La peli de... la Montserrat Gasset

3 comentaris
Deixeu-me que comenci aquest post de la secció de les pel·lícules favorites dels nostres amics i lectors dient que m'ha fet una il·lusió molt especial la elecció de la Montserrat Gasset. La peli que ha escollit és, igualment, una de les meves favorites i llegir-ne la seva explicació del perquè li agrada tant m'ha fet venir moltes ganes de tornar-la a veure. Aquí us deixo doncs, amb la peli de la Montserrat.

Ara fa uns mesos que en Marc em va proposar col•laborar en aquest bloc que té amb la Noemí per comentar una pel•li que m’hagi marcat. Em va fer molta il•lusió (sí, aprofito per agrair-ho de nou, que aquestes coses s’han de dir i expressar perquè quedi ben clar ^^).
Al final he seguit el meu subconscient triant la pel•lícula que em va venir a la ment de seguida que m’ho va proposar. Com diu Punset, el subconscient fa que prenguem decisions fins i tot més vàlides que fent un raonament exhaustiu i prolongat.
Total, que us vull parlar de Mary Poppins!

Encara recordo aquell vídeo Beta que teníem a casa amb el que vèiem les millors pel•lícules. Quantes vegades hauré vist Mary Poppins!
Ja només començar, t’endinses en la música que s’escoltarà durant la filmació i veus Mary Poppins en un núvol, arreglant-se per començar en una nova casa. Una llar on dos nens entremaliats busquen cridar l’atenció d’un pare distant i inflexible, un banquer ben seriós que només es regeix per la disciplina. La mare, per contra, una dona que lluita pels drets de les dones. Aquesta part, quan era petita, no l’entenia. No entenia com fa cantar les criades i tot animant-les amb els càntics i les bandes, per després ser tan submisa amb el marit. Però clar, era l’època, no?

Des del moment en què apareix Ella, fent fora d’una ventada a les altres candidates, presentant-li la carta dels nens estripada i llençada a la xemeneia amb la cara del pare atònit, la pel•lícula no deixa d’enganxar-te a la pantalla ni un moment.


Habitacions que s’ordenen amb un petar de dits, aventures dins d’unes pintures al carrer, riure tant fins poder levitar... I no només és diversió! Què fer amb els diners? Discusions i dilemes per saber com utilitzar els diners, corredisses per la ciutat, un munt d’històries que no et deixen indiferent i que vius molt intensament. I la tristesa de la dona de les escales de la catedral, amb els coloms, tota sola... I música! Molta música!! Cançons divertides i originals que ja mai s’obliden, queden gravades en la memòria i quan comences a sentir algun tros, t’enganxes a continuar-la!

Val a dir que una de les meves parts preferides és la del ball en els terrats de la ciutat “Chim chiminey! Chim chiminey!” :D i també quan el pare marxa del banc amb el cap ben alt, el barret trencat i tot i aprèn a dedicar part del seu temps als nens.
Perquè un final feliç és el que es mereix aquesta pel•lícula, tot i que et deixa el regust amarg de la partença de Mary Poppins, qui t’ha ensenyat tantes coses i has après a estimar amb facilitat.


 

3 comentaris :

Clara González Juidías ha dit...

M'encanta!

Marc Ambit ha dit...

I a mi!!! No sé quins ressorts toca en mi aquesta peli que sempre haig d'anar amb un paquet de kleenex a la mà a veure-la! :D

Sandra Prat ha dit...

jo ja la vaig enganxar tard.. però cal dir que, qui no ha volgut endreçar l'habitació fent petar els dits (ho dic per experiència perquè soc un desastre amb l'ordre de la porta de la meva habitació endins) o el xarop que fa miracles i te gust al que més t'agrada (mmmmm.. gelat de strattachela) o déu meu.. qui no ha usat el supercalifragilisticoespialidoso jugant al penjat.. realment.. crec que és una de les millor pelis que la meva iaia sempre em posava a les tardes mentre berenava o les nits que dormia a casa seva, records me'n porta molts i bons moments també :D i em deixo d'enrollar que aquest post no és ni meu hahahah