La Novia Cadáver (2005) - Tim Burton i Mike Johnson

Tim Burton sembla entestar-se en demostrar-me que no és tan bon cineasta com en un principi em semblava. La seva primera etapa com a realitzador està farcida de títols prou suggerents com la divertida Bitelchús, la innovadora Batman i la entranyable i quasi perfecta Ed Wood. Però a partir d'aquí tot ha anat costa avall: des de la innecessària Mars Attack!, fins a la infumable revisió de El Planeta de los Simios, passant per la mediòcre Sleepy Hollow.
I per acabar de rematar la jugada, no se li acudeix al senyor Burton que refer una pel·lícula que ja havia produit, la divertida i preciosista Pesadilla Antes de Navidad. Perquè, no ens enganyem, La Novia Cadàver s'hi assembla molt, moltíssim, massa. La tècnica és la mateixa (això ho podríem obviar), però la manera en que l'empra també és igual, la història que explica, amb dos mons separats per visions diferents de la vida i la mort en aquest cas) semblen tenir massa punts en comú, els acudits ja els va gastar en la història del rei de les carbasses i, en definitiva, no sembla res més que un enginyós exercici d'estil amb marionetes.

La història és avorridíssima, les cançons de l'Elfman no estan a l'alçada i més enllà d'un parell de moments encertats (el començament, amb el primer número musical promet moltíssim més del que després acaba oferint el film) la pel·lícula passa sense pena ni glòria i arriba a convertir un metratge reduit en una penitència.
Així doncs, ho he decidit, (ja) no m'agrada Tim Burton.

Jennie (1948) - William Dieterle

Entranyable conte amorós de caire fantàstic que abraça temes que van molt més enllà del simple romanticisme, aquest film de William Dieterle destaca per la seva puresa i encant. La història del pintor Eben Adams, incapaç de trobar la inspiració i que, per un caprici del destí (o potser no) es creua amb una nena que juga al parc i que sembla sortida d'un temps passat, deixa de ser un simple drama romàntic per convertir-se, a mesura que avança el seu metratge, en una reflexió sobre el destí, la immortalitat de l'amor i la bellesa i, en definitiva, sobre allò que ens fa tirar endavant en la vida.

Filmada en un bellíssim blanc i negre, les aparicions de Jennifer Jones com la jove Jennie tenen alguna cosa de màgiques, d'etèries, de fugisseres.
Explicada com un inevitable relat tràgic en el qual el destí ja sembla haver jugat totes les seves cartes, Dieterle despulla l'acció de qualsevol tipus de misteri per concentrar-se en la reflexió i l'observació propera d'una relació intemporal.
Una pena, però, que el romanticisme dels films dels anys 40 es percebi avui en dia més com a un excés d'innocència que com el que va ser concebuda.

Cuando Harry Encontró a Sally (1988) - Rob Reiner

A mesura que passen els anys i que les comedietes romàntiques assalten les nostres cartelleres, les bondats d'aquest enginyós film de Rob Reiner surten a la llum. Ja en el moment de la seva estrena va causar sensació l'habilitat del guió, les divertides converses dels dos protagonistes i, sobretot, la magnífica representació de tots els actors, conjuminant una obra rodona i extremadament divertida.
El pas dels anys, però, i sobretot degut a l'alarmant manca de propostes mitjanament digeribles en el terreny de les comèdies amoroses, Cuando Harry Encontró a Sally es revel·la com una comèdia d'estil clàssic, amb una direcció immaculada, uns detalls actorals esplèndids i una brillantor difícil de trobar en les produccions actuals.

El primer gran encert, al meu entendre, d'aquest film és el repartiment. Molt abans de que fos necessari tenir alguna estrella de gran renom per omplir la casella dedicada als protagonistes en una comèdia romàntica (de Sandra Bullock a Jennifer Aniston, de Richard Gere a la pròpia Meg Ryan després de convertir-se en estrella), la candidesa de la Ryan, sempre creible, i l'agoserament entremaliat de'n Crystal permeteren fer creible uns personatges sobre els que recau el pes principal del film. No només estan extremadament fins en les seves actuacions, sinó que troben la manera de no desentonar davant d'uns personatges tan ben escrits. I es que està tan ben escrita aquesta comèdia que els gags estan articulars no tan sols en els plànols de l'actor/actriu que en cada cas "comet" el gag sinó, sobretot, en el contraplà, en el/la partenaire que s'ho mira i reacciona. Les mirades, de vegades tan sols unes celles que s'arrufen, un petit comentari, aquests són els veritables cúlmens del gag en aquest film.

No és un film perfecte, no podríem qualificar-la d'obra mestra del cinema contemporani, però essent una comedia notable i, sobretot, comparant-la amb la ingent quantitat de productes industrials que només compten amb un nom que enlluerni en el cartell i moltes dosis de sucre, s'acaba contemplant com una de les darreres grans comèdies nord-americanes dels darrers 20 anys.

El Caso Bourne (2002) - Doug Liman

Aquest film d'espies va venir, d'alguna manera, a reactivar un gènere que des dels 80 semblava desaprofitat. El va reactivar, que no renovar ni revolucionar doncs, en definitiva, aquest film de Doug Liman no és més que un digne entreteniment al voltant d'un agent secret que ha perdut la memòria.

La seva vàlua, en qualsevol cas, rau, precisament, en la seva senzillesa, en no voler aparentar el que no és i en tenir un plantejament força humil. Aquí, el protagonista, per començar, no és cap forçut sinó un actor reputat com Matt Damon, les seves aventures intenten vorejar sempre la credibilitat i defugir els excessos pirotècnics de les produccions a l'ús, la parafernalia tecnològica, d'altra banda, es redueix al mínim, deixant les escenes d'acció en el terreny del "cos a cos" i no permetent que aquestes es converteixin en l'únic alicient de la pel·lícula. Tampoc no hi trobem una "partenaire" gaire habitual, ni explosiva, ni en estat de cel continu, i així la Franka Potente pot fer la seva primera incursió -per la porta gran- en el cinema de Hollywod sense haver-se de rebaixar gaire (tot i que, per descomptat, la seva presència és pràcticament anecdòtica).

Així, sense voler fer massa soroll, El Caso Bourne es convertí, ara fa uns estius, en una de les més lucratives i, el que és més important pels estudis que la financiàren, amb força espectadors amb ganes de veure més aventures del tímid Damon encarnan un heroi modern sense necessitat d'impressionar ningú. D'aquesta manera, ja n'han vingut dues sequel·les i encara n'ha de venir una quarta a estrenar-se properament, prova irrefutable de que la fòrmula, sense ser res de l'altre món, funciona a base de bé.

Shutter (2004) - Parkpoom Wongpoom, Banjong Pisanthanakun

Resulta curiós, però l'única gràcia que té Shutter és que agafa un truc habitual en les pelis de gènere, només això, un truc, per muntar-hi tot un film al damunt...i el més curiós és que, a contrapronòstic, la jugada li surt perfecta. En moltes de les pel·lícules del gènere d'esperits intranquils que s'han vingut fent des dels 70, en algun moment, s'emprava el ja famós truc de les fotografies preses en escenaris aparentment pací­fics que en ser revelades mostraven alguna "aparició" d'algun esperit que no descansava en pau. Doncs és justament aquest truc, aquest gimmick que dirien els anglòfils, el que Shutter (obturador en anglès) fa servir per conduir la seva història.
I li treu tan partit, juga tan bé les seves cartes, que aconsegueix una atmosfera terrorí­fica, difícilment suportable a estones i aconsegueix plantar la llavor de l'esperança en el cinema de gènere, tan terriblement maltractat en els darrers temps.
Shutter es veu amb diversió, amb patiment i amb delit. Un film entretingudissim i ple de mala bava i terror d'aquell que en podríem dir "proper", és a dir, del que està al nostre voltant, del que, en definitiva, sentim que és tan plausible que ens podria passar a nosaltres mateixos, en qualsevol moment,ara mateix, potser.

21 Gramos (2003) - Alejandro Gómez Iñárritu

El senyor Gómez Iñárritu, em fa l'efecte, s'estima molt. Els seus films segueixen sempre un patró narratiu sincopat, a talls, a cops, en un format de puzzle més o menys exagerat que, per més que li dono voltes, encara no sé si té alguna utilitat narrativa més enllà de despistar l'espectador per tal de que no se n'adoni de que el que li està explicant no té cap tipus de pes dramàtic.

Això sí, l'home té ben enganyada la indústria de Hollywood, que li presta els calers que li fan falta per filmar les seves peripècies narratives així com per vestir els seus repartiments amb primeres figures de l'star system. D'aquest últim punt és del que més se'n beneficien les seves pel·lícules -i, qui sap, potser és que el Gómez Iñárritu té habilitat per dirigir actors i actrius, ves per on-. En aquesta rocambolesca paràbola que és 21 Gramos, sobresurten uns actors i actrius inspiradíssims, des de la sempre solvent Naomi Watts fins a l'esplèndid Sean Penn o el mateix Benicio del Toro.

Tot i que el film arrenca amb força, aquesta embranzida se li acaba aviat, tot just després d'impressionar-nos amb una escena desgarradora i colpidora -en la que Naomi Watts sembla tenir particular mèrit-. La resta és un desvarieg, un muntatge a la "tun-tun" per ser modern, per ser arriscat, per ser "autor".

Però l'autoria, molt a pesar dels intents de'n Gómez Iñárritu, rau en un altre lloc, mai en l'artifici.

Los Crímenes de Oxford (2008) - Alex de la Iglesia

Los Crímenes de Oxford, escrita i dirigida per Alex de la Iglesia és la demostració palpable d'una tesi que vinc defensant amb escàs èxit des de fa ja massa temps: El problema del cinema espanyol, de la seva pobríssima mitjana de qualitat, no és pas, com diuen alguns/es, la manca d'indústria; el problema és l'alarmant manca de talent i habilitats artístiques.
La demostració irrefutable?: Los Crímenes de Oxford. Agafes uns "creatius" espanyols, s'inspiren en un llibre, n'escriuen un guió pretesament comercial, a l'estil de, que sé jo, un "Codigo DaVinci", se'n van cap a les amèriques per fer una pel·lícula amb tota la grandesa de les produccions taquilleres. I què en surt? Un pel·lícula avorridíssima, amb unes interpretaciones pèssimes (de bons actors, que ja té mèrit), amb un llarg reguitzell de forats en la trama (plot holes en diuen allà, sembla mentida que produint la peli als EE.UU. ningú no els hi ho digués) i el pitjor de tot, unes relacions absolutament inverossímils entre els personatges.

No, encara hi ha una cosa pitjor, aquella sensació d'impotència, d'incapacitat que ja ha vingut demostrant, des de sempre, el cinema espanyol (salvant grans excepcions) en intentar fer cinema de gènere o comercial. Tothom sap qui són els grans autors i autores cinematogràfics espanyols; la resta cauen contínuament en una baixesa i una inhabilitat desmesurades.

El Odio (1994) - Mathieu Kasovitz

Veure aquesta pel·lí­cula avui en dia no té preu. Amb una antel·lació de més d'un deseni, Kassovitz filma el futur. El clima de revolta de la banlieue parisenca queda retratada fugint amb habilitat de tòpics i moralines. No hi ha bons ni dolent...(read more)s, i sí­ diferents punts de vista. Contundent més que dura, implacable més que violenta, cultiva amb cura l'inevitabilitat i conjuga magnífiques actuacions de joves promeses amb una narració ferma que tan sols desvarieja quan Kassovitz juga a ser més autor del que és en realitat.

Tot i amb això, un magní­fic exercici de cinema contemporani del que bé val la pena gaudir.

Tiempos Modernos (1936) - Charles Chaplin

No totes les pelis de Chaplin aguanten tan bé el pas del temps com aquesta divertidíssima comèdia al voltant dels esforços de la classe obrera per viure dignament.
Com sempre, Chaplin aprofita qualsevol ocasió per oferir una mica del seu clàssic...(read more) slapstick, sobresortint-ne particularment l'escena inicial a la fàbrica, un veritable prodigi de dansa còmica, amb tots els elements en perfecte sincronia.

Un veritable plaer revisitar els temps sempre moderns de Chaplin.

The Dead Girl (2006) - Karen Moncrieff

Ben escrita i molt ben interpretada per un ventall d'actors i sobretot d'actrius fantàstiques, The Dead Girl es presenta com una visió molt particular de la situació de la dona contemporània en el món que li ha tocat viure. Aprofitant la figura d'una dona assassinada per un serial killer, Moncrieff mostra un ventall de dones relacionades de manera més o menys directa amb la morta per demostrar que la situació de la dona assetjada i que pateix la violència de gènere no és només una excepció.
Diversos punts de vis...(read more)ta, diverses dones en posicions dificils, un còctel prou ben sacsejat que, això sí, peca d'un ritme massa lent que fa descarriar una mica el conjunt.