal com ens va recomanar la Roser-Agnès Navarro pel Facebook).

Aquí tenim a l'Ed Bloom (Ewan McGregor) veient per primer cop a la Sandra Templeton (Alison Lohman) a Big fish). Tal com bé explica el narrador, "diuen que quan et topes amb l'amor de la teva vida, el temps s'atura, i és veritat. Però el què no et diuen és que quan el temps torna a córrer, va el doble de ràpid per posar-se al dia.".



Bonica escena, oi? Moment crispetes, impagable (ara ens pot semblar habitual, però en el seu moment...)

Bé, doncs, ja en tenim dues. Se us acudeix alguna altra escena en que dos personatges s'enamorin irremissiblement? Si ens en dieu alguna prometem posar-la aquí!

Raons (a favor i en contra) de Jurassic World

Anem al gra, sense ensucrar-ho.

EN CONTRA                                                                                                           

1. Perquè tenim la sensació que no fa cap falta, que no hi ha res més de nou per explicar.
2. Perquè la tercera ja era dolenta.
3. Perquè la segona ja era fluixa.
4. Perquè la primera, encara que ens va sorprendre, no era, ni molt menys, una pel·lícula rodona.
5. Perquè tot allò que era interessant en el seu discurs ja es va explicar (i molt bé) en la primera.
6. Perquè el Colin Trevorrow sembla un director posat perquè no molesti als enginyers dels efectes visuals.
7. Perquè les recreacions digitals dels dinosaures ja estan molt vistes i mai aconseguiran superar l'efecte que van produir en l'espectador de la primera quan el Sam Neill es treu les ulleres matusserament.
8. Perquè l'escena de la motocicleta que apareix en el tràiler sembla que la venguin com un dels moments àlgids de la pel·lícula i olora més a vacil·lada dels guionistes que a una altra cosa.
9. Perquè sembla, únicament, una excusa per fer diners, no es percep cap tipus d'interès ni de passió per fer res especial.
10. Perquè ni tan sols la música és del John Williams.
11. Perquè el Chris Pratt encara no ens ha convençut de que pot fer de mascle alfa i el seguim veient com el babau de sempre.
12. Perquè no hi surt el Jeff Goldblum.

A FAVOR                                                                                                                 

1. Si la intenció és fer ressorgir una franquícia, és cert que a aquesta li calia després de la lamentable tercera part.
2. Perquè l'impacte emocional que va tenir Jurassic Park en vàries generacions segueix fent-nos albergar esperances de que en algun moment podrem reviure ni que sigui un succedani del què vam sentir el primer cop que la vam veure.
3. Perquè feia massa temps que no vèiem a la Bryce Dallas Howard en un cartell d'una pel·lícula realment comercial.
4. Perquè finalment es va confirmar que era un rumor que aquesta quarta entrega tindria a "dinosaures amb armes" 0_o
5. Perquè els productors mai s'han amagat de que l'objectiu era fer una pel·lícula "de crispetes".

Aquestes són les nostres raons. Quines són les vostres? (A favor i en contra).

L'amor a primera vista en el cinema I - Segons Miyazaki

Sabeu de la nostra passió pels primers enamoraments cinematogràfics. Sempre ho hem vist des del punt de vista de l'espectador enamorant-se d'algun actor o actriu. Però avui ens proposem acostar-nos a l'enamorament entre personatges, tot intentant captar aquell moment en que salta l'espurna.

I volem començar per una escena gens típica i habitual (ja en vindran més, ja vindran les típiques). Fixeu-vos en com reacciona el gat Jiji de la Kiki de Kiki’s Delivery Service (Hayao Miyazaki, 1989) en veure aquesta gatona que es passeja per allà.



Quina esgarrifança, quina electricitat! Mare meva amb la gatona! La vida d'en Jiji ja no tornarà a ser igual, de ben segur.

Ara us toca a vosaltres. Quines escenes d'enamorament a primera vista recordeu? Prometem fer-ne un post de totes i cadascuna de les que ens proposeu. #challengeaccepted

The Pervert's guide to cinema (2006) - Sophie Fiennes

Per què al Neo només li ofereixen dues píndoles? O per què la casa del Norman Bates té tres nivells? Què signifiquen els ocells de la pel·lícula del Hitchcock? Hi ha alguna relació entre la mort del pare del Jeffrey de Vellut blau i tot el caos que s'acaba desencadenant just després? Per què hi ha tres Germans Marx?


Totes aquestes preguntes i moltes d'altres tenen resposta en aquesta meravellós documental en el que la directora, Sophie Fiennes, posa al filòsof Slavoj Zizek en els mateixos escenaris de les pel·lícules que comenta com a exemples de psicoanàlisi, de realitat i ficció, d'ego i superego, de les fantasies i els desitjos.
Així, recomponent els escenaris de Matrix, de Els ocells o de Vértigo, el Zizek, amb el seu estil inconfusible, ens metralla amb reflexions sobre pel·lícules mítiques a les que les hi dóna un gir complet per fer-nos veure el que de debò ens estaven explicant.
No us en volem pas desvetllar ni una, d'aquestes reinterpretacions, però us assegurem que mai més sereu capaços de tornar a veure cap d'aquestes pel·lícules amb els mateixos ulls:

Frankenstein (1931), Llums de la ciutat (1931), Sopa de ganso (1933), El testament del Dr. Mabuse (1933), La mag d'Oz (1939), El gran dictador (1940), Les sabatilles vermelles (1948), Alícia al país de les meravelles (1951), La finestra indiscreta (1954), Atrapa a un ladrón (1955), Els deu manaments (1956), Vertigo (1958), Ivan el terrible: Part II (1958), Perseguit per la mort (1959), Psicosi (1960), Els ocells (1963), Dr. Strangelove  (1964), Persona (1966), Solaris (1972), L'exorcista (1973), Alien (1979), Stalker (1979), Dune (1984), Vellut blau (1986), Cor salvatge (1990), Tres colors: Blau (1993), Carretera perduda (1997), The Matrix (1999), El club de la lluita (1999), Eyes Wide Shut (1999), Mulholland Drive (2001), La pianista (2001), Dogville (2003), Star Wars Episode III: La venjança dels Sith (2005), entre d'altres.


Per il·lustrar les seves teories, Zizek se'n va a Bodega Bay, a seguir la ruta en barca que feia la Tippi Hedren en arribar al poblet d' Els ocells, o s'enclaustra en el soterrani de la casa del Norman Bates, o s'asseu cara a cara amb en Morpheo. Així, fent servir com a detonants aquestes icones cinematogràfiques, el Zizek repassa, en tres parts diferenciades, el desig, el sexe i la realitat VS la fantasia, en un tríptic ple de cinema però també de reflexió filosòfica.

Aquí us deixem el primer tall de la pel·lícula per tal de que feu boca. Després podeu anar a comprar el DVD o a veure'l On Demand a la web de la pel·lícula per tan sols 5€ (seran els 5€ més ben invertits de la vostra vida cinèfila, paraula).

La valoració de This is Spinal Tap a la IMDB va... fins a 11!!!

Ens hem quedat bocabadats i incrèduls, així que quan ho hem descobert a través del Tumblr de Criterion hem corregut a la IMDB a comprovar-ho. I sí, és cert, la valoració dels usuaris de la pel·lícula This is Spinal Tap no és sobre 10 sinó sobre 11!


A veure, anem a pams.

PUNT NÚMERO 1
Si no has vist aquesta pel·lícula, fes el favor de deixar-ho tot i anar-la a veure. És un fals documental de referència dirigit pel Rob Reiner sobre una banda de heavy dels 80 fictícia anomenada Spinal Tap. Segueix a la banda en el seu ascens i, per descomptat, caiguda, tot resseguint els tòpics del món de l'espectacle i del heavy metal.

PUNT NÚMERO 2
Si has vist la pel·lícula però no caces l'acudit de la IMDB, potser li trobes la gràcia veient aquesta mítica escena en la que el líder de la banda mostra el seu estudi de gravació.

La sal de la tierra (The salt of the earth, 2014) - Wim Wenders; Juliano Ribeiro Salgado

"The hardest thing to shoot a documentary about a photographer is that when you shoot, him he never stays still: he shoots back."

Com retratar des del cinema la mirada d'un fotògraf? Doncs així, tal com ho ha fet el Wenders i el fill del fotògraf Sebastiao Salgado. A base de repassar la seva visió del món a través de les seves belles, impactants, terrorífiques fotografies.

Sembla, d'alguna manera, com si al Werner Herzog se li hagués escapat aquest rar espècimen humà que és el Salgado, un fotògraf que no s'ho pensa dos cops quan se n'assabenta de que en alguna part del món hi ha alguna història que explicar, per perillós que sigui, per difícil que sigui accedir-hi. Herzog, sens dubte, n'hagués fet un altre gran documental. amb el que afegiria al Salgado a la seva col·lecció d'alter egos propis, aventurers irredempts en una època en la que prima la seguretat i l'auto-preservació.

Però no, no ha esta t Herzog qui l'ha capturat, sinó el fill del Salgado (tot iniciant un curiós projecte personal per conèixer millor a un pare que, literalment, se li havia escapat de les mans) i el qual va demanar ajut al Wenders per donar-li el toc de professionalitat que l'empresa requeria.
El resultat és un documental bellíssim sobre l'essència humana, sobre l'horror que és capaç de convocar en nom de l'odi. Un documental corprenedor i difícil d'empassar quan repassa genocidis i èxodes diversos.


Ja les primeres fotografies amb les que s'obre el documental et fereixen. Et fereixen per la seva força i pel què mostren: milers d'homes que es llencen al fons d'un forat d'una mina a l'espera de que la sort els somrigui i puguin fer-se una mica rics. Però continua a través dels diferents i ambiciosos projectes del Salgado i de la seva dona, amb la que preparava a consciència les expedicions que havien de durar anys per poder barrejar-se amb la realitat de l'indret de destí i poder, per tant, captar-ne la veritat, l'essència.


I mentre passen les fotografies i les històries relacionades, el documental traça una maqueta a escala d'una humanitat que ha perdut el seny, el nord o que, potser, simplement es mostra tal com és. "La història de l'humanitat és la història de les guerres", comenta el Salgado.

Imprescindible document sobre un home i la seva visió que no et deixarà dormir tranquil durant molts dies, aquest documental és també un tros de cinema ben sòlid, amb una càrrega argumental perfectament orquestrada i que en cap cas es limita a passar un seguit de diapositives impactants. L'horror, l'horror.

Coherence (2013) - James Ward Byrkit

Enginyosa pel·lícula de ciència ficció, aquesta opera prima del James Ward Byrkit. sostinguda sobre un guió molt treballat i astut escrit a quatre mans per ell mateix i l'Alex Manugia.
La rocambolesca història dels estranys fets que provoca la visita d'un cometa trastoca l'esdevenir dels comensals d'un sopar d'amics, [compte, spoiler] obligant-los a enfrontar-se a altres versions de si mateixos, a contemplar altres cares de les seves personalitats.

Estructurada com una fugida endavant a partir d'un fet simbòlic -el passar d'un cometa sempre és un fet simbòlic- la pel·lícula es gaudeix com un joc de pistes, desdoblaments i possibilitats per a explorar, jugant amb els enganys, les sorpreses i, fins i tot, amb els ensurts en alguna part del metratge.

Divertida i entretinguda, i tant. Però, tot i així, més buida del que podria semblar. Tot i que els guionistes trepitgen terrenys interessants al voltant de la personalitat humana [compte, spoiler] (poden les vides separar-se tant a partir d'un simple gest?, ets capaç d'enfrontar-te a altres versions de tu mateix/a?), mai no acaben de voler mullar-se en aquest respecte, acabant amb un desenllaç fàcil i matusser que tira per terra tots els esforços fets en aquesta direcció. Que acabi sent més un entreteniment que alguna cosa seriosa no deixa de ser un cert desencís si tenim en compte l'inspirat punt de partida i nucli de la pel·lícula.

Tot i així, el guió està tan ben filat, tan ben portat, que fins i tot una pel·lícula que juga al voltant de la paradoxa del gat de Schrödinger és capaç de dur l'espectador de la mà fins al final sense que es perdi i sense ser tampoc excessivament literal, obvi, pueril en les seves explicacions. A més, la direcció és prou eficaç en aquest sentit, també. I així és capaç, càmera en mà, de retratar de forma molt verídica un sopar distès entre amics, capturant perfectament el to de la vetllada.

D'aquesta manera, Coherence no és una pel·lícula difícil d'entendre. És una pel·lícula de trama complicada però de narrativa planera i fàcil de seguir. Allà on Enemy del Denis Villeneuve, Carretera perduda del Lynch, El año pasado en Marienbad del Resnais o qualsevol altra pel·lícula directament concebuda per fer-te trencar la closca són volgudament complicades, complexes, no volen donar les pistes a l'espectador, Coherence no vol que aquest es perdi en cap moment i l'acompanya de manera amistosa (i mereixedora del premi al millor guió en l'edició del Festival de Sitges de l'any passat) al llarg del seu minutatge.

Trivial d'obres d'art (I)

Si el cinema és el setè art, quan en una pel·lícula hi trobem alguna obra d'art que pren importància ens trobem davant d'una mena de capses xineses. D'art en el cinema se n'ha parlat molt, però algunes peces, algunes obres, juguen un paper molt particular en les pel·lícules a les que surten.

Així que no tenim massa clar si cal saber d'art o de cinema per jugar a aquest trivial en el que hi trobareu, precisament, obres d'art que surten a pel·lícules força conegudes. Es tracta, doncs, d'endevinar la pel·lícula.
Respostes als comentaris.

30 directors de cine insultant a altres 30 directors de cine

Els egos dels directors de cinema, de tant en tant, es desboquen i comencen a parlar d'altres colegues directors. Això és el que han recopilat els de Crityrion i ens ha deixat amb cara de no creure'ns-ho.
Aquí teniu 30 insults d'un director cap a un altre. Quins són els vostres favorits?

 1. Francois Truffaut on Michelangelo Antonioni:
“Antonioni is the only important director I have nothing good to say about. He bores me; he’s so solemn and humorless.”

2. Ingmar Bergman on Michelangelo Antonioni:
“Fellini, Kurosawa, and Bunuel move in the same field as Tarkovsky. Antonioni was on his way, but expired, suffocated by his own tediousness.”

3. Ingmar Berman on Orson Welles:
“For me he’s just a hoax. It’s empty. It’s not interesting. It’s dead. Citizen Kane, which I have a copy of — is all the critics’ darling, always at the top of every poll taken, but I think it’s a total bore. Above all, the performances are worthless. The amount of respect that movie’s got is absolutely unbelievable.”

4. Ingmar Bergman on Jean-Luc Godard:
“I’ve never gotten anything out of his movies. They have felt constructed, faux intellectual, and completely dead. Cinematographically uninteresting and infinitely boring. Godard is a fucking bore. He’s made his films for the critics. One of the movies, Masculin, Féminin, was shot here in Sweden. It was mind-numbingly boring.”

5. Orson Welles on Jean-Luc Godard:
“His gifts as a director are enormous. I just can’t take him very seriously as a thinker — and that’s where we seem to differ, because he does. His message is what he cares about these days, and, like most movie messages, it could be written on the head of a pin.”

6. Werner Herzog on Jean-Luc Godard:
“Someone like Jean-Luc Godard is for me intellectual counterfeit money when compared to a good kung-fu film.”

7. Jean-Luc Godard on Quentin Tarantino:
“Tarantino named his production company after one of my films. He’d have done better to give me some money.”

8. Harmony Korine on Quentin Tarantino:
“Quentin Tarantino seems to be too concerned with other films. I mean, about appropriating other movies, like in a blender. I think it’s, like, really funny at the time I’m seeing it, but then, I don’t know, there’s a void there. Some of the references are flat, just pop culture.”

9. Nick Broomfield on Quentin Tarantino:
“It’s like watching a schoolboy’s fantasy of violence and sex, which normally Quentin Tarantino would be wanking alone to in his bedroom while this mother is making his baked beans downstairs. Only this time he’s got Harvey Weinstein behind him and it’s on at a million screens.”

10. Spike Lee on Quentin Tarantino (and the “n-word” in his scripts):
“I’m not against the word, and I use it, but not excessively. And some people speak that way. But, Quentin is infatuated with that word. What does he want to be made — an honorary black man?”

11. Spike Lee on Tyler Perry:
“We got a black president, and we going back to Mantan Moreland and Sleep ‘n’ Eat?”

12. Tyler Perry on Spike Lee
“Spike can go straight to hell! You can print that… Spike needs to shut the hell up!”

13. Clint Eastwood on Spike Lee:
“A guy like him should shut his face.”

14. Jacques Rivette on Stanley Kubrick:
“Kubrick is a machine, a mutant, a Martian. He has no human feeling whatsoever. But it’s great when the machine films other machines, as in 2001.”

15. Jacques Rivette on James Cameron (and Steven Spielberg):
“Cameron isn’t evil, he’s not an asshole like Spielberg. He wants to be the new De Mille. Unfortunately, he can’t direct his way out of a paper bag. “

16. Jean-Luc Godard on Steven Spielberg:
“I don’t know him personally. I don’t think his films are very good.”

17. Alex Cox on Steven Spielberg:
“Spielberg isn’t a filmmaker, he’s a confectioner.”

18. Tim Burton on Kevin Smith (after Smith jokingly accused Burton of stealing the ending of Planet of the Apes from a Smith comic book):
“Anyone who knows me knows I would never read a comic book. And I would especially never read anything created by Kevin Smith.”

19. Kevin Smith on Tim Burton (in response to “I would never read a comic book”):
“Which, to me, explains fucking Batman.”

20. Kevin Smith on Paul Thomas Anderson (specifically, Magnolia):
“I’ll never watch it again, but I will keep it. I’ll keep it right on my desk, as a constant reminder that a bloated sense of self-importance is the most unattractive quality in a person or their work.”

21. David Gordon Green on Kevin Smith:
“He kind of created a Special Olympics for film. They just kind of lowered the standard. I’m sure their parents are proud; it’s just nothing I care to buy a ticket for.”

22. Vincent Gallo on Spike Jonze:
“He’s the biggest fraud out there. If you bring him to a party he’s the least interesting person at the party, he’s the person who doesn’t know anything. He’s the person who doesn’t say anything funny, interesting, intelligent… He’s a pig piece of shit.”

23. Vincent Gallo on Martin Scorsese:
“I wouldn’t work for Martin Scorsese for $10 million. He hasn’t made a good film in 25 years. I would never work with an egomaniac has-been.”

24. Vincent Gallo on Sofia (and Francis Ford) Coppola:
“Sofia Coppola likes any guy who has what she wants. If she wants to be a photographer she’ll fuck a photographer. If she wants to be a filmmaker, she’ll fuck a filmmaker. She’s a parasite just like her fat, pig father was.”

25. Vincent Gallo on Abel Ferrara:
“Abel Ferrara was on so much crack when I did The Funeral, he was never on set. He was in my room trying to pick-pocket me.”

26. Werner Herzog on Abel Ferrara:
“I have no idea who Abel Ferrara is. But let him fight the windmills… I’ve never seen a film by him. I have no idea who he is. Is he Italian? Is he French? Who is he?”

27. David Cronenberg on M. Night Shymalan:
“I HATE that guy! Next question.”

28. Alan Parker on Peter Greenaway (specifically The Draughtsman’s Contact):
“A load of posturing poo-poo.”

29. Ken Russell on Sir Richard Attenborough:
“Sir Richard (‘I’m-going-to-attack-the-Establishment-fifty-years-after-it’s-dead’) Attenborough is guilty of caricature, a sense of righteous self-satisfaction, and repetition which all undermine the impact of the film.”

30. Uwe Boll on Michael Bay:
“I’m not a fucking retard like Michael Bay.”

La Jodie Foster cantant quan era petita a la TV francesa

Que la Jodie Foster té talent per afartar-se'n, ja ho sabíem. Que el talent el portava, com si diguéssim, de sèrie, també. Però el que no sabíem (la Neus Carbonell ens ho ha descobert) és que va gaudir d'una certa popularitat a França quan era petita, tot cantant temes com aquest Je t'attends depuis la nuit de temps.
Va ser el 26 de Novembre del 1977 quan va aparèixer en el programa de la TV francesa anomenat Numéro Un i va encisar mitja França.




Sabem que alguns de vosaltres sou tan fans de la Jodie que no sereu capaços d'admetre que la realització és lamentablement setentera, però sabem que tampoc no us importa, oi que no? 

Si més no, deixeu-nos especificar que va fer-se popular amb aquesta cançó perquè formava part de la banda sonora d'una pel·lícula en la que la pròpia Foster actuava i que es deia Moi, fleur bleue. Si fins i tot se'n va editar un disc senzill!



I ara us deixem estar tranquils, que sabem que us faltarà temps per començar a visitar polsoses botigues de vell a la recerca d'algun exemplar d'aquest vinil tan preuat.

Trivial: Actors irreconeixibles #3

Sempre costa més trobar fotos "estranyes" d'actors que d'actrius, però tot i així ja portem tres edicions dels trivials irreconeixibles d'actors.
Ja sabeu com va: Feu les vostres apostes numerades als comentaris.