Després de veure aquesta entretenidíssima pel·lícula de ciència ficció i efectes visuals a dojo em va venir al cap que feia molts anys, però molts, que no veia un cinema d'explosions i acció hipervisual que no em deixés avorrit i amb mal sabor de boca. Ves a saber qui en té la culpa, però la veritat és que des de fa més d'una dècada, els tràilers promocionals d'aquests tipus de films són molt més divertits que les dues hores de metratge que volen vendre.
Hollywood ha forjat una camada de directors/es especialitzats/des en omplir de miratges els fotogrames, alhora que en treien l'essència i la diversió, convertint les cintes en cúmuls d'explosions, píxels esbojarrats i impactes visualts. En el camí, s'hi deixaven dos elements fonamentals del bon cinema, del que et fa venir ganes de tornar-hi: els personatges i el guió.

No ens enganyéssim, els personatges d'aquest retorn als origens d'Star Trek no passarien ni per figurants en una peli de Dreyer, però, si més no, a diferència de qualsevol dels personatges/herois de deixalles fílmiques com Independence Day, Armaggedon o Transformers, aquests no insulten l'intel·ligència de l'espectador ni són elevats a la categoria de mites inteocables amb plànols excessivament amarats de grandesa i, sovint, patriotisme.
I, per una altra banda, el guió és capaç de mantenir la tensió quan no exploten naus, quan no s'esbatussen, quan no hi ha, en definitiva, acció. I així, quan en qualsevol dels films del gènere, als deu minuts, ja estàs embafat d'adrenalina, aquesta Star Trek juga amb habilitat malabarística amb més elements per confeccionar un producte rejovenidor de franquícia que entreté, emociona i diverteix.
I no, millor no comparar-la amb cap de les deu pel·lícules anteriors de la saga...els originals no en sortirien ben parats, paraula de trekkie.

Encisadora i molt dolça, la història d'una àvia que, per costejar la operació que ha de salvar la vida del seu nét, accepta treballar en un bar d'strippers masturbant els clients. Un punt de partida com aquest podria haver derivat en una trama fàcil i emocionalment efectista. Però el debutant Garbarski l'aprofita per fer una radiografia acurada de l'autoafirmació.

Un cop més, el cinema europeu ofereix una temàtica original i un prisma gens judicatiu que aboca l'espectador/a a deixar-se portar per històries petites, minses, però carregades de sentit i d'humanitat. La sorprenent elecció de la Marianne Faithfull, mítica rockera encara en actiu, convertida aquí en àvia sacrificada, no només funciona, sinó que sobre ella recau el pes de l'acció dramàtica i, en optar per la contenció, aconsegueix transmetre una gran bondat i abnegació.

Filmada sense estridències, suggerint imatges tant potents com la de l'empleada de banc que, tocada amb un barret de Pare Noël, li denega un préstec (reforçada després pel fet de que és finalment un home de mala reputació qui li ofereix el mateix préstec) el film flueix sense alts ni baixos, deixant que els esdeveniments es succeeixin pausadament, sense presses, amb criteri i rigor.

Un plaer poder gaudir, de tant en tant, d'un cinema tan simple i tan ben el·laborat com aquesta Irina Palm.

Totes -absolutament totes- les pel·lícules de zombies (o infectats com se'ls hi diu darrerament) pretenen ser una metàfora d'algun fet fortament relacionat amb algun aspecte del moment en que van ser rodades. En alguns casos, com és el cas de la fundacional "Night Of The Living Dead" de'n Romero, tot i que la pel·lícula en realitat no en pretenia cap de metàfora, va ser la pròpia crítica i el públic qui la hi va donar. El comunisme, el capitalisme, l'exèrcit, l'imperialisme econòmic i fins i tot la massificació i atomització de la informació a Internet han estat metàfores aplicades a la fórmula bàsica del contagi d'uns quants humans per mostrar una dicotomia apocalíptica entre vius i morts.
Però tot això ha estat en la foscor d'un cinema, amb una pantalla enorme i una audiència predisposada a patir tant colpidores imatges. Ara però, una ambiciosa -i costosa- producció anglesa assalta les llars de passius televidents que, entaforats en els seus sofàs, entre programes del cor, noticiaris impactants i realitys cada cop més rocambolescs, per amorrar-lo a un espectacle veritablement dantesc, gore, sàdic i, val a dir-ho, extremadament intel·ligent.

La premissa és tan bàsica com -a priori- hilarant. Una epidèmia zombie s'extén per Gran Bretanya, escampant-se inexpugnablement per arreu. Els únics que n'estan salvaguardats són...els concursants del Big Brother, el reality fundacional i punt d'inflexió de la televisió moderna. Emprant decorats idèntics als del programa real, introduint-hi fins i tot la seva presentadora habitual, la Davina McCall (la Mercedes Milà anglesa), aquesta sèrie de cinc capítols arrenca en menys de deu minuts els possibles somriures per la curiositat de la proposta i la reemplaça per descarnades ganyotes de l'horror i el fàstic més repugnant que mai s'ha vist a la televisió.

Narrada amb contundència i pols narratiu invariable, bevent de totes -i de les millors- fonts del gènere (de Dawn of the Dead, versió 2004, agafa els zombies que corren, de 28 Days Later la càmera digital tremolosa i saltimbanqui, de Romero el plaer d'observar amb deteniment l'horror), els cinc capítols col·leccionen imatges inesborrables, esglais a dojo, personatges despreciables (destacant n'Andy Nyman com el implacable i sense escrúpols productor del programa) i un estrany regust a dinar mal paït que perdura fins a la finalització de la sèrie.

Poc més s'ha de desvetllar d'aquest magnífic joc de miralls, d'imatges metafòriques i de veritats catedralícies amagades entre vísceres i budells. La "tele" mira a la "tele", i no s'agrada...

I si no em creieu...veieu-ne el tràiler.

Estranya, molt estranya la sorpresa de trobar-se a en Liam Neeson en una pel·lícula d'acció en la línia d'un Van Damme o d'un Steven Seagal. Afortunadament, però, hi ha diferències, subtils, però interessants.
Per començar, el film no és nordamericà, ni en el seu guió ni en la seva producció ni en la seva direcció, i això ja acostuma a garantir una certa diferenciació amb el cinema dels tipus durs com els que anomenava abans.

Una d'aquestes diferències subtils és, per exemple, la motivació de la violència. Perquè en aquesta peli, de violència n'hi ha i molta...i és extremadament salvatge i brutal. A l'igual que els seus col·legues Stallone o Vin Diesel, en Neeson reparteix a tort i a dret i assola qualsevol lloc on entra, ja sigui un prostíbul improvisat, un luxós iot o el mateix cau dels dolents. Però la diferència rau, justament, en el perquè d'aquesta violència. Al personatge de'n Neeson li han segrestat la filla per tal de prostituir-la i ell solet, com a ex agent del govern, va sobrat per recuperar-la. I en el seu camí, executa amb fredor a tot aquell que se li interposa. Però sobta, tant acostumats com hi estem, la absència del gag previ a l'assassinat. M'explico. Quan en Bruce Willis, per posar un exemple, ja ha derrotat en el cos a cos a un dels seus oponents i el té ja mig fora de combat, li deixa anar un acudit lapidari (mai millor dit) just abans de disparar-li a sang freda. Aquest és un fet ja molt habitual des que el productor Joel Silver va "revolucionar" el gènere d'acció amb la Jungla de Cristal i s'ha fet servir fins a uns extrems tals que molts cops un té la sensació de que és justament el gag el que justifica l'execució d'un d'aquests personatges. Tant se val el que hagi fet, lo dolent que pugui ser; el que importa és que se'l pugui humiliar just abans de morir, amb una sortida enginyosa que precedeixi la bala.
Doncs aquí és on en Neeson s'allunya del prototip. Aquí no hi ha acudits, no hi ha punchline; només hi ha un home venjatiu que executa despietadament per buscar la seva pròpia calma interior.
No tracto, en cap cas, de justificar la seva acció, sinó tan sols fer notar que, si més no, en Neeson actua amb coherència i per a ell la mort d'algú no és tan baladí com per als Willis, Van Dammes o Seagals.
Aquest és l'element diferenciador, però, que no se m'enganyi ningú, el film no deixa de ser el mateix continu de seqüències d'acció, persecucions i forats argumentals que sempre hem vist en aquest gènere.

Això sí, cal afegir-hi una subtilesa important. La pel·lícula es diu Taken ("arrabassada") no només pel fet de que li segrestin la filla sinó pe algun motiu més. Per una banda, en Neeson no viu amb la seva filla des que es va divorciar de la seva dona. Ara la seva filla viu entre luxes amb sa mare i el seu parastre, que la omplenen de regals fastuosos i d'atencions (és a dir, que ja li han "arrabassat" la filla en una primera instància). Ara està intentant reprendre el contacte i la relació amb ella just quan la segresten (segon cop que li "arrabassen"). I ara la cirereta que completa el pastís, agafeu-vos a la cadira: la seva filla és verge i la han segrestat, com comentava abans, per prostituir-la. Així que, si em permeteu el lligat ràpid de pistes, en Neeson desplega tota la seva violència paternalper impedir que li arrabassin la filla per tercer cop. Així de simple és tot plegat per un pare com en Neeson, o per un guionista com Jean-Luc Besson.

La primera part de Ghost In The Shell ja va sacsejar els fonaments de l'anime, amb la seva història ciberpunk, deutora del clàssic literari modern que és el Neuromancer de William Gibson. Es convertí en una d'aquelles pel·lícules que indubtablement es nombren en el pòquer d'animes de qualitat (al costat d'altres joies com Akira, Perfect Blue o qualsevol del mestre Miyazaki). Uns anys més tard, arribava aquesta sequel·la, intentant aprofondir en els dil·lemes filosòfics hàbilment plantejats en la primera i, si bé l'extenuant acumulació de converses sobre l'ànima humana, l'esperit, la vida i la mort, sembla sovint col·locada amb calçador en les goles animades dels protagonistes, és indubtable que el resultat és un altre anime de primeríssima divisió, enllaunat dins d'un embolcall d'animació mixta (els personatges en 2D, els escenaris i els objectes en 3D) que destil·la ciència ficció d'alt octanatge per tots els seus fotogrames.

L'aclaparadora visió d'un món totalment interconnectat on les fronteres entre la realitat i la virtualitat s'esborren a cada pas secunda una trama d'espionatge confosa, rocambolesca i difícil de seguir. L'agent Batou, ex company de la desapareguda Major Kusanagi -que es deslliurà del seu cos per fondre el seu coneixement (o és la seva ànima) a la xarxa- i el seu ajudant Togusa investiguen els aparents suïcidis d'una sèrie de robots de companyia, topant-se pel camí amb un reguitzell de hackers, mafiosos de la Yakuza, i altres habitants d'una ciutat tecnomaníaca que abraça alhora les tradicions (memorable desfilada colorista) i els enginys mecànics i tecnològics més sofisticats.
Un còctel pirotècnic, un garbuix de conceptes filosòfics revisats amb l'ull del futurisme, un thriller violent, un anime convuls i sofisticat, tot això és Ghost In The Shell 2, un delit per la vista i per l'ànima.

Mentre Hollywood segueix intentant aprofitar la onada que el cinema de terror asiàtic va generar, tot recorrent a subgèneres propers al sadisme (la nissaga Saw) o a la "aniquilació turística" (Creed, Hostel, etc.) el gènere manté els signes vitals en funcionament gràcies als plantejaments radicalment oposats del cinema europeu.
Aquesta The Broken n'és un molt bon exponent. Posant el pes de la dramaturgia en l'atmòsfera i sustentada en un plantejament seriós que vol allunyar-se del gore més directe així com de les "scary movies" a l'ús, plagades de sobressalts i efectismes, aquest film de Sean Ellis, sense ser res de l'altre món, es perfila com una pel·lícula adulta, prou intel·ligent i decididament sobria que deceebrà completament a qui busqui un altre producte de la factoria dels somnis.

El primer que sobta, el tempo, pausat, supurant pesantor però sense avorrir, planejant per les escenes com a la deriva, sense un fil narratiu trepidant ni teledirigit, però d'un ferm i un robust que t'arrapa a la butaca. La història de la dona que pateix un accident i que, a partir d'aquell moment, comença a percèbre que potser la seva familia i amics ja no són el que eren és una mera excusa per fer avançar una trama més treballada del que pot semblar, amb algunes dobles lectures i retornant al gènere al lloc d'on no havia d'haver sortit mai, aquell espai narratiu on tot tenia un significat, i on l'objectiu dels films no era espantar sinó forçar a la reflexió sobre els racons més foscs de l'ànima humana.

A l'igual que succeia a Shutter, un gimmick, un simple truc emprat fins a l'extenuació com a recurs terrorífic com són els miralls que separen el món real del paral·lel, Ellis perfila una història dual, de confusió post-traumàtica i que, finalment, revela la veritable essència humana.

No és una obra mestra, però no és la gasòfia deshumanitzada i descarada del gruix de la producció de terror contemporània.

De vegades, en contra del que molts productors pensen, no calen explosions ni artificis per fer cinema. En Lenny Abrahamson ho demostra en la seva primera pel·lícula, dibuixant el perfil d'un home al que habitualment anomenaríem el "babau del poble" amb una concisió i un detall extrem i curós.

En Josie és l'encarregat d'una vella benzinera a les afores d'un poble de mala mort on tothom porta una vida personal decididament miserable i plena de buits emocionals. És justament en Josie, al que tots tracten com si fos curt de gambals, el que assaboreix els petits plaers de la vida, com un bosc udolant o una carretera pràcticament deserta. A en Josie, solitari obligat, excomulgat socialment, tan sols li manca una cosa: poder compartir-ho amb algú.
La gent del poble, però, plena de frustració i mancances, se'n fot d'ell a tort i dret, intentant apaivagar la seva consciencia, mentre en Josie posa l'altra galta, intentant fer veure que no passa res.
Perfilat amb tendresa, sense voler-ne exagerar les virtuts i les bondats, el personatge de'n Josie és l'últim lluitador en un món que es fagocita a si mateix, corromput per les seves pròpies frustracions i incapacitats, incapaç de tolerar la bondat en emmirallar-s'hi.
Subtil, fresca, més transcendent del que insinua, Garage s'endevina un film entranyable i rigurós, al que, tal vegada, li sobri una mica de contemplació però que, en tot cas, representa una bona mostra d'un cinema europeu que intenta resistir-se als mandats del dòlar.

Vagi per endavant que sóc un gran admirador de Terry Gilliam. El seu cinema conté algunes de les més imaginatives e interessants propostes del cinema modern, incloent-hi una de les meves pel·lícules favorites, Brazil. Però sovint, en Gilliam ha demostrat tenir problemes amb l'equilibri natural entre imaginació i concreció narrativa, i aquest n'és un dels seus més clars exemples. Gilliam parteix d'una enginyosa idea per presentar els famosos germans Grimm, convertint-los en estafadors de lo espiritual, fent-se passar per especialistes en lliurar als pobles de malediccions que ells mateixos han provocat amb un parell de sequaços que es disfressen d'abominable bruixa o de qualsevol poltergeist que els permeti atemorir una població i permetre així que se'ls contracti per grans sumes de diners.

A l'igual que li passava en una altra de les seves obres fallides, Las Aventuras del Barón de Munchausen, la imaginació desborda cada fotograma, però la trama i la tensió es dil·lueixen a mesura que avancen les peripècies fantàstiques dels Grimm. Les petites dosis d'humor, volcades sense precisió ni confiança, no ajuden a fer-ho més suportable. I tot i que la subtrama de la relació dels dos germans podia haver aportat una mica de frescor, en Gilliam no sembla interessat en el tema i segueix desvariejant per entre boscos encantats, aparicions truculentes i acostant-se més al terror fantàstic que a les aventures, un gènere en el que de ben segur el film hagués navegat més plàcidament.

En qualsevol cas, Gilliam ha demostrat ser sempre un cineasta molt personal, amb una visió molt imaginativa i original del cinema, i no hi ha cap dubte de que ens tornarà a sorprendre i a emocionar, però haurà de ser més endavant.

És una veritable llàstima que Bryan Singer hagi dirigit això. I ho dic perquè el jove director havia demostrat, sobradament, ser capaç d'agafar les regnes de projectes enormes i convertir-les en productes decents i gens ofensius per a un públic més o menys exigent. Però aquesta se li ha escapat de les mans.
La història d'uns alemanys que lluiten per assassinar Hitler i acabar així amb el seu imperi del terror s'explica desganadament, sense pols, sense suspens, acumulant escenes suposadament tenses però carents de fermesa i vibrantor. Un guió enrevessat que juga a ser críptic -per acabar sent confús- i una certa insistència en fer veure que el protagonista se l'està jugant acaben tirant per terra el lloable esforç de dur a la pantalla aquesta història necessària. Una llàstima, de debò.

Ja se sap que, quan un sap perfectament el que va a veure, la pel·lícula rares vegades el decep. Veure aquest remake de la suposadament divertida sèrie de televisió dels 70 "Superagente 86" i pretendre trobar-hi reflexions filosòfiques no porta enlloc. Però si el que es busca és un riure fàcil, no massa treballat, és possible que, fins i tot, s'hi trobi alguna cosa més del previst.

I és que aquesta Get Smart sorprèn, incialment, per no buscar el riure en l'escatologia -tan sols un gag absolutament prescindible en aquest sentit- sinó en l'absurd i, sobretot, en la burla cap a un personatge perfectament encarnat per Steve Carrell, babau, inocent, sobre el que recauen totes les burles possibles.
Hi ha pocs gags inoblidables, però n'hi ha força de molt decents, i si ens poséssim a comparar aquests gags ambels de altre comèdies actuals (La Pantera Rosa, per exemple?) no hi ha color.

Sorpren, d'afegit, per un detall inesperat i poc usual. Habitualment, les comèdies esbojarrades al voltant d'una trama d'espies o policíaca acaba defallint en el seu metratge final donat que és quan la trama s'ha de tancar i el guió està més pendent d'això que de farcir-ho amb més gags de qualitat. A Get Smart li passa el mateix, però la sorpresa és comprovar que s'ha posat molt d'esforç en concloure el film amb 20 minuts d'acció molt realista i efectiva, amb gran desplegament d'efectes visuals que, si bé no acaba de funcionar doncs l'espectador segueix demanant gags, i aquests fluixegen, no el deixa avorrint-se i amb ganes de que apareguin els crèdits.

En definitiva, si un té un paladar poc exigent, es poden passar unes molt bones estones amb aquesta revisió de l'agent Maxwell Smart. I sí, aquí també hi ha gags amb el passadís de les portes... i fan gràcia.

Feia temps que no s'estrenava per aquí una pel·lícula amb tots els trets de la independència cinematogràfica nord-americana. Hi són presents tots els tics: filmada en blanc i negre, actors desconeguts, una ciutat com a rerefons, diàlegs treballats i ganes de buscar complicitat.
L'únic problema és que la fórmula, aquí, sona a gastada, a forçada. No és aquesta recerca d'un petò a mitjanit una mala pel·lícula, però són precisament els seus tics, els seus estil·lemes els que la fan trontollar. La història d'una cita a cegues de dues ànimes perdudes a Los Angeles intenta ser enginyosa però els diàlegs acaben sortint poc fluids, forçats, encaixats amb calçador, mancats de frescor, i els actors i actrius, tot i ser convincents, acaben embarrancant-se amb unes frases que busquen ser ganxo però a destemps, sense preparar el terreny, sense semblar natural, que és el pitjor que li pot passar a un film independent.
Això sí, a qui li agradessin films com "Los Hermanos McMullen" aquesta no li decebrà, doncs els elements -i potser els errors- són els mateixos.

Després de la infumable The Fountain, el sempre prometedor Aronofsky havia deixat una bona colla de fans decebuts i sembrat força dubtes sobre el cinema que portava a dins. Com fan els autèntics mestres, Aronofsky ha optat en el seu següent projecte per una història petita, mirada molt d'aprop per fer-la gran, enorme, universal.

I com només alguns escollits saben fer, troba el moment exacte per situar la seva acció. De tota la vida de'n Randy Robinson, un lluitador de Wrestling batejat com "The Ram", plena d'excessos, de fracassos, d'errors, i també d'èxit i popularitat, la mirada de n'Aronofsky es centra tan sols en un moment concret, petit, aparentment irrellevant, però que condensa tota la poètica de la seva vida. Poden escollir fer un biopic grandiloqüent, un auge i caiguda d'un mite, Aronofsky tria el moment en el que les llums dels quadrilàters s'apaguen.

Explicada amb tendresa, amb empatia cap a una persona que només sap fer una cosa a la vida -un one trick poney en dirien els anglòfils-, fer veure que s'estomaca amb altres lluitadors, quan la càmera s'acosta a un Mickey Rourke que sembla encarnar-se a ell mateix, la metàfora pren cos.

Sense els escarafalls de Requiem For A Dream, sense la cura visual de The Fountain, però amb més cinema del que mai ha filmat, Aronofsky completa una de les més belles històries del cinema recent, una joia agredolça que captiva i commou, que colpeix i que fascina, mostrant com aquest personatge rep el primer cop vertader de la seva vida.

Van Damme en una peli seriosa? El mateix que ha repartit bufetades amb la mà ben oberta durant 20 anys? El que presumia de poder partir la closca d'una nou amb ses natges? Bé, caldrà veure-ho, això.

Compte, parany: a) El Van Damme sempre ha fet pelis de mastegots. b) Les pelis de mastegots són dolentes. c) Si el Van Damme no fa pelis de mastegots ja no seran dolentes...

No val a caure en l'error, aquí la transitivitat no s'aplica.

I enfotre-se'n d'un mateix és veritat que té mèrit, però això no garanteix res. Que el Van Damme se'n en rigui de la seva edat, confessi els seus pecats, els seus vicis i les seves dificultats per trobar pel·lícules a fer no deixa de ser alguna cosa original, però en cap cas pot desencadenar una altra cosa que compassió per un personatge com el belga musculós. Compassió pel Van Damme? Tota. Per la pel·lícula? Cap ni una.
Sense ser una bajanada de film, mai no troba el punt, l'equilibri, l'harmonia entre la conyeta autolascerant i el thriller d'acció. Que en Van Damme ha estat segrestat per uns atracadors i la policia creu que ell n'és el culpable és un acudit que tampoc té tanta gràcia, i el film sembla voler girar entorn a ell durant massa estona. Els personatges són tan plans com els de totes les seves pel·lícules, els diàlegs fan riure de lo pobres i desangelats que són, i l'acció, la tensió que la trama viu en determinats moments no es palpa per enlloc.

En Van Damme, això sí, es reserva els seus cinc minuts de glòria, en un plànol en el que s'eleva de la trama -literalment- per fer una confessió oberta, sense talls, verídica i commovedora -llàgrimes incloses- per acostar el mite a la mortalitat. És indubtablement, el punt àlgid del film, i és una pena que arribi quan un ja té la sensació de que això no serveix per res.

Al cap i a la fi, a l'igual que totes les seves pelis anteriors, aquesta és també un vehicle pel seu lluiment, tot i que aquí no necessita fer-ho a cop de bastó.

Quan ara ja fa uns anys el reputat Ang Lee va ser convençut per portar a la gran pantalla el mític monstre verd de la Marvel, moltes es van posar les mans al cap, esperant veure què podia fer l'artífex de joies com The Ice Storm / La Tormenta De Hielo al capdavant d'un producte faraònic. El resultat: una discreta pel·liculeta d'entreteniment per a jovenets amb ganes d'al·lucinar amb quatre efectes visuals mal calibrats. Si no l'hagués dirigit Ang Lee, la crítica se l'hagués carregat, però va quedar com una peli enginyosa, original i interessant sense ser massa cap de les tres coses.

Ara, uns anys després, funcionant com funcionen de bé les adaptacions del paper al cel·lulòide, Sant Torne'm-hi. Ara, això sí, desprovista de tota la traça d'intel·lectualitat que -suposadament- tenia la primera. Ara només queden els mastegots. I és clar, un film que es promociona així, poca cosa pot oferir, apart dels propis mastegots.
Així, no cal explicar massa més. El film comença amb mastegots i acaba amb castanyes. I entremig? Passo de contestar, segur que ho endevines.

El guió és pobre, pobríssim, però això sí, tot l'esforç que no ha fet el guionista en fer la seva pel·lícula més interessant l'ha reservat per encabir-hi un parell d'enllaços a futures pel·lícules de la casa (la continuació d'Iron Man, entaforada amb calçador amb la presència de Robert Downey, Jr. en l'epíleg, i l'adaptació dels Vengadores que escometràn al 2011).

En definitiva, una pel·lícula en la que val més que tinguis un bon cabàs de crispetes entre mans, perquè sinó et pots avorrir de mala manera.

Últimament, quan em disposo a veure una pel·lícula hollywoodienca al 100%, avalada per un allau d'impactes publicitaris, ja em conformo en que no em senti insultat. Amb això ja firmo.
Aquesta Ultimátum A La Tierra o tenia tot, a priori, per cobrir-me d'injúries i escarni: tones de màrqueting, protagonistes estrella (Keanu Reeves i Jennifer Connelly al capdavant i secundaris de luxe com la Kathy Bates), ciència ficció apocalíptica amb alienígenes pel mig i a sobre era un remake. La cosa no pintava bé.

Però la realitat és que aquest entretingut film del director de la curiosa El Exorcismo De Emily Rose es deixa veure sense ofenses greus. Alguns que altres buits de guió, una paràbola mediambiental extremadament òbvia, una grotesca caracterització de militars i polítics...el poti-poti habitual, no hi ha dubte. Però l'inici és prou vibrant com per mantenir-se a un bon nivell fins ben entrada la meitat del film. A partir d'aquí no cal negar que perd alè, però no baixa prou enters com per desitjar que s'acabi i ens deixi pensar en altres coses.
Tan innòcua com distreta, aquest remake del clàssic de Robert Wise no passarà a la història dels cinema, però tampoc no ho pretenia, a que no?

Michael Arias va ser un dels involucrats en el projecte Animatrix, aquell mostrari d'animació que al voltant de l'univers Matrix va sacsejar el món de l'animació occidental, presentant-ne les més innovadores tendències així com ses tècniques més revolucionàries. El segment en el que participava -no dirigia, però si s'encarregava de l'animació- Beyond, era una de les més imaginatives i visualment més atractives, amb una magnífica barreja d'animació en 2D i 3D alhora.
Amb aquesta adaptació del manga Black & White de Taiyo Matsumoto, Arias es convertí en el primer director no japonès en dirigir un anime doncs, tot i haver viscut al japò durant més de vint anys, és oriund dels Estats Units.
Visualment aclaparadora, Tekkon Kinkreet narra la història de dos germanets delinqüents, un de comportament molt infantil i l'altre de maneres molt adultes, que s'enfronten a les Yakuza en una dura batalla per conquerir el "barri del Tresor". Arias s'esforça en que els escenaris, bells, esplèndids, coloristes, sensacionals, no es mengin una història minça, reduida temàticament a la dualitat, al bé i al mal, a la inocència i a la ira captives dins de cada ésser humà. I no se'n surt.

Podríem vessar bits a dojo per explicar, fil per randa, l'art amagat darrera de cada dibuix, de cada pinzellada, de cada efecte visual, però tot i així no aconseguiríem amagar la sensació de disbauxa que a nivell narratiu transmet el film. El seu guió, que constantment encadena escenes que s'intercalen entre si, pendolant d'un escenari a un altre i després tornant-hi per recuperar un diàleg interromput, ennuega l'espectador, que amb prou feines té temps d'assimilar la paleta cromàtica.
Així, els personatgs mai no es deixen conèixer, mai no se'ls permet aribar a l'espectador que, ofegat per una animació ornamental i complexa, mai no connecta amb ells.

Amb tot, l'espectacle visual es deixa veure, encara que sigui per assistir a una nova demostració de pirotècnia animada, però mai amb la sensació de que això dugui a algun lloc profitós.

En Ricky Gervais és, avui en dia, un dels actors de comèdia més rutil·lants. Si més no, ha estat capaç de crear un personatge que, si bé no ha deixat de repetir amb lleugers matisos, li ha permès accedir, essent britànic com és, a la popularitat a l'altra banda de l'oceà.
Primer va ser la seva fantàstica encarnació de'n David Brent a la esplèndida i agradolça sèrie de comèdia The Office que després va patir un remake a la americana. Va tornar a disfressar-se de perdedor amb problemes per relacionar-se a l'estimable sèrie Extras. I finalment, aprofita l'embrenzida per donar vida (mai millor dit) a aquest entranyable mena de Mister Scrooge fora de temporada que és el seu personatge del Dr. Pincus.
Per si sol, en Gervais és perfectament capaç de muntar un gag i estirar-lo adequadament fins a obligar-te a recargolar-te sobre tu mateix del riure. Però aquesta no és una comèdia en la que l'actor és la única font de diversió (com seria el cas de totes les comèdies de Jim Carrey). Aquí en Gervais camina damunt d'un guió escrit pel prolífic i reputat (a Hollywood, ja se sap, la reputació es guanya a cop de taquilla) David Koepp, autor de guions tan rentables com Jurassic Park, Mission: Impossible o Spiderman. La història, no ens enganyem, no és res de l'altre món: Un dentista malcarat, després de morir durant 7 minuts comença a veure els fantasmes que deambulen per Manhattan i que, com que tenen afers pendents abans de poder marxar i descansar, aprofiten que ell els veu per demanar-li ajut. Un d'ells, l'encarnat pel Greg Kinnear, li demana que l'ajudi a fer fracasar la relació entre la seva vídua (Téa Leoni) i el seu actual nuvi. Amb una premissa com aquesta, als deu minuts de metratge un ja té molt clar que el Dr. Pincus no trigarà a enamorar-se d'ella. Així, la història és ben evident (massa) i les perspectives de que el globus es desinfli son grans.
Però l'habilitat de Koepp en guionitzar-la és tal que aconsegueix farcir el film de gags encertadíssims, esmolats, amb punch-lines de primer ordre, sense deixar que l'espectador respiri profundament més d'un minut. Així, quelcom de trillat i gens original com aquesta trama que ens explica es torna un vehicle fantàstic per gaudir d'aquests acudits interpretats per un comediant en estat de gràcia.
En Gervais és subtil, i això és el que més riures arrenca, sobretot si un el compara amb els comediants habituals de la factoria de Hollywood, digues-li Carrey, Myers, Stiller o Sandler; la distància i la classe són abismals. Cada cop que engega un gag el condueix amb serenor cap al desenllaç, colpejant allà on l'espectador menys s'espera.

El propi Koepp dirigeix la cinta amb la mateixa frescor i eficacia que ho va fer a la magnífica Stir of Echoes / El Último Escalón (allà també hi havia fantàsmes...que n'és potser un especialista?). I demostra les seves habilitats en la cadira del director particularment en els 10 minuts finals, on troba la manera de tocar la tendresa sense perdre el ritme, sense semblar forçat i, en definitiva, sense caure en el mateix error que tantes comèdies -fins i tot algunes de molt estimables- cometen quan arriba el moment dramàtic.

En definitiva, una comèdia divertidíssima, que no ofen amb acudits barroers i que troba la manera de convertir un tros de carbó en un diamant prou lluent i valuós.

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...un nen...curses de cotxes futuristes...colorins...molts colorins...zzz...zzz...zzz...ui!, més colorins!...curses...cotxes que salten pels aires...zzz...que l'avança!, que l'avança!...que bat el rècord!...que sí, que el bat!...zzz...zzz...

Oh!, una peli dels Wachowski...els de Matrix!...les tres Matrix, la bona, la dolenta i la pitjor...zzz...zzz........

L'M. Night Shyamalan ostenta, sens cap mena de dubte, el títol de trampós oficial del cinema contemporani. Totes i cadascuna de les seves obres es sustenten damunt de premisses interessantíssimes, profundes de vegades, encisadores i colpidores sovint. Les cimenta, a més, amb un cinema sòlid, amb una gestió de la tensió realment consistent. Remena l'espectador a voluntat durant bona part del metratge dels seus films, però en tots els casos, en algun moment donat de la pel·lícula, trenca la baralla i recull els guanys sense preocupar-se del que ha rodat fins aquell moment.
Es ben cert que alguns d'aquests trucs li donen perspectives interessants a algunes de les seves propostes (particularment a El Bosque / The Village) però un no pot evitar tenir la sensació de que el Shyamalan concep els seus productes des d'aquest punt concret, des del truc final, per trobar-hi després un camí que hi arribi. I això és engany delliberat i amb al·levosia.
Afortunadament, aquesta The Happening, no segueix les mateixes normes. Shyamalan sembla apostar per una premisa sòlida sense intenció d'enganyar ningú: de sobte, sens previ avís, bona part de la població nord-americana comença a suicidar-se. Es veritat que el truc aquí està en una mena de macguffin modern, que ens impulsarà durant bona part del film a seguir endavant preguntant-nos ara què passa, ara qui n'és el responsable, ara com ho aturem. Fins aquí doncs, aplaudiments per un director que sembla voler bescanviar la seva etiqueta de trampós per la de cineasta comercial de qualitat.

El problema però rau en que, en l'esforç, Shyamalan sembla haver perdut part d'aquella força narrativa de que feia gal·la en el passat. La tensió s'esvaeix a mesura que el film avança i, després del pròleg, els moments àlgids mai no tornen a assolir l'empenta inicial. Farcir el guió de metàfores gastades i/o absurdes sobre la parella protagonista (la idea de la canyeria és de les més inverossímils i patètiques de la història del cinema, paraula) no ajuda, i encara menys si aquesta és interpretada per un actor tan limitat com en Mark Whalberg i per una secundària habitual, totalment descentrada aquí, com la Zooey Deschanel.

Desvalguda, redundant, vagareja sense rumb fix i desprovista de pols una proposta interessant que personalment recomanaria veure només fins al minut 10. A partir d'allà...el buit.

Que els Coen tenen molt de cinema a dins és un fet més que demostrat amb bona part de la seva filmografia. Però que cada dos per tres ens presenten un film força desangelat i, fins i tot, desencertat, també.
El pitjor de tot és que, des de ja fa un bon grapat d'anys, els films que estrenen tenen molt poc a oferir i viuen de les rendes mediàtiques dels seus films anteriors. Es el cas, evidentment, d'aquesta insulsa comèdia sobre agents secrets i aspirants voluntariosos a ser-ho, que patina des del primer minut, que acumula gags sense gràcia i que, tot i comptar amb un gruix d'actors i actrius de primera categoria, no enganxa mai l'espectador, portant-lo soporíferament per un metratge plagat d'absurds i de sensesentits.

No és exactament un film avorrit. Tampoc no se'l pot titllar de dolent. Simplement no rutlla, no et du enlloc. I això és el pitjor que li pot passar a un film d'algú de qui t'esperes bon cinema.