Encara trasbalsat, m'atanso a l'antic espigó del port de Barcelona per intentar posar sobre el paper alguna cosa semblant a una ressenya sobre un documental colpidor que no ha de passar desapercebut per les cartelleres.
Des de la quasi insuportable (però magnífica) Fast Food Nation de Richard Linklater que un film no mostrava amb la cruesa necessària (és a dir la real, no la inventada ni exagerada) la matança turmentadora de milers d'animals. Però on en Linklater aprofitava la ficció per colpir, en aquesta The Cove, Louie Psihoyos utilitza material filmat per a ell mateix i el seu equip en una amagada cala de la preciosa Taiji al Japó.
No deixa de ser curiós però que Linklater contés en el seu film una història sobre el penediment d'un cap de màrqueting d'una empresa de restaurants de fast food i Psihoyos utilitzi com a fil conductor la figura del Richard O'Barrie, l'home encarregat de capturar les cinc femelles que havien de donar vida al mite televisiu que fou Flipper i que, ara, penedit del que va fer i de la dofímania que va generar, vulgui redimir-se a través de la denúncia i de la intervenció activista.

I encara un altre punt en comú entre ambdues cintes. En Linklater filmava escenes reals a les empreses càrniques i a les plantes de producció, així que, probablement, no estiguin tan lluny l'una de l'altra aquestes dues denúncies dels despropòsits humans quan es barregen animals, alimentació i diners.

Rodada com si d'una mena de thriller es tractés, amb els seus bons i dolents, jugant als espies amb càmeres militars, infraroges, ocultes, propiciant contínuament clímax narratius contrapuntejats amb escenes més abocades a la conscienciació, emprant una banda sonora que ben bé podria musicar Ocean's Eleven o The Italian Job, la proposta funciona pel ritme però també per la proximitat dels implicats, per la filmació directa de les aberracions i per no voler -o no ser capaç- de buscar-li els tres peus al gat.

Un al·legat punyent i directe, que colpeja en repetides ocasions -fins al darrer fotograma, no val a fugir del cinema abans de que s'encenguin els llums-, no sempre amb imatges, sovint amb testimonis i que sembla comprendre que l'espectador necessita ser bufetejat per despertar del seu estat letàrgic i prendre mesures que vagin més enllà d'apuntar-se a un grup de Facebook o compadir-se dels pobres animals mentre compra irresponsablement al supermercat.

Feia molt de temps que no plorava tant i tan a disgust en un cinema, i el tràngol, per difícil, no deixa de ser necessari, i demostra que el cinema encara té molt a dir en clau de denúncia, per lo massiu del seu abast però, sobretot, per la insondable capacitat de colpir-nos irremissiblement i sense clemència.

En el cinquè dels seus contes morals, Rohmer proposa un punt de partida interessant que desenvolupa a la perfecció extraient-ne tot el suc amb la seva enginyosa habilitat per convertir un escenari aparentment innocu en un escenari per on desfilen enginyoses converses sobre l'amor, el desig, el pudor i la obsessió.
Una escriptora, Aurora, li confessa al seu amic Jerôme, un home d'uns quaranta anys amb la vida resolta i a un mes vista de casar-se, que vol escriure una novel·la sobre un home de les seves característiques que s'obsessiona amb una joveneta de quinze anys, però que no sap com acabar-la i li demana que sigui el seu conillet d'indies i que intenti imbuir-se del protagonista i s'apropi a una joveneta que estiueja al mateix indret.

La trama es desenvolupa com si fos el diari de l'escriptora, en la que, dia a dia, es van separant les observacions, ja sigui de les converses amb l'home, ja sigui de les experiències i encontre del mateix amb la jove. Però aquesta mateixa trama es complica amb l'aparició de la Claire, una esvelta joveneta el genoll de la qual se li apareix a en Jerôme com una preciositat i cau presa del desig i l'obsessió.

Delicada però sense excessos visuals, tendra però gens complaent, amagant més del que s'explica, Rohmer disposa uns pocs elements amb els que juga a la perfecció per filmar una delícia de pel·lícula que convida a les tertúlies posteriors i als debats sobre les veritables intencions i sentiments dels personatges.

La meva amiga Patri Ramírez m'ha demanat una recomanació de sèries (ara que s'ha acabat L O S T ) i li he acabat fent un compendi (no podia parar!) de les meves favorites dels darrers temps. No estan totes les que són però per mi sí que són totes les que estan, així que aquí us deixo la llista per si a algú més li pot venir de gust de provar-ne alguna. Que aprofiti!

Humor anglès:
- Black Books (una comèdia de situació amb uns personatges moooolt bons al voltant d'una llibreria atrotinada de Londres)
- Little Britain (com si els Cruz Y Raya fessin un programa a Anglaterra però amb desfase total. Provocadora i políticament incorrecta)
- The IT Crowd (una sitcom al voltant d'un departament d'informàtica d'una gran empresa amb dos nerds brutals i una jefa que no en té ni idea d'informàtica. Realment la millor sèrie de comèdia que he vist en molt de temps)
- The Office (se'n va fer un remake americà molt inferior, però aquesta original sèrie al voltant d'un jefecillo lamentable en una oficina d'una mitjana empresa paperera anglesa és absolutament fantàstica. Els personatges principals són entranyables, els gags són memorables i el personatge del David Brent un dels mites de la televisió recent)

Humor yanki:
- How I Met Your Mother (imita a Friends sense aconseguir ser tan divertida però amb uns guions molt ben lligats i amb un personatge, el Barney Stinson, que ja forma part de la història dels grans personatges televisius)
- The Big Bang Theory (una sitcom al voltant d'uns nerds científics amb dificultats per comunicar-se amb els demés i una veina "de buen ver" que els hi trastoca les vides. El personatge del Sheldon Cooper és també mític)
- Arrested Development (les peripècies d'una familia adinerada amb molts problemes interns. Una ed les poques comèdies capaç de fer-te riure sense necessitar riures enllaunats)

Drama yanki:
- Mad Men (la millor sèrie "seriosa" del moment. Uns guions esplèndids, uns personatges molt més ben dibuixats que de costum, sense bons ni dolents, i un retrat fidedigne de la societat masclista contemporània analitzant la dels 60 als USA. Passa a una agència de publicitat on preparen campanyes per marques conegudes com Menkens, Lucky Strike, Clearasil, Playtex, etc.)
- El Ala Oeste de la Casa Blanca (un mite de la televisió moderna, basada, fonamentalment, en uns guions molt densos i amb un ventall de personatges impressionant. Molt didàctica, entretinguda i emocionant)

Drama europeu:
- Fanny y Alexander (rodada originàriament com una sèrie de quatre capítols, Ingmar Bergman la va retallar per fer-ne una versió estrenable en cinemes. Si la peli era fantàstica, la sèrie, que dibuixa els personatges amb més calma, és absolutament deliciosa)

Intriga:
Dexter (una de les millors sèries que he vist en els darrers anys. Va d'un paio amb problemes psicològics xungos que fa de poli de dia i d'assessí despiatat de nit. Evita els tòpics i fa un retrat molt interessant dels personatges i del que els mou. A més és una de les poques sèries actuals que no enganya a ningú ni s'allarga quan no toca, cada temporada és autoconclusiva i no t'intenta deixar "en vilo" fins la propera)
- Prison Break (a partir de la tercera es va torçar completament, però les dues primeres són tot un exemple de guions perfectament filats amb unes trames d'alta tensió i una història que et sorprèn a cada gir)

Terror:
- Dead Set (poques sèries hi han de terror, però la BBC va apostar fort per aquesta en la que explica una mena d'apocalipsi zombi que es produeix a Anglaterra i els únics que, en principi, semblen quedar-ne al marge, són els concursants del Big Brother. Rodada amb molta mala llet, ironia i un índex gore mai vist a la tele, per a mi és una de les grans sèries dels darrers anys.

Anime:
- Death Note (És millor que llegeixis el manga, però si no pots o no et ve de gust, veure el seu anime està realment bé. És una lluita d'ingeni entre dues persones superintel·ligents que intenten caçar-se l'un a l'altre. Un dels personatges rep un diari amb poders en el qual si s'escriu el nom d'una persona aquesta mor en el termini de cinc minuts. Per descomptat, una arma tan poderosa pot generar trames moooolt interessants i intrincades. Això sí, cal que la vegis ben seguida, perquè si t'oblides una mica de la trama, és tan complicada que recuperar el fil costa molt :-)
-FLCL (una enorme anada d'olla que barreja tècniques d'animació molt diferents i amb un humor surreealista i esbojarrat molt divertit)
- Jungle wa itsumo ale nochi guu (una anada d'olla encara més enorme que l'anterior, amb un humor encara més surrealista i un estil que sembla infantil però que no ho és en absolut.
- Paranoia Agent (una història d'intriga sobre uns assassinats envoltats de misteri apocalíptic. Molt ben portada per un dels grans de l'anime actual, Satoshi Kon)

Me n'he deixat moltes que també crec que haurien de ser esmentades, però he volgut restringir la llista a les que, per un motiu o un altre, considero favorites i més afins als meus gustos. Afegiu-hi les vostres als comentaris si creieu que en falta alguna digna de ser-hi.

Aquesta peli ben bé es podria titular "Not just another superheroes movie" -i possiblement aquest títol va passar per la ment dels seus productors (o dels seus distribuïdors espanyols davant d'un títol tan poc "espanyol")- però acaba prenent el nom del superheroi protagonista. Aquest és un adolescent que decideix portar a la realitat el somni de molts jovenets que, enterbolits pels masclistes i testosteronics còmics de superherois, s'imaginen enfundats en neoprens colorits repartint estopa a tort i a dret, alliberant així l'excés glandular propi de l'edat. Fart de passar desapercebut entre les noies, de ser atracat cada dos per tres, de ser, en definitiva, ningú, encarrega un vestit ajustat de color verd i intenta intercedir en batalles que, donada la seva mínima corpulència i la seva innocència, té perdudes abans de començar. Però, el que és el cinema, un cúmul de curiositats el posaran en l'ull de l'huracà, al bell mig dels negocis tèrbols d'una banda mafiosa que controla la ciutat.
L'enginyós guió ens porta doncs a viure les peripècies d'un pobre pocapena d'institut convertit en superheroi voluntariós però poc dotat que va descobrint la dificultat del seu propòsit.
El més interessant però d'aquesta divertida i entretinguda Kick-Ass és, sens dubte, l'aparició d'un deliciós personatge secundari, la superheroïna de 13 anys Hit-Girl, una rabassuda criatura educada pel seu pare entre armes i violència, que sembla una professional de l'esbatussada i que li dona mil voltes al pobre del Kick-Ass. Veure com aquesta desllenguada i implacable assassina púber aniquila un darrera l'altre els vil·lans mitjançant sanguinàries maniobres i cabrioles impossibles és el gran encert d'un film que, indubtablement, sense ella no existiria.
Curiosament, als Estats Units, la cinta ha tingut problemes per mostrar a una -aparentment- innocent criatura de tretze anyets deixant anar grolleries i insults, però no per tota la violència absolutament explícita i voluntàriament excessiva que exerceix. Coses dels valors morals, suposo.
S'hi afegeixen altres personatges més o menys enginyosos, portadors de gags simpa`tics però sense massa punch que el públic rep amb la mateixa innocència que caracteritza als protagonistes, però el Matthew Vaughn troba la manera d'explicar una història senzilla i sense grans encerts amb el ritme suficient com per fer-la molt entretinguda i divertida. L'equilibri entre l'acció -abundant- i la comèdia -en iguals proporcions- és admirable, i el pas de l'una a l'altra es produeix sense dificultat, evitant els paranys d'aquests tipus de pelis que, sovint, arranquen en comèdia i quan arriben a l'acció no saben fer la transició sense patir una davallada.

Tot i tenir debilitats clares i contundents -el gag sobre la orientació sexual del protagonista està tan sobat que fins i tot se n'han fet pel·lícules senceres sobre aquesta mateixa premissa- el to és tan adequat que el públic s'hi entrega des del primer moment i arriba a deixar-se anar en moments culminants del film -aplaudiments?, feia molt de temps que no els sentia al mig d'una sessió!- quan la innocència dels protagonistes sembla superar-se i comportar-se com uns veritables superherois de pantalla -és a dir malparlats, prepotents, hiperviolents, sanguinaris i absolutament mancats de pietat o clemència-.

És doncs aquesta Kick-Ass tota una sorpresa atesa la vergonya al·liena que podria haver generat un producte similar en mans menys enginyoses, i un divertiment entranyable que agradarà a la gran majoria d'espectadors/es. Està lluny, molt lluny de ser l'obra mestra que alguns intenten vendre, és molt menys intel·ligent del que el seu creador suplica que ens creiem i és molt menys rodona del que hauria de ser, però funciona perfectament bé com a entreteniment des del primer minut fins a l'aparició dels crèdits. I això, avui en dia, ja és molt dir.

Sense explicar gran cosa, sense atrevir-se a anar tan lluny com havia anat en les seves predecessores cintes, Akin és capaç de plantar-nos una comèdia bastant inocentona però molt ben explicada i amb un to proper molt aconseguit que agradarà a una gran majoria d'espectadors/es.
Els ingredients d'aquesta petita i inòcua història sobre un restaurant de mala mort són un grup d'actors molts inspirats, una banda sonora insistent amb molts temes d'arrels negres i una direcció extremadament encertada. I per acabar de lligar tots aquests ingredients, Akin s'empesca una trama més pròpia dels Teleñecos o dels germans marx en la que el protagonista intenta tirar endavant el seu negoci de restauració a pesar d'un germà amb un peu a cada banda de la porta de la presó, d'un amic de l'infància que vol quedar-se el local amb males arts, d'hisenda i una núvia fugissera a la que no sap si seguir en el seu periple professional a Shanghai o quedar-se per comandar el seu restaurant.
El millor que es pot dir d'aquesta pel·lícula és que el seu encertadíssim to aconsegueix, des del primer moment que ens en riguem dels seus senzillíssims gags i que l'embolcall és tan llaminer que ningú no se'n pot resistir.

Molt lluny de les seves exitoses Gegen die Wand i Auf der anderen Seite, Akin sembla volver-se obrir camí cap a Hollywood, demostrant que és capaç d'entregar un producte encisador amb molt pocs elements.

Al capdemunt de la Tokyo Tower, una rèplica de la Tour Eiffel al bell mig de la capital nipona, l'any 1983, en Wim Wenders es troba amb Werner Herzog i, tot observant la ciutat aquest últim diu:

There are hardly any images to be found. One has to dig deep down like an archeologist.

Queden poques imatges per trobar. Hom ha d'excavar molt profund com un arqueòleg.

Per a un cineasta com Herzog, sempre a la recerca de les imatges més pures, el món actual està replet d'artificialitat. I el cinema contemporani, fonamentalment, es dedica a filmar-lo com si fos real. Així, podríem dir que, conscientment o no, el cinema contemporani ens enganya, ens mostra el que no és. Però, sobretot, ens mostra el que no importa, allò que és irrellevant, allò que no canviarà les nostres vides ni les farà millors. En el cinema d'avui en dia, els espectadors prefereixen veure un piromusical que no pas un desert, una selva espessa o una posta de sol.

Som, en definitiva, espectadors de la mentida.

En Dorrington és un enginyer aeronàutic que té un somni: fer volar un petit zepelí extremadament maniobrable per tal de poder filmar ben d'aprop la flora i la fauna que s'amaga en les inaccessibles copes dels gegantins arbres de la selva, inexplorats per la comunitat científica degut a les limitacions dels aparells voladors existents. Ja fa temps que en Dorrington ho ve provant, però ara feia deu anys que no s'enlairava, just des que va perdre la vida el seu càmera habitual damunt d'un dels seus enginys voladors. L'home arrossega un trauma i una culpabilitat extremes, i Herzog li financia el projecte per completar el seu somni alhora que supera el seu trauma.

Així, el documental orbita al voltant de l'enginy mecànic, dels seus problemes tècnics, dels intents fallits, però articula el seu veritable dramatisme al voltant de les dues persones més rellevants de l'expedició: en Dorrington, un mig llunàtic innocent amb un llast excessiu, en Mark Anthony Yhap, un autòcton amb una visió molt particular de la vida.

El film acumula moments fantàstics que van des de la visió en primer pla de la semi-històrica natura copsada al capdamunt dels arbres fins a els globus de fira arrossegats pel corrent imparable de la cascada gegantina que presideix la zona, però també la presentació del gall de'n Mark Anthony, els moments pel record del tràgic accident del càmera de'n Dorrington, etc.

Un cop més, Herzog afegeix a la seva col·lecció de visionaris somiatruites un altre personatge irrepetible al que, en aquest cas, fins i tot li dona els estris per convertir-s'hi.

Un dels millors documentals de'n Herzog és aquesta Lliçons en la foscor, on acumula tan la seva habilitat per posar la càmara en el lloc del món i en el moment precís, com per filmar les més captivadores i espectaculars imatges naturals dels paisatges més inhòspits i extraterrenals.
Just conclosa la primera guerra del golf, Herzog puja la seva càmera a un helicòpter i captura les fantasmagòriques visions dels pous de petroli kuwaitís escopint foc i tenyint milers d'hectàries de llacs de petroli negres com la més fosca nit. Amb el seu sobrevolar d'aquests paratges dessolats, Herzog no només ens mostra el desastre ecològic sinó també l'absurd de les confrontacions armades, així com l'aparent facilitat de l'ésser huma per arrassar la natura però, alhora, la seva absoluta incapacitat per arreglar-ho.

Acumulant, una darrera l'altra, imatges colpidores i de díficil digestió, Herzog tan sols hi afegeix dos contrapunts. Dos petits inserts de dues entrevistes que suposen la única aparició de la paraula en un film que juga fonamentalment amb la potència de les seves imatges i la música que les acompanya. I ambdues entrevistes, per la seva banda, a més d'interludi dissipador, funcionen també com a curioses pinzellades humanes en el conflicte. Per una banda, una dona que, des de la pèrdua del seu fill no ha pogut tornar a articular ni una sola paraula. I, per una altra, la mare el fill de la qual tampoc parla des que els soldats iraquís entraren per la força una nit a casa seva i els sotmeteren a les més crues vexacions. Curiós que ambdues siguin entrevistes quasi mudes.

I en la part final, per acabar d'adobar-ho, Herzog se les empesca per mostrar-nos els intents de grups d'especialistes nordamericans per controlar els pous desbocats, instal·lant-los unes menes d'aixetes gegantines.

Una orgia de foc, cru vessat sobre natura espatllada per sempre, estructures metàliques mig foses i entortolligades sobre si mateixes i núvols de fum negre que dibuixen uns paisatges dessoladors i tristos.

Impossible no sentir-se afligit per aquesta imagineria espaordidora en un magnífic exemple de documental d'altíssim nivell en les mans d'un dels més poderosos narradors dels excessos i extrems de la humanitat. Tan de bo, tal com el seu títol predica, n'aprenguem alguna cosa d'aquestes lliçons en la foscor.

La manera de fer cinema d'acció ha canviat en els 20 anys que separen l'inici de la nissaga dels Connor d'aquesta quarta (i no última) entrega. La pirotècnia digital ha substituit l'artesania, i comparar les dues primeres parts de la història dels cyborgs més populars del cinema amb les dues últimes és una molt bona manera de comprovar "l'evolució".
Primerament, el que ha canviat és la textura. Terminator 2 és, possiblement, la última pel·lícula d'acció que emprava, fins a les últimes conseqüències, els efectes visuals artesanals. Un helicòpter perseguia un cotxe en un vol rasant a dos pams escassos de terra, una moto volava per damunt d'un pont, un camió mig destrossat arrambava amb tot el que es trobava pel camí, centenars d'especialistes s'hi deixaven la pell en cada escena. Així, tot i compartir pantalla amb la gran novetat digital que era l'efecte del T1000 polimorf, els efectes especials (abans, en l'era analògica, se'n deien especials, que no visuals) eran tan tangibles que el seu realisme es palpava, la seva textura era rugosa, tenia relleu. Terminator Salvation, per contra, és una col·lecció incontrolada d'enginys mecànics generats per ordinador que encara no tenen cos, no semblen més que cromos bidimensionals que desfilen sobreposats per damunt del cel·luloide.

En segon lloc, la densitat i llargària de les escenes d'acció s'han vist desproporcionadament augmentades. La qual cosa ens porta a la tercera diferència.

Així doncs, en tercer lloc, la diferència més radical i important: ja no queda espai ni per a una història decentment explicada ni per a uns personatges totalment sepultats sota tones d'infografia. Dit d'una altra manera, en el cinema d'acció modern ja no queden fotogrames lliures per posar-hi veritable cinema.

Un dels subgèneres documentals que Herzog sembla preferir és aquell en el que filma el retorn d'alguna persona al lloc on va patir alguna vivència extrema en la que la seva vida penjà d'un fil. A aquest subgènere hi pertanyen documentals com Little Dieter wants to fly o Echos aus einem dünsteren Reich. En aquests films, Herzog no només obliga a la persona a recordar, sinó que l'obliga a reviure la seva mala experiència de la manera més fidel possible. Però el més representatiu dels films d'aquest subgènere que ha filmat l'alemany és, molt probablement, aquest viatge que la Juliane fa a l'indret on el seu avió d'una atrotinada companyia aèria peruana es va estimbar i ella en va ser la única supervivent. En Herzog segueix el periple de la Juliane des que agafa l'avió (i la fa assentar-se al mateix seient) fins al lloc en que, al bell mig de la tupida selva amazònica, la Juliane hagué de buscar-ne una sortida i caminà, durant dotze dies, fins que va ser trobada per uns pescadors que la van salvar la vida. Obrint-se pas a cop de matxet per entre el laberint de lianes, arrels, arbres i animalons diversos, la Julianne, relata cada detall, cada moment, com si no li hagués passat a ella, darrera de la cuirassa que, amb els anys, ha hagut de crear-se per defensar-se anímicament del trasbals del record traumàtic. I és justament en aquest contrast entre el relat d'una cruesa emocional corprenedora i l'estoica narració de la Juliane, que rau l'interès fílmic d'aquesta peça del Herzog. Veure a la Juliane regirant les restes del sinistre -completament sepultats per la jungla, abraçats per les lianes i la vegetació- i explicant l'experiència -en especial el seu vol en caiguda lliure de milers de metres des del cel, arrapada al seu seient i estimbant-se en aquell indret- és una experiència brutal que mereix ser degustada sense por de caure en el morbo, sempre lluny del cinema pur del Herzog.

Un altre mite dels 80 que se'n va, amb només 38 anys. No és que en Haim fos un gran actor o que hagués tingut un gran èxit, però va formar un dels tàndems juvenils més estimats junt amb el Corey Feldman a The Lost Boys, estrenada a casa nostra amb el títol Jóvenes Ocultos. Des d'aquell moment va convertir-se en un petit mite, tot i que cap, absolutament cap de les seves posteriors pel·lícules van arribar a ser conegudes -i en molts casos, ni tan sols estrenades-.

Però els mites no tenen perquè ser de qualitat. Els mites ho són més enllà de tota qualificació, ni de fama ni artística. En Corey Haim va caure en gràcia, només això. I el film en qüestió va ser un dels productes més rendibles del moment, conjuntant exitosament uns brins de terror amb cullerades de compèia i tocs romàntics. Era un film poti-poti, ple a vessar dels ingredients que als teenagers d'aquella època eren addictes: vampirs, nois i noies joves amb ganes de marro, còmics, motos, música. Pocs productes representen tan bé els 80 com The Lost Boys; potser només Footloose li faria ombra.

Adéu doncs a un mite, un altre dels 80, i ja en van uns quants.

Repudiats pels seus veins, el poble nòmada del Wodaabe deambula pel desert del Sahara a la recerca de la subsistència. Però Herzog articula el seu punt de vista al voltant d'una cerimònia molt especial que, anualment, aquesta tribu celebra. Es tracta de la Geerewoll, una mena de concurs de bellesa tradicional en el que els homes es maquillen i s'habillen per agradar a les dones de l'assentament, esperant que alguna d'elles l'esculli per passar -extramatrimonialment- la nit amb ell.

Assistim a les sessions d'auto-maquillatge dels homes Wodaabe que, amb productes absolutament naturals, es decoren la cara per aconseguir atreure el màxim d'atenció. Es col·loquen les plomes ornamentals, es blanquejen les dents i es preparen per la cerimònia que dura diversos dies.
Són les dones aquí les que escullen, en veure'ls ballar les danses tribals, ja perfectament vestits. Els trets més distinctius, sens dubte -i, d'altra banda, imatge icònica dels Wodaabe al món occidental- les lluents dents blanques i els blanc dels ulls, que mostren exageradament, deixant-los uns rictus entre l'espant i la sorpresa.

Herzog intercala, com a contrapunt, intervencions d'alguns dels implicats, joves homes i dones que intenten superar la vergonya de parlar de l'amor que senten envers la inevitable bellesa d'algun dels candidats, però també de les seves estratègies i trucs per entabanar a les dones.

Filmat amb una certa distància prudencial, Herzog ens transporta a una cultura que, al cap i a la fi, no és tan diferent de la nostra. Tan sols canvia l'ordre dels factors.

Un periodista envia al seu diari per télex des de la República Centreafricana el seu article sobre l'auto-coronació del dictador Bokassa però uns talls en el subministrament elèctric fan que el missatge arribi tallat i irreconeixible. Això fa pensar a l'exèrcit que el periodista està intentant comunicar-se amb l'exterior mitjançant un codi xifrat i l'acusen d'espionatge, l'emmanillen, el porten davant de Bokassa que el tortura i l'engarjola.
Així va començar la peripècia de Michael Goldsmith, al que Herzog segueix aquí en les seves visites a la família de Bokassa, al seu advocat i al seu successor en el poder, en un curiós exercici d'exorcisme personal en abocar-se el periodista a indagar en el seu propi malson, aquell del que per molt poc quasi no desperta.
El documental permet, a mesura que es desenvolupa, anar coneixent les particularitats d'un personatge excèntric i cruel, pare de 54 fills, torturador, assassí i d'hàbits caníbals. I es va coneixent de manera fragmentada, encadenant les converses de Goldsmith amb els membres de la seva família o altres que el conegueren. El veritable fil argumental és però, la història que el propi Goldsmith va introduint entre els testimonis directes de la seva pròpia experiència, explicada amb la pausa i serenor d'aquell que se'n sent supervivent.

Rodada a mitges entre material filmat per Herzog i imatges d'arxiu, assistim a la desconstrucció d'un tirà que estimava tant el seu país com se'n sentia superior.

[Atenció: alerta d'spoilers]
Interessant documental en definitiva, que guarda un to seriós i tènue al llarg de tot el metratge però que culmina amb una de les grans metàfores visuals del cinema de Herzog, un ximpanzé engabiat a l'antic zoològic de la capital, amb una cigarreta a la mà, en un perfecte simbolisme de tot un personatge i, potser, de tot un continent.

Creada i dirigida per un dels grans mites de la modernitat de l'anime japonès, Satoshi Kon, Paranoia Agent és probablement la culpable d'obrir les portes a l'anime més adult i respectable en la darrera dècada. Kon, autor d'un parell de memorables llargmetratges d'animació -el magnífic thriller Perfect Blue, amb reminiscències del giallo italià de Dario Argento, i la impecable i més adulta Chiyoko, Millienum Actress- engega una trama policíaca sobre un jove sobre patins daurats que ataca sistemàticament a vianants per "alliberar-los". Portada amb més calma del que en el gènere de lanime és habitual, concentrant cada capítol en un dels casos i farcint els escenaris de personatges que s'entrecreuen al llarg dels 13 episodis, en Satoshi Kon dugué l'anime a un estadi superior, on la seriositat, el rigor narratiu i la història estava més enllà de les modes i tendències de la joventut nipona.

Barrejant múltiples influències, afegint-hi pinzellades de thriller psicològic i de sci-fi, Kon aconsegueix una sèrie de gran dignitat, dibuixada amb un preciosisme molt efectiu, i produida amb grans mitjans que embolcallen a la perfecció el producte final, afegint-hi una banda sonora minuciosa i un arsenal d'efectes visuals d'animació veritablement astoradors.
Probablement hagi estat superat -el món de l'animació va molt depressa, fent oblidar de vegades la gran quantitat d'hores de feina que hi han darrera de cada plànol- però Paranoia Agent roman com una sèrie d'anime molt per damunt de la majoria i que preten -i aconsegueix- dotar al gènere d'un prestigi del que no va precisament sobrat.

És aquest un altre dels documentals que Herzog filmà per encàrrec i amb la intenció de fer el que ell anomenava un Gebrauchfilm, és a dir, un film útil, que ajudés a canviar la seva societat. En aquest cas es tracta d'un migmetratge sobre el tractament que reben uns infants nascuts amb malformacions i discapacitats físiques diverses per culpa d'una medecina d'efectes secundaris devastadors. Tot i ser, probablement, un dels documentals més convencionals de'n Herzog i sense arribar als límits de realisme i poesia assolits en altres cintes, l'alemany aconsegueix mostrar una realitat difícil, la d'un col·lectiu de nens i joves desemparats als que ni la societat ni el govern del seu país semblen voler atendre. Diuen que només qui observa veu les coses, i Herzog sembla tenir sempre l'habilitat de posar la càmera allà on la realitat més sincera però alhora més poètica i evocadora s'ha de revelar d'un moment a l'altre. I no és aquesta Futur limitat? una excepció, molt en particular en les converses cara a cara amb els amics dels infants handicapats -"són quasi com nosaltres", diu un nano al que no li importa jugar amb infants discapacitats- però sobretot en els terribles autoretrats que uns nens de 10 anys fan de si mateixos, retratant-se no només a ells sinó també la seva relació amb l'entorn -com la nena que després de dibuixar la seva pròpia cara li afegeix unes llàgrimes en venir-li a la ment el temps que fa que els seus pares no la venen a visitar-.

Hipnòtica, màgica, tèrbola, mística. Són, tan sols, algunes de les moltes paraules de ressonàncies molt particulars que podrien definir aquest film de Herzog. La recreació d'una història tradicional bavaresa en la que un poblet dedicat completament a la fabricació de vidre -i especialitzat en un preciós vidre de rubí molt difícil de donar forma- serveix d'excusa a Herzog per plantejar un dels més extrems experiments cinematogràfics de la història: filmar uns actors en estat de completa hipnosi. Com un es pot fàcilment imaginar, les actuacions resultants voregen la bogeria, amb cares desencaixades, frases a destemps, diàlegs impossibles i una gesticulació propera a la il·luminació mística, encaixant perfectament amb l'halo de misticisme que impregna una bellíssima fotografia plena de contrastos i clarobscurs.


El mestre cristaller ha mort, i s'ha endut a la tomba el secret de la forja del vidre de rubí, pel qual el poble és reconegut. El propietari de la fàbrica cristallera s'entesta en aconseguir desvetllar el secret i s'obsessiona fins a límits insospitats, conscient de que tot el poble en depèn. En una magnífica paràbola de l'arribada de la revolució industrial, Herzog ens mostra un poble en decadència declarada, on la follia s'esmuny per totes les esquerdes que es van obrint pas, entre una població a la deriva, sense rumb, mancat d'arguments i d'eines per prosperar.

I, com en totes, absolutament totes les pel·lícules de'n Herzog, algunes imatges romanen inesborrables en encendre's els llums de la sala. En aquest cas, en destaquen les imatges de paratges naturals que escenifiquen les visions apocalíptiques d'un dels personatges, però també els quatre homes remant damunt d'una barqueta a la recerca dels límits de l'oceà, abocats a la perdició, o l'aparició d'un cavall rampant d'una bola de vidre roent que bufa un expert vidrier.

És, indubtablement, un dels més fascinants films de'n Herzog, autor, ja de per si, d'una filmografia en la que la fascinació i la poesia i la imaginaria visual en són les mestresses absolutes.

Explicar el més mínim detall d'aquesta pel·lícula comporta un risc. La seva gran basa -la única, probablement- és la originalitat del seu argument enquadrat dins del gènere de terror. És per això que us explicaré tot el que sigui necessari però dividint-ho en diferents "nivells d'spoiler" per tal de que sigueu vosaltres mateixos/es els i les que escolliu fins a on voleu arribar. Seguiu llegint fins que creieu que ja esteu prou convençuts de veure-la.

Nivell d'spoiler I, el concepte:
En una emisora de ràdio d'un poblet canadenc anomenat Pontypool s'hi atansen el locutor, la productora del programa i l'ajudant tècnica. L'emissió comença com cada dia: notícies poc rellevants, més properes a la xafarderia que a una notícia com cal. Però als pocs minuts, un reporter de l'emissora reporta estar observant un tumult de gent atacant unes instal·lacions en massa. La turba sembla violenta i fora de control.

Nivell d'spoiler II, el motiu de la revolta:
Descobrim a la poca estona que la mencionada turba sembla haver perdut els estreps i ataquen a tot ésser amb que es topen. Dit d'una altra manera, estem davant d'una peli de zombies (1ª sorpresa!).

Nivell d'spoiler III, el contagi:
Els motius de contagi dels zombies en la història del cinema recent han passat de la contaminació per sang a les pluges radioactives, però cap, absolutament cap havia tingut la idea de fer que la transmissió vírica es produís...compte...aquí ve...pel llenguatge (si això no és un WTF fílmic que vingui algú i m'ho expliqui). Pel que sembla, hi ha algunes paraules que contenen el virus en qüestió i que, en el mateix moment en que la víctima l'assimila, l'entén, passa a ser infectada. Els símptomes, a diferència de les altres pelis del gènere, no són mandíbules desencaixades, caminar "rapero" i braços estirats envers la víctima. En aquest cas, el subtil símptoma és la aparició de repeticions d'una mateixa paraula de manera obsessiva per part de la víctima infectada que, indefectiblement -i aquí ja tornem a aplicar les lleis naturals del gènere- passarà d'un moment a un altre, a voler disseminar la seva llavor vírica.

Sincerament, si heu arribat fins aquí potser ja no fa falta que veieu la pel·lícula doncs, com esmentava més amunt, aquesta és la seva gran basa. Tot i així, la multitud de relacions i correlacions que es poden fer al respecte de l'elecció de tan curiós agent víric (la xerrameca sense sentit dels nostres dies, els mitjans de comunicació, la xafarderia, la invasió de l'anglès com a llengua única mundial, etc.) permet gaudir d'una pel·lícula totalment atípica en el gènere dels zombies.

Sent com és una cinta de baix pressupost rodada en 15 dies, el seu plantejament era fer una peli de zombies sense zombies, i això ho aconsegueix quasi al 100%, basant la tensió de la història en el so més que en les imatges. Però, alhora, el film perd tota capacitat de terroritzar l'espectador, no tan sols per aquest motiu sinó també per un pols narratiu lleugerament tremolós en alguns moments.

Plantejada amb astúcia i originalitat però rematada amb un un final que no aconsegueix ni clímax ni crescendo, Pontypool pot ser gaudida per qui vulgui deixar-se sorprendre per una peli que trepitja territori desconegut en un gènere tan trillat com el dels no-morts-als-que-sembla-que-ja-mai-se'ls-pugui-tornar-a-dir-zombies.

Cada setmana, una colla de frikis es curra un resum explicatiu de l'episodi de Lost emès per la ABC, fent servir ninotets de plàstic i efectes cutres. El d'aquesta setmana, el 6x03 "What Kate does", no té desperdici. En especial gràcies al presentador que fan servir per desenmaranyar el capítol. Ei, no només és divertit, si no tens les idees massa clares sobre el que ha passat o vols fer memòria, aquests 5 minutets són ideals! A més, els de Lostzilla es curren els subtítols per talde poder-ho seguir millor (i no necessitar un vídeo explicatiu per entendre el vídeo explicatiu, imagino). Namaste!

Llegia fa poc que Herzog és el cineasta de l'obsessió. La gran majoria dels seus personatges mítics, del Fitzcarraldo que vol obrir un auditori al bell mig de la jungla per sentir-hi cantar a en Carusso, fins a l'Aguirre decidit a arribar a El Dorado, s'entesten en quimèrics propòsits, que els obliguen a transitar camins impossibles i senders feréstecs que semblen conformar, al capdavall, la veritable raó de l'obsessió.
En aquest "Crit de Pedra", el més gran escalador del món i un jove guanyador de competicions d'escalada indoor s'entesten en escalar per primer cop en la història el Cerro Torre, un pic de poc més de 3.000 metres que, tot i la seva assequible alçada, passa per ser el més difícil i perillós cim existent en tot el planeta. Conduits en la seva obsessió pel Donald Sutherland, un periodista que representa a la perfecció els mitjans de comunicació, les seves maquinacions i la seva necessitat de "víctimes" dels seus espectacles, els dos escaladors s'enfronten a un repte aparentment impossible, tan sols emportats per l'orgull.
Pletòrica en quan a imatges corprenedores, mantenint perfectament la tensió narrativa, Herzog filma aquí un film potser menys intens que en altres ocasions però que proveeix l'espectador de moments inesborrables (que no vull pas desvetllar per incitar-vos a veure-la) i que bé mereix ser degustada en un programa doble amb el documental que el propi Herzog filmà uns quants anys abans de l'ascensió èpica del Gasherbrum, per constatar que, de vegades, la realitat té molta més força que la ficció.

Fa uns dies us comentava sobre el reboot que Hollywood planeja de la nissaga de Conan, i me'n fotia una mica de l'elecció de l'actor que havia de substituir a l'Arnold Schwarzenegger. Doncs aquí en ve un altre, ara amb el reinici de les aventures de l'assassí dels somnis, en Freddy Krueger. Com podeu comprovar, l'actor escollit per encarnar al malvat del guant rovellat sembla que quadra més bé que el de Conan. És en Jackie Earle Haley, un actor en alça que ha intervingut recentment en, per exemple, l'adaptació dels Watchmen de l'Alan Moore.

Es podria dir que el Freddy Krueger es va convertir veritablement en l'assassí d'aquells que s'adormien quan la seva nissaga va començar a descarrilar (algun cop va estar encarrilada?) i les seves víctimes començaren a ser els espectadors que, literalment, s'adormien a les sales. La nissaga de'n Krueger, iniciada pel sempre sobrevalorat Wes Craven (un dels pitjors directors de cinema dels darrers 30 anys, a la seva filmografia em remeto), començà amb una primera part sorprenent, però a partir d'aquí tot va anar a pitjor, amb molt pocs repunts, arribant fins i tot a entregar una de les sequel·les en 3D (Cameron revolucionari?, ja!).
Ara, en plena moda dels reboots (des de Batman Begins, fins a l'esmentada Conan) ara ens arriben els orígens del personatge. Ja us puc avançar però, que la part de metratge que li dedicaran a explicar el perquè serà més aviat curta i tiraran ràpidament cap a la part emblemàtica de la franquícia, és a dir, al Freddy donant pel sac quan t'adorms.

Val a dir, a més, que en una de les múltiples parts de la franquícia -ara sóc incapaç de recordar en quina- ja s'explicava succintament els seus orígens, la qual cosa encara fa més innecessari aquest reboot, però a Hollywood, ja ho sabem, això no és exactament el que li preocupa.

En definitiva, que Hollywood insisteix en fer revivals per enganxar a les noves generacions (i de pas als nostàlgics irreductibles) tornant a començar nissagues que, en molts casos, o estaven prou bé com per no tocar-les, o estaven ja prou malament com per ressucitar-les.
Aquí us en deixo però el seu tràiler, convençut de que els que vam ser fans en la nostra joventut del mite de'n Krueger no podrem evitar una certa curiositat i, qui sap, potser començarem a pensar-nos seriosament el desembutxacar uns quants euros per anar-la a veure i demostrar-nos, un cop més, que els vells temps eren millors.